Sempre que es posa sobre la taula el tema demogràfic, que fins fa quatre dies ha estat tabú al nostre país i que encara avui molts voldrien que ho continués sent, em ve al cap una frase d’Albert Camus: “El mal que trobem al món té el seu origen gairebé sempre en la ignorància, i les bones intencions, sense una mica d’enteniment, poden arribar a fer tant de mal com la mala fe”.

Davant el tema que ens ocupa, la qüestió demogràfica, que vol dir sobretot el fenomen del creixement molt accelerat i molt abundant de la població a causa de la immigració i la gestió de l’arribada de nouvinguts (el foment o la contenció calculada de l’arribada de nouvinguts) i el seu establiment al nostre país, em sembla que hi ha, a grans trets, només tres posicionaments possibles: 1) el de l’extrema dreta racista i del populisme autoritari, que usa el tema per criminalitzar a l’engròs tots aquells immigrants que per raó de fe o d’origen o de color de pell no els agraden; 2) el de l’esquerra paternalista i redemptorista, que, tenint en compte només aquells segments més desvalguts de la immigració, adopta una actitud negacionista i fins i tot afirma que esmentar el tema demogràfic i reflexionar problematitzadorament sobre l’arribada massiva i accelerada de nouvinguts és comprar el marc mental de l’extrema dreta i del populisme reaccionari i autoritari; i 3) el dels que, tant si són de dretes com d’esquerres, socialdemòcrates, comunistes, democratacristians, liberals o conservadors, consideren que cal parlar de demografia i d’immigració perquè és impossible parlar amb propietat del present i el futur del país i no tenir-ho en compte.

Aquest article està escrit per una persona que adopta el tercer posicionament i que creu que els altres dos són, a la pràctica i més enllà de divergències en els presumptes rerefons ètics i en les teòriques adscripcions ideològiques, igual de perjudicials. És cert que no són igual de tòxics ni igual de perillosos, però sí que tenen conseqüències igual de nefastes. Ja hi entraré més endavant. El que ara vull dir és que, a la manera d’Albert Camus, estic convençut que, en relació amb el tema demogràfic/migratori, la mala fe d’uns i les (si més no aparents) bones intencions dels altres són els dos ingredients de la mateixa recepta catastròfica.

Comencem per una obvietat que sovint molts negligeixen. A l’hora de parlar del present i dels projectes de futur d’un país, projectes desitjables o bé simplement plausibles, s’ha de parlar de tots els temes: de macroeconomia i microeconomia, d’educació i d’habitatge i de sanitat, de salaris i del preu de la compra, d’infraestructures públiques… I, també, de demografia, és a dir d’immigració, és a dir de quanta gent formarà part d’aquest projecte de país i de com se’ls cohesionarà perquè el país en qüestió tengui uns mínims objectius compartits, uns codis en comú, unes argamasses –llengua, imaginari, memòria– que els facin comunitat i no simplement amuntegament humà… Perquè una societat, un país, no sigui simplement una babilònia caòtica i descohesionada, tota plena de guetos disgregats, aïllats i desvalguts. Evidentment, òbviament, no és el mateix fer política, viure, pensar o projectar el futur en una Catalunya amb sis milions d’habitants que en una Catalunya amb deu milions, o en una Mallorca amb 600.000 habitants que en una Mallorca amb un milió i mig d’habitants. Això és de pur sentit comú, se suposa. O hauria de ser-ho. La quantitat no fa la cosa, però la condiciona, de vegades fins i tot la determina.

La quantitat no fa la cosa, però la condiciona, de vegades fins i tot la determina

Sorprenentment, o no, la qüestió de les xifres, tot i que és fonamental, habitualment és deixada de banda. Fa mesos vaig llegir un tuit d’un militant de la CUP que deia que ell era més proper a les tesis d’Endavant, partidaris de no parlar de demografia i de mirar de no problematitzar l’arribada de nouvinguts als ritmes actuals (i fins i tot de celebrar-la), que a les de Poble Lliure, que se suposa que són més restrictius, o no tan receptius, o si més no més partidaris d’abordar el tema tenint en compte els seus efectes. Quan vaig llegir el tuit de seguida vaig pensar: si no es donen xifres concretes, això no serveix de res, és com parlar de fum i de vacuïtats. És de les primeres coses que s’haurien de demanar a un polític català (o mallorquí) ara mateix: vostè quants d’habitants creu que ha de tenir o que pot arribar a tenir Catalunya. 6? 8? 10? 16? 20? I Mallorca? Un milió, un i mig, 2, 4? Perquè no és possible parlar bé d’aquesta qüestió i no aterrar-la al terreny de les xifres. No aterrar-la és fer volar coloms o, pitjor, és fer trampes. El que deia: fum i vacuïtats. En realitat, així com està el pati, només hi ha dos models possibles: continuar creixent com fins ara (i per tant el model per a Catalunya, per a les Illes Balears i per al País Valencià seria “Ibiza”) o bé disminuir o estancar el creixement i fins i tot incentivar el decreixement (i per tant el model seria Menorca, o el que més o menys havia estat Menorca fins fa poc). No hi ha més.

