La fragmentació i erosió de la base social de l’esquerra
L’esquerra vivim una tragèdia doble. D’una banda, hem perdut la nostra base social històrica sense guanyar-ne una de nova. D’altra banda, continuem fent les mateixes coses que ens han dut a la situació actual. Això serveix per a tot el que és percebut socialment com a esquerra: des de l’esquerra radical europea fins als demòcrates nord-americans. Les poques victòries recents, com la victòria del Nou Front Popular francès o el ressorgiment de Die Linke no escapen aquesta tendència general. Al contrari, merament concentren una base electoral estructuralment minoritària. En el cas francès, amb una coalició que no ha sobreviscut les eleccions; en el cas alemany, capitalitzant només marginalment la desfeta de socialdemòcrates i verds i gràcies a haver esdevingut l’única força que encara defensa una política migratòria de “portes obertes”.
De fet, les eleccions alemanyes ens serveixen de gran exemple, sempre que ens hi endinsem una mica i prescindim de lectures reduccionistes. Observem que Die Linke i la seva escissió —el Bündnis Sahra Wagenknecht— obtenen conjuntament un resultat molt superior al que obtenia Die Linke sola. A més, ho fan amb votants molt diferents. Die Linke ho fa sumant vot jove (25% entre la franja 18-24, 5% entre els majors de 70), qualificat (11% del vot entre els més qualificats, 5% entre els que ho estan menys) i urbà (7,2% a la franja amb menys densitat, 14,5% a les circumscripcions més denses). BSW ho fa recuperant abstencionistes (400.000, el tercer partit que més n’atrau en termes absoluts, el primer entre les forces d’esquerres) i vot dels estats de l’est (3,9% a l’antiga RFA i 9,9% a l’antiga RDA). Dos bases electorals que sumen més que mai per forces de l’esquerra populista.
L’escissió fracassa i queda a tres centèsimes d’entrar al Parlament —per un llindar comparativament alt: a Catalunya hauria entrat al Parlament amb més percentatge de vot que la CUP o AC i poc menys que els Comuns—, Die Linke fa un bon resultat, l’esquerra alternativa europea sospira amb alleujament i s’estén el relat segons el qual “comprar el marc de l’extrema dreta” s’ha demostrat un error. Sense entrar a valorar els errors de BSW, que són molts, ni els encerts de Die Linke, que també en són uns quants, ens equivocaríem quedant-nos amb la lectura anterior.
Amb raó autors com Miquel Puig es refereixen a la nova extrema dreta com a “Partit Obrer”.
La partició de la principal força de l’esquerra radical europea, la suma dels seus votants i, sobretot, la diferència entre uns i altres, ens haurien d’abocar a una reflexió força més profunda sobre l’estat de l’esquerra i la seva incapacitat per crear un bloc verdaderament majoritari. El 38% dels treballadors manuals/industrials va votar l’extrema dreta, que va ser primera força entre aquest grup, amb un 16% d’avantatge respecte als conservadors. Excepte si ens adherim a una definició molt esquerranista de “classe treballadora” —d’aquelles que encaixen tan bé amb una definició amplíssima de classe mitjana i el relat liberal—, amb raó autors com Miquel Puig es refereixen a la nova extrema dreta com a “Partit Obrer”.
Els fenòmens que veiem manifestar-se amb tanta força al nostre entorn han deixat de ser-nos aliens. Els sondejos electorals i d’opinió política pel nostre país apunten a una creixent dretanització, especialment entre els homes joves. Amb voluntat d’aprendre dels errors fem una temptativa d’entendre les raons que subjauen la fragmentació i erosió del votant d’esquerres. Perquè l’esquerra catalana ens encarem amb aquesta possible desfeta amb l’agreujant que ens hi juguem la supervivència de la nostra nació.
