La lenta però persistent desaparició de la presència catalana a les sis comarques de la Catalunya Nord hauria de ser un avís permanent per als catalans del sud: la supervivència d’una nació oprimida no és mai un fet natural ni garantit. La de la catalana, tampoc. Allò que avui sembla estable pot esvair-se demà: les llengües es poden esborrar, les fronteres es poden reescriure, i la memòria col·lectiva es pot esvair amb els anys. Quants catalans recorden avui que Perpinyà era la capital del Regne de Mallorca?

Cal continuar parlant de migració

Aquests últims mesos se’ns ha dit que érem nazis, xenòfobs, que el què fèiem eren unes quantes voltes abans d’acabar a Aliança Catalana i que estàvem essent dogwhistle’s del feixisme. Bé. Brams d’ase no pugen al cel. Desitjo que aquest número de Nexe Nacional es llegeixi com un exercici de normalització d’una conversa entorn del que considero que és el principal repte del catalanisme polític en moltes dècades, Procés inclòs.

Malgrat la patrimonialització i instrumentalització que en fa Aliança Catalana, el debat entorn de la qüestió migratòria ha estat present al llarg de la nostra història. No és que calgui parlar d’immigració: és que cal continuar parlant-ne. Aquesta és la clau de volta, i potser faríem bé de trenar des d’òptiques integradores i netament anti-xenòfobes quina és la nostra aportació a una conversa que, ens agradi o no, ocupa la centralitat del debat públic i de les sobretaules del país.

Quin sentit té cancel·lar el debat migratori al si de l’esquerra nacional l’any en què el país celebra el naixement de Paco Candel? Què va ser, el fenomen Candel, sinó un catalitzador d’aquest  debat entorn de l’arribada massiva (en volum, i en rapidesa) de població migrada de l’Estat espanyol? Com es pot elogiar-ne el llegat i cancel·lar alhora als qui defensem impulsar el debat que ens dugui a un nou pacte social basat en la realitat d’avui en dia, que clarament no és la mateixa que la de fa seixanta anys?

De Candel se’n poden dir moltes coses i la primera és que tothom n’ha rebregat la seva herència a conveniència i obviat de manera interessada les arestes del debat. Ja sigui ignorant-ne la funcionalitat al projecte pujolista, la confrontació que rebé al seu moment o la instrumentalització constant de la seva figura per part del lobby xarneguista.  El què va fer Candel és una aportació de síntesi entre la realitat d’un grup migratori concret (l’espanyol) i la que ja existia al país on van arribar. Independentment dels detalls, faríem bé de no oblidar que el què representa, sobretot, és que la discussió sobre com integrar la població migrant en una nació minoritzada forma part d’un debat de llarg recorregut en la nostra trajectòria col·lectiva.

Metabolisme nacional en crisi

Si el debat ha estat present en diferents moments de la nostra història és perquè també ho ha sigut el fet migratori. Com bé documenta Cabré a “El sistema català de reproducció” (1999), la presència de persones migrants és un component endogen —és a dir estructural, intern— al desenvolupament econòmic de la societat catalana al llarg del temps. Cabré conceptualitza el sistema de reproducció social de la catalanitat, el mecanisme pel qual cada generació de catalans és formada per fills biològics dels qui ja hi eren, però també per la incorporació de persones migrants. Ressalta que no és específicament català, sinó que aquests “sistemes complexos de reproducció” basats en l’aportació migratòria són vigents en d’altres països. Del cas català, en destaca el seu caràcter avantguardista, per ser vigent des de fa més de 150 anys. Hi afegiria un contrapunt: si bé pot no ser exclusivament català, els sistemes de reproducció complexos són pilars nuclears (existencials) dels projectes polítics de les nacions sense estat i sota amenaça constant de minorització. I aquest és precisament el nostre cas. 

