Durant els darrers quatre anys, els discursos de les autoritats de la Generalitat de Catalunya en matèria de política lingüística han anat mudant cap a una assumpció cada cop més innegable de l’emergència lingüística existent. Avui hem presenciat el darrer acte d’aquesta comèdia dramàtica: la publicació dels resultats de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, relatius a l’any 2023. Les dades publicades revelen una realitat ja innegable: cal actuar, i ni tan sols el govern del PSC més espanyolista de la història s’ha atrevit a negar-ho. El problema fonamental del govern català és que no disposa de les eines per revertir la situació, ni té la capacitat d’aconseguir-les, malgrat no tenir l’honestedat de dir-ho obertament.
Fins no fa tant, els representants de la política lingüística del país continuaven defensant un discurs positiu, optimista i desconflictivitzador; ben allunyat de la sensació que de forma cada cop més evident es percebia a peu de carrer, i d’allò que no només algunes dades ja alertaven, sinó que també alguns especialistes feia temps que assenyalaven, com l’enyorada Carme Junyent. En cap cas aquesta actitud era naïf o ingènua: era un discurs que bevia de la por d’agreujar una reacció contrària a la llengua si se li donava la centralitat que havia de tenir identificant-la com a punt de conflicte amb l’Estat.
En cap cas aquesta actitud era naïf o ingènua: era un discurs que bevia de la por d’agreujar una reacció contrària a la llengua si se li donava la centralitat que havia de tenir identificant-la com a punt de conflicte amb l’Estat.
Aquest marc va ser interioritzat i reforçat des de l’extinta CiU fins a la mateixa CUP, com quan deia al Parlament que “en aquest país no hi ha cap conflicte lingüístic”. Reproduint una mentalitat de poble sotmès, i també psicològicament colonitzat, el discurs en matèria de política lingüística encotillava el debat en uns termes que feien de l’amabilitat interpersonal, –necessària per incorporar nous parlants a la nostra comunitat lingüística–, l’únic pilar de l’estratègia de defensa del català. L’espanyolisme organitzat va excel·lir exprimint les nostres febleses, i ara ens trobem totalment desarmats, amb una necessitat cada cop més urgent de reconstruir una visió, un argumentari i unes eines en defensa de la llengua que puguin ser veritablement útils i s’adeqüin a la magnitud de l’amenaça històrica que vivim.
D’aquesta buidor argumental, i de l’absurditat d’aquesta estratègia política empeltada de l’optimisme ingenu propi de viure amb la il·lusió del molt-pròxim estat català durant els anys del procés, en van sorgir artefactes com “Súmate”, discursos a favor de l’oficialitat del castellà al futurible estat independent i, en general, tot un corrent d’opinió bilingüista que exemplifica a la perfecció aquesta entrevista del 2012 a Junqueras. Era, i és, el marc ideal per a l’autobatejat independentisme no-nacionalista, que encara avui perviu en els intents d’alguns sectors de l’independentisme d’esquerres d’acceptar l’abraçada de l’os de l’espanyolisme encarnat pels Comuns.
Era, i és, el marc ideal per a l’autobatejat independentisme no-nacionalista, que encara avui perviu en els intents d’alguns sectors de l’independentisme d’esquerres d’acceptar l’abraçada de l’os de l’espanyolisme encarnat pels Comuns.
Durant tots aquests anys s’han destinat milions d’euros al foment del català, a l’ensenyament de la llengua i en general a la política lingüística del país. Tanmateix, gairebé mai no se n’ha avaluat l’impacte real. La por de ser acusats de malbaratar recursos públics en polítiques ineficaces ha estat paralitzant i, paradoxalment, la sensació és que és el que realment ha estat passant. La por ha portat a la deixadesa i a la inacció i, aquestes, al conformisme i a la mediocritat.
Mentre ens dedicàvem a discutir al Parlament amb els qui deien que es parlava massa català a les aules, teníem companys que comentaven que els seus fills ara parlaven castellà amb els seus amics. Mentrestant, l’Estat continuava imposant el castellà a tot arreu on podia.
Obviant els avisos de mestres i professors hem fet veure que la principal amenaça per al català a l’escola són les sentències espanyolistes que volen imposar un 25% de castellà, com si actualment a la majoria dels centres la vehicularitat del castellà no superés amb escreix aquest percentatge. Alguns agosarats dins l’independentisme no-nacionalista fins i tot han assenyalat abans a altres independentistes per proposar una doble xarxa que a les nostres institucions pel flagrant incompliment de la immersió que han tolerat els governs successius de Junts i Esquerra Republicana.
I amb tot, després del 2017, en una Catalunya políticament desfigurada pel postprocés, hi continuen arribant centenars de milers de persones anualment, que es troben que la llengua dels entorns amb els quals entren en contacte és el castellà. Entenen, així, que la llengua normal i per defecte a la nostra terra és aquesta; i que això del català és una qüestió dels catalans.
