Per explicar-nos el panorama actual de l’activisme lingüístic a l’illa de Mallorca és necessari començar una mica enrere, principalment per dues raons: els activistes lingüístics d’avui dia, i especialment els joves, més que sentir-se hereus dels seus predecessors, se senten part intemporal del mateix equip d’aquells primers defensors del català, i és important reforçar aquesta idea, que ens aporta fonaments i legitimitat.

La segona raó és perquè enguany tenim un 125è aniversari per celebrar, i és que la primera reunió de Mallorca de voluntaris per la llengua va tenir lloc dia 6 de maig de l’any 1900. La va convocar Antoni Maria Alcover i Sureda (Manacor 1862 – Palma 1932), un personatge d’aquells que, si fos dels EUA, hauria sortit a centenars de pel·lícules, i si no hagués nascut en una nació sense estat, qualsevol europeu amb un mínim de cultura el coneixeria (no debades el seu recull de rondalles és més extens i de més qualitat que el dels germans Grimm).

El projecte era un gran diccionari de la llengua catalana (català-valencià-balear) al qual va convidar tots els lletraferits dels Països Catalans tocats per la Renaixença. Mossèn Alcover va compaginar la tasca del magnífic diccionari amb una multitud vertiginosa de projectes, entre els quals cal destacar l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que se celebrà a Barcelona del dia 13 al 18 d’octubre de 1906.

Paral·lelament, sorgeix l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936). Amb la idea d’estendre el coneixement de la cultura pròpia i, amb aquesta, elevar les aspiracions de la població, s’organitzen cursos i conferències de diverses disciplines culturals i es comença a editar mensualment la revista La Nostra Terra, íntegrament en català. Emili Darder i Cànaves (Palma 1895 – Palma 1937, assassinat pel feixisme) la va presidir de l’any 1925 al 31, i Maria Mayol i Colom (Sóller 1883 – Palma 1959) en convertí la secció femenina en el Foment de Cultura de la Dona. Tota l’activitat se’n va interrompre el 1936.

El segon colós dels activistes va ser el deixeble de mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903 – Palma 1991). Ell va ser qui va acabar l’edició del diccionari en plena dictadura franquista (1962). Moll va adoptar l’ortografia fabriana i en feia classes clandestines als seus domicilis d’Alaró i Palma. El seu amor per la llengua i la perseverança en l’optimisme i la tasca, màgicament superaren barreres ideològiques i va esdevenir un personatge tan estimat i respectat per la ciutadania que la seva capella ardent va ser instal·lada a Cort, l’edifici de l’Ajuntament de Palma, per on passaren milers de persones a retre-li homenatge.

El mestratge de Francesc de B. Moll va passar a la tercera gran activista per la llengua: Aina Moll i Marquès (Ciutadella 1930 – Palma 2019), que, en plena dictadura, oferia classes extraescolars de llengua catalana a les seves alumnes avantatjades de francès. Entre els anys 1951 i 54 va formar part del grup Amics de les Lletres, on coincidia amb Josep Maria Llompart (Palma 1925 – Palma 1991). A l’inici de la democràcia va impulsar els processos de normalització lingüística tant a Catalunya (va ser la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya 1980-1988) com a les Illes Balears (responsable de la Campanya de Normalització Lingüística 1989-1996).

Ella havia estat un dels 31 socis fundadors de l’Obra Cultural Balear¹, la creació de la qual va ser impulsada per Francesc de B. Moll l’any que va enllestir el diccionari, el 1962. Els objectius de l’Obra sempre han estat la promoció de la llengua catalana i la cultura pròpies de Mallorca.

Els més de seixanta anys de trajectòria han convertit l’Obra en interlocutor i col·laborador qualificat de qualsevol iniciativa lingüística de l’àmbit de l’illa de Mallorca.

L’Obra no solament ha tirat endavant iniciatives i campanyes pròpies, com les campanyes «Cafè per la llengua» o «Mallorca m’agrada», o les Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern, començant per la gran Cadena Humana de l’any 1995, sinó que també ha aixoplugat el naixement de moltes entitats amb els mateixos objectius.

