A mitjans del calitjós agost de 2023, el PSOE de Pedro Sánchez es va comprometre a impulsar l’oficialitat del català a la Unió Europea a canvi del vot de Junts per a què la socialista Francina Armengol esdevenigués presidenta de la mesa del Congrés dels Diputats. Des del moment en que adoptà aquest compromís, el govern espanyol s’ha anat trobant pel camí amb l’oposició de diversos estats europeus al si del Consell de la UE. En diversos casos, com els dels Bàltics o Romania, aquesta ha vingut donada pel temor a què es pogués crear un precedent que consideraven perillós pel que fa a les aspiracions de les seves pròpies minories. Un dels arguments que el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha anat repetint davant dels seus socis per a defensar l’oficialitat del català és que el plurilingüisme forma part de la “identitat nacional” espanyola, i que, per tant, el reconeixement del català a la UE, però també de l’èuscar i del gallec, forma part de “l’interès nacional” de l’Estat espanyol.  

De la mateixa forma que succeeix amb el fet de poder parlar llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats des de la tardor de 2023, tot plegat es tractava, però, de simular una idea de pluralitat de l’estat, a fi de convèncer els socis europeus. Es tracta de projectar una naturalesa plurinacional de l’estat, sota la idea tan buida com repetida fins a la sacietat de l’“Espanya plural”. Tot i que la realitat social i cultural és plurinacional, en el pla institucional l’Estat espanyol no l’és pas, ni té cap voluntat d’esdevenir-ne. Més enllà de la retòrica, el mateix any 2023, el Congrés dels diputats i el govern espanyol van impulsar ni més ni menys 192 lleis i reglaments que discriminaven la llengua catalana a favor del castellà.

L’interès nacional espanyol-castellà es basa en tot el contrari d’allò que pregonava el ministre Albares. Existeix un supremacisme nacional castellà de base eminentment lingüística, tal i com està incardinat a l‘article 3.1 de la Constitució espanyola, que estableix una jerarquia entre el castellà i la resta de llengües que són oficials als territoris on es parlen. Gravat a l’ADN del règim polític espanyol, aquest supremacisme estructural pren formes diverses, i genera situacions de discriminació lingüística en tots els àmbits de la nostra vida. Aquestes s’han incrementat tan exponencialment durant la darrera dècada que ja suposen el principal motiu de discriminació a Catalunya. 

La pulsió de domini i assimilació sobre les nacions no castellanes forma part de l’essència més genuïna i bàsica de l’Estat espanyol. Representa el seu fonament polític més profund, com queda palès a l’article 2 de la Constitució, al precepte d’“indissoluble unitat de la Nació espanyola”. És per això que, com mostren els acords del govern del PSOE amb els seus socis parlamentaris catalans, les mesures de reconeixement formal de la pluralitat lingüística es fan sempre a contracor i en base a concessions, mai formen part dels programes electorals dels partits espanyols. Mentrestant, la inèrcia natural de l’estat condueix i tiba de forma sistemàtica vers l’assimilació. Aquesta pren formes més o menys explícites, i darrerament hem pogut observar una acceleració de les pulsions més obertament lingüicides a les Illes o al País Valencià de la mà de PP i Vox. Tot i aquestes mostres més evidents, governar l’administració general d’un estat com l’espanyol és governar també la seva naturalesa supremacista castellana, i l’interès nacional de domini i assimilació que hi va intrínsecament lligat. El ministre Albares donava una patina d’”interès nacional” al que en realitat es tractava de l’interès cínic i condicionat del PSOE en mantenir el suport dels seus socis parlamentaris. Si l’oficialitat del català formés veritablement part de l’interès nacional de l’estat espanyol, de ben segur que els socis europeus haguessin entomat la qüestió amb uns altres ulls des d’un principi. 

L’oficialitat del català no forma veritablement part de l’interès nacional de l’estat espanyol

De què parlem, però, quan ens referim a “interès nacional”? A la seva obra Politics Among Nations: The Struggle for Power and Peace de 1948, el pare de la teoria realista de les relacions internacionals Hans Morgenthau descrigué les nocions bàsiques on rau la raó de ser d’una nació en base a qüestions de poder i de supervivència en relació a les amenaces externes, de les quals se’n deriva la racionalitat de la seva actuació, especialment en el marc de les interaccions amb d’altres estats. En aquest text i en posteriors, Morgenthau desenvolupà la idea d’interès nacional en base a dos elements: un de necessari, i un de variable i determinat per les circumstàncies. La supervivència i la seguretat d’una nació constitueixen el mínim irreductible de l’element necessari, el qual abasta la integritat del territori de la nació, de les seves institucions polítiques i de la seva cultura.

