Les dades dels usos lingüístics a Catalunya són desastroses. En qualsevol país normal, que la llengua pròpia del país fos la llengua d’ús habitual de tan sols un 32.6% de la població implicaria alarma social i, ben probablement, una crisi de govern. Els mitjans de comunicació i l’opinió pública exigirien responsabilitats i solucions estructurals contundents per revertir aquesta situació.
Però bé, nosaltres no vivim en un país normal, vivim en un país ocupat i les nostres respostes han d’anar lligades a l’assumpció d’aquesta realitat. Som un tipus de ciutadà europeu que no té garantida pel seu estat la continuïtat de la llengua, cultura i comunitat nacional. La nostra angoixa existencial no pot ser entesa per tothom, però de tots els que la poden entendre som dels que estem millor. Tenim uns mitjans, uns recursos i un entorn polític que són l’enveja de la immensa majoria de països ocupats.
Som un tipus de ciutadà europeu que no té garantida pel seu estat la continuïtat de la llengua, cultura i comunitat nacional.
No entraré a comentar les dades preliminars que s’han publicat, que ja han sigut desglossades en d’altres espais. Tot és molt negre. Però no hi ha res impossible en aquesta vida i menys si el símbol que encarna l’esperit nacional del teu poble és l’au fènix. Bé, estem entre l’au fènix i el burro català. Però suposo que després de tants anys de fer el burro potser ja deu tocar una temporada d’au fènix. Hi ha algun astròleg endeví a la sala? En tot cas –i desgranant el simbolisme– el burro simbolitza el treball i l’au fènix, a banda del cíclic ressorgiment, simbolitza la creativitat. Si som capaços d’orientar el feinejar persistent amb imaginació i creativitat, potser podrem tornar a dir allò de Francesc Pujols que “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”.
Cal, però, que no ho fiem tot als anhels i les profecies, perquè pel món s’hi va tocant de peus a terra. Les dades d’avui són dolentes, les properes, però, seran pitjors. Les properes seran pitjors. Tocar de peus a terra i mantenir el cap fred. Les properes seran pitjors perquè s’espera que la població continuï augmentant alhora que baixi la natalitat. I això en el context actual, on els mecanismes socials d’integració a la catalanitat i d’adopció de la llengua estan fallant, implicarà una major castellanització. El model de creixement econòmic català basat en l’explotació de mà d’obra barata i no qualificada requereix de l’arribada continua de persones. Els que vivim a Catalunya, ens ho recorda periòdicament la història, no decidim qui entra i surt del país. “No tenim competències”, per dir-ho de forma autonomista.
El que sí que podem fer és pressionar políticament als sectors econòmics que es lucren amb aquest model que no busca el benestar dels treballadors catalans (hagin nascut on hagin nascut) sinó el benefici privat a qualsevol preu. Evidentment, és difícil que la massa de persones amb situacions sovint molt precàries aprengui i adopti ràpidament la llengua d’identificació del 30% de la població i menys quan no s’estan donant les condicions materials que possibilitin una estabilitat i un projecte de futur aquí. Un arrelament. Els nouvinguts que incorporin el català seran persones que hagin arrelat i aquesta adquisició ni serà massiva, ni serà instantània. Oblidem-nos de la vareta màgica del “s’han d’integrar”: no passarà. No hi ha les condicions ambientals coercitives que fa que els immigrants aprenguin francès a França, o italià a Itàlia. Espanya és l’estat dels castellans, i mentre seguim sota el seu domini les condicions ambientals coercitives afavoriran el castellà. Constatar per enèsima vegada aquesta evidència no ens hauria d’obsessionar amb la idea de la independència. És un tren que no tornarà a passar en els anys a venir i ja veurem quina forma té si el tornem a veure.