La preocupació per la vitalitat del sistema en clau nacionalment autocentrada és el que fa que parlar i debatre sobre demografia i immigració a Catalunya no sigui el mateix que fer-ho des de Utah, Sydney o París. Me’n ric, dels anglesos incels de l’alt-right que bramen per X dient que la seva llengua pot desaparèixer. Però me’n ric amb una rialla nerviosa —perquè en el nostre cas, és veritat. 

És per això que els assenyalaments poc fonamentats de compravenda de marcs d’extrema-dreta (una llufa que ningú vol carregar, siguem honestos) comencen a ser ridículs davant la necessitat imperiosa de redefinir el projecte polític catalanista tenint en compte la seva nova realitat demogràfica. De la incompareixença en aquesta conversa només se n’aprofita AC, a qui els vents europeus i mundials de la nova internacional reaccionària bufen a favor i donen cobertura malgrat que la seva aposta d’empetitir el demos català per motius religiosos sigui no només xenòfoba, sinó profundament antipatriòtica.

Del sistema català de reproducció cal fer-ne una lectura política. No només analítica, ni quantitativa. És clar que necessitem entendre el fenomen migratori: volum, origen, causes. El repte de la segona generació. El component de gènere. La segregació espacial, i la demanda de treballadors en origen de sectors econòmics de nul valor afegit. Tanmateix, com a nació oprimida que som, no podem permetre’ns el luxe de llegir la nostra realitat com si fóssim un país normal, perquè no ho som. 

No podem permetre’ns el luxe de llegir la nostra realitat com si fóssim un país normal, perquè no ho som

La contradicció de l’esquerra creixentista

De la mateixa manera que des de l’economia marxista (i posteriorment des de l’economia ecològica) s’utilitza el concepte de metabolisme social per descriure els circuits materials que vinculen natura i societat —fluxos d’energia, treball, recursos que fan possible la vida col·lectiva i que el capitalisme tendeix a desbordar o degradar— podem traslladar aquesta mateixa lògica al camp nacional.

Si entenem el metabolisme nacional com un sistema de fluxos interdependents que produeix i alhora s’alimenta de llengua, cultura, institucions, territori i poder polític; aleshores es fa evident fins a quin punt la seva estabilitat depèn del control efectiu sobre aquests circuits. I aquí apareix el diagnòstic incòmode: malgrat tenir-ne competències, Catalunya (com el País Valencià, o les Illes) no controla els principals aparells de reproducció social. Ni els educatius, ni els mediàtics, ni els migratoris, ni els que organitzen la força de treball. I això situa el seu metabolisme nacional en una fragilitat estructural permanent. El concepte ens permet també fer un paral·lelisme útil a la idea central d’aquest article: si la Catalunya dels 8 milions ja no és digerible pel metabolisme nacional actual, tampoc ho serà la dels 10 milions… si res canvia.

Catalunya (com el País Valencià, o les Illes) no controla els principals aparells de reproducció social, i això situa el seu metabolisme nacional en una fragilitat estructural permanent

El salt demogràfic de la Catalunya dels 10M, tal com s’està produint, no resol cap dels desequilibris estructurals del país: més aviat els accelera i els consolida. Què fa pensar que hi haurà menys desigualtat, segregació o pobresa infantil? Una major cohesió i vertebració social? Un major sentiment i adscripció a la catalanitat? La pregunta central no és si la Catalunya dels 10M és possible, sinó quin projecte de país pressuposa.

Assumir aquest horitzó demogràfic acríticament implica també acceptar totes les seves conseqüències materials: una expansió continuada de les infraestructures, nous corredors viaris, més construcció i una petjada ecològica clarament insostenible. Evitar una Catalunya col·lapsada per embussos, guetos residencials i barraquisme encobert (quan no sensellarisme) exigeix asfalt, carreteres, polígons i una urbanització del territori que transformarà el nostre país fins a fer-lo irreconeixible.

