Un enfocament nou, l’esquerra obrera catalana i la seva proposta nacional
La fi de la dictadura de Primo de Rivera significa al nostre país la difusió del principi del dret a l’autodeterminació. Una solució que venia lluny de l’aportació teòrica pròpia, de la proposta del president del EUA W. Wilson, a la fi de la I Guerra Mundial, per trobar una metodologia universal per donar solució als plets nacionals, però també la difusió escrita que en feren Andreu Nin (també excel·lent traductor del rus al català) i Jordi Arquer (fill d’un dels fundadors de les primeres escoles catalanes) a partir de les propostes del naixent estat soviètic i del seu partit comunista. Més enllà del leninisme, Manuel Carrasco i Formiguera el volgué plasmar en el Pacte de Sant Sebastià (1930).
És aquí on ens poden plantejar què ho fa que un grup de joves nacionalistes radicals s’integrin en una organització comunista que neix a Catalunya però vol actuar a tot l’Estat? La força principal de l’esquerra obrera catalana serà aleshores el Bloc Obrer i Camperol des de 1930. Una organització leninista, dissident de l’ortodòxia moscovita, intentant fer-se un lloc, allunyat del PCE oficial i la representació apolítica majoritària obrera que és la CNT. A aquestes dues dificultats, caldria afegir una circumstància organitzativa, l’estructura de masses, el BOC, és la imatge pública de la Federació Comunista Catalano-Balear. Cas estrany en què la plataforma de masses esborra el nom del “partit”.
Defensant el dret a l’autodeterminació, s’assolia quelcom que la resta del catalanisme no oferia: un dret extensible a totes les nacions del món
Vist aquest cúmul de complexitats, era estrany que joves nacionalistes s’integressin en una organització que volia arribar, des de Catalunya, a tot l’Estat? Defensant el dret a l’autodeterminació, s’assolia quelcom que la resta del catalanisme no oferia: un dret extensible a totes les nacions del món. Una teoria moderna i revolucionària que promovia una potència emergent com l’URSS (no sabien l’estat de minories nacionals dins seu) que, al seu torn, emergia com un far de la revolució arreu del món.
La proposta, doncs, del BOC, entre una Lliga autonomista i una ERC, de facto, també, era la de més exigència nacional. Ja no es podria dir, aleshores, que el catalanisme era burgès. Així, els comunistes catalans (no els subjectes al PC espanyol) havien de resoldre el plet nacional. Plet que no havia resolt, segons la seva visió, els partits burgesos, la Lliga, i els partits petitburgesos, ERC. Un objectiu que comportava un Estat socialista català integrat en la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria que havia de posar fi a l’Estat espanyol.
Per tant, la proposta nacional del BOC pot captar joves nacionalistes per:
1.-Pel desori independentista a la fi de la Dictadura.
2.-Pel prestigi de les tesis leninistes en l’obrerisme mundial i, en concret, sobre la qüestió nacional.
3.-Concretar allò que ha estat freqüent en el catalanisme radical: copsar projectes externs i catalanitzar-los.
4.-La resolució del nostre plet nacional ja no depèn d’una solució espanyola d’acord, sinó d’una proposta mundial i establerta d’antuvi, segura, i no subjecta a negociadors de paraula dubtosa o aparell d’estat entabanador.
Tres oportunitats
Si aquesta era, a grans trets la relació dels catalanismes amb l’Estat (espanyol o català), entre 1931 i 1936, Catalunya té tres oportunitats per esdevenir Estat en aquest període. Cal tenir en compte que parlem d’Estat, d’Estat català, amb formulacions diverses, algunes reivindicades des de l’independentisme (separatisme) del moment que, sovint, des de la recuperació de la sobirania catalana, advoquen per enteses flexibles amb la resta de nacions de l’Estat espanyol o no, quan davant d’una catalanofòbia atàvica d’aleshores, també la cultura catalana genera simpatia, en aquest període, en àmbits progressistes, culturals i polítics de l’Estat.
Així, doncs, la proclamació de la República Catalana dins d’una Federació Ibèrica, que proclamà Francesc Macià, durà tres dies de facto. La proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, proclamada per Lluís Companys l’octubre de 1934, un vespre, una nit i una matinada. I des del 18 de juliol de 1936 a principi de maig de 1937, dins d’un procés de fallida del govern central, doncs, una mica més. Foren resultat de tres estratègies planificades, de llarg abast (i plausiblement consolidables) i amb un acord nacional prou ampli per assolir la independència? No.
L’abril de 1931, Macià no disposà de prou forces per mantenir el nostre Estat. Macià no es pot refiar del seu nou partit, ERC, per consolidar-lo, però també la simbologia popular de les jornades republicanes no és nacional catalana, i això denota una mena de voluntat popular constatable, la pressió del govern de Madrid i l’actitud de l’exèrcit també fan la balançada. L’Estatut de Núria, doncs, pot ser una sortida a l’enjòlit, perquè ha de reconèixer la voluntat de Catalunya i que aquesta, sense renunciar-hi, s’incorpori amb un alt grau d’autogovern, al nou estat.