Ara és l’hora de centrar la reflexió, les energies i els esforços en preservar la nostra llengua i la nostra cultura i les bases econòmiques i materials que les mantenen vives. Perquè defensar la llengua implica defensar l’ecosistema humà que la manté viva, i aquest mecanisme també funciona a la inversa. Que el català sigui la llengua que defensi amb major èxit l’ecosistema humà que viu avui a Catalunya, no només dels catalanoparlants, sinó de totes les persones arrelades aquí, també li dona una utilitat social i la fa atractiva per a nous parlants. La nostra resistència pot ser la casa de molts, perquè el català és la llengua amb que millor es defensen els drets de Catalunya. I els drets de Catalunya són els drets dels catalans. Hi ha motius per l’esperança malgrat tot, però hem de seguir treballant, essent conscients que les dades d’avui són dolentes i que les properes seran pitjors.
Cal centrar-nos en preservar la nostra llengua i la nostra cultura i les bases econòmiques i materials que les mantenen vives.
Hem de posar les llargues. Qui no pugui aguantar l’actualitat, l’allau constant ja no de derrotisme sinó de genets de l’apocalipsi que anuncien l’extinció, que es desconnecti. Cuida’t, cuidem-nos. La situació fa patir, espanta. Però no estem al final, si no, no s’esforçarien tant a fer-te patir i en espantar-te. Si el tema de la llengua estigués perdut no necessitarien estar constantment laminant la moral de la tropa. La situació és crítica i delicada, cada minut compta, però queda partit. El més important ara és no caure en la histèria col·lectiva. Cuida’t, cuidem-nos. Desconnecta’t de tot allò que et generi ansietat. No t’ho dic només perquè t’aprecio, t’ho dic perquè el teu estat d’ànim és fonamental pel cicle que comença. La política nacional s’ha esfondrat i amb ella el miratge que teníem institucions que ens protegien com a catalans. La responsabilitat de la continuïtat pesa sobre les nostres espatlles i és fonamental entomar el repte amb realisme i esperança. Si has trobat la persona, potser seria un bon moment per tenir fills i desconnectar una mica de l’actualitat i els problemes del país. Focalitzar-te en construir una llar i un entorn bonic on veure germinar la vida. Reforçar i teixir conjuntament espais i entorns de socialització on la llengua vehicular sigui la catalana, perquè ja no ho podem confiar només a les institucions. Aquests refugis poden ser petits jardins que s’acabin convertint en boscos.
Hem d’aprendre a viure sense bones notícies a la vista.
La catalanitat pot ser una llar atractiva per a moltes persones que, sense deixar de ser qui són, en voldran formar part si troben una porta d’entrada. Construïm llars a les nostres vides i siguem portes d’entrada. Amb la mirada posada al futur. Som un país de masos i campanars. Existeixen dins nostre encara que ja no siguin el nostre dia a dia. Recuperem aquelles parets de pedra i aïllem-nos una mica del soroll. Que siguin les campanes les que ens marquin les hores i no el debat polític estèril. I sembrem pensant a llarg termini, perquè res fa pensar que les condicions que han col·locat la llengua en una situació d’estrès es resolguin demà passat. Ens hem de mirar les dades d’avui amb resiliència. Hem d’aprendre a viure sense bones notícies a la vista. Aprenem de la subjectivitat resilient dels nostres avis, que van viure temps més foscos, potser menys confusos. Han fallat moltes coses: s’han comès errors polítics, ens hem explicat mentides, hem mirat a una altra banda… Tenim la troca embolicada, però no podem fallar nosaltres. No poden fallar les nostres ganes de viure, de seguir existint com a comunitat humana. Perquè abans de nosaltres no van fallar, i la seva lluita i esperança han sigut un bressol preciós des d’on créixer i ser qui som avui. Si sembrem bé ara, d’aquí a quinze anys potser recollirem la collita. Si buscant “solucions polítiques” ens oblidem de sembrar, no recollirem mai més res.
Si buscant “solucions polítiques” ens oblidem de sembrar, no recollirem mai més res.
No està a les nostres mans frenar ni les sequeres globals ni els diluvis universals, però podem construir refugis on la saó faci germinar la vida. I entorn d’aquests brots agrupar-nos tots els que vulguem arrelar en la nostra terra, vinguem d’on vinguem. És per amor als fills que les generacions humanes han aguantat de tot amb resiliència. Per donar-los un futur millor que el seu present. I aquesta veritat universal no la deixarà d’entendre ningú perquè l’expliquem en català.