La pregunta central no és si la Catalunya dels 10M és possible, sinó quin projecte de país pressuposa

No podem reclamar sobiranies per decidir-ho tot menys quin ha de ser el paisatge geogràfic i humà del nostre país. Jo, si és que hi tinc alguna cosa a dir, no vull veure desaparèixer la ruralitat que m’ha fet qui soc, ni tampoc difuminar la capital que m’ha acollit per fer-hi vida. No vull veure camps tapats d’asfalt, pobles esberlats per encabir-hi infraestructures logístiques ni que cada racó del país es transformi en una extensió difusa de l’AMB. Per què per fer real la Catalunya dels 10M caldrà que Lleida augmenti la seva població fins ser Badalona, que Tortosa sigui Girona o que Sant Miquel dels Canelons sigui Vic. Tenim clar que la seva avarícia i manca de visió transformarà Catalunya en una gran metròpoli dels mateixos habitants que Lima (Perú), Seül (Corea del Sud) o Chicago (EUA)?  La fantasia creixentista sovint oblida que Catalunya no és un llenç en blanc sinó un territori amb una història i maneres de viure pròpies, i que és humà comprendre que qui s’hi sent arrelat pateixi amb la seva transformació.

El debat entorn dels problemes de la Catalunya dels 10M no pot girar només entorn de la incapacitat que tindrem per garantir drets a les persones migrants ni a la dificultat per construir un cos social cohesionat (que també). El contrafactual és molt més simple i polític: encara que poguéssim, no volem transformar radicalment el país fins a fer-lo irreconeixible. La sobirania jo també la vull per això: per poder decidir que volem continuar sent un país de ciutats dinàmiques i mitjanes, amb una perifèria viva, i una capital forta. I capaç d’oferir a qui hi arribi un projecte de vida que li permeti arrelar com a membre de ple dret de la nostra comunitat. Assumir acríticament el paradigma creixentista és validar el projecte del PSC-PSOE i de la seva crossa progressista, els Comuns: el d’una Catalunya empobrida, però espanyola.

No podem reclamar sobiranies per decidir-ho tot menys quin ha de ser el paisatge geogràfic i humà del nostre país

Premisses falses que desdibuixen els límits del debat

Per situar-nos davant dels reptes reals del país cal, en primer lloc, neutralitzar les premisses falses que desdibuixen els límits del debat. No és el mateix reconèixer l’endogeneïtat del fet migratori en la nostra societat que naturalitzar que necessitem un creixement poblacional etern. Cal acabar amb la infantilització del debat polític i construir un consens sobre el fet que el volum i percentatge de població nouvinguda sí que té un impacte en la capacitat d’integració de què disposem, i més encara en unes institucions afeblides (per Espanya i per anys de retallades) i per força temps encara, ens agradi o no, sota control espanyol. 

En segon lloc, cal assumir que les teories de la reproducció social de la catalanitat van ser formulades en un context que ja no és el nostre. Eren eines pensades per a un horitzó de normalització que aleshores semblava plausible i en un moment de recepció migratòria menys complex que l’actuall. També són anteriors a l’eclosió de Ciutadans i a l’espanyolització definitiva del PSC-PSOE, que avui governa —de manera explícitament adversa als interessos nacionals catalans— els principals aparells institucionals del país. Aquestes teories són filles d’un món que ja no existeix: fonamentals per entendre d’on venim, però insuficients per orientar-nos en un present que posa en dubte els fonaments que les feien possibles.

Cal també no fer lectures simplistes del concepte original, i no perdre de vista que ja en origen la reproducció social de la catalanitat no implicava només parlar de migració sinó de demografia i d’altres tants aspectes que es mobilitzen com els econòmics, sociològics, familiars i culturals. I per fer-ho, cal reconèixer que tots estan travessats per la dimensió política del metabolisme nacional. Si la immigració espanyola, a través de Candel, ens va reconciliar amb els drets de les persones migrades —ens ajudarà la nova migració internacional a reconciliar-nos amb l’exigència dels deures? És clar que aquest és un repte molt més gran, pel qual no cal exercir seducció, sinó poder. I aquest mai ha estat el nostre fort.

