Darrerament, no hem sigut pocs els que ens hem pronunciat disconformes amb la posició hegemònica en el si de l’esquerra respecte a la qüestió migratòria al nostre país. Des d’una òptica catalanista i d’esquerres, en articles, vídeos i entrevistes, s’ha anat bastint un discurs que connecta el model productiu, el fenomen migratori, la incapacitat per gestionar el fenomen ocasionada per l’ocupació del nostre país i la dilució nacional. La proposta, tant d’anàlisi com de discurs, ha sigut ben rebuda per molts militants i exmilitants de l’independentisme d’esquerres que estaven igualment insatisfets amb com s’havien adreçat aquests temes fins recentment.
No obstant això, i com és normal, no ha plogut a gust de tothom. No han faltat veus crítiques, algunes molt crítiques, amb les idees que s’estaven defensant. Generalment, han pres la forma d’atacs poc argumentats, homes de palla i la banalització de qualificatius que no haurien de ser emprats amb tanta lleugeresa. Sobre la necessitat d’obviar aquest modus operandi al qual s’ha aficionat part de l’esquerra ja em vaig pronunciar en un altre moment, per la qual cosa no hi dedicaré més temps aquí.
Resulta molt més interessant respondre a una de les poques (molt poques) aportacions argumentades i constructives que s’han formulat, en aquest cas a Catarsi per part de Roser Espelt, en un article titulat “La trampa del realisme: immigració, precarietat i model productiu als Països Catalans”. Aquesta crítica respon de forma explícita a la sèrie de vídeos “Morir d’Èxit” publicada per la CUP Comarques Gironines durant el juliol i agost d’enguany, així com a un article amb el mateix títol que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines.
Comparteixo gran part del que exposa l’autora i celebro que, malgrat tots els intents d’aconseguir el contrari, finalment es pugui tenir aquest debat amb arguments i dades. Em disposo, per tant, a respondre algunes de les seves crítiques. Ho faré en dues seccions: primer em referiré als arguments de caràcter econòmic i social, i tot seguit tractaré la interrelació entre model productiu i dilució nacional.
Model productiu i immigració
Quin paper té la immigració en el model productiu dels Països Catalans? És principalment una qüestió d’abaratiment de costos i competència amb la mà d’obra autòctona? És per ocupar llocs de feina necessaris?
Com diu l’autora, podem descartar fàcilment que “locals i migrants pugnem per uns mateixos i escassos llocs de treball”, ja que això comportaria una eventual convergència salarial —sempre que no entrin nous migrants amb exigències salarials encara més baixes al nou equilibri— i no es reflectiria en la segmentació existent al mercat laboral, tan sectorialment com pel que fa a les posicions i condicions laborals dins un mateix sector. Això no nega que en determinades branques aquesta competència es pugui donar, possiblement, en alguns serveis i en parts de l’agroindústria, i que on es produeix no afecti principalment els treballadors autòctons menys qualificats. Ara bé, coincideixo a dir que no és la casuística majoritària al nostre país i possiblement a cap altre d’Europa.
El que passa principalment és que la immigració ocupa unes feines que els autòctons no ocuparien. D’una banda, perquè en el cas del Principat els llocs de treball han crescut en més d’un 75% des de 1990 (a les Illes, encara més), mentre que el creixement natural ha sigut nul. Amb independència de les condicions dels nous llocs de treball, senzillament no hi ha prou gent per cobrir-los excepte amb un saldo migratori positiu. D’altra banda, per les condicions laborals d’aquestes feines: són feines que els autòctons no volen fer, algunes de les quals essencials pel funcionament de la societat. Això, que sovint s’empra com un argument “pro-migratori”, sorprenentment també per part de l’esquerra, es reflecteix en la precarització, la concentració en certs sectors i un nivell salarial més baix entre els immigrants, que no es deu necessàriament a un nivell formatiu més baix, sinó també al fet que la seva formació —de forma justificada o no— sovint no es reconeix i a la seva inseguretat i dependència respecte a l’empresari, com bé explica Espelt al seu article.
