Soc d’aquells joves que hem crescut durant el procés independentista. Filla d’una família indepe, a poc a poc vaig anar entenent l’opressió que patim com a catalans i catalanoparlants. Durant aquells anys -2009/2019- som uns quants els que ens vam polititzar. És trist veure com tots els que vam lluitar en aquell moment -i continuem fent-ho- se’ns veu al rostre una mirada de desil·lusió envers la política. Alhora és cansat veure la contínua queixa de generacions més grans que diuen que tot està malament, que l’esquerra no té opcions de guanyar i que estem desviant discursos. En definitiva, que ens espera un futur sense cap esperança. I jo em pregunto: amb quin sentit de viure hem de continuar les generacions joves? Hi ha res pitjor que aquesta no-esperança? Desídia, grisor, conformisme. És impossible construir des d’aquesta visió. Segur que jo no tinc la solució, però també sabem del cert que quedant-nos de braços plegats no ho solucionarem. Quins errors i encerts podem aprendre dels que són més grans que nosaltres?
És cansat sentir que tot està malament. Amb quin sentit de viure hem de continuar les generacions joves?
Hi ha algunes generacions del nostre país que tenen fòbia a anomenar-se nacionalistes. Podem entendre per què: la història del s. XX a Europa ha generat un trauma col·lectiu; però reflexa no haver entès d’on sorgeix el nacionalisme català. El nostre, el d’una terra oprimida no té res a veure amb els monstres del passat. Els catalans podem ser nacionalistes sense haver-nos-en d’avergonyir. Tinc la sensació que generacionalment aquest fet està canviant. Som nacionalistes. I ara em sento amb l’obligació de dir: i d’esquerres!, justificant que no volem oprimir a ningú (una mica cansat, oi?). La majoria d’habitants de qualsevol país reivindica la seva nació, tradicions i costums sense sentir-se malament. Per què els catalans tenim autoodi?
La nostra nació té com a pilar fonamental el català, que sobreviu amenaçat per múltiples perills. Si com jo, ets una persona catalanoparlant, diàriament pateixes una opressió lingüística. És gairebé impossible, com ja deus haver vist, viure plenament en català. Aquesta opressió diària, com d’altres, acaba definint la nostra personalitat.
TV3, 3Cat, “la Corpo“, sovint veiem que fa un servei ben galdós a la llengua. Sent ben cert que ha fet una gran tasca pel país, sovint quan veus els seus programes et planteges qui hi ha darrere. L’altre dia veia com anunciaven l’APM i preguntaven a la gent, “tu ets més de Sant Valentí o de Sant Jordi?“. A qualsevol altre lloc del món els hi preguntarien, prefereixes una diada pròpia o una de forana? Per què el programa de Crims no subtitula en castellà persones que parlen en castellà? Les persones de Catalunya Nord, per exemple, que no tenen l’obligació de saber el castellà, no poden veure la televisió pública del seu país. No cal col·laborar en la desnacionalització de Catalunya.
Sembla que hem de recordar a les persones que intencionadament menyspreen l’opressió que rep el català, que molts dels nostres avis van veure la seva llengua prohibida per la dictadura franquista. Hem de tornar a recordar una i mil vegades les atrocitats que vam patir els catalans durant aquella època? Prohibició de l’ús públic del català, censura en els mitjans de comunicació, repressió en l’ensenyament, prohibició en la cultura i l’espectacle i castellanització de noms i topònims, entre d’altres. Ja n’hi ha prou de caure en debats absurds que ens porten al seu taulell de joc.
Ja n’hi ha prou de caure en debats absurds que ens porten al seu taulell de joc
Jo no em dono per vençuda, no volent ser una nàufraga agafada del pal major del vaixell, necessitem autoestima per fer valdre la nostra nació i la nostra llengua. Qui voldria formar part d’un país capcot, perdedor i menyspreat pels mateixos habitants? Per què els mateixos catalanoparlants deixen de parlar la seva llengua en favor d’una altra? Si a Catalunya ara mateix no es necessita la llengua per viure-hi o treballar-hi, com volem que la immigració tingui la necessitat d’aprendre-la?
