Un fantasma recorre el país: el fantasma de l’extinció lingüística. L’elefant jeu al bell mig de l’habitació, mentre hom malda per fer veure que no hi és, o mirar d’anomenar-lo amb altres noms. Tot per a no haver d’abordar la seva naturalesa d’amenaça existencial, i allò que aquesta implica. Fora de les xarxes socials, i amb l’excepció de les ocasions en què es publiquen enquestes d’usos lingüístics, l’acceleració de la minorització lingüística es produeix sense ocupar grans titulars, ni espais dels informatius o tertúlies a ràdios i televisions. Fer-hi front tampoc forma part de les prioritats polítiques fonamentals de les grans institucions del país, totes elles en mans d’un PSC que ha abraçat el projecte d’“hispanització” del Principat per acció i per omissió. Signat a contracor, un acord amb un nom tan grandiloqüent com “Pacte Nacional per la Llengua” —del qual fora d’esperar un veritable pla de xoc amb una gran mobilització pressupostària i de les forces vives del país— a la pràctica va quedar en una assignació d’un ínfim 0,08% del PIB del Principat per a fer política lingüística, i en cap cas preveu activar un necessari moviment de politització i conflicte en defensa del català.
Es tracta, però, d’un fenomen ben tangible a les nostres vides. En la creixent dificultat per a viure en català a casa nostra. En la progressiva desaparició del català del paisatge lingüístic dels carrers de pobles i ciutats a grans zones del país, i de les converses espontànies de la gent. Avui, quatre de cada deu catalanoparlants asseguren que ja no són atesos en la seva llengua quan visiten un comerç, i l’ús de la llengua ja s’ha convertit en el principal motiu de discriminació al Principat. Però mentre experimentem un procés de conseqüències equiparables a les d’un lingüicidi, aquest no forma part dels carrils centrals de la conversa política. Fa massa temps que les qüestions realment importants mai ho són prou a casa nostra. Tot i la gravetat de la situació, les elits que ens han dut fins aquí no només premen l’accelerador del model econòmic rendista i terciaritzador, motor dels canvis sociodemogràfics diluïdors de la llengua, sinó que tendeixen a ignorar o restar importància a aquest efecte. És un dels preus a pagar per haver-ho apostat tot a la locomotora d’un creixement macroeconòmic sense límits, alimentat per un flux d’entrada constant de centenars de milers de treballadors migrants mal pagats i precaris, mentre els salaris reals es desplomen i el país s’empobreix.
A cada any que passa, el deteriorament de les pulsions vitals del català va a més. Segons l’EULP, el seu ús habitual al Principat ha caigut del 46% al 33,1% entre 2003 i 2023. La reducció ha estat de prop de quatre punts percentuals des de 2018. Mentre que a l’AMB ja tan sols l’empra habitualment un 24,7% de la població, a Comarques Gironines la xifra ha caigut del 54 a 45% en només cinc anys. Ço és, prop de 10 punts percentuals, mentre que a Ponent i Terres de l’Ebre el retrocés ha estat de 6 punts, i a l’Alt Pirineu i l’Aran, de més de 8. A la segona ciutat del Principat, l’Hospitalet de Llobregat, només un de cada deu residents són parlants habituals de català. El castellà ha esdevingut la llengua d’ús habitual de la majoria de la població a les zones urbanes arreu del país, amb especial incidència entre la gent més jove. Una tendència que, de mantenir-se les causes que la impulsen, anirà irremeiablement a més.
El creixement poblacional d’un 32,5% des de l’any 2000, d’entre els més alts de l’OCDE, es troba a l’arrel d’aquesta acceleració, unida a la castellanització que arriba via comunicació i consum a l’àmbit digital, amb especial impacte en adolescents i joves, i a la fallida dels mecanismes de transmissió del català. Avui, un 37,1% de persones residents al Principat han nascut fora del seu territori, ocupant la segona posició de tota l’OCDE, només darrere d’un microestat com Luxemburg i a certa distància de Suïssa i Austràlia. Segons l’EULP de 2023, menys d’un 5% de nouvinguts té el català com a llengua d’ús habitual.
Durant les onades migratòries dels anys 60 i 70, els immigrants espanyols es trobaren amb un país amb un 90% de parlants habituals de català, on existia una major capacitat ambiental d’integració de les segones generacions, reforçada institucionalment amb els mecanismes de normalització autonòmics creats des de principis dels 80. El català era vist com una llengua socialment atractiva en el marc de la lluita antifranquista. Tot i així, per primer cop en la història, durant aquells anys la població autòctona catalanoparlant va esdevenir minoritària en moltes poblacions del propi territori. Quan es va iniciar la segona gran onada migratòria l’any 2000, el percentatge de parlants habituals de català amb prou feines arribava al 50%. Ara arriben a un país on el castellà és la llengua d’ús habitual de la majoria de la població.