La baixa natalitat i l’existència de llocs de treball que no volen ocupar els autòctons és un fet comú a tot el centre del sistema món. El que fa atípic el cas català és la dimensió que ha pres la creació d’ocupació d’aquesta mena. És així per diverses raons, com el grau de tolerància de les administracions amb el “sector informal”, però sobretot perquè el creixement català —el règim d’acumulació— és eminentment extensiu. També en comparativa internacional, si ens limitem a països amb una renda per càpita semblant. Aquí es fan molts diners creant més i més feines baixament remunerades. Estructuralment, al turisme de sol i platja, collint fruita al camp, als macroescorxadors i en un sector de cures especialment privatitzat i informal per estàndards europeus. Conjunturalment, també en la construcció, molt lligada al turisme i al règim d’acumulació lligat a l’especulació immobiliària, la febrada constructiva i el keynesianisme de preus d’actius, que no deixa de ser la translació local del fenomen de financerització del capitalisme.
Una anàlisi de correlació entre precarietat i immigració, operacionalitzada amb mitjanes de renda o variables macroeconòmiques, efectivament no permet identificar la relació entre model productiu i immigració. Les mesures són senzillament massa imprecises: la “indústria” inclou branques que operen amb la mateixa lògica que el turisme —part de la cadena del sector porcí—, les mitjanes evidentment amaguen la desigualtat existent i obvien la “precarietat” encarnada en aspectes extra-monetaris, com la duresa de la feina o, fins i tot, el tipus de contracte. La relació aflora amb més claredat si observem els casos extrems: entre els trenta municipis amb més població estrangera de Catalunya n’hi trobem 15 dels més turístics —com Castelló d’Empúries, Lloret de Mar, Castell-Platja d’Aro, Mont-roig del Camp, Sitges i Salou—, quatre amb una forta presència de l’agroindústria —com Guissona i Olot— i cinc on el sector de la fruita és dels més importants del municipi —per exemple, la Portella, Ullà i Sant Pere Pescador, que també és molt turístic. En una mateixa comarca, especialment a les turístiques i on no hi ha sector porcí o fruita, la correlació entre nombre de places turístiques per habitant i immigració és igualment clara. I, no deixa de ser una mesura imprecisa, pel fet que la gent es desplaça d’un municipi a un altre per treballar, per exemple de Salt a les càrnies de Riudellots de la Selva i, fins i tot, d’Olot, i de Figueres a la Jonquera i al litoral.
No ens roben les feines, no: creem un tipus de feines que només (o sobretot) està disposada a ocupar la immigració
És en l’hostaleria, el comerç dedicat al turisme —la Jonquera, per la seva posició geogràfica i la proliferació de grans superfícies enfocades al client nord-català i francès s’ha convertit en el tercer amb més immigració del Principat—, les cures, l’agroindústria i la logística on es concentra la mà d’obra immigrada. Són aquests els sectors que han crescut més en nombre d’ocupats. No ens roben les feines, no: creem un tipus de feines que només (o sobretot) està disposada a ocupar la immigració. Evidentment que hi ha immigració en altres sectors, entre ells els “expats” en sectors molt “productius”, però aquests sectors no generen ni de bon tros la mateixa quantitat de feines, per més que puguin impactar significativament en altres àmbits, com el preu de l’habitatge mitjançant la gentrificació.