Per exemple, els cursos de llengua catalana mig clandestins dels inicis varen anar agafant un volum d’oferta tan gros que va donar lloc al naixement de Paraula (any 2000), una entitat germana especialitzada, que paradoxalment va començar a anar de baixa quan el Govern de les Illes Balears va assumir l’organització de cursos de llengua.

A banda de l’any 1962, any també de la primera edició de Nosaltres els valencians, altres anys han estat clau. Com ara el 1977, any del restabliment de la Generalitat de Catalunya i de la cloenda del Congrés de Cultura Catalana, perquè el 29 d’octubre va tenir lloc la gran manifestació de Mallorca en favor de l’autonomia, amb prop de 20.000 assistents. Quan el president de l’OCB, entitat convocant, Josep Maria Llompart, pronunciava el seu discurs i feia referència a la llengua catalana, un grup dels manifestants va començar a cridar «Mallorquí, mallorquí, mallorquí!», al qual Llompart va contestar amb un contundent i recordat «Català, català, català!», que va sentenciar el secessionisme illenc, rematat per l’Estatut d’Autonomia del 1983.

L’any 1985, l’OCB –com tot l’activisme per la llengua de tots els Països Catalans– funcionava a tota màquina per l’organització l’any següent del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana; i a les illes Balears, a més, es discutia acaloradament la Llei de normalització lingüística (LNL), que es va aprovar la primavera del 86.

Aquest any 1985, es va crear al si de l’OCB l’associació Voltor, per promoure i gestionar la recepció a les Illes Balears d’emissores institucionals de ràdio i televisió en llengua catalana: TV3, Canal 33, Canal 9, Catalunya Ràdio, Catalunya Música, Catalunya Informació i Ràdio Associació de Catalunya, atès que tant les institucions estatals com les autonòmiques hi estaven en contra.

El 1985 també, Climent Garau i Arbona (Palma 1924 – Bunyola 2015), que havia estat president de l’OCB de l’any 1970 al 76, va fundar el Grup Blanquerna juntament amb Josep Maria Magrinyà, Francesca Bosch i Capó, Damià Pons i altres.

L’activitat principal  de l’associació era un Seminari de Formació i Estudi per a joves en què es tractaven temes d’història, de llengua i de política… que l’educació franquista havia censurat. Les temàtiques han anat evolucionant fins a tractar temes de l’actualitat. Els ponents, tant en els inicis com actualment, són primeres espases dels seus àmbits d’arreu dels Països Catalans.

Aquests seminaris, al seu torn, varen propiciar altres iniciatives, com ara el Bloc Nacionalista d’Estudiants (BLOC), que començà l’any 1986 i durà fins als anys noranta o Joves de Mallorca per la Llengua (1994, fins avui dia).

El curs 1984-85 apareix la Comissió per a l’Ensenyament i Normalització del Català, embrió de l’Associació d’Escoles Mallorquines, que va estar activa durant més de trenta anys amb l’objectiu de potenciar l’ensenyament en llengua catalana. S’ha de dir que el professorat organitzat ha estat sempre una peça clau en el foment de la llengua, com també els grups d’esplai i l’escoltisme.

A partir del curs 1989-90, professors de secundària crearen el Club 31, arran de l’organització, per ràdio i després per televisió, del concurs Banc de Dades, en què competien alumnes d’institut. L’impuls normalitzador va transformar les institucions i els centres educatius en bastions del català, s’havien invertit recursos en material, reciclatge dels professionals i suport a professors i alumnes.

L’impuls normalitzador va transformar les institucions i els centres educatius en bastions del català

Però el 1994 ja feia uns anys que el procés s’havia estancat, i l’agost d’aquell any el Govern va dictar una ordre sobre la llengua vehicular de l’ensenyament no universitari que començava a fer-hi passes enrere. El setembre va tenir lloc la primera manifestació en favor de la llengua –contra aquesta Ordre Rotger–, promoguda per organitzacions juvenils, principalment: el BEI, que havia arribat a Mallorca (UIB i secundària) el curs 1991-92; l’Ateneu 31 D, que havia nascut el 1993 i es va dissoldre dins Alternativa per Mallorca el 1997, i la Plataforma de Joves de Mallorca per la Llengua, que s’havia presentat el juliol del 1994. S’hi manifestaren prop de 2.000 persones i va ser l’inici de les mobilitzacions que aconseguiren canviar l’Ordre pel Decret de Mínims.