La segona oportunitat s’escau entre el 6 i el 7 d’octubre de 1934. Si en el primer cas podem considerar que la ciutadania catalana no glatia per assolir l’Estat català, en aquest cas, hi ha un estat d’opinió més favorable, com a mínim hi ha estratègies establertes. Hi ha organitzacions mobilitzades i armament a emprar, però, quatre objectius divergents en l’intent de Companys: un alçament republicà de les esquerres espanyoles que oferia Catalunya com a refugi; un alçament independentista, que pateix l’allunyament d’UDC quan percep que pot tenir connotacions anticlericals; la iniciativa de proclamar una república socialista catalana, que vol impulsar l’Aliança Obrera (coordinació dels principals partits obrers catalans) i la mobilització de la Unió de Rabassaires.
El conjunt del catalanisme republicà havia oblidat la Constitució de l’Havana de 1928 i l’Estatut de Núria de 1931
Des del 8 d’octubre de 1934 es produeix una repressió sobre el nacionalisme popular i una part de l’obrerisme i el republicanisme d’esquerra, se suspèn la vigència de l’Estatut, però l’activitat cultural i periodística encara empra el català amb normalitat. La Lliga Catalana va mantenir els seus casals oberts, les edicions en la nostra llengua sovintejaren i els cursos de català es tornaren a convocar. Per la reacció, la resposta de l’estat republicà espanyol havia estat massa tova i el catalanisme va començar un període de desorientació i exili.
Abans de l’esclat de la Guerra Civil, el conjunt del catalanisme republicà havia oblidat la Constitució de l’Havana de 1928 i l’Estatut de Núria de 1931, i també la demanda triple dins de l’Espanya republicana, a partir del Dret Internacional, la nostra tradició jurídica i el canvi de règim que proposà Francesc Maspons i Anglasell en dos dictàmens: La Generalitat de Catalunya i la República espanyola i Catalunya Estat. Tots plegats, centrats en la idea que calia reconèixer Catalunya com a subjecte polític sobirà, previ a qualsevol altra consideració. Una idea que va anar apareixent ça i lla, sense continuïtat; continuïtat que hauria ser de ser l’eix de l’estratègia independentista no subsidiària.
De bell nou, des del 20 de juliol de 1936, l’ensulsiada de la República espanyola, atribueix competències estatals a la Generalitat per un estat in absentia. El catalanisme republicà, sotjat per la triomfant CNT-FAI, veu que una altra part del catalanisme, el de dretes, però demòcrata, és perseguit fins a la mort, el consens nacional mínim, difícil, entre forces democràtiques queda rebentat. Pot aprofitar l’avinentesa el refundat Estat Català per avançar cap a la independència? No.
Amb els Fets de Maig de 1937, l’estat republicà recupera les seves competències i Barcelona es veu ocupada per ministeris de l’Estat espanyol, en un Madrid encerclat per sollevats.
EC queda reclosa, com a única força independentista, mentre antics militants d’EC o nacionalistes destacats, com Ramon Fabregat, Josep Roure-Torent, Miquel Ferrer o Josep Soler Vidal ingressen al nou PSUC, com ho fan al POUM també, Jordi Arquer o Josep Rovira. EC, exclòs del Front Antifeixista, tement un atac fulminant de l’anarquisme, esdevé un apèndix, aleshores, o d’ERC o del PSUC.
Des del gener-febrer de 1939 el catalanisme, tot el catalanisme, és derrotat. L’esguard del passat exigeix un vaitot que, per alguns, significarà la renovació de forces, estratègies i procediments i l’aparició de la realitat teòrica dels Països Catalans. Caldrà temps. Especialment quan els Aliats, el 1945-1947, decideixen no tombar el règim franquista.
El català públicament, en terra catalana, era una llengua estranya. Començava el projecte totalitari de l’intent de genocidi cultural franquista.
Acabada la Guerra Civil, calcigada la nostra pàtria, decebuts, molts, pel paper galdós dels catalanistes, o temorencs molts de recordar-lo tan sols per por de ser acusats de “separatistas” (en castellà). Ara una reflexió sobre allò que calia fer només es podia fer públicament fora del país. A l’interior prou feina hi havia de crear una xarxa cultural nacional, tan indetectable com fos possible i tan àmplia com s’hi arribés, sense escola catalana, sense premsa catalana, sense associacionisme arrelat i lliure, amb una edició en català reduïda. El català públicament, en terra catalana, era una llengua estranya. Començava el projecte totalitari de l’intent de genocidi cultural franquista.
Com havia passat durant la dictadura de Primo de Rivera, a l’exili americà hi feia estada l’independentisme. A l’interior existia el FNC, i amb intermitències, EC. Nuclis encerclats enmig d’un predomini abassegador creixent de l’esquerra amb discrets referents nacionals (alguns cops, directament, nuls) que no coneixien gens el compromís nacional obrer anterior a 1939. Tot i que dins del PSUC i el Moviment Socialista de Catalunya en tenien protagonistes històrics directes als seus rengles.
