Segons l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona (2023) les denúncies per discriminació lingüística a la capital catalana han augmentat un 38,9% el 2023, amb 125 casos reportats. Parlar en català és el quart motiu de discriminació, després de raons racistes, de salut i LGTBIfòbiques. Les empreses i les administracions públiques són els principals responsables d’aquestes discriminacions, especialment en àmbits com la salut. Malgrat aquest augment, es reconeix que moltes discriminacions no es denuncien oficialment. Si les dades evidencien que la discriminació per raó de llengua (catalana) és la quarta més freqüent i augmenta cada any per què, generalment, quan expliquem o apliquem metodologies interseccionals als Països Catalans obviem aquest eix?

La interseccionalitat és la teoria originària del feminisme afroamericà que s’utilitza per entendre la interrelació que es dona entre diferents posicions d’opressió i privilegi en l’estructura social. Una teoria amb potencial per a l’anàlisi de les desigualtats socials però que, amb un ús viciat per les tendències neoliberals, pot oblidar l’eix de classe i les qüestions materials de l’equació i centrar-se en les posicions socials com a meres identitats individuals. Lluny d’això, l’esquerra amb vocació de transformació radical cal que insisteixi en els marcs estructurals de les desigualtats socials amb la classe  –interrelacionada amb la resta d’eixos– com a categoria d’anàlisi clau per a entendre les desigualtats socials. L’esquerra catalana, però, té un repte afegit en aquesta tasca: incorporar l’eix d’opressió nacional en la matriu. Quines implicacions pot tenir això en clau teòrica i política?

En clau teòrica, en primer lloc, ens impedeix construir instruments analítics i indicadors per explicar i disseccionar l’opressió nacional, interrelacionant-los amb la resta d’eixos de desigualtat estructurals. En segon lloc, ens arrossega a adoptar acríticament marcs anglosaxons i/o hispànics, elaborats des de posicions de poder cegues a l’opressió nacional i que la naturalitzen i emparen. En tercer lloc, ens ubica fora del rigor científic, bloquejant la comprensió d’importants fenòmens socials i polítics que succeeixen al nostre país. Des de la qüestió lingüística a l’imaginari cultural passant per la manca de sobirania institucional o l’espoli econòmic, aquestes qüestions queden aparcades i infraestudiades. Tot això ens situa fora de joc, sense capacitat de participar en un diàleg amb la intel·lectualitat d’esquerres a nivell internacional des d’una perspectiva nacionalment autocentrada, subjugant-nos especialment als paràmetres de la intel·lectualitat espanyola. 

Com a proposta, algunes autores i activistes com Arnau Barquer, Júlia Ojeda o Marta