Maniqueus i inquisidors
El discurs —i especialment el pensament— de l’esquerra contemporània és alhora enrevessat i mancat de matisos. L’esquerra sorgida del 1968 i les transformacions successives és capaç de reconciliar les més grans contradiccions. Ostenta marcs teòrics difícilment comprensibles fins i tot per la seva militància amb formació acadèmica. Però, contraintuïtivament, de vegades és capaç de difondre un discurs maniqueu on tot el que defensa és un dret humà i tot adversari polític, fins i tot intern, un feixista. No és d’estranyar, per tant, que una part gens negligible de les nostres bases històriques el que percebi sigui una barreja de supèrbia i abandonament, i que voti en conseqüència o deixi de votar en absolut.
El marc de pensament realment existent ha imposat inoperància sobre l’esquerra catalana.
No ens endinsarem més en les derivades electorals o en la capacitat de l’esquerra per hegemonitzar el seu discurs. El que ens interessa és tota una altra cosa: la inoperància que el marc de pensament realment existent ha imposat sobre l’esquerra catalana. Busqueu puresa i hi trobareu inoperància, cerqueu, en canvi, algú fent una proposta amb pèls i senyals, o com a mínim pragmàtica, i la trobareu acompanyada d’una aura de sospita i recel. Per part dels nostres, no cal dir-ho.
Urgeix una simplificació i revisió del discurs de l’esquerra. Un retorn als fonaments, no per ortodòxia, ans al contrari, sinó per veure-hi clar i per recordar per què defensem el que defensem i si té sentit continuar-ho defensant. Mirant de ser esquemàtics: argumentem que ser d’esquerres és fonamentalment defensar una visió republicana de la llibertat —la llibertat com a no-dominació o subjecció a l’arbitrarietat d’altri, amb un important component material, i no merament com l’absència d’interferència—, això en constitueix el pinyol, l’essència si es vol. Sobre aquesta base, al llarg dels darrers segles s’hi han construït catedrals teòriques i conceptuals que, cumulativament, han anat constituint el marc de pensament de l’esquerra actual. Això no vol dir ni que no s’hagin oblidat o revisat antigues tesis ni que moltes de les actualment defensades no siguin de molt recent incorporació; al contrari: senzillament vol dir que la noció de tradició política és molt encertada, ja que, com amb tota tradició, moltes coses de les que defensem ho fem sense tenir-ne en compte el propòsit original, ni si ateses les transformacions sofertes pel món d’aleshores ençà aquesta tradició encara s’ajusta a aquell propòsit. Conjuntament, aquest corpus posa tantes limitacions en l’acció política que el que no és incorrecte per una raó ho és per una altra. I d’aquí, a la inoperància i la propensió a ser més reactius que proactius.
El com es crea i defensa el corpus teòric i discursiu heretat és igual de rellevant, pot ser més i tot, que el què n’acaba formant part. Pot semblar irònic que un article que se servirà d’una metàfora religiosa assenyali tendències de l’esquerra actual precisament per la seva religiositat, però els paral·lelismes són massa evidents per a no assenyalar-los. Podríem destacar, com ja han fet tants altres, la degeneració que suposen les pràctiques “cancel·latòries”, però volem anar força més enllà.
Una primera semblança és certa tendència a l’autoreferencialitat i endogàmia intel·lectual. La incorporació d’idees provinents de fora l’esquerra, o d’altres corrents d’esquerres, és cada vegada més aliena a la praxi intel·lectual entre els nostres pensadors. Marx o Lenin centraven els seus esforços a analitzar la realitat i criticar els seus adversaris polítics dins el mateix moviment servint-se del pensament de Smith, Ricardo, Hobson i tants altres pensadors aliens a la seva “tradició”. Per contra, cert perfil d’intel·lectual d’esquerres contemporani cau massa sovint en l’exercici gairebé teològic de justificar les lluites actuals fent referències als “clàssics”. Afortunadament, disposa de més de quaranta volums de les Marx-Engels-Werke per trobar alguna cita que pugui emprar de justificació. Això és simptomàtic de l’abandonament d’una pràctica molt més inductiva i empiricista —Lenin es referia al marxisme com “l’anàlisi concreta de la situació concreta”— per una que intenta encaixar els fets en la teoria i a fer l’impossible per conservar marcs obsolets. En són exemples pensar la geopolítica com si visquéssim als anys setanta o fer com si la classe treballadora occidental no es trobés entre els principals perdedors de la globalització.