Són totes elles manifestacions d’una etnoansietat davant de la creixent residualització social d’un nosaltres identificable en base a l’ús compartit d’una llengua
Com passa sovint, el gruix del contingent de migrants són persones joves. Un 48,6% dels joves d’entre 25 i 29 anys són nascuts fora del Principat (a l’estranger o a altres territoris de l’estat espanyol). La xifra s’eleva fins al 50,6% entre els 29 i 34, mentre que entre els 35 i els 39 és del 49%. Parlem de l’edat de tenir fills. En el cas de Barcelona, segons l’Enquesta de Joventut de Barcelona, el 2020 un 92,1% de joves residents tenia un bon domini del castellà, un 58,5% de l’anglès, i tan sols un 53,3% de català. Cinc anys després, és probable que el percentatge de joves que dominen la llengua pròpia del país a la seva capital no arribi ni a la meitat, molts dels quals expats amb gran poder adquisitiu i cap voluntat d’integració.
A tot això cal afegir els grans fluxos de població flotant que visiten Catalunya com a destinació turística que atreu anualment milions de visitants estrangers (20 milions el 2024, el registre més alt de la història). A grans zones del país, aquests fluxos tenen greus afectacions en el paisatge lingüístic, i intensifiquen el procés de minorització. El mirall de les Illes Balears ens observa, des d’un present que podria esdevenir el futur del Principat. Allà, dècades d’explotació del territori amb finalitats turístiques ha fet que avui els autòctons ja només siguin el 48% d’una població que s’ha incrementat un 52% des de l’any 2000. El resultat: només el 20,4% de la població té el català com a llengua inicial, lluny del 46,7% que té el castellà, i també per sota d’altres llengües o combinacions de llengües (un 22,9%). Entre juny de 2024 i juny de 2025 la població illenca va créixer un 1%, unes 12.501 persones. D’aquestes, el 94% (11.875), han nascut fora de l’Estat. No és casualitat que l’Obra Cultural Balear ja faci temps que promou el debat i intercanvi d’idees sobre les formes com l’increment demogràfic afecta la pervivència de la llengua i cultura pròpies.
Les possibilitats d’arrelament a la vida de barri o de poble, que abans eren sòlides, ara s’erosionen, un procés agreujat pels elevats preus de l’habitatge. Es tracta d’una tempesta perfecta per a la substitució lingüística, un procés del qual han alertat sociolingüistes com Ester Baiget. Els canvis en l’entorn sociodemogràfic estan contribuint a provocar una interrupció en la transmissió intergeneracional de la llengua. Si l’any 2006, el 67,8% de l’alumnat de 4t d’ESO deia que, quan feia activitats en grup amb altres companys de classe, la llengua que s’emprava al seu entorn era el català sempre o gairebé sempre, l’any 2021 la xifra tan sols arribava al 22%. La manca de familiaritat amb el català de molts adolescents i joves fora de l’entorn educatiu fa que la percebin com una llengua poc atractiva i/o no pròpia. Sense que formi part dels seus paisatges lingüístics, aquesta és una tendència que anirà a més. Conjugat amb un auge de l’espanyolisme entre els més joves, no sorprèn que, si entre els majors de 65 anys, un 73,1% defensa fer campanyes de promoció del català, entre els joves de 18 a 24 anys aquesta xifra sigui només d’un 56,9%. La capacitat d’integrar nouvinguts a la llengua pròpia, que havia existit durant temps, ha quedat malmesa. A la manca d’aplicació real del model d’immersió per part de les institucions des de fa anys, ara se li afegeix l’ofensiva castellanitzadora de l’ensenyament impulsada per la judicatura, que fa pinça amb un espanyolisme civil cada cop més organitzat a casa nostra. Un estat espanyol que malda per fer-nos desaparèixer com a poble diferenciat aprofita una conjuntura favorable per a rematar la feina.
Es tracta de canvis estructurals, de dimensions històriques que s’estan produint en un període molt curt de temps. Per això, no sorprèn que el 40% dels residents a Catalunya cregui que la llengua està amenaçada i podria desaparèixer. Segons un estudi recent de l’ICIP, prop de la meitat dels nascuts a Catalunya expressen temor per la situació de vulnerabilitat de la cultura i forma de vida pròpies (la xifra és del 31% en el cas dels nascuts a altres indrets de l’estat espanyol, i del 19% entre els nascuts fora). Un 67% considera que s’estan perdent les tradicions que definien la nostra cultura i la nostra manera de ser (63% entre els votants d’Esquerra, 68% entre els de la CUP). Són totes elles manifestacions d’una etnoansietat davant de la creixent residualització social d’un nosaltres identificable en base a l’ús compartit d’una llengua. De la ferida catalana que provoca la desnacionalització del país. De l’agreujament del fenomen que Enric Larreula va concebre fa més de dues dècades com a dolor de llengua. Un dolor de llengua que és, com ell mateix digué, un dolor per la pèrdua d’identitat, i que cap dels tres partits d’obediència catalana que van protagonitzar el Procés estan posant al centre dels seus discursos i proposta política.