En un entorn internacional que Morgenthau assumí com a sistema eminentment anàrquic, l’aspiració de poder no és necessàriament maliciosa. Es tracta d’una resposta racional a la inseguretat inherent que genera aquest entorn, on no existeix autoritat per fer complir les normes o proporcionar protecció. Així, en un context en què, segons Morgenthau, no existeix una societat internacional integrada que pugui preservar l’ordre, l’autopreservació esdevé un deure moral.

Amb posterioritat, autors com Kenneth Waltz, un dels fundadors del neorealisme estructuralista, va posar l’èmfasi en l’estructura del sistema internacional com a element explicatiu, en base al qual els estats persegueixen el seu interès nacional a través d’equilibris amb els actors més poderosos. Des de l’escola liberal institucional, autors com Robert Keohane o Joseph Nye van qüestionar les nocions realistes argumentant que els interessos nacionals poden ser diversos i estar modelats per la interdependència, les institucions i el rol d’actors domèstics. Per la seva banda, la teoria constructivista defensada per autors com Alexander Wendt sosté que l’interès nacional no és donat, sinó que es construeix socialment a través de la interacció, i la formació d’identitats i de normes. Des de la perspectiva postestructuralista, David Campbell planteja que l’interès nacional es construeix discursivament, assumint l’interès nacional com una narrativa, sovint utilitzada per legitimar el poder i la intervenció.

La incertesa i hostilitat creixent del món present, i la naturalesa d’un ordre global en ràpida transformació, on les relacions de força i els fets consumats guanyen cada cop un pes més definitori, són factors que atorguen un valor analític renovat a aproximacions com les que planteja el realisme de Morgenthau. Tot i partir d’una visió estatocèntrica per definir la seva idea d’interès nacional, el valor explicatiu d’aquesta noció pot servir també d’orientació per a nacions sense estat, i sense els instruments sobirans propis d’un estat per a defensar-la.

En el cas català, però, no es tracta només d’una nació sense estat. Ens trobem amb una nació que experimenta un procés de rapida minorització, impulsada per un estat de matriu castellana que després de segles de polítiques assimiladores es troba ara amb context històric favorable als seus objectius. Mentre que l’aposta del sector del poder espanyol representat pel PSOE és la de deixar que el temps faci la seva feina, el neofranquisme en alça de la mà de PP i Vox advoca obertament per l’impuls de polítiques de castellanització actives. Així, Alberto Núñez Feijoo ha situat l’impuls de l’ensenyament en castellà com una de les seves 10 prioritats en cas de governar l’estat, amb un llei de llengües per a impulsar que es faci fins al 50% de classes en castellà, mentre que Santiago Abascal defensa que aquesta serà la seva prioritat número u, com de fet ja promouen a les Illes i al País Valencià. L’espanyolisme exterminador té ben clares les coses que són importants. Les nocions d’amenaça i de supervivència nacional guanyen ara sentit i força com no succeïa des de la nit negra del franquisme. Afavorida pels canvis demogràfics promoguts per un model econòmic terciaritzador, l’amenaça contra la llengua i la cultura com a base de la realitat nacional catalana pren un caràcter, de nou, existencial.

Les nocions d’amenaça i de supervivència nacional guanyen ara sentit i força com no succeïa des de la nit negra del franquisme

Arreu del món, les pulsions liquidadores de pobles recobren vigor. Les polítiques de les forces ocupants russes de destrucció de la llengua i identitat ucraïnesa i tàrtara de Crimea, l’extermini cultural impulsat per les autoritats xineses contra els uigurs al Xinjang, les accions genocides que Israel està perpetrant als territoris palestins, o l’expulsió dels armenis de l’Alt Karabakh per part de l’Azerbaidjan són alguns dels casos que mostren com un context internacional favorable està sent aprofitat per avançar a múltiples actors en els seus plans de domini territorial a través d’exterminis que en molts casos contenen una dimensió cultural important. A casa nostra, el pèndul de la història oscil·la en un sentit similar, i l’espanyolisme recalcitrant de nou es desemmascara i torna a adoptar les seves formes més pures, aprofitant la desintegració dels falsos consensos sorgits de la transició, dins un règim del 78 que a poc a poc es va desfent, que cada cop esdevé més conflictiu i on tot torna a estar en disputa. L’anorreament de la llengua catalana fins les darreres conseqüències és l’aspiració màxima de la seva pulsió liquidadora, i base de tot el seu plantejament. L’odi creixent contra aquesta i contra els catalans n’és tot un símptoma que ha captat l’atenció fins i tot del Consell de Drets Humans de Nacions Unides.