Autocomplaença disfressada d’esperança

El catalanisme polític institucional i d’arrel popular ha sabut reinventar-se davant d’adversitats i resistir quan res li era propici, en paraules de Martí i Pol. Fent retrospecció, és fàcil impressionar-se observant com generacions senceres han confiat en la idea que sempre hi ha un demà possible, i que aquest demà pot tornar a ser nostre. “Rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, sentenciava Pujols. “La flama del país sempre troba la manera de tornar a cremar”, en paraules de Carles Rahola. Deia Espriu que “sempre hi haurà un brot de nova esperança”. O Maria Aurèlia Capmany: “l’ànima d’un poble sobreviu a tot perquè sap reinventar-se en cada generació”.  Com una al·legoria constant a una elasticitat moral que sempre es reactiva a temps, aquesta mística de resistència eterna és encoratjadora perquè ens connecta amb allò que sabem fer millor: resistir, que no guanyar. Però: i si arriba el dia en què la nostra ànima ja no se sap reinventar?

Com una al·legoria constant a una elasticitat moral que sempre es reactiva a temps, la mística de resistència eterna és encoratjadora perquè ens connecta amb allò que sabem fer millor: resistir, que no guanyar. Però: i si arriba el dia en què la nostra ànima ja no se sap reinventar?

Les grans aportacions al debat intel·lectual sobre la identitat catalana en època contemporània tenen lloc en moments en què la realitat del país s’esberla i els consensos establerts deixen de ser funcionals, no tant per entendre la realitat del moment, sinó per projectar al futur la continuïtat del projecte nacional. L’intent de reconciliació del país amb el trauma de la Guerra Civil n’és un exemple, i l’aportació de Candel en diàleg amb Pujol i la tradició vandellosiana n’és un altre. Haver promogut un model econòmic empobridor en plena globalització econòmica i cultural ens ha situat en una partida de pòquer amb l’Estat espanyol amb una mà que, si res canvia, només ens pot servir per aprendre a perdre amb dignitat. Aquest és el sotrac que ens ha tocat viure, i si certament ens trobem davant d’una cruïlla històrica l’esquerra nacional no pot dimitir d’aspirar a incidir-hi. 

La vergonya que senten molts catalans de la desfeta del post-procés conviu amb un sentiment íntim de voler-ho veure tot cremar perquè de les cendres en puguin rebrotar nous plantejaments, estructures i lideratges que resituïn el projecte independentista en unes coordenades adequades per a un món que s’endureix. De constructiu, aquest plantejament, no n’és massa. Tothom treballa a l’ombra d’una olivera que algú ha plantat molts anys abans. Tanmateix, faríem bé de no oblidar que el què cotitza a l’alça avui és la desesperança. I que qui se’n nodreix acaba promovent un nihilisme estèril que es reforça davant d’al·legories buides. No és fèrtil invocar la nostra eterna capacitat de resistència i reinvenció mentre el què ens ha explicat com país es desfà a trossos.

Cal que l’esquerra nacional catalana faci un exercici d’honestedat i posi tots els colzes a treballar per construir una visió de país realista que integri els reptes de la cruïlla històrica en què ens situem. Però això no serà possible si acceptem, des del respecte que mereixen la nostra tradició política i les generacions que ens han precedit, que aquesta nova realitat exigeix revisar apriorismes sovint inoperants i caducs.

És urgent deixar de ser experts propagandistes del no-res

Amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia, l’imaginari instituent (en termes de Castoriadis) de les iniciatives seixantistes obre el camí a l’època de construcció d’institucionalitat pujolista. Fill de Fukuyama, el catalanisme institucional viu en la Transició la seva particular fi de la història i celebra la seva particular festa de la falsa fi del conflicte nacional de primer nivell amb els Jocs del 92, en paraules d’Abel Riu.  

