La nostra és una generació singular: vam arribar a la vida adulta amb la sensació que estrenaríem casa nova, la República Catalana, i ara ens han apujat el lloguer. Ens pensàvem que posaríem les últimes teules del nou sostre i que seríem propietaris però hem vist que no només els plànols no estaven fets, ni els arquitectes existien, sinó que queden anys de picar pedra a la pedrera per reconstruir les parets que s’han ensorrat. Suposo que no és mai una bona època per sentir-se a la intempèrie, però tots veiem com s’acosta l’hivern.

Políticament, el 15M ens va fer de mare i el Procés de pare. Del 2011 al 2017 vam viure amb la sensació de tenir una revolució a la cantonada: un canvi estructural, una transformació profunda. No sé fins a quin punt és extrapolable a tota la generació, però sí que penso que per als sectors militants o simplement polititzats la desorientació post 2017 no va ser només política sinó que també vital. Veníem de pensar el futur en bona part des d’un “nosaltres” i de sobte ens explotava el “jo” a la cara. Està bé, no hi ha queixa, tothom ha d’afrontar –en algun moment– la seva vida tot sol i de cares; i sento que som una generació que ja s’ha queixat prou.

Hem viscut amb normalitat allò extraordinari i entrar a l’ordinarietat té regust de derrota. S’ha dit moltes vegades allò de la generació de les crisis, però encadenar crisis sembla la nova normalitat així que ja no és un tret diferencial. Les crisis han perdurat, el que no ho ha fet han estat les respostes polítiques esperançadores a les crisis. Derrotada l’esperança ara és l’hora de la por, el cinisme i conseqüentment l’odi. L’esquerra catalana s’ha de ressituar en el nou escenari perquè fa temps que viu de les rendes del cicle polític anterior i s’han acabat els estalvis.

Des de la desfeta del 2017 hem vist els nostres representants fer tots els papers de l’auca i la política catalana s’ha convertit en una espècie de purgatori de la nació. El nostre pecat va ser la supèrbia: ens vam creure més llestos que els espanyols, més macos que els espanyols, més bons… I el qui només assenyali els polítics com a culpables és la prova més evident del nostre error. Els vam forçar a mentir-se i mentir-nos amb la nostra candidesa, amb la nostra superioritat moral, amb la nostra inconsistència. Bé, nosaltres érem nens: adolescents eufòrics vivint una revolució, però… i els nostres pares? Políticament parlant, també eren nens. Catalunya està sumida en l’infantilisme polític. No tenim ni la psicologia ni el marc mental adequats per poder mirar el món directament, i per això ens hem estat explicant contes i muntant circs polítics com el de l’autonomia. Però, és clar, les fantasies són bombolles que degeneren de pressa un cop exploten quan entren en contacte amb la realitat.

Les fantasies són bombolles que degeneren de pressa un cop exploten quan entren en contacte amb la realitat

La vida s’endureix, ja fa temps que passa; tornen els clàssics de sempre: l’economia, la demografia i la guerra. I l’esquerra (especialment la catalana) està –ja no intel·lectualment– sinó psicològicament incapacitada per entomar aquests debats amb maduresa. Tenim un llenguatge inútil, farcit d’intel·lectualismes i prejudicis ideològics que ja no és que ens allunyin del sentit comú, sinó que allunyen el sentit comú de nosaltres. La nostra gramàtica política ens dificulta poder llegir l’engranatge de poders que és el món. I falta veure si tindrem cos, i cos social, per sostenir aquests debats. Tenim una hipertròfia mental amb molt poca capacitat reflexiva i tendència a l’histerisme, ens falta estómac i musculatura, molta musculatura, per sostenir l’esquelet dempeus. I fer-ho sense regalar el cor a l’odi i mantenint l’esperança no serà cosa fàcil. La immediatesa i les modes són el nostre verí. L’antídot és la profunditat, la profunditat històrica, que és la manera com una comunitat humana arrela a la vida i la terra. La nostra és una carrera de fons, encara que a la nostra generació li passin el relleu just quan ens pensàvem que havíem travessat la línia de meta. Encara volem aixecar la casa.

A la vida dels pobles hi ha generacions que encatifen les costeres amb terrasses i hi planten ceps malgrat que saben que mai en beuran el vi. I ho fan feliços, perquè ells ja mengen pa sense haver hagut de talar els boscos per fer-ne camps, sense haver aixecat molins ni construït els forns d’on han vist sortir, des de ben menuts, aquests enormes pans rodons i daurats que els han fet créixer. Hi ha fills que fan créixer el patrimoni i d’altres que el lapiden. Hauríem de procurar de ser dels primers, i això ens obliga a canviar de xip abans no sigui massa tard. No som nosaltres la primera generació de la República Catalana i ja s’han esgotat els anys per digerir-ho. No hi ha més temps per al desànim, tenim molta feina.

