Any rere any, la majoria de catalans constatem la pèrdua del nostre poder adquisitiu. Retallades, congelacions salarials i increments del cost de la vida cada cop més desaforats (aliments, energia, habitatge i un llarg etcètera) estan provocant l’empobriment general de massa persones i famílies.
Fa uns mesos vaig elaborar un breu estudi per a La Intersindical sobre la pèrdua de poder adquisitiu del salari mitjà anual brut a Catalunya, tot emprant les dades sobre salaris que ofereix l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Al seu torn, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ofereix informació desagregada de l’IPC per comunitats autònomes i permet obtenir els increments del cost de la vida de data a data. Amb aquesta informació vaig fer l’exercici d’aproximar quina havia estat la pèrdua de poder adquisitiu del salari mitjà a Catalunya des de l’any 2004 a 2023.
El resultat de l’estudi, amb els números negre sobre blanc, no podia ser més pessimista: l’any 2023 el salari mitjà a Catalunya era 4.700 € menor al que correspondria per l’estricta aplicació de l’IPC des de 2004. En altres paraules, el treballador perceptor d’aquest salari mitjà estaria perdent més de dues mensualitats de sou brut en relació al que tindria si aquest s’hagués anat incrementant per poder fer front al cost de la vida. Sumades i actualitzades les diferències, des 2004 a 2023 el salari mitjà hauria perdut més de 56.000 € bruts de poder adquisitiu, en termes de desembre de 2023. Prenent 2004 com a any base, el salari mitjà a Catalunya fa quinze anys que és inferior al salari que correspondria pel cost de la vida en el nostre país.
Gràficament, la bretxa discorre per línies cada cop més allunyades:
I el jovent? Què passa amb el col·lectiu de menys de 25 anys? I amb la gent d’entre 26 i 34 anys?
Primerament, cal tenir en compte que l’IPC no reflecteix la cruesa de l’encariment de l’habitatge. I, evidentment, els augments continuats dels lloguers perjudiquen en especial aquella gent que no és propietària del seu habitatge. Segons el Banc d’Espanya, en un informe publicat enguany, l’any 2011 el 69% dels menors de 35 anys eren propietaris del seu habitatge; ara aquest percentatge és del 32%. Els increments del preu de l’habitatge afecten especialment els joves de classe treballadora, fet pel qual els salaris reals han patit encara un major retrocés del que s’exposarà a continuació.
L’any 2004 el salari mitjà anual brut dels joves catalans menors de 25 anys era de 12.615 €. Si aquest salari s’hagués incrementat en funció de l’IPC de Catalunya, en 2023 seria de 22.479 €. Evidentment, no ha estat així. El salari mitjà en 2023 era d’uns migrats 15.639 €. És a dir, en vint anys el salari nominal d’aquest col·lectiu de joves només s’ha incrementat uns raquítics 3.024 € bruts.
El govern espanyol ha anat incrementant el Salari Mínim Interprofessional (SMI) en els darrers anys. No obstant, sindicats com La Intersindical han defensat l’extrema necessitat d’un SMI català que garanteixi uns mínims de mínims de dignitat en els salaris i el quantifiquen en aproximadament 20.000 € bruts anuals. Tanmateix, l’SMI espanyol de 2023 era de 15.120 €. En definitiva, els nostres joves cobraven en 2023 quatre rals més que l’SMI.
Si s’aboquen les dades de salaris mitjans del jovent amb les eines que vaig emprar per a l’article de La Intersindical, constatem que el col·lectiu de treballadors menors de 25 anys del nostre país és el gran damnificat per la pèrdua de poder adquisitiu.
Ras i curt: els anys de miratge de la bombolla immobiliària no van suposar cap mena d’increment real dels salaris dels nostres joves. I no només això. La posterior crisi va triturar els sous. En termes nominals, no es recupera el sou mitjà de 2010 fins l’any 2022. Com s’ha esmentat anteriorment i s’aprecia en el quadre, els salaris de 2021 a 2023 representen una quantia més o menys similar a l’SMI. Dit en paraules planeres, quatre rals.
I el col·lectiu de joves de menys de 35 anys? Què passa amb els joves no tan joves que, teòricament, haurien d’encarrilar el seu projecte de vida? La resposta és, altra vegada, pessimista.
L’any 2004 el salari mitjà anual brut dels joves majors de 25 anys i menors de 34 era de 18.053 €. Si aquest salari s’hagués incrementat en funció de l’IPC de Catalunya en 2023 seria de 32.169 €. Tampoc no ha estat així. El salari mitjà el 2023 era únicament de 25.879 €. Aquest col·lectiu, per tant, cobra un salari mitjà que tampoc no els permet fer front al cost de la vida:
La crisi també tritura el salari d’aquest col·lectiu i, en termes nominals, no es recupera el sou mitjà de 2010 fins a l’any 2018. Novament tenim uns salaris reals teòrics que discorren en una divergència paral·lela amb els nominals.
Els assalariats catalans han experimentat una dràstica pèrdua de poder adquisitiu en el període 2004 – 2023. La crisi post indigestió immobiliària va provocar un esvoranc salarial que mai no s’ha redreçat. Però la ferida és molt més profunda. És el resultat del canvi de model econòmic de país iniciat fa dècades i la transformació d’una economia industrial (i de serveis vinculats a la indústria) a la del turisme i serveis de baix valor afegit.
Els gràfics d’aquest article són la foto de l’anomenada, pomposament, “devaluació interna”, és a dir, la reducció de salari real (i durant molts anys nominal) que ha maquillat les dades macroeconòmiques. El PIB pot créixer, es poden aturar recessions, es poden augmentar exportacions però aquest suposat “augment de competitivitat” és a base de reduccions salarials i precarietat i fruit d’un model econòmic fallit que aboca Catalunya a la pobresa.
La davallada salarial l’estan patint treballadors de totes les edats però el jovent n’és el gran damnificat. Aquest situació fa més fonda la ferida de la desigualtat i, per tant, la tensió sobre els mecanismes redistributius. En un context de precarietat i baixos salaris s’ajorna l’emancipació i formar una família i tenir canalla esdevé una aspiració extremadament difícil de dur a la pràctica.
La foto que mostrem en aquest article, en definitiva, és la d’una crisi de país, les principals víctimes de la qual són la gent jove.
