Andreu Termes

Sociòleg

(Barcelona, 1982) és doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de recerca del grup de recerca Globalització Educació i Polítiques Socials (GEPS), actualment és investigador de l’Institut Metròpoli. Des d’inicis dels 2000, ha militat en centres socials okupats i en l’esquerra independentista, com l’Ateneu Popular de l’Eixample i el Casal independentista La Cruïlla de l’Eixample. Els seus interessos de recerca inclouen l’anàlisi de les polítiques educatives, l’economia política de les reformes, i els processos d’elecció escolar, entre d’altres.
Lluita de classes i conflicte nacional
Andreu Termes
Històricament, l’escola ha legitimat les desigualtats socials en les societats contemporànies, a partir de la ideologia meritocràtica. Malgrat això, l’accés, trajectòries i resultats acadèmics són radicalment desiguals segons grups socials. En aquest sentit, l’escola ocupa un rol contradictori: un aparell de reproducció i, alhora, un espai relativament autònom, on l’alumnat desafavorit té l’oportunitat d’accedir a la cultura legitimada. L’escola sola, doncs, no pot compensar totes les injustícies socials profundes, però sí reduir-les parcialment.
fes-te mecenes i accedeix a contingut exclusiu
Necessitem el teu suport per seguir creixent
Albert Botran i Pahissa
Ressenya del llibre d’Eloi Gummà: "De l’antifranquisme al pujolisme. La pugna per l’hegemonia" (Akal, 2026)
Noel Huguet Sabà
ERC i Podemos van anunciar l’acord de col·laboració per a les eleccions estatals el 12 d’octubre (data curiosa). El 24 d’octubre Rufián i Montero celebraven un acte conjunt de precampanya a Nou Barris. Aquests fets, els pactes amb el PSOE-PSC i els discursos del cap de llista d’ERC han reactivat la crítica independentista segons la qual aquest partit hauria fet un gir espanyolitzant des del 2017. Aquest article intenta demostrar que això està passant i defensar que cal canviar el rumb.
Núria Alcaraz Coca
L’atzucac de l’independentisme d’esquerres davant les properes eleccions espanyoles és només el símptoma d’un mal més profund: la manca d’un programa propi per reconstruir la nació i d’una estratègia per avançar cap a la independència. L’article defensa la necessitat de superar la disjuntiva entre negociació i confrontació amb l’Estat, així com la lògica del xantatge polític davant l’ascens de l’extrema dreta. Això no significa desentendre’s de les eleccions espanyoles ni dels conflictes socials que travessen el país, sinó intervenir-hi amb una agenda pròpia i una estratègia al servei de la nació i de la seva gent.