Com lliga amb l’atur? Coincideixo amb que no “existeix una relació clara entre immigració i atur”. L’argument que he fet servir jo i altra gent que ha argumentat en una línia semblant és un altre: precisament a causa d’un atur estructural molt alt, en els darrers quaranta anys s’ha erigit la creació d’ocupació com el principal objectiu macroeconòmic, donant per fet que automàticament reduiria l’atur. Sota aquesta premissa s’ha fet xantatge als catalans una vegada i una altra: tot —medi, paisatge, cultura, llengua, cohesió social, habitatge assequible, etc.— havia de ser sacrificat a l’altar de la creació massiva d’ocupació. Com apuntava Miquel Puig a La sortida del laberint el resultat ha sigut un altre: a causa de la segmentació del mercat laboral, el que s’ha assolit és créixer en nombre d’ocupats augmentant el nombre de persones actives sense reduir el nombre de desocupades. En altres paraules, incrementant el nombre de treballadors via immigració. No és el resultat del fet que els immigrants robin cap feina i deixin a l’atur a ningú, sinó que les feines que creem no les volen els aturats, però sí que les volen potencials migrants. L’evolució recent de l’ocupació i l’atur apuntaria al fet que, tot i certa reducció de caràcter cíclic en el nombre d’aturats, el patró continua sent el mateix. No tinc cap solució màgica per l’alt atur estructural, però ser els campions europeus de la creació de feines clarament no és la solució. Això no és un argument contra la immigració, és un argument contra la patronal i el seu xantatge.
Un altre argument que s’esgrimeix són les presumptes raons per les quals alguns voldríem un canvi de model. Superar el model precaritzador seria un consens,
“la discrepància arriba quan ens preguntem el perquè. En necessitem un altre per poder viure millor totes les persones —locals i migrants—, o descartem aquesta possibilitat d’entrada en nom del realisme? Si descartem la possibilitat d’un nou model que reparteixi millor els recursos, la immigració apareix al nucli del problema: necessitem un altre sistema, menys precari, que no atregui migrants.”
En la mateixa línia, més endavant, es pregunta si en un model que produís feines amb millors condicions laborals “hi cabríem tots o hauríem de limitar-hi l’accés?”, o quan s’associa la generació de feines més productives a una forma excloent de generar prosperitat, una forma de limitar una millor qualitat de vida a la població universitària “perquè en una economia d’alt valor afegit la feina poc qualificada no desapareix per art de màgia: o es deslocalitza o es submergeix, i queda opaca i infrapagada.”
Si el model extensiu actual és rendible és perquè els salaris són molt baixos i la seguretat laboral és inexistent
Són dubtes legítims, però que diria que queden resolts en els vídeos i article als quals respon. Anem a pams. El que l’esquerra nacionalista hem anat proposant és limitar la creació massiva de feines precàries i amb pocs requisits formatius, precisament dignificant-les. Si el model extensiu actual és rendible és perquè els salaris són molt baixos i la seguretat laboral és inexistent, el que redueix costos laborals i dota al capital de gran flexibilitat. La insistència en el salari mínim català o en reforçar les inspeccions laborals rau precisament de la voluntat que es creïn menys feines, però que siguin millors i permetin a qui les tingui, vingui d’on vingui, viure dignament. Per assolir això no cal limitar la immigració, al contrari: creant menys feines vindrà menys gent. Si es proposa limitar l’entrada al mercat laboral és principalment mitjançant requisits lingüístics i per raons de pervivència nacional i salut de la llengua, cosa que considero més que necessari i que tractaré més avall. De fet, quan proposem aquest tipus de mesures, defensem que es complementin amb cursos pagats per l’empresa i en horari laboral, de la mateixa manera que quan es parla d’avaluar externament el nivell de català de l’alumnat i no regalar acreditacions es proposen polítiques per facilitar que assoleixi el nivell desitjat.