Si la pedra angular de la nació catalana és la seva llengua, la minorització lingüística implica, de forma irremeiable, la seva desnacionalització
Agreujats per una deixadesa institucional que es remunta a finals dels anys 90, els canvis sociodemogràfics han accelerat la pèrdua de la força hegemònica del català, i de retruc, la seva capacitat per integrar nouvinguts a la llengua pròpia. Davant de la gravetat de la situació, però, hi ha una tendència a negar i minimitzar el problema, fins i tot fora dels espais tradicionals de l’espanyolisme. Darrerament, referents del catalanisme progressista com Jordi Muñoz han equiparat la preocupació pel procés de substitució lingüística a un exercici de nostàlgia de caràcter “profundament reaccionari”, basat, aparentment, en una ficció. Reblant el clau, comparà el que en realitat és el dolor de llengua que senten molts catalans, amb el moviment de les noves influencers tradwife, i amb el califat de l’Estat Islàmic. Com si fos possible abordar la construcció d’un futur mentre es nega la realitat del present. En una línia similar, fa poc Marc Sanjaume qüestionava el perill d’assimilació, o la urgència de la militància lingüística en la lluita per la supervivència nacional, atiant el fantasma del conflicte ètnic. També hi ha qui, com la politòloga Mariona Lladonosa, han afirmat que parlar de desnacionalització és una idea equivocada en tant que ha estat emprada per l’extrema dreta, contraposant-la a la idea de construcció nacional. Com si fossin conceptes incompatibles i mútuament excloents. Mesos abans, Roger Palà feia un triple salt mortal parlant de la “ferida xarnega”, demanant un reconeixement de la llengua castellana i les seves “aportacions a Catalunya”. Pel que sembla, no només cal demanar perdó per aspirar a poder viure en català a casa nostra, sinó que, per no haver de fer front a l’Espanya colonial que habita dins de cadascú de nosaltres, l’única proposta acceptable per defecte és assumir la cultura de la subordinació lingüística.
Com podem fer front al que estem vivint, si ni tan sols podem emprar les paraules que ho expliquen? En dret penal internacional, la idea de desnacionalització fa referència als intents per a erradicar la identitat cultural o nacional d’un grup, per exemple prohibint la seva llengua o perseguint-ne l’ús. Una de les primeres referències al terme es remunta a la Conferència de Pau de París de 1919, on, en el marc dels treballs de la Comissió d’investigació de les violacions del dret de guerra, els intents de desnacionalitzar els habitants a part dels territoris ocupats per les potències centrals foren inclosos entre una llarga llista de pràctiques punibles.
En el nostre cas, les causes són multifactorials: Espanya, model econòmic, demografia, globalització. Els efectes, però, són els mateixos que els que genera i busca una política de desnacionalització intencionada com a única causant. Si la pedra angular de la nació catalana és la seva llengua, la minorització lingüística implica, de forma irremeiable, la seva desnacionalització. Es tracta d’una observació purament empírica: allà on hi havia nació, entesa com a ús i vitalitat de la llengua, ara no hi és. Davant d’aquest fet, i de la ferida oberta que provoca en molts catalans, hi ha, però, qui continua insistint en què la preocupació ni és real ni és legítima i que, en última instància, alimenta el famós “marc de l’extrema dreta”.
Negar la ferida el que fa justament és adobar el camp del reaccionarisme identitari. L’antídot contra la xenofòbia no passa per obviar el problema, ni separar els significants dels seus significats. No negar agència a una etnoansietat que és una realitat viva és el primer pas per a poder orientar-la a combatre la veritable amenaça que vivim: la descatalanització del país a través de la seva castellanització lingüística, i no pas la fantasia d’horitzó d’islamització del país que planteja Aliança Catalana, producte d’importació sense filtre dels plantejaments islamòfobs de l’AfD alemanya o el PVV neerlandès. Una proposta, la seva, que suposa l’expulsió automàtica d’un contingent de centenars de milers de persones de la catalanitat, o de la possibilitat d’accés a aquesta.
El reaccionarisme xenòfob s’alimenta i manipula una por existencial a l’assimilació que existeix, que és real, i que explica una part del seu creixement. Però l’exploten per a orientar-la vers el ressentiment i l’odi contra els nouvinguts, i en cap cas impugnant la causa fonamental de l’onada migratòria: el model econòmic de creixement infinit que aboca el país a la pobresa i a l’espanyolització, negant-se inclús a recolzar un increment de la taxa turística que ho pugui atenuar.
