Cada Mundial, els catalans ens quedem orfes de selecció i hem d'adoptar-ne una altra de préstec. El mecanisme més eficaç de dominació no és la repressió, és aconseguir que els dominats defensin la seva pròpia exclusió com si fos normal, i és exactament el que passa quan acceptem que els nostres futbolistes representin Espanya com si no hi hagués alternativa. L'article desmunta aquesta narrativa a partir dels casos d'Oleguer Presas, Escòcia i Curaçao, i mostra que l'arquitectura que exclou Catalunya és política i per tant, reversible.