Com creem feines millors? Efectivament, més productivitat no es tradueix automàticament en salaris millors, això no ho disputo. Per això calen sindicats, negociació col·lectiva i suport institucional. Encara més, en alguns sectors el salari és, segurament, el principal determinant de la productivitat, i no a la inversa. Si el sector turístic estigués obligat a pagar millors salaris haurien d’apujar preus, probablement perdria part de la demanda —però no excessivament, perquè la corba de demanda segurament és bastant inelàstica, atès l’atractiu del nostre país— però augmentaria el valor afegit del sector, que passaria a ser més rendible i, per tant, els treballadors més productius. Per això mateix s’ha proposat limitar la capacitat turística, perquè la plena ocupació sigui assolible durant més mesos de l’any sense que augmenti la demanda (i, de retruc, la massificació turística), sinó tenint plantilles dimensionades de manera que puguin tenir estabilitat laboral. Totes aquestes mesures impliquen una millora de les condicions laborals i, en conseqüència, de la qualitat de vida, dels treballadors dels sectors que ara mateix són poc productius. Algunes d’elles, com el salari mínim català, tindrien el mateix impacte en altres branques del sector serveis, especialment aquells no comercialitzables (non-tradable goods).
Complementàriament, hauríem de vetllar que les feines que es creen es corresponguin amb les necessitats del país. Sí, treballant per ser més sobirans, el que no em sembla contradictori sinó complementari a una millor inserció en les cadenes de valor globals. De fet, ho deia a “Morir d’èxit”:
“Però la reindustrialització no pot consistir merament en la incorporació de la nostra indústria en les cadenes de valor global, ni tan sols l’especialització en algun subsector amb tecnologia capdavantera, per més que siguin elements indispensables d’una renaixença econòmica en un món encara globalitzat i per un país petit —per tant, necessàriament obert— com el nostre. També hem d’aspirar a produir en sectors menys capdavanters però estratègics, evitant dependències extremes, especialment amb l’estat espanyol.”
Del que es tracta és de garantir bones feines per les futures generacions de catalans, siguin fills d’autòctons, d’immigrants o gent que arribarà d’altres indrets
Així, a part de fer més productius sectors com el turisme hauríem d’aspirar a fomentar certa classe d’indústria, i fer-ne decréixer d’altres, principalment l’agroalimentària porcina. Del que es tracta, a part de reduir dependències i guanyar sobirania, és de garantir bones feines per les futures generacions de catalans, siguin fills d’autòctons, d’immigrants o gent que arribarà d’altres indrets. Es continuaran necessitant feines “baixament qualificades”? Sí. Actualment, representen una part molt més important del nostre mercat laboral que en el de la resta d’Europa? Sí. Som un dels països amb més sobrequalificació del continent? També.
El realisme que defenso, per tant, no és el de “frenar la immigració perquè no n’hi ha per tots”, sinó el de posar punt final a un model de creixement que es basa en fer venir gent per treballar en sectors que, més enllà de tenir moltes externalitats negatives pel país i pel planeta, se sustenten amb salaris irrisoris i condicions laborals terribles.
Finalment, es planteja la pregunta de si els Països Catalans estan en decadència i s’assumeix com a corol·lari que, per tant, qui ho afirma ho fa comparant el present amb “un moment anterior de plenitud que caldria recuperar”, un “passat gloriós”, presumptament el “desarrollismo” franquista o l’era de la integració europea i la liberalització. Al meu entendre aquesta conclusió és fal·laç per dues raons: primer, perquè es pot anar de mal a pitjor i, segon, perquè la decadència no té per què ser merament econòmica. Aquí és on crec que hi ha una de les principals mancances de l’article, en el fet que no adreça la dimensió demolingüística del model econòmic que tenim.
Decadència nacional
Qui està morint d’èxit? I de quin èxit? La nostra nació —de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó— es troba en una crisi potencialment terminal que s’expressa en la dilució de la nostra identitat nacional i el retrocés de l’ús social del català. L’emergència que vivim en part es deu a un fracàs, “morim de fracàs”, en la mesura que depèn de l’ocupació espanyola (i francesa) dels Països Catalans. Però també es deu a un èxit: el d’una elit política i econòmica que ha reeixit en convertir-nos en un dels països amb més intensitat turística i amb una forta presència d’altres sectors molt intensius en mà d’obra poc qualificada —i.e., que se li exigeix poca qualificació, amb independència de si en té o no, reconeguda o no. El model que hem descrit més amunt és el fruit d’aquesta victòria de classe, els fruits de la qual només es reparteixen entre una minoria empresarial i rendista, però que és igualment celebrada pels seus mitjans i els seus polítics. Morim del seu èxit, per més que se’ns hagi venut com l’èxit de tots.