La Plataforma de Joves de Mallorca per la Llengua va ser una iniciativa de Pere Muñoz Perugorria i Tomeu Martí i Florit (Palma 1969), el quart activista de talla superlativa, que havia iniciat la seva trajectòria amb la Crida el 1986 i, després del seu pas per Joves, va ser coordinador-impulsor de l’OCB i les seves campanyes del 2005 al 2013, entre moltes altres iniciatives. D’ençà del 2014 dirigeix l’emissora de ràdio Ona Mediterrània, el Diari de Balears i actualment també la plataforma audiovisual Vida, mitjans íntegrament en català.

Joves per la Llengua va fer el primer Correllengua el 1995, que va dur la flama de la llengua corrent, amb relleus, de Palma fins a Lluc. Aquesta activitat s’ha anat ampliant fins al Correllengua Interilles de l’any 2023, i se n’han fet d’altres com Acampallengües o concerts «Treu la Llengua». La característica més destacada de Joves de Mallorca per la Llengua és que sempre la forma gent molt jove, que es renova constantment, i a pesar d’això aconsegueix una eficàcia organitzativa i mobilitzadora excel·lents de macroactivitats que anualment treuen al carrer milers de persones, especialment jovent.

El 1995 l’OCB convoca una cadena humana a Palma en favor de la llengua, a la qual acudeixen 30.000 manifestants. Després d’aquesta primera Diada se’n convoca una d’anual. En podem destacar el mosaic de la plaça Major de l’any 1996 de «Som comunitat històrica».

Els anys següents són un estira i arronsa amb les institucions; es pot dir que la normalització havia tengut un cert èxit en el funcionament de les institucions públiques pròpies i a l’escola pública, però l’activisme aquells anys va reclamant espais com ara els mitjans de comunicació, la justícia, el comerç, l’oci, l’acolliment de la immigració (que havia deixat de ser exclusivament espanyola per ser procedent d’arreu del món). Varen ser uns anys en què les dinàmiques socials demanaven una aposta decidida i global per al foment de la llengua catalana que no es va produir.

Les dinàmiques socials demanaven una aposta decidida i global per al foment de la llengua catalana que no es va produir

Enmig d’aquesta situació crítica i delicada per a la llengua catalana, l’any 2011 el PP, amb José Ramón Bauzá al capdavant, guanya les eleccions al Govern Balear i tot d’una comencen els atacs furibunds a la llengua catalana. I la població hi respon: el gener del 2012 comença la campanya «Enllaçats pel català», que proposava lluir llaços quadribarrats a les vestimentes i a les façanes dels centres educatius. La iniciativa va ser seguida massivament a les illes Balears i es va estendre a la resta de Països Catalans l’any següent. L’activisme lingüístic bull, apareixen els Jubilats per Mallorca i Jaume Bonet inicia una vaga de fam. El 25 de març del 2012 té lloc la manifestació massiva «Sí a la nostra llengua», amb 50.000 assistents; sorgeix la plataforma Crida per una educació pública i de qualitat (els de les camisetes verdes, que duien els alumnes i professorat cada dimecres als centres educatius). Al començament del 2013 neix l’Assemblea de Docents, impulsors de la vaga indefinida de professorat del curs 2013-2014, i el 29 de setembre de 2013 té lloc la manifestació més massiva de les Illes Balears, amb més de 100.000 persones a Palma, en contra de les polítiques de Bauzá. Jaume Sastre inicia la vaga de fam el 2014. A les eleccions següents, el PP va tenir els pitjors resultats de la seva història.

L’activisme va voler creure que, havent tret del Govern les polítiques anticatalà, la feina estava feta i ens podíem relaxar

L’activisme, esgotat de tants d’anys d’esforços personals, va voler creure que, havent tret del Govern les polítiques anticatalà, la feina estava feta i ens podíem relaxar. El procés de substitució lingüística, però, és un tren per una via en pendent, que no necessita combustible per agafar de cada dia més velocitat –i tot i així, sempre n’hi ha que, discretament, n’alimenten les calderes. Els vuit anys de Govern de pacte d’esquerres (2015-2023) –com ja havia passat semblantment la legislatura 2007-2011– no tan sols no varen apostar per la promoció de la llengua sinó que no varen revertir alguns dels atacs que havia fet Bauzà i en perpetraren, dissimuladament, d’altres de propis, als quals tant Plataforma per a Llengua, que arriba a Mallorca el 2018, com l’OCB planten cara sense grans mobilitzacions.