Un altre problema és que, quan s’ha parlat de xifres concretes, s’ha fet a partir d’eslògans frívolament propagandístics. Per exemple quan, últimament, des de l’òrbita dels Comuns i des de les institucions governades pel PSC, i també per omissió o per aquiescència també des de determinats sectors de la CUP i d’ERC i de Junts, s’ha parlat de la imminent o la inevitable Catalunya dels 10 milions, i s’ha arribat a acusar de racista aquells que han dit que una Catalunya de 10 milions és inviable, o si més no que representa un projecte de país calamitós a tots els nivells: més minorització lingüísticocultural, més erosió nacional, més saturació dels serveis públics, més desbordament de les infraestructures, més difícil accés a un habitatge digne, més depredació fruit del turisme de masses, més descohesió del teixit comunitari… Aquesta acusació suposa un augment dogmàticament demencial de la temperatura de la retòrica antiracista: abans eres racista si creies que els ciutadans de Catalunya, de Mallorca o del País Valencià no mereixien tots els mateixos drets, ara ets racista si creus que Catalunya, Mallorca i el País Valencià no estan en condicions de rebre tothom qui vol establir-s’hi. Aquest posicionament partidari de la Catalunya dels 10 milions, a més, obvia dues qüestions bàsiques. Vegem-les.

Abans eres racista si creies que els ciutadans de Catalunya, de Mallorca o del País Valencià no mereixien tots els mateixos drets, ara ets racista si creus que Catalunya, Mallorca i el País Valencià no estan en condicions de rebre tothom qui vol establir-s’hi

La primera és que si vols arreglar els problemes de la Catalunya dels 8 milions construint la Catalunya dels 10 milions, aleshores per arreglar els problemes de la Catalunya dels 10 milions hauràs de construir la Catalunya dels 12, i així anar pujant, fins que la bombolla esclati i l’estafa piramidal es destapi i ho arruïni quasi tot i tothom. I tot això, evidentment, sense que mai es resolgui la sagnia imparable de l’espoli fiscal: ¿o hi ha algú tan ingenu de pensar que l’estat espanyol, en veure els territoris dels Països Catalans saturats, al caire del desbordament i de l’asfíxia, modificarà el seu centralisme extractiu? La segona cosa bàsica que s’obvia és que, tal com han dit alguns experts com Jordi Galí, ara mateix hi ha al planeta uns mil milions de persones disposades a venir a Catalunya o a Mallorca o al País Valencià per cobrar mil euros al mes servint copes, i qui diu servint copes diu fent feina en el sector serveis i derivats. Això vol dir que, si no es posen límits, el creixement pot no aturar-se mai. I clar: si és racista no voler la Catalunya dels 10 milions, també hauria de ser racista, segons la mateixa lògica redemptorista global, no voler la Catalunya dels 15 milions, i la Catalunya dels 20 milions, i… Naturalment, aquesta mena d’actituds no són una novetat en el camp de certa esquerra redemptorista o messiànica: els sectors totalitaris de l’esquerra del segle XX ja varen demostrar sobradament que en sabien molt de, amb l’excusa de voler salvar la humanitat sencera, destruir el propi país o la pròpia comunitat… La dreta, en canvi, sol destruir el propi país i la pròpia comunitat afirmant rotundament i obertament que la humanitat li importa un rave.

Encara que, ben mirat, aquest diguem-ne redemptorisme messiànic a la pràctica només és entre les files de l’esquerra catalanista, que sol ser d’una ingenuïtat i d’un poc sentit de la realitat preocupants, una ingenuïtat i un poc sentit de la realitat que tenen el seu origen en la relació tan complicada i estèril que des de fa segles tenim els catalans i mallorquins amb el poder. Vull dir que si el PSC i el PSIB-PSOE són partidaris de no aturar, i fins i tot de fomentar, la immigració en massa no és per solidaritat o bondat o altruisme, per molt que vulguin fer-ho creure amb discursos i publicitats envernissats de purpurina cursi, sinó perquè obeeix a dues de les seves motivacions ideològiques centrals: completar el procés de castellanització uniformitzadora dels territoris no castellans de l’estat –els Països Catalans– i apuntalar un model socioeconòmic que, mentre desfà identitàriament Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, al mateix temps fa que siguin cada vegada més dependents del negoci del turisme de masses i de les dinàmiques del capitalisme global depredador, i que siguin també cada vegada més el graner de l’Espanya centralista.