Si sentim nostàlgia per res és per a quan era possible viure plenament en català al seu domini lingüístic
I per què ens mata, aquest èxit? Pel seu impacte demolingüístic, que es deu principalment a tres causes: l’ocupació espanyola que limita les nostres eines d’integració, la presència d’un contingent molt important de castellans que no han pogut (o no han volgut) integrar-se en la catalanitat i que condicionen enormement els entorns on arriba la nova immigració, i l’atracció d’immigració per cobrir els llocs de treball que el model extensiu que tenim crea en massa. Quan parlem de morir d’èxit, l’aportació la fem posant el focus en aquest tercer factor, perquè assumim que com a mínim del primer en som conscients tots, no per restar-li importància.
Tenint en compte això, “parlar de decadència —i voler fer-ho des de l’esquerra—, implica assumir un marc nostàlgic i acrític que obvia el sentit de causalitat històric i que oculta el conflicte de classes que ha configurat aquesta trajectòria”? No ho crec. D’entrada perquè la decadència respon a un projecte de classe: tant de l’elit etnocida castellana com del catalanisme liberal de CiU (ara Junts) i el PSC que han fomentat el model productiu contemporani. També perquè en la mesura que hi ha nostàlgia no és per una fase anterior del capitalisme, ni els “trenta gloriosos” que mai van ser al nostre país, ni el “desarrollismo” ni el pujolisme i la liberalització. Si sentim nostàlgia per res és per a quan era possible viure plenament en català al seu domini lingüístic, per a quan el castellà (i el francès al nord de l’Albera) era inexistent o residual a la nostra terra. Quan parlem de decadència no ho fem per tornar al passat, sinó per assenyalar que un futur millor no el trobarem al final de la via on estem encarrilats.
en un país ocupat, la demografia té un impacte lingüístic i hem de poder planificar la demografia tenint en compte aquest factor
Com molts altres, crec que hem negligit la importància de la demografia en molts àmbits, però de forma més preocupant en el demolingüístic. En tres-cents anys d’ocupació espanyola no s’havia aconseguit convertir el català en la llengua minoritària en el seu propi domini lingüístic, fins que hi ha intervingut la combinació de l’escolarització obligatòria generalitzada en castellà, la bilingüització dels catalans i la instrumentalització que ha fet l’estat de la immigració. No es tracta de culpar els nouvinguts, ni de llevar importància a les polítiques estatals, o al trencament del traspàs intergeneracional de la llengua en l’àmbit familiar, especialment a la Catalunya del Nord. Del que es tracta és de ser conscients que, en un país ocupat, la demografia té un impacte lingüístic, i que si bé lluitem per la independència de tota la nació, també hem de poder planificar la demografia tenint en compte aquest factor. I si, com argumento, el creixement migratori es deu en bona part pel model econòmic que tenim, la política lingüística té un component econòmic molt important. No són poques les veus dins l’esquerra catalana —i deixo clar que no hi incloc l’autora de l’article al qual responc, l’opinió de la qual desconec— que estaran en profund desacord amb el paràgraf anterior. Crec que aquí és on hi ha la diferència real entre uns i altres. Al cap i a la fi, quan alguns fem aquestes consideracions demolingüístiques s’esgrimeix que el que fa falta són més polítiques d’integració, però quan els mateixos defensem polítiques lingüístiques més generoses i contundents se’ns critica igualment, sovint amb els mateixos qualificatius. Es veu que molts dels que pressuposen una capacitat d’assimilació lingüística i nacional il·limitada estan en contra de fer gran cosa per incrementar-la. Potser la veritable clivella no és en relació amb la qüestió migratòria, sinó amb si ens preocupa l’avenir de la nostra nació o si ens és indiferent.