A les eleccions del 2023, el PP guanya les eleccions sense majoria absoluta i pacta amb VOX, que es mostra malaltissament exigent d’accions de genocidi lingüístic contra el català. Un sector del PP s’hi avé i un altre intenta atenuar-les, en part per no estar-hi d’acord, en part per evitar reviure l’escenari postBauzà. Tanmateix, els atacs s’inicien d’ençà del primer minut eliminant requisits per a l’accés a la funció pública, atacant l’ensenyament en català, bilingüitzant els premis literaris, reforçant l’ús del castellà en les institucions públiques tant internament com externa, etc.

I una vegada més, l’activisme lingüístic es reactiva. L’OCB s’hi posa al capdavant i sorgeixen Sanitaris per la Llengua, una associació de professionals de la sanitat per promoure l’ús i el respecte per la llengua en aquest àmbit i per protestar per l’eliminació del requisit per a l’accés dels professionals.

I també Xarxa Educativa per la Llengua, que coordina les associacions i federacions de tot l’àmbit educatiu, i va responent especialment al pla de segregació lingüística i altres iniciatives per anar deixant l’ensenyament en català a la mínima expressió.

Es reactiven l’Assemblea de Docents, autoorganització del professorat en defensa de la llengua catalana, i els actes amb camisetes verdes. Els Joves de Mallorca per la Llengua estan en plena forma i les reivindicacions lingüístiques s’inclouen també en les manifestacions per un canvi de model turístic.

Després de 125 anys d’activisme ininterromput afrontam una altra batalla conscients dels nostres punts forts i dels febles: ja sabem que hi ha activistes incombustibles i d’altres que hi col·laboraran i posaran el seu granet d’arena uns mesos, uns anys o per a uns projectes concrets, tothom té el seu lloc i hi és benvingut.

Com a punts febles, hem de destacar la falta de finançament crònica i endèmica del nostre associacionisme, que té, però, com a contrapartida, la cultura de la feina gratia et amore, que impera dins l’activisme illenc.

Un altre problema és la utilització política de la defensa de la llengua que practiquen alguns partits només quan són a l’oposició. Aquesta situació també té alguns avantatges que es poden aprofitar, això sí: només si ens mantenim ben fermats al pal major de la nau.

L’altre gran desavantatge és que no tenim cap força per poder aparèixer als mitjans de comunicació, i a pesar d’això, ens hem guanyat la presència als mitjans locals amb tenacitat i imaginació.

També és cert que els catalanoparlants hem deixat de ser majoria a les illes Balears, però tampoc ho són els que ens voldrien fer desaparèixer; a la majoria (migrants laborals, turistes, estrangers de segona residència) tant els fa com vulguem gestionar casa nostra perquè hi són de pas.

Els catalanoparlants hem deixat de ser majoria a les Illes Balears, però tampoc ho són els que ens voldrien fer desaparèixer

Els atacs ferotges a la llengua també tenen avantatges: no passen tan desapercebuts com els subtils ni són tan efectius, perquè ens fan reaccionar i creen conflicte. És en silenci que moren les llengües, no quan hi ha batalla.

I finalment, el nostre punt fort són els joves, no solament els que militen a associacions de defensa de la llengua, sinó també els que canten, els que escriuen, els que creen continguts a les xarxes, els que defensen l’habitatge, el territori, un altre model econòmic…, i ho fan en català.

Aquest nou atac ha trobat un país encara dempeus i «no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu».

1. Malgrat el que podria indicar el seu nom, l’àmbit d’actuació de l’OCB és Mallorca, fet que no lleva que col·labori i es coordini amb les diverses organitzacions semblants de les altres illes i a la resta de Països Catalans. En particular, cal destacar que forma part de la Federació Llull, juntament amb Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià. ↩︎