Quant als Comuns, i tenint en compte el seu seguidisme acrític del PSC i del PSOE i les mostres d’espanyolisme que han donat des que van irrompre en l’escenari de la política catalana, és prou evident que, també més enllà de retòriques i efusions moralistes, si són partidaris de la Catalunya dels 10 milions és en part perquè comparteixen els objectius nacionals del PSC quant a espanyolitzar Catalunya. Veient el funcionament del partit i de molts que en formen part i en depenen, però, també costa no pensar que, si fomenten la Catalunya dels 10 milions i l’arribada accelerada i massiva de nouvinguts, també en part és perquè no són pocs els seus militants i afins que es guanyen la vida provant de resoldre (o vampiritzant) els problemes, les necessitats i les mancances que inevitablement van aparellats a l’arribada tan contínua i considerable de nouvinguts. Va bé recordar, en aquest sentit, que la dreta espanyola sap destruir, mentre que l’esquerra espanyola sap assimilar, que és una forma subtil i eficacíssima de destrucció.

Parlar de quantitats és crucial perquè, a la pràctica, no són uns fenòmens o unes activitats econòmiques concretes les que destrueixen les societats, les cultures i els països, sinó les dimensions i l’envergadura d’aquests fenòmens i d’aquestes activitats. Vull dir que, igual que el problema no és el turisme sinó el turisme de masses, el problema tampoc no és la immigració sinó la immigració massiva. Que aquesta és una preocupació que no per força té connotacions i derivades racistes –en pot tenir, però no necessàriament en té– queda clar des del moment que molts dels interessats a aturar el creixement demogràfic desbocat –que superpobla i tensa, xucla recursos i disgrega– són els mateixos nouvinguts i els seus descendents.

El problema no és el turisme sinó el turisme de masses, el problema tampoc no és la immigració sinó la immigració massiva

Als PPCC, la majoria de converses de naturalesa diguem-ne ideològica obvien els quatre factors bàsics de la realitat política: el poder, els doblers, la demografia i la violència (o l’amenaça de violència). És normal que després tots els debats ens quedin mig coixos, i que sovint no s’entengui res de determinades estratègies partidistes. I és normal, també, que, per por a semblar no sé què, es neguin veritats objectives i més que demostrades. Per exemple, que els moviments demogràfics massius provoquen canvis nacionals enormes. Per això la demografia ha estat usada políticament des de sempre, des de l’Imperi Romà fins als totalitarismes de Hitler, Stalin i Franco. Una altra cosa és que aquest fet contrastat i objectiu pugui ser usat criminalment per racistes de tot color, aquí i ara. Però no hi ha cap dubte, perquè així ells mateixos ho han reconegut obertament o de manera implícita, que l’arribada en massa de sud-americans als Països Catalans, una política fomentada per José María Aznar durant la seva segona legislatura, obeeix a la doble voluntat de, primer, enfortir un model econòmic basat en la depredació, l’explotació de mà d’obra barata i el progressiu desvaliment d’una classe mitjana cada vegada més depauperada, i de, segon, propagar un panhispanisme colonial que ho castellanitzi tot i tothom d’una vegada per totes. En aquest projecte panhispanista colonial, hi conflueixen, significativament, des de l’extrema dreta (com a mínim, l’ayusisme populista, tot i que també parts de VOX) fins a l’extrema esquerra espanyoles. Mentrestant, el catalanisme de centredreta mira només per les seves butxaques i el d’esquerres viu rebolcant-se tan feliç damunt els seus dogmes, tabús i traumes.

En relació amb això, crec que un dels retrets més furiosament legítims que es poden fer als partits de l’esquerra catalanista/independentista dels PPCC és que, en termes del fenomen demogràfic, donen més mostres d’entendre, i per tant lluiten més per mirar de corregir o d’apaivagar, el trauma (un trauma que no sempre és tal) d’aquells que han partit del seu país per instal·lar-se al nostre que el trauma dels catalans, mallorquins i valencians que han vist i veuen cada dia com el seu món és transformat d’una manera radical i desapareix d’una manera tràgica.