És evident que els processos d’acostament i entrada a la comunitat lingüística catalana són diferents per aquells qui han nascut a Catalunya i aquells que no. El mateix Departament de Política Lingüística fa aquesta distinció, diferenciant les persones nascudes a l’Estat espanyol i aquelles que ho fan a l’estranger, en les seves anàlisis. En una societat amb les fractures socials que té Catalunya és un repte majúscul ensenyar la llengua pròpia a tothom que hi arriba, així com ho és potenciar entorns d’ús perquè la puguin practicar. I ho és més, encara, quan les institucions que vehiculaven els processos de catalanització són cada cop més fràgils perquè són amenaçades i afeblides per les institucions espanyoles i pels efectes de la globalització. Això, sumat als grans volums anuals d’entrada i sortida de persones del país, suposa un còctel de molt difícil gestió.
En una societat amb les fractures socials que té Catalunya és un repte majúscul ensenyar la llengua pròpia a tothom que hi arriba, així com ho és potenciar entorns d’ús perquè la puguin practicar. I ho és més, encara, quan les institucions que vehiculaven els processos de catalanització són cada cop més fràgils perquè són amenaçades i afeblides per les institucions espanyoles i pels efectes de la globalització.
Els resultats que ofereix l’EULP 2023 no són res més la quantificació en xifres d’una realitat que feia temps que la major part del nacionalisme català i de l’activisme lingüístic coneixia. Fruit d’aquest diagnòstic anticipat podem dir que hi ha algunes coses que hem après:
- Que els discursos i polítiques s’han de fer sobre realitats i no sobre il·lusions. No val la pena mentir-se ni mentir el públic, i per això cal també avaluar i entendre què fem i per què ho fem. Que un fenomen sigui complex i amb múltiples causes i efectes no vol dir que no sigui comprensible.
- Que témer i defugir el conflicte no només no ens permet avançar, sinó que, a més, ens fa retrocedir. I en el conflicte lingüístic, que com qualsevol conflicte només es pot resoldre amb la victòria o amb la derrota, només tenim una oportunitat.
- Que els números també són importants. Certament, no són l’únic factor, però entre les moltes externalitats negatives que té el model econòmic present a Catalunya i el liberalisme globalitzador que patim hi ha la baixada, en termes percentuals, de gairebé tots els indicadors en relació amb l’ús del català.
- Que la combinació d’una arribada tan important de població estrangera, una baixa natalitat autòctona i una realitat socioeconòmica que dificulta els processos d’arrelament és una de les raons d’aquest daltabaix. També ho és el soscavament dels serveis públics fruit de la mal anomenada austeritat, inclosos els relatius a l’acollida de la immigració i a l’ensenyament públic del català per a tothom, sense segregacions ni renúncies.
Hem de fer de Catalunya un país on sigui possible arrelar i viure-hi bé, guanyant-se la vida amb una feina digna. Hem de fer també que això sigui més fàcil adoptant la nostra llengua que sense fer-ho. Cal, sense perdre el nostre centre, confrontar a aquells qui exclouen de la catalanitat a qui no en té els orígens per poder dirigir tots els esforços a implementar mesures per garantir l’arrelament i l’adopció de la llengua per part de les persones nouvingudes. Les transformacions del model econòmic i l’estat del benestar experimentades les darreres dècades ens empenyen en direcció contrària i, amb això, ens aboquen a la desaparició nacional. Aquestes constatacions introdueixen nous elements en la lluita per la llengua, ja que iniciatives pel dret a l’habitatge, per la defensa de la terra, per un sistema nacional de cures o per una reorientació del model econòmic poden contribuir a revertir la situació actual.
Reconèixer la gravetat del moment històric en què ens trobem i de la complexitat de l’emergència nacional que vivim és el punt de partida per revertir l’actual tendència. Fer-ho no serà cosa d’un any, ni d’una legislatura, sinó el fruit d’accions i polítiques pensades i implementades amb mirada llarga. Mesures desplegades des de les diverses institucions en les quals encara podem intervenir, però també en l’àmbit del treball des del sindicalisme nacional, del teixit associatiu, i de l’empresariat amb una forta consciència nacional que romangui, així com des de la descolonització personal i col·lectiva dels catalans.
Il·lusos són els alliberadors de la pàtria que volen salvar la nació mentre venen el país, però també aquells que pretenen salvaguardar la llengua eludint el conflicte.
Il·lusos són els alliberadors de la pàtria que volen salvar la nació mentre venen el país, però també aquells que pretenen salvaguardar la llengua eludint el conflicte. Perquè el retrocés de la nostra llengua es produeix per l’avenç del castellà. Redreçar la situació implica indefugiblement foragitar-ne la presència als espais que ha anat conquerint. Això no ho farem sense trobar resistència. Poble que lluita, llengua que viu.