RENÉIXER
Després de veure el resultat de l’Enquesta d’usos lingüístics de l’any 2023, què podem fer per revertir aquesta situació? Necessitem respostes perquè en som molts que sentim impotència davant d’aquest fet. Les institucions han de posar-se fermes i començar a legislar per la normalització lingüística.
Però que no hi ha normativa sobre l’ús i obligació del català? I tant! Fem un cop d’ull a la Llei de política lingüística i posem un exemple d’article:
Llei 1/1998, de 7 de gener que diu; Article 32; 1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
L’administració no actua d’ofici per manca de recursos i voluntat política
I per què l’administració no actua d’ofici? Primer de tot, la manca de recursos i voluntat política: l’administració sovint prioritza altres àmbits de consum i només actua si rep denúncies específiques. Segon, ens trobem amb una legislació ambigua: tot i que hi ha obligacions legals, les sancions no sempre s’apliquen amb contundència. I tercer, l’absència de mecanismes de control sistemàtic: no hi ha un sistema automatitzat que verifiqui el compliment de la normativa en tots els establiments. D’aquest exemple en podem desgranar les actuacions que es fan a tots els altres àmbits.
Per què hi ha personal de l’administració que no atén en català? Segons la normativa vigent, Decret 161/2002, d’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya, tot el personal de l’administració hauria d’acreditar el C1 i, per tant, poder parlar i escriure en català. Veiem que no és la realitat de l’administració, per exemple, de molts Centres d’Atenció Primària i hospitals on personal sanitari se’t dirigeix en castellà.
Si les institucions no legislen sobre l’obligatorietat del català en l’àmbit laboral, caldrà que introduïm a través de la negociació col·lectiva acords socials de caràcter lingüístic
Si les institucions no fan res, la militància lingüística és una solució? Podem mantenir el català durant el dia, fer parelles lingüístiques, donar suport a organitzacions que treballen pel català. I en l’àmbit laboral? Si les institucions no legislen sobre l’obligatorietat del català en l’àmbit laboral, caldrà que introduïm a través de la negociació col·lectiva acords socials de caràcter lingüístic. Podeu entrar a la pàgina web de La Intersindical per trobar-hi propostes tals com: català com a requisit per a la contractació, formació en horari laboral per a treballadors sense coneixement suficient de català, tallers d’acollida lingüística per a nous treballadors i creació de programes de parelles lingüístiques. Per tal de normalitzar la llengua en l’àmbit intern de les empreses podem acordar que els programaris i sistemes informàtics estiguin en català, així com els manuals, documentació i publicació d’informes.
La lluita incansable de l’estat espanyol -i francès!- contra la nostra llengua demostra com n’ha de ser d’important per nosaltres protegir-la. Avui, amb els dos estats que ens ocupen i amb el govern de Catalunya en contra i el del País Valencià i de les Illes Balears- no ens queda més remei que aixecar el cap i lluitar perquè els nostres fills puguin viure en català. El sol fet d’imaginar-me una Catalunya desnacionalitzada i amb el català desterrat fa que la nostra existència perdi sentit.
Catalans (tots), ens volen fer creure que hem perdut, que no hi ha res a fer, que el català desapareixerà i que la nació s’extingirà enmig de la desídia general. No podem continuar demanant permís per existir en català, prou d’acceptar un país en decadència mentre el nostre dret a viure plenament en català s’evapora. La nostra lluita és la de tots els pobles que s’aixequen contra la imposició i la negació de la seva identitat.
Tenim clar que no hi ha justícia social sense justícia lingüística, ni drets col·lectius sense sobirania nacional. Defensar la nació catalana des de l’esquerra vol dir defensar-la com a projecte inclusiu. Exigir la presència del català als espais públics, laborals i institucionals no és cap luxe: és una qüestió de drets fonamentals i de normalització. Ens han fet creure que la nostra lluita és petita, que és un luxe, que molesta. Si els catalans no parlem català a Catalunya, a on se suposa que l’hem de parlar? Pel futur; feu-vos dignes de Catalunya!
