Per un sociòleg de la Sorbona o un urbanista de Harvard, Barcelona és un caramel. De fet, entenc perfectament la seva fascinació. Els meus col·legues de gremi —els historiadors— miren amb la mateixa mirada encuriosida vestigis del passat com ara la Constantinoble de l’Imperi Bizantí, entesa com un node fascinant de fluxos globals, de diversitat cultural i d’intercanvis transnacionals frenètics. Des de la distància acadèmica, el fenomen resulta un bullici interessant del qual se’n poden escarbar mil tesis doctorals. Però la meva empatia acadèmica no transcendeix més enllà d’una simple comprensió intel·lectual. Perquè no soc un observador extern prenent apunts còmodament des d’un despatx d’una universitat sobrefinançada; soc un nadiu d’allò que la intel·lectualitat forana etiqueta, amb cínica fredor, com a laboratori.
Viure dins del tub d’assaig no té res de teòric; és una lluita física constant. El carrer ha deixat de ser un espai de trànsit per esdevenir un territori ferotge, on braços i colzes es converteixen en armes necessàries per obrir-se pas entre masses de turistes «zombificats» que no aixequen la mirada del mòbil. Passar pel costat d’una terrassa alerta el cambrer, que de seguida et barra el pas amb gentilesa i, amb un anglès més precari que les seves condicions laborals, t’ofereix una «paellaexperience». I tu, amb la paciència esgotada, només aconsegueixes respondre amb un exabrupte, tant autòcton com cansat: «Que soc d’aquí, tòtil!».
Però aquest desplaçament físic, tot i ser molest, és només el símptoma superficial. Mentre ens barallem per un pam de vorera —o per remenar quatre samarretes a la botiga del Barça—, per l’esquena ens estan robant quelcom molt més valuós que l’espai. Ens estan expropiant l’imaginari. I la joia de la corona d’aquest imaginari té nom i cognoms: Antoni Gaudí i Cornet.
Avui dia, visitar a Gaudí s’ha convertit en un privilegi de classe que la major part de la societat catalana no es pot permetre. Voleu entrar a La Casa Batlló? Prepareu 35 euros per cap. Preferiu La Pedrera? En són 29. La Sagrada Família? L’entrada base parteix dels 26 euros. Fins i tot llocs que els turistes passen per alt com la Casa Vicens o la Torre Bellesguard, exigeixen 22 i 20 euros respectivament. I el Palau Güell, a 15 euros, continua presentant un preu excessiu.
Avui dia, visitar Gaudí s’ha convertit en un privilegi de classe que la societat catalana no es pot permetre
Les xifres es poden tornar encara més dramàtiques. Si una família catalana de quatre membres —posem dos adolescents, edat en què es desperta la consciència crítica i artística— vol dedicar un dissabte a visitar, per exemple, la Casa Batlló, es trobarà amb un càrrec del banc que supera els 120 euros. Optar pel gran símbol del país, la Sagrada Família, ronda uns prohibitius 100 euros.
Aquest mur econòmic implica el segrest efectiu del geni artístic més gran de la nostra història. Cal preguntar-se quants futurs arquitectes no sentiran mai l’espurna de la inspiració davant la gradació cromàtica del pati de llums de la Casa Batlló —una lliçó magistral de democratització lumínica— o en veure com les columnes de la Sagrada Família es ramifiquen com arbres per aguantar el pes del cel sense necessitat de crosses exteriors. Un mestratge que es perden perquè l’accés a la bellesa els ha estat vetat, accentuant així la traïció a un Gaudí que, tres cops per setmana durant dotze anys, obria les portes a nens de tots els contextos socials per explicar-los tots els racons del temple.
L’orfandat forçada es dona a la vegada que el país demana a crits que la seva arquitectura es desmarqui de les tendències globals i torni a crear un art propi i reconeixible. És urgent sanejar les ciutats de la paisatgística franquista que té segrestada la psique de centenars de milers de catalans. I això requereix una nova escola artística capaç de parlar a través de referents nostrats per tal de crear un art genuí i autocentrat. Però sense l’accés a la font, aquesta regeneració és impossible d’encetar.
Sense aquests referents, ens aboquem perillosament a una arquitectura globalment homogènia, feta d’acer i vidre importat, que converteix els nostres barris en espais sense ànima pròpia. No és una crisi d’estil, sinó el triomf d’un sistema econòmic que desincentiva estructuralment l’arrelament i asfixia la identitat material del país. Per això, tornar a projectar el nostre art —la nostra expressió— sota coordenades pròpies és l’única via per revertir la conquesta silenciosa que va patir el nostre paisatge arran del desastre del 39. Abandonar la inèrcia d’aquell ciment gris i uniformitzador per recuperar la lliçó de Gaudí —que dignificava la pedra de Montjuïc i la ceràmica local—, suposa un acte de rebel·lió contra l’ocupant espanyol. Al capdavall, demostrar que podem aixecar el país des d’una mirada intrínsecament catalana és la forma més tangible de guanyar.
