Catalunya, i els Països Catalans, continuen sent avui un camp de batalla. El capitalisme i l’Estat espanyol, amb el beneplàcit de sectors importantíssims de les elits locals, han convertint el país en una macro platja dins un dels resorts més fabulosos del planeta. El nostre patrimoni cultural i natural serveix de decorat bellíssim per matins a la platja i dinars al passeig, per llargues tardes de ”shopping” i nits de “fiesta”. Una experiència mediterrània passada pel filtre del cosmopolitisme despersonalitzador a bon preu. Hi havia el producte i la idea de negoci, però faltaven els treballadors. I, com que els catalans no han parit prou ni prou ràpid, com que a més a més els seus fills majoritàriament no volen dedicar-se a servir estrangers per un sou mínim interprofessional; se’ls han portat de fora. L’arribada massiva de turistes, jubilats i expats amb un poder adquisitiu alt per una banda, i de treballadors immigrants disposats a servir-los per salaris minsos per l’altra genera una pressió en forma de pinça que tensiona la societat a molts nivells: des del desboradament dels serveis públics fins als problemes d’habitatge, passant per l’estrès lingüístic. El món que van aixecar els nostres avantpassats en aquest assolellat jardí meridional el tenim rifant-se fora de control entre especuladors internacionals sota l’atenta mirada de l’elit de l’Espanya castellana que, de Madrid estant, gaudeix veient com agonitza l’ancestral enemiga mediterrània amb capital a Barcelona.
A Catalunya, el que sobra per tota la colla de pispes que es lucren amb aquest model econòmic són catalans com els que van fer el primer d’octubre del 2017. És a dir: ciutadans que es creuen amb el dret de decidir què ha de ser Catalunya. Catalans que tenen un sentiment patrimonial envers la nació i el seu territori històric. Les nacions seguim mantenint la legitimitat democràtica, enfront les corporacions i grups d’interès, per governar un territori. Encara que –no ens enganyem– cap govern democràtic no sembla tenir prou força contra aquests tirans contemporanis. En aquest sentit l’estat del català serveix per prendre el pols al país. Si mai es perdés la llengua voldria dir que l’ànima del país hauria caigut en lògiques foranes i extractivistes, ja siguin espanyoles o internacionals. L’ocupació seria irreversible i no hi hauria ni resistència, ni país, ni possibilitat democràtica. Podria haver-hi consum, comoditat i fins i tot qualitat de vida per molts; però en cap cas ciutadans entesos no només com a subjectes amb drets sinó persones lliures amb voluntat d’autogovernar-se. No hi hauríem catalans.
A aquells qui es lucren amb el nostre model econòmic són els catalans que van fer possible el primer d’octubre del 2017.
Sota la pluja de napalm i propaganda que cau, el sindicat ha de ser una porta d’entrada a la nació, un element nacionalitzador. Hem de ser una organització de treballadors que parli del país en un sentit patrimonial. Ho fa la patronal, per què no ho hauríem de fer nosaltres? Què passa? Hem de fer tots pena com els espanyols d’esquerres que semblen desnonats quan parlen d’Espanya? Catalunya encara és el nostre país, casa nostra. I quan des del sindicat nacional parlem d’autodeterminació, diem justament això: que tenim una llar i que no ens la deixarem robar ni espoliar. Aquesta és una feina d’orfebreria i és molt probable que duri generacions, perquè no es tracta tan sols que aquestes persones nouvingudes adoptin el català i abracin la senyera. Això hauria de ser la manifestació d’una adquisició molt més profunda, molt més íntima: la nostra forma d’estimar la llibertat.
Per mantenir aquestes portes obertes hem d’arrelar a la base, obrir galeries de solidaritat i suport mutu construint un refugi des d’on rearmar-nos mentre ens ubiquem en la tempesta. L’esquerra catalana ha cremat les naus en el darrer cicle polític i, un cop frustrada la temptativa de proclamar una república a casa nostra, cal dotar-nos d’institucions republicanes per mantenir la catalanitat viva i afrontar amb més bones condicions el pròxim embat. El sindicat nacional hauria d’entendre’s com una institució republicana permanent, autònoma dels vaivens electorals. Caminem sobre plaques tectòniques i la cartografia antiga ja no ens serveix per llegir el món d’avui. Els vells consensos, lemes i sobreentesos del catalanisme han perdut representativitat i penetració en el cos social. Fins al punt que sentir-ne els debats de vegades recorda a aquelles representacions dels Pastorets de Folch i Torres en què el públic coneix fil per randa els diàlegs i les escenes però cap d’ells ja no és ni pagès, ni creu en el diable i ni tan sols en la virginitat de Maria. Recorden els ecos d’un món que ha mort.
El sindicat nacional hauria d’entendre’s com una institució republicana permanent.
El català va ser percebut com un instrument d’ascensió social per la immigració de la segona meitat del segle passat. Aquesta percepció s’ha afeblit a dia d’avui. L’ocupació espanyola ens deixa en la injusta situació de no poder garantir la supervivència de la nostra llengua amb els instruments amb què ho fan les nacions que sí que tenen un estat. Així, hem de deixar de pensar des de la tranquil·litat letàrgica de la lògica del catalanisme autonomista. La història ens demana un extra de creativitat per continuar existint entre els pobles de la Terra. Quin pot ser l’ús social per a les masses de població que arriben per viure amb nosaltres? Què pot oferir el català a les persones que no són catalanoparlants d’origen, però que viuen a Catalunya o als Països Catalans, de la primera meitat del segle XXI?
