Diumenge passat van ser les eleccions del F.C. Barcelona. A la tarda, les mateixes mans que havien votat, aplaudien els gols contra el Sevilla. I quan a la nit Laporta va sortir a celebrar la victòria —tenim tots al cap la imatge de Laporta ballant— ens sortia un somriure d’il·lusió. Cinc a dos i un 68,18% de vots a favor de Laporta. Hi ha dies en què un club de futbol aconsegueix ser, per unes hores, el lloc on viu un país.
Acabat el partit, una desena de jugadors van anar a votar; Raphinha, Pedri, Cubarsí, Fermín, Casadó, Olmo, Bernal. Després Gavi, que tornava d’una lesió llarga, i Araújo, que li va entregar el braçalet de capità durant el partit. Quan es van trobar amb Laporta van acabar saltant, abraçant-se amb l’eufòria pròpia del moment. Una imatge pel futur. Això és el que Joan Laporta ha entès millor que ningú: que la il·lusió no s’explica, s’encomana i aquesta, un cop entra als budells de la gent, crea un fil invisible que lliga. Lliga a un club, lliga a una sensació de pertinença que, en el món actual, és extraordinàriament difícil de trobar.
El Barça no és un club de futbol, és una institució nacional, una projecció col·lectiva
Vivim uns anys en què la desafecció política i social ha enverinat la relació de la gent amb gairebé tota institució. Els partits han deixat de representar, les institucions públiques generen més suspicàcia que confiança, i en aquest desert de pertinença, el Futbol Club Barcelona funciona com un oasi. No perquè sigui millor que les altres institucions, sinó perquè encara aconsegueix que la gent s’il·lusioni.
És trist que el Barça hagi de fer de refugi emocional allà on haurien d’actuar la política i la societat civil. A Catalunya, el FCB no és un club de futbol en el sentit estricte, és una institució nacional, una projecció col·lectiva que ha sobreviscut dictadures, fractures polítiques i crisi rere crisi. Quan Laporta diu “Som el millor club del món”, no parla dels resultats futbolístics, parla d’una identitat.
Esperar que el futbol d’elit sigui un espai de transparència i de valors és comprensible, però ingenu quan el capital ho determina tot. Les ombres que envolten Laporta —n’hi ha, i el soci de base sovint no pot aclarir-les— no s’han de menystenir; malgrat tot, el país el necessita. Com a arquetip d’una energia que escasseja: la convicció, la vitalitat, la capacitat de fer que la gent vulgui ser part d’alguna cosa. Laporta desprèn una seguretat que no demana permís en un context de lideratges desdibuixats i discursos de gestió.
La pregunta és perquè dipositem en una presidència d’un club de futbol el que hauríem de demanar a la vida política. I la resposta és, potser, perquè la il·lusió, quan arriba, ens agafa per sorpresa. La història política del país i les seves conseqüències emocionals ens ha portat a paralitzar-nos, tancar-nos cap endins, i contenir-nos durant dècades; hem après a sospesar-ho tot, a desconfiar de l’alegria com si fos una frivolitat, com si mostrar entusiasme fos ingenuïtat o una derrota del seny. I segurament, trencar aquesta contenció forma part d’un exercici col·lectiu no gaire conscient de reparació.
Nacionalisme vitalista: el dret a l’eufòria, a existir sense el tarannà de gos apallissat pel seu maltractador
Deixar-se portar per la celebració té un poder emancipador i autoafirmatiu: cridar sense por o veure ballar –o ballar com– el president genera, per un moment, que deixem enrere el pes de la derrota històrica. Laporta, amb el gest desbordat i desacomplexat, encarna una mena de nacionalisme vitalista: el dret a l’eufòria, a existir sense el tarannà de gos apallissat pel seu maltractador de nom Estat. Aquesta por de desbordar-nos en positivitat és símptoma del trauma col·lectiu: d’anys de repressió i derrotes que han ensenyat al país a protegir-se del desig de felicitat mateix. Reconèixer-ho i encarnar-ho no és renunciar a la crítica, la racionalitat o el seny, sinó recuperar la confiança que un poble també pot expressar-se per expansió i reivindicació del plaer de la plenitud, i no només per resistència. Combinar la rauxa amb el seny no només és possible, sinó necessari. I aquest club, aquest Barça, aquest cop de vent fresc i entusiasta, ens hi incita.
El Futbol Club Barcelona d’avui dia vincula la repressió històrica i psicològica de Catalunya amb el paper simbòlic del futbol com a espai de reconquesta emocional. El colonialisme sota el qual vivim no només ens roba recursos, sobirania o la llengua: roba també la confiança en la pròpia força, l’autoestima, la capacitat d’abaixar la guàrdia i existir més enllà del reflex de l’enemic, i de sentir-nos subjectes dignes. Sense justificació, ni permís, ni perdó. Genera pedagogia de la submissió, una herència emocional que ens ensenya a no fer soroll, a mirar-nos amb recel i a demanar disculpes per existir, ocupar espai i fer-ho amb alegria. D’aquí en neix un subjecte col·lectiu tímid, els catalans, que és propens a confondre la prudència amb la impotència i la reclusió emocional.
El Barça, paradoxalment, és ara mateix un dels pocs espais on aquesta inhibició nacional troba escletxa. A través del club, el país practica una autoestima que la política li nega. Quan l’equip guanya, o quan un president com Laporta trenca el protocol del titafredisme, es produeix un acte simbòlic de descolonització emocional: la idea que també tenim dret a la plenitud, al soroll, a l’alegria recalcitrant.
I sí, havent-nos qüestionat, continuem emocionant-nos quan el fil torna a estirar. I potser tampoc passa res per reconèixer que ens il·lusionem amb el Barça. (LO, LO, LOLOLO, LOLOLOLOLOLOLO)