L’emergència històrica del moment fa palesa la necessitat de desenvolupar una idea d’interès nacional propi, que situï la supervivència de la catalanitat com a element central i vertebrador, i on la voluntat d’ésser i de projectar-nos vers el futur, maximitzant i mobilitzant tots els recursos i capacitats disponibles, esdevingui el principi rector de tota l’acció i la conversa política. Aquesta noció d’interès nacional hauria d’exercir de principi rector transversal per a tota organització i projecte polític que aspiri a defensar els drets dels catalans de forma efectiva. Situar la defensa de la llengua, entesa com a clau de volta de la nostra identitat, al fonament, al nucli dur. Aquesta idea d’interès nacional és incompatible amb continuar apostant per un model econòmic que erosiona el sistema de benestar del país i que alimenta la substitució lingüística. També ho és amb posicions xenòfobes que expulsen centenars de milers de persones de la catalanitat de bell antuvi per motiu de raça o de religió, facilitant-ne l’assimilació a l’espanyolitat. D’una altra banda, reforça la necessitat de nacionalitzar totes les lluites, assumint el fet que tota reivindicació pels drets socials o ecològics que no sigui feta en català i incorpori la perspectiva de la minorització que pateix la llengua, està, de forma implícita, contribuint-hi.

La noció d’interès nacional hauria d’exercir de principi rector transversal per a tota organització i projecte polític que aspiri a defensar els drets dels catalans de forma efectiva

La llengua és l’element objectiu definidor de la nostra existència nacional, i alhora és origen i punt d’arribada de l’element subjectiu que la sustenta: la voluntat de ser o d’integrar-se a la catalanitat. La pàtria catalana s’estén allà on es parla la nostra llengua, tot i així aquesta importància cabdal ha estat fins fa poc temps menyspreada i negligida per les elits del país, amb efectes nefastos. La supervivència de la nostra cultura està lligada a la supervivència de la llengua: si la llengua s’extingeix, ho fa també la una cultura catalana entesa com a cultura nacional. Per això, el canvi de paradigma implica també entendre la llengua com un instrument de poder no neutral, que si no fem servir per a alliberar-nos, serà utilitzada per a sostenir i accentuar la nostra opressió. 

Davant de la descongelació que viu la història, l’hora greu que experimenta la catalanitat pot esdevenir una oportunitat per a fer de la necessitat virtut i guanyar autoconsciència individual i col·lectiva. Fer front a l’amenaça que vivim pot esdevenir una ocasió per a la construcció d’una nova catalanitat que contribueixi a reforçar un esperit comunitari que el trauma del procés va contribuir a afeblir, i a una relació amb la llengua i amb la identitat cultural més responsable i conseqüent. Prendre consciència de la nostra realitat amenaçada pot servir per a reconciliar-nos amb la tendència natural a la supervivència que tenen tots els pobles, i fer que la lluita per sobreviure esdevingui element alliberador, alhora que enfortidor d’un interès nacional compartit.

Prendre consciència de la nostra realitat amenaçada pot servir per a reconciliar-nos amb la tendència natural a la supervivència que tenen tots els pobles

Als seus estudis sobre els nacionalismes, Rovira i Virgili constatà que les nacions no són realitats definitives, immutables, que “viuen, no ja existeixen, amb moviments d’assimilació i desassimilació”. La seva vida i existència depèn en gran mesura de la voluntat dels seus membres, una suma de voluntats individuals d’afirmació que en genera una de col·lectiva. La destrucció de la llengua ve avui acompanyada de l’erosió de les condicions materials i de les nostres formes de vida, i de la creixent fragmentació social, tots ells processos que són conseqüència d’un model econòmic que promou la desnacionalització, i d’un espoli fiscal que ens empobreix. Una no s’explica sense les altres, i el retrocés del lligam més íntim que ens vincula com a nació, la llengua, pot permetre articular-ne la defensa com un nou element cohesionador.

L’amenaça de residualització de la llengua implica, de retruc, la residualització de la nostra comunitat nacional, i la seva substitució per la castellanitat lingüística, component bàsic de l’espanyolitat nacional. Un procés de substitució que fa temps que fou completat amb èxit a l’Aragó, i que, com a nova frontera de l’espanyolitat que representa, explica la seva obsessió malaltissa i sentiment d’inferioritat envers els catalans, ben exemplificat amb el cas de les pintures murals de Sixena. 

En aquest context d’emergència lingüística, Alacant s’alça com un símbol que interpel·la a la nació sencera, en la mesura que representa una agressió contra el conjunt de la catalanitat, en un moment en què l’espanyolisme catalanòfob accelera en el seu impuls de mesures de substitució lingüística com una forma de genocidi cultural. Davant de la històrica ofensiva impulsada tant per acció com per omissió, situar la defensa de la nostra cultura i llengua nacionals al centre de tota acció política, econòmica, social i cultural, esdevé l’element necessari del que hauria d’ésser considerat com a noció catalana d’interès nacional. Com a tal, un requisit indispensable si de veritat aspirem a la nostra supervivència col·lectiva com a poble.