Gaudí era incòmode, i aquesta és la lliçó principal que n’hem d’extreure si volem defensar el seu llegat
I és justament per neutralitzar aquesta potència subversiva que van néixer els esforços de l’espanyolisme per esborrar la seva personalitat plena de contradiccions i la seva bel·ligerància nacionalista. Amb l’objectiu d’exportar-lo al món com un producte de la «solemnitat» espanyola, han acabat imposant una caricatura pacificada. Un ciutadà del món sense cap mena de pàtria ni conflicte, dissecant la seva memòria de tot element que sigui «problemàtic» per vendre’l com un geni universal digerible al mercat global. Malgrat aquesta perversió del seu caràcter i ideologia, el tarannà rebel, històricament emprat pels catalans per defensar la terra, també era ben present en Gaudí. Una rebel·lia indòmita que els seus contemporanis, incapaços de domesticar-lo, resumien amb mots com destemprat, irritat o tossut; que demostrava amb actes d’una intransigència militant, des de plantar-se a les portes de les esglésies per esbroncar a tot fidel que n’entrava o en sortia —tal com relatava Josep Pla—, fins a la provocació que suposava fer totes les explicacions de la Sagrada Família a Alfons XIII en català, com recordava Joaquim Torres Garcia. Gaudí era incòmode, i aquesta és la lliçó principal que n’hem d’extreure si volem defensar el seu llegat.
També hi ha una paradoxa cruel en la seva història, perquè aquella «llibertat folgada» que la burgesia catalana li va oferir per crear, s’ha transformat en mans dels seus hereus en una simple llicència per explotar. Una elit desarrelada, amb els diners com a única pàtria, ha lliurat el geni a les urpes del capitalisme global i l’Estat, mercadejant la seva figura amb la mateixa fredor amb què antigament es venien les relíquies dels cossos sants.
L’estratègia és clara, ocupar físicament els accessos i saturar els entorns fins a col·lapsar la mobilitat als carrers adjacents, fent esclatar així la bombolla de confort que venen al turista
Per tant, si no som nosaltres qui arrenquem Gaudí d’aquest engranatge que mercadeja amb el seu geni i n’amaga la bel·ligerància per fer-lo «potable», ningú més ho farà. Davant l’espoli, cal organitzar-se i atacar el punt més feble d’aquesta indústria: la rendibilitat. L’estratègia és clara, ocupar físicament els accessos i saturar els entorns fins a col·lapsar la mobilitat als carrers adjacents, fent esclatar així la bombolla de confort que venen al turista. Cal generar una experiència tan insuportable que el producte es devaluï fins a deixar de ser un negoci rendible. La prioritat és desplegar un estrangulament físic de la logística turística que converteixi els monuments en punts calents de conflicte on cap visitant vulgui posar els peus. Només així, des d’una posició de força, es podran imposar condicions determinades a retornar a Gaudí als catalans com un percentatge fix d’entrades gratuïtes diàries per als residents, la prohibició total dels usos elitistes o un impost revolucionari al patrimoni; acabar amb l’opacitat de les fundacions i forçar que una part dels ingressos es destini a frenar la gentrificació que ells mateixos provoquen.
Reconquerir Gaudí no és, en el fons, una simple qüestió d’entrades més barates o de gestió turística, és un acte imprescindible d’autoafirmació nacional. Es tracta, primer, de salvar la nostra identitat física tot desmarcant-nos d’aquestes tendències arquitectòniques globals que homogeneïtzen els paisatges europeus i despullen d’ànima i personalitat les nostres ciutats. Però, sobretot, implica recuperar el seu tarannà. Recuperar aquell caràcter desacomplexat i intransigent que ens gravi a foc que els catalans no hem de demanar permís per gaudir d’un país que ens estan arrabassant, ni renunciar mai a parlar la nostra llengua als carrers, tinguem qui tinguem al davant —sigui un rei o un cambrer. La batalla per Gaudí és la batalla per decidir si volem permetre que la capital sigui un parc temàtic amb un patrimoni al servei de tothom menys dels catalans, o si volem ser una nació lliure, de catalans i per als catalans. El llegat del geni ja el tenim; ara ens n’hem de fer dignes.