Davant del tsunami que la globalització fa arribar a les nostres ribes, el català pot ser un escull, un espigó que protegeixi la platja on tenim estesa la tovallola. Fer del català un requisit a la feina no només garantiria el dret que tenim els catalanoparlants a treballar o ser atesos en la nostra llengua a casa nostra, que el català sigui un requisit a la feina pot ser un baluard des d’on defensar els llocs de treball de les persones que viuen i treballen a Catalunya. A mesura que les grans empreses han introduït l’anglès com a llengua de treball els treballadors catalans altament qualificats han vist com els competidors per obtenir el mateix lloc de feina augmentaven, de la mateixa manera com el fet que el castellà sigui la llengua de treball en amplis sectors poc qualificats obre les portes a milers de milions de possibles competidors.
Aquesta mesura que pot ser contraintuitiva per un treballador d’origen migrant, explicada amb calma dins de l’escalf del sindicat, i viscuda intensament en l’ardor de les trinxeres, podria ser entesa com la millor forma de garantir un lloc de feina pels seus fills –ja escolaritzats en català– enfront de les futures onades migratòries. El requisit d’una llengua no és alçar un mur ja que la frontera és franquejable amb l’aprenentatge, però sí que obliga a passar pel sedàs. Filtre que per una altra banda imposen de forma natural totes les nacions amb estat. A més a més, el procés per regular el català a través de convenis col·lectius (de sector o empresa) podria anar acompanyat d’un moviment ciutadà de defensa de la llengua i una represa de l’estratègia del consum estratègic en clau nacional: que defensar la llengua pròpia impliqui defensar les empreses del país i les condicions laborals dels seus treballadors. El català continua disposant de les millors condicions per fer de Catalunya una llar i no la jungla que ja comença a ser indissimulable.
En aquest sentit urgeix posar sobre la taula la reivindicació d’un marc català de relacions laborals. La prevalença dels convenis autonòmics i provincials que el PNB va arrencar del PSOE en el darrer acord d’investidura i que van ser aprovats pel Consell de Ministres el passat 22 de maig pot ser l’esquerda per on trencar el mur del sindicalisme del règim. Des de la Transició, la patronal s’ha blindat amb l’estatalització de la negociació col·lectiva. Apartant la negociació de la base i els treballadors via sindicats subvencionats d’àmbit estatal, els anomenats sindicats majoritaris (CCOO i UGT) han aconseguit aigualir a Madrid les reivindicacions dels treballadors fins a deixar aquestes lluites pràcticament en un estat letàrgic. Els resultats d’aquesta estratègia es poden veure comparant el poder adquisitiu que tenien de mitjana les famílies de classe treballadora fa trenta anys amb les d’ara. Construir a Catalunya un ecosistema sindical diferenciat de l’estatal com ja han fet al País Basc i Galícia obre les portes a revertir aquesta funesta deriva. I per entendre això no crec que s’hagi de ser ni independentista ni nacionalista. N’hi ha prou amb ser català, amb viure a Catalunya.
Mentre continuem tancats dins l’Espanya autonòmica batallant coma per coma cada competència i negociant un concert econòmic, necessitem un sindicat que no actuï de quinta columna de l’espanyolisme per motivacions corporatives o ideològiques. L’oposició del sindicalisme del règim al traspàs de Rodalies va ser lamentable, que no són classe treballadora els centenars de milers d’usuaris que pateixen la gestió colonial que l’estat fa de la nostra infraestructura ferroviària? Si ens volem estalviar numerets similars en els debats que hi haurà sobre l’agència tributària catalana o la mateixa naturalesa del pacte fiscal més ens val bastir una alternativa sindical robusta. O és que els treballadors de Catalunya que pateixen l’espoli espanyol han d’estar representats pels cacics sindicals assentats a Madrid? Des de la metròpoli les coses es veuen diferent, tant si votes a l’Ayuso com si votes la Yolanda Díaz, totes dues són faccions de la mateixa cort.
Nosaltres som un sindicat de ciutadans, de la classe de ciutadans que han de treballar per poder viure, però ciutadans al cap i a la fi. I per tant hem de socialitzar la idea que no només tenim dret a una part —més o menys gran— del pastís, sinó a canviar de recepta. I també som amos. I que no és aquest sentiment el que ha guiat els episodis més gloriosos del sindicalisme català? Salvador Seguí no feia cara d’empleat tot i ser “el noi del sucre”. I el poder el volia perquè creia que els de la seva classe estaven més capacitats que la patronal per dirigir l’economia i per tant la nació. Lamentablement no crec que ens trobem avui en condicions de reclamar tal lloc en la direcció del país. I és cert que els països funcionen més bé si es porten de forma mancomunada. Però ens queda un llarg camí de feina, esforç i maduració per assumir en condicions la responsabilitat que ens pertoca: no hi ha país sense ciutadans ni ciutadans sense país. I la ciutadania és paper mullat si no és sinònim de llibertat: els súbdits econòmics són també súbdits polítics. I el nostre deure respecte la idea de llibertat que hem heretat és construir les condicions materials que la fan possible. Aquesta ha de ser una terra d’homes i dones lliures, ha de continuar sent la terra dels catalans.