El trauma dels catalans, mallorquins i valencians que han vist i veuen cada dia com el seu món és transformat d’una manera radical i desapareix d’una manera tràgica

És evident que el de la immigració és un tema delicat, que pot destapar la caixa dels trons i convertir el debat públic en una desfilada dels nostres pitjors dimonis, aquells que abusen del feble i que veuen la diferència com un perill i que fan desviar la mirada crítica sobre els poderosos autèntics i les seves responsabilitats criminals i que ens duen, enlloc de fiscalitzar a qui pertocaria, a espassar-nos els nervis amb gent que, en la majoria dels casos, tan sols vol fer-se una vida digna per ells i pels seus. Tot això no treu, però, que un dels errors de l’esquerra no hagi estat autoenganyar-se sistemàticament i sublimar sense matisos tot el que tenia a veure amb els fenòmens migratoris. Creure i fer creure, per exemple, que la immigració, automàticament, comportava un enriquiment pluralista i democratitzador de les societats d’acollida. Això no sempre és així, però. Fins i tot pot ser tot el contrari. Tant pels qui arriben com per com es gestiona. No és etnocentrisme –no pot ser racisme– dir que una societat en què els homes i les dones tenen els mateixos drets, o aspiren a tenir-los, o en què les dones com a mínim tenen la possibilitat de lluitar per tenir-los, és millor que una en què les nenes als catorze anys han de deixar d’estudiar. O que una societat en què els ideals de l’humanisme, de la modernitat i de la il·lustració (no m’agrada el sintagma els valors d’Occident, sí que m’agrada el sintagma els ideals del millor Occident) pesen més que els sermons d’un predicador evangelista –o que els d’un capellà ultracatòlic. L’auge de l’islamisme i de l’evangelisme en les nostres societats, a més, també fa que l’integrisme religiós nostrat, tants d’anys mig amagat però encara ben viu, ara torni a desbridar-se.

No. Ni tot ni tothom que ve de fora enriqueix i pluralitza la societat d’acollida. Depèn de qui, què, com i en quines quantitats. Com absolutament tot a la vida. Dius això i t’acusen de racista, però. Hem arribat al punt en què, per a determinada esquerra, si el reaccionari, ultrareligiós, masclista i homòfob és d’aquí (sigui el que sigui el que vulgui dir aquí en un país ocupat) se’l pot titllar de reaccionari, ultrareligiós, masclista i homòfob, però si és de fora, dir que és reaccionari i etcètera és racista i xenòfob. Tenint en compte que la immigració que reben els PPCC és diversíssima tant de procedència com d’extracció social i de nivell econòmic i de context cultural, és increïble el simplisme caricaturesc i a l’engròs amb què se’n parla tant des de les files de l’extrema dreta racista com des de les files de l’esquerra redemptorista. Uns en fan la caricatura criminal i contaminant, els altres en fan la caricatura desemparada i sense capacitat de decisió ni de voluntat. A la pràctica, tant els uns com els altres els anul·len l’agència, els escamotegen el respecte amb què tractem els que considerem els nostres iguals i, uns explícitament i de manera agressiva, els altres implícitament i de manera paternalista, els neguen la possibilitat d’integrar-se i de pertànyer a la comunitat nacional, al país. Tot plegat és increïble, sí. I espantós.

Quan comences a parlar d’immigració i de demografia sempre hi ha algú que, incòmode i/o escandalitzat, desitja aturar el debat de cop en sec i, per fer-ho, busca fer-te la pregunta més espinosa possible. Aquesta pregunta: ¡¿tu a qui deportaries, eh, a qui deportaries, si consideres que som massa?! Jo la resposta la tinc claríssima. En l’actual moment històric, jo firmaria que tothom qui és al país s’hi pugui quedar, sempre dins uns paràmetres de drets i deures que entre altres coses haurien d’incloure el coneixement i l’assumpció tant de la llengua com de la cultura pròpies, però amb la condició de minimitzar immediatament i de manera dràstica la crescuda demogràfica –absolutament antinatural– prevista per als pròxims quinze anys.

Jo firmaria que tothom qui és al país s’hi pugui quedar amb la condició de minimitzar immediatament la crescuda demogràfica

Perquè, si no l’aturem, serà una barrancada que s’ho endurà tot per endavant. Perquè això sigui possible, és clar, cal impulsar un progressiu desmantellament de l’actual model econòmic basat en el turisme de masses, un model bulímic i hipertrofiat del qual depenem amb la mateixa ànsia curtterminista i autodestructiva que els ionquis depenen de la droga que els mata. En paral·lel, també caldria engegar polítiques eficaces i pressupostàriament ben dotades d’interculturalitat, orientades a garantir la continuïtat –l’enfortiment– de la llengua catalana com a llengua comuna i de cohesió social del país, tot plegat en el marc d’un procés integral d’inclusió equitativa dels nouvinguts. Res d’això no serà possible, però, mentre els catalanistes pensin més en les pròximes eleccions i en la cadira de la següent legislatura que en el país, i mentre no siguem capaços d’entendre que aturar l’extrema dreta racista (vingui d’on vingui) és imprescindible, però que aturar l’estat espanyol i l’espanyolisme i els seus representants és imprescindible i urgent.