A la vida dels pobles hi ha generacions que encatifen les costeres amb terrasses i hi planten ceps malgrat que saben que mai en beuran el vi

Ens cal respirar i prendre perspectiva de les coses: entendre on som i quines són les tasques de la nostra generació, que ja ha menjat pa, ha begut vi i ha crescut amb la possibilitat de llegir, escriure i parlar en públic en català o sentint-lo en boca dels seus superherois de TV3. Ens han arrasat, d’acord, sentim que retrocedim i el panorama és lamentable, però ni de bon tros és la vegada que ho han fet amb més força. Hem perdut alguna paret, però mantenim la casa, que indubtablement haurem de compartir amb més gent que mai abans. De casa nostra, la nostra terra, n’hem tret molt fruit des que hi van arrelar els nostres avis. Cada segle ha afegit nous empelts vinguts d’arreu del món i cap intent d’extirpar el cep de la terra ha reeixit. Continuem aquí, com el cranc entre les roques que veu pujar i baixar la marea. Ara està alta i sentim que ens comença a faltar l’oxigen, però tinguem una resposta crustàcia: meditada, encertada, orientada a la supervivència.

Catalunya tardarà dècades (i aquesta hauria de ser la nostra prioritat) a tenir una demografia, una psicologia i una consciència política capaç d’aguantar les tensions que no es van voler assumir el 2017. Ens hem de fer a la idea que possiblement morirem sense haver vist el que ens pensàvem que teníem a tocar el primer d’Octubre. I els que sentim la catalanitat com la nostra identitat nacional hem de créixer: tenint fills i obrint les portes a tots els nouvinguts que s’hi vulguin incorporar. Totes les portes s’obren amb clau i la nostra clau és la llengua. Sense el català només pots entrar tirant la porta a terra. I això és evidentment violència, per més que la domesticació espanyolista ens hagi fet creure que denunciar-ho sigui supremacisme o intolerància. No podem compartir la nostra llar sense compartir la nostra llengua, perquè després ens sentirem forasters a casa nostra. No hi ha comunitat sense arrelament, ni es pot arrelar a Catalunya sense el català. Com compartir la clau i protegir-la dels que la volen perdre? Aquest és el gran repte que s’ha de plantejar l’esquerra nacional, defensant la catalanitat enfront qui la vol limitar a la sang i qui la vol reduir a un folklore prepolític.

Totes les portes s’obren amb clau i la nostra clau és la llengua. Sense el català només pots entrar tirant la porta a terra

No és una posició ingènua ni naïf: tinc totes les pors dels que obvien el colonialisme espanyol portant la confrontació a un horitzó global i indefinit, revestida amb fraseologia marxista; totes les ràbies dels qui, des del temor natural a la minorització, propugnen una aliança catalana; tot el pessimisme dels qui es senten abatuts. I aquí és on ens cal tancar els ulls i respirar profundament, amb profunditat històrica. Sense calma, continuarem lamentant-nos sense sentit com un ramat d’ovelles perdudes, reaccionant de forma emocional a una actualitat que ens fa por i veient llops (els que hi són i els fantasmagòrics que arrossega la memòria col·lectiva) a cada cantonada. No vindrà el pastor a calmar-nos, i tots els que vinguin ara vestits de pastors seran venedors de fum. No, som realment un ramat perdut. Però no som ovelles, som catalans.

Quan els nostres avantpassats van industrialitzar el país amb quatre torrents no es van esperar que ho fes la Generalitat -llavors inexistent. Quan els nostres ancestres van guanyar la jornada de vuit hores no es van esperar que ho fessin els partits d’esquerres. Quan els nostres avantpassats van teixir un formiguer cultural dins del franquisme no van esperar la immersió lingüística. Ho van fer des de la vida privada i arriscant, arriscant molt més del que la història sembla que ens reclamarà a nosaltres quan respirem mentre ens despertem. L’espectacle polític s’ha ensorrat i deixa la responsabilitat novament sobre les nostres espatlles. La política nacional ha baixat fins a les nostres vides: als nostres barris, a les nostres feines, dins les nostres boques… S’ha d’aixecar tot des de la base, reactualitzar la nostra tradició política i picar pedra fora de cap escenari: en la nostra quotidianitat, la nostra psicologia, la nostra consciència política. De mica en mica reconstruirem l’esquerra nacional com el que hauria de ser: la força que vol segar totes les cadenes fent que Catalunya sigui rica i plena. És un deure amb nosaltres mateixos i els nostres fills. La nostra generació és una baula més d’una cadena que es transmet i transforma des d’antic, ni més ni menys. Continuem construint la casa, hem de començar a construir la nostra herència.