Una reflexió americana i, en acabat, anglesa
Enmig de la represa professional i personal en un nou país d’acollida, però d’exili, encara amb la presència dels odis no superats en el mateix bàndol acabada la Guerra Civil, de distàncies geogràfiques, de dificultats de comunicació i circumstàncies polítiques nacionals diferents, s’estructuren propostes que volen replantejar el futur nacional català, fent cau-i-net del passat. Així, dues tendències travessaven els partits exiliats, els qui volien mantenir la legalitat republicana i estatutària i els qui la veien superada i plantejaren el dret a l’autodeterminació, la República catalana i la “nova” reivindicació dels Països Catalans.
Seguint el rumb de l’Havana, l’Estatut de Núria i els documents de Maspons i Anglasell, des de França, poc abans de l’ocupació nazi del seu territori i l’ensulsiada de la veïna república i l’establiment de l’Estat francès col·laboracionista del mariscal Petain, es vol constituir un consell que ha volgut impulsar el president Companys ja a l’exili, que garanteixi la veu de Catalunya en l’inici de la II Guerra Mundial, com van fent altres estats ocupats pel nazisme. Amb l’encàrrec de constituir-lo si no és possible per l’avenç nazi, Companys encomana el Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura, que el desenvolupi des de la Gran Bretanya, que és, aleshores, l’únic estat lliure de feixisme. El Consell Nacional de Catalunya, en plantejar-se la representació del Principat, per superar el període crític anterior, ha de fer-ho convocant els catalans d’arreu del món, des de la unitat nacional, actuant políticament i culturalment, vista l’amenaça existencial que ens sotjava aleshores. La superació del període anterior, també comporta la fi del pacte estatutari i el republicanisme espanyol acrític de partits catalans.
Escatir per què el CNC no ha estat gens tingut en compte indica la trista ignorància vers el nostre passat en què vivim
Com a continuadora del CNdeC, des de 1953, a Mèxic, inicia la seva prolífica tasca el Consell Nacional Català, encapçalat pel diputat d’ERC Salvador Armendares i l’exmilitant del PSUC Miquel Ferrer, a qui acompanyen professionals i treballadors del sector editorial, escriptors, metges, exmilitants del BOC i PSUC, Acció Catalana, Estat Català, FNC, de la USC o del Partit Comunista de Catalunya, a més de representacions de les comunitats catalanes de l’emigració dels esmentats Estats Units Mexicans, de l’Argentina, de Cuba, de Xile, de l’Uruguai, dels EUA, de França i de la Gran Bretanya, principalment. El CNC es reivindica com un moviment nacional i democràtic, que vol internacionalitzar el plet català i reivindicar el dret a l’autodeterminació per al conjunt dels Països de Llengua Catalana (com en deien els PPCC), amb qui malden per tenir-hi contacte sovintejat amb seus representants activista i culturals i, des de l’exili, donar suport a la cultura catalana agafada pel ganyot pel franquisme i denunciant, per això, l’intent de genocidi cultural al qual vàrem ser sotmesos del 1936 a 1978 (pel cap baix): més de 40 anys!!! Després d’establir la seva direcció a Mèxic, el 1964, en ser el seu principal director i president Josep M. Batista i Roca, s’establí a Anglaterra.
El CNC ha estat una organització independentista oblidada, la principal des de 1953, amb una tasca més àmplia, que, a diferència d’EC, del FNC, el PSAN i el PSANP, va poder actuar lliurement des de l’exili, a partir d’objectius, com passa sovint en l’independentisme del moment que abastaven de l’independentisme estricte, a formes confederals per a la sobirania catalana, atents als canvis legals i institucionals que s’anaven esdevenint entre les democràcies des de la fi de la II Guerra Mundial. Haver dut una tasca de contactes internacionals a l’ONU, la UNESCO, l’OIT, el Consell d’Europa, el Pen Club Internacional, la corona britànica, la Comissió de Drets Humans de l’ONU, ambaixades… amb prop de 70 documents i apel·lacions presentats a aquestes instàncies és una xifra certament important. El CNC alçava la veu de la Catalunya lliure quan al nostre país no podia ni existir i les seves organitzacions vivien allunyades de la ciutadana en la més estricta clandestinitat. Ens quedem, malgrat tot, els exemplars ben documentats del Servei d’Informació Nacional Català o la breu Declaració de Drets de la Nació Catalana.
Escatir per què el CNC no ha estat gens tingut en compte, fins i tot recentment, arran del post u d’octubre, indica, com em recordava un dirigent del període, la trista ignorància vers el nostre passat en què vivim. Com diu un reconegut actor, tot plegat: “Res de bo” (si us plau “bo”, amb accent tancat).
