Des de l’abolició franquista de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1938 fins a les suspensions del Tribunal Constitucional de les darreres dècades, el principi d’igualtat ha estat emprat recurrentment com a arma contra els drets nacionals i socials dels catalans. Sota l’aparença d’una uniformitat neutral, s’ha consolidat un mecanisme recentralitzador, que drena recursos i impedeix el desplegament de polítiques públiques aprovades democràticament pel Parlament de Catalunya. Una falsa “igualtat” imposada, de conseqüències materials empobridores, que colpeja especialment les classes populars catalanes.