Una segona semblança amb la forma de fer religiosa és l’absoluta polarització moral, entre defensors dels drets humans i feixistes (o col·laboradors, facilitadors, etc., d’aquests) que es troba al centre del discurs d’una part de l’esquerra. Probablement reflecteix la confusió generada per l’auge d’una extrema dreta que ha sabut capitalitzar la insatisfacció amb la globalització i la pèrdua de sobirania, i que ho ha fet més exitosament que nosaltres. L’esquerra a la defensiva esgrimeix contra els seus adversaris i enemics que els seus posicionaments són drets humans i que, per tant, qualsevol plantejament alternatiu al seu està fora del que és democràticament inacceptable.
Una tercera tendència que recorda a la religió, potser la menys estesa al nostre país, però que de tant en tant treu el cap en els nostres discursos, és voler fer sentir culpable a la nostra base social. És el cas de titllar d’insolidàries les preocupacions econòmiques dels treballadors autòctons, de divisòries les seves percepcions d’inseguretat, d’esclavista el conjunt de la nació o reivindicar alguna mena de deute històric envers els “xarnegos”. Hi ha un rerefons molt narcisista a aquest comportament, allò que els anglòfons anomenen virtue signalling —ostentació de la virtut— i que aquí es posa sovint al servei de l’espanyolisme.
L’extrema dreta ha construït una barca més lleugera per navegar millor, i més ràpid
El que es deriva d’estirar massa aquesta forma de fer és una pèrdua de credibilitat, externament, i una falta de flexibilitat teòrica i, per tant, política, internament. Tal com actualment seria inconcebible una repetició de l’afer Faurisson —pel que fa a la llibertat d’expressió bona part de l’esquerra actual és més de Popper, un neoliberal, que de Chomsky— també seria inconcebible una revisió fonamental de l’estratègia davant la derrota històrica. Curiosament, els èxits que recull l’extrema dreta avui són fruit precisament d’un viratge d’aquesta mena, fent caure ídols per erigir-ne de nous, trencant dogmes i derivades discursives del feixisme i el conservadorisme del segle XX per tornar-ne a posar en voga la mateixa cosmovisió antimoderna, ara sota una altra forma. L’expulsió de Le Pen pare o la instrumentalització dels drets dels homosexuals —en la neollengua de l’esquerra acadèmica “homonacionalisme”— en són bons exemples. En definitiva, ells sí que han construït una barca més lleugera per navegar millor i més ràpid.
95 tesis pel nacionalisme d’esquerres
No escrivim aquestes línies només des de l’esquerra, també ho fem des del nacionalisme català. No per reafirmació ideològica, sinó perquè en bona part patim del mateix mal. En aquesta instància el corpus ideològic que ens fa inoperants no només és fruit dels posicionaments convertits en dogmes, de les derivades convertides en premisses, d’un moviment amb una llarga història. Com a nacionalistes catalans som igualment deutors de traumes històrics causats per la forta repressió i l’incessant intent d’etnocidi als quals hem sigut i continuem sotmesos. També ho som de la capacitat de l’enemic, disfressat d’aliat, per incorporar els seus marcs en el nostre discurs, des del relat “xarneguista” fins al bilingüisme, passant per la “solidaritat” amb la resta de l’Estat i la por d’actuar amb la contundència que requereix fer del català una llengua necessària per viure al nostre país. Ara bé, tant l’anomenada Transició com el Procés pesen enormement sobre el catalanisme d’avui. Ho fan perquè les fallides apostes estratègiques fetes en aquells dos moments van implicar importants concessions ideològiques, algunes de les quals romanen sense ser qüestionades. (D’altres, com haver relegat la llengua a la perifèria discursiva, afortunadament s’estan desfent.) També ens condiciona la forma amb què s’han blindat aquestes concessions ideològiques, que no dista del tarannà “religiós” que hem criticat a part de l’esquerra.
L’independentisme s’ha convertit en un perfecte exemple de política infantilitzada
Keith Hayward atribueix diverses de les formes de fer en la política actual —tant per part de l’esquerra com de la dreta— a un procés més generalitzat d’infantilització de la societat. La incapacitat de debatre amb posicions diferents de les pròpies —facilitat per les bombolles i els biaixos de confirmació existents a les xarxes socials—, l’estigmatització del que no et dona la raó, el no acceptar la legítima victòria de l’adversari, la negació de la realitat i el rebuig a cap missatge “ofensiu” que posi en dubte “la meva veritat” serien exemples de comportaments típicament infantils que han esdevingut omnipresents en el món adult de la política. Hi podem afegir una clara incapacitat per fer front als debats de fons, que hi són, però es reprimeixen per certa aversió al conflicte. Potser exceptuant la incapacitat per acceptar derrotes, l’independentisme s’ha convertit en un perfecte exemple de política infantilitzada. En aquest context els dirigents polítics i socials actuen alhora com a sublimació del pensament infantil i com a protectors dels axiomes que la ciutadania infantilitzada ha d’acceptar acríticament. Actuant com a receptors i divulgadors de la infantilització actuen també com a intermediaris de l’hegemonia de l’Estat espanyol.
Part d’allò que s’ha construït sobre els nostres fonaments —la llibertat republicana i la supervivència nacional— és contraproduent
L’esquerra i el catalanisme, per separat, però també conjuntament allà on coincideixin, requereixen un moment luterà. És hora de dir ben clar que part d’allò que s’ha construït sobre els nostres fonaments —la llibertat republicana i la supervivència nacional— és contraproduent i ha de ser tractat com a tal. Que si les derivades ideològiques heretades ens fan inoperants per perseguir els nostres objectius, han de ser revisades i esmenades. En definitiva, que l’autoritat del papa no està per sobre la Bíblia. Necessitem les nostres noranta-cinc tesis, el nostre martell per clavar-les ben fort i les nostres impremtes per fer-les arribar a tothom. Necessitem un discurs senzill i clar, més protestant que catòlic, més popular que acadèmic, que no requereixi grans artificis per defensar el que és nostre i atacar qui ens és enemic. Per arribar a tothom, no només als guardians de la moral i la puresa, que amb la seva retòrica fal·laç no fan sinó dissimular el seu acomplexament.
Faríem bé de guardar-nos també de les indulgències contemporànies. El gran pecat pels nacionalistes d’esquerres ha de ser fracassar en el seu intent de subvertir una realitat marcada per l’explotació de classe i l’opressió nacional. Pot ser temptador optar per erigir-nos en un far moral en un món on “virtut” ha esdevingut un arcaisme, on el mercat i l’individualisme ho penetren tot, però aquest no ha de ser el nostre paper i, sobretot, no és una alternativa a la salvació real.
Ras i curt, el que volem és continuar sent catalans i necessitem un estat per fer-ho. A més volem viure amb llibertat real, que només en pot ser una on no ens hàgim de preguntar com arribarem a final de mes o si ens quedarem sense sostre, sense sanitat o sense feina. Volem totes dues coses, no per la mística de la indestriabilitat dels eixos —aquest artefacte tan atractiu per aquells per qui la supervivència nacional no és prou raó per justificar la nostra lluita—, sinó perquè som nacionalistes i alhora republicans, socialistes. Que a més una cosa i altra casen bé: no per necessitat, sinó, per exemple, perquè Espanya ens roba, perquè entre tres i quatre euros de cada deu que paguem els catalans en impostos se’n van a sufragar les despeses d’un Estat i una nació que majoritàriament ens vol veure desaparèixer. Que això t’afecta et sentis més català o menys, t’hagis integrat o estiguis abusant del teu privilegi de castellanoparlant en una societat bilingüitzada pel dret de conquesta. Que si no ens podem salvar a nosaltres mateixos, difícilment podrem salvar el món. Que és indigne i absurd que en la nostra escala de prioritats ens situem al darrer esglaó i que la nostra llibertat només estigui legitimada en la mesura que no repercuteixi negativament en cap tercer.
No tenim respostes a totes les preguntes, no tenim alternatives per cada axioma que volem qüestionar, però tenim la ferma convicció que per arribar a bon port ens cal deixar anar el pes mort i replantejar des dels fonaments si la direcció és la correcta.