Combatre el reaccionarisme passa també per assumir que la supervivència de la llengua i, en conseqüència de la nostra identitat, implica posar l’èmfasi en les obligacions, no només en els drets. Els dels nouvinguts, i els nostres amb relació a ells. Negar-se a voler aprendre català a casa nostra no tan sols és una falta de respecte envers la terra d’acollida, sinó també una mostra de catalanofòbia. Si hi ha un 61% de migrants que manifesta que vol aprendre el català cal garantir que tots aquests ho puguin fer, però també generar incentius perquè el 39% restant consideri que li és necessari fer-ho. Això suposa incrementar l’oferta de cursos, però també exigir el B1 de català a l’hostaleria, o aspirar que el coneixement de català pugui ser un requisit per a la renovació del permís de residència. Aspirar a una escola en català, si cal, desobeint. I influir en el model econòmic per a reduir el flux migratori, amb mesures com incrementar el Salari Mínim Interprofessional o un sistema nacional de cures. Cal interioritzar que, sumat a la manca d’eines pròpies d’un estat, i a l’espoli fiscal al qual estem sotmesos, l’horitzó de la Catalunya dels 10 milions no és compatible amb unes formes de vida que volem preservar, ni amb uns mínims estàndards de vida per a la gent que hi viu. Assumir-ho no ha de ser incompatible amb una noció universal de dignitat humana, i de protecció i respecte pels drets inherents de les persones pel fet de viure a casa nostra, independent de l’origen. Ans al contrari.
Tenim l’instint d’autopreservació castrat, per colonialisme mental, per una feble autoconsciència de la nostra identitat col·lectiva
La ferida catalana del present té també com a causa més d’una dècada de desastre polític i institucional que ha suposat el processisme, i del gran desengany social que ha provocat. El terreny erm de desafecció que ha generat és abismal, i ha destruït la confiança de centenars de milers de persones envers la política del vell món. El rebuig del reaccionarisme implica apel·lar al component emocional de la ferida, a no negar-la. Tenim l’instint d’autopreservació castrat, per colonialisme mental, per una feble autoconsciència de la nostra identitat col·lectiva. Durant massa temps s’ha substituït aquesta per una necessitat constant d’apel·lació a la superioritat moral, en què totes les causes tenien més pes i eren més legítimes que la de la nostra pròpia supervivència com a poble, havent-nos d’estar justificant constantment pel fet d’aspirar a un anhel tan legítim i lògic com és el de voler continuar existint. Un anhel envers el qual tots i totes tenim un deure de responsabilitat personal i col·lectiva.
Deia Enric Larreula que l’alt grau d’identificació dels catalans amb la seva llengua va ser, durant dècades, una de les causes principals de l’alentiment del procés natural de substitució lingüística. Una resistència “obligada, sovint tensa, frustrant i dolorosa” que fa que la llengua aparegui a ulls de moltes persones resistents “com un tot indestriable que cal preservar de totes passades”.
Ara som nosaltres la baula que veu en risc la transmissió a les generacions futures, testimonis de com s’està trencant la cadena de reproducció de la catalanitat. Veiem com una possibilitat real el fet de no poder projectar vers el futur el llegat lingüístic i la memòria col·lectiva que hem heretat. De no poder preservar el nostre “signe d’identitat com a poble, vehicle de cohesió, i factor de persistència més diàfan de la nostra comunitat històrica”, tal com fou definida la importància de la llengua al Segon Congrés de Cultura Catalana de 1976.
Mai com ara s’havia parlat tan poc català sobre el conjunt del territori del Principat, i dels Països Catalans. Mai com ara havia estat la llengua tan amenaçada per una conjunció de factors sistèmics tan poderosos. Reconèixer la ferida és no negar-li agència, i considerar-la no només tan legítima com la que provoquen la resta d’opressions i discriminacions, sinó assumir el que implica que la nostra causa, com digué Companys, només ens tingui als catalans, i a ningú més. Reconciliar-nos-hi és un primer pas per a superar el victimisme, per bastir un nou nosaltres inclusiu que combini resiliència amb capacitat d’integració. Per a poder reconstruir una noció renovada d’orgull basada necessàriament en una visió expansiva i integradora de la nostra identitat com a poble.
El més revolucionari que podem fer avui és no amagar un sentiment compartit, que circula pels camins del sotabosc de la conversa, i que molts només tenen el valor d’expressar en privat. Hi tenim tot el dret, i no devem res a ningú. Continuar traficant molts més anys amb la superioritat moral dels éssers de llum que ens ha portat fins allà on som constitueix la recepta perfecta per al suïcidi nacional. També ho és fer veure que la nostra ferida catalana, ni existeix, ni ha existit mai.