Aquella etapa va regalar-nos gestors, però va ser incapaç de generar homes (ni dones!) amb sentit d’Estat. Va consolidar institucions capaces de reproduir, però no de reinventar. I, sobretot, va assumir unes premisses —demogràfiques, econòmiques i geopolítiques— que el pas del temps ha desmentit amb contundència. El pacte implícit Pujol-Candel, darrer gran consens en clau migratòria, no podia preveure la dimensió dels fenòmens que havien d’esdevenir: la globalització, l’enquistament de l’espoli fiscal, les noves migracions internacionals del s. XXI o la mutació del conflicte nacional amb l’Estat, ara més centralitzador, polaritzat i espanyolista. 

Part dels problemes d’avui rau en que hem continuat operant com si aquell marc encara fos vigent. L’objectiu polític del present no pot ser limitar-se a reproduir la catalanitat com l’hem coneguda, sinó garantir-ne l’existència mentre la redefinim i projectem davant d’un entorn cada cop més inestable, competitiu i fragmentat. Aquesta és la responsabilitat històrica que ens interpel·la: abandonar definitivament la mentalitat de gestors i concentrar les nostres energies en evitar que la catalanitat es redueixi a una memòria col·lectiva fragmentada, de rituals simbòlics esporàdics i de grups dispersos i heterogenis sense connexió real amb el projecte comú. Si la reconciliació de la nostra tradició i la nova immigració internacional ha de ser el fet fundacional de la identitat catalana del segle XXI (com penso que ha de ser) cal que deixem d’enganyar-nos: no ens n’estem ensortint, i una part molt significativa d’aquesta població s’està integrant, sobretot, en l’espanyolitat.

L’objectiu polític del present no pot ser limitar-se a reproduir la catalanitat com l’hem coneguda, sinó garantir-ne l’existència mentre la redefinim i projectem davant d’un entorn cada cop més inestable, competitiu i fragmentat

És urgent deixar de ser experts propagandistes del no-res. El llenguatge dels drets, sense un correlat de deures o un poder polític que els faci efectius, s’ha revelat profundament insuficient per sostenir un projecte nacional ara minoritzat i amb una heterogeneïtat demogràfica tan complexa. Cap comunitat política sobreviu només amb bones intencions i discursos voluntaristes. Necessitem arraconar dinàmiques endogàmiques de caire sectari, militàncies professionalitzades en organitzacions reconvertides en agències de màrqueting i intel·lectualismes sense militància. Cap de les tres remen per construir la institucionalitat civil que els nous temps exigeixen.

El què ens falta no és sensibilitat, sinó visió i projecte de país. Ens agradi o no, l’únic projecte articulat que avui hi ha sobre la taula és de la Catalunya socialista dels 10 milions. I, com a alternativa probable a mitjà termini, un escenari PP-VOX (2027) per al qual ningú sembla estar-se preparant. Els actors estatals i espanyolistes són perfectament conscients d’estar escalfant per una carrera que estan a punt de començar, i que no dista tant d’aquell “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla” del Conde Duque de Olivares. El reforç i reinvenció del metabolisme nacional necessita d’una constel·lació d’iniciatives civils amb mirada llarga: associacionisme arrelat en clau de defensa nacional, catalanització d’entorns de criança, xarxes de comerços pel català, sindicalisme nacional, consum estratègic i estructures comunitàries capaces de generar lleialtats reals. Si fem créixer aquests espais estarem fent molta més feina pel futur del país que no pas amb proclames o batalles simbòliques estèrils. La política institucional, quan hi ha país, acaba tornant sola; la pota civil, en canvi, o es construeix o no existeix. El nostre deure generacional no és gestionar cap decadència amb dignitat, sinó construir les bases culturals, materials i humanes de les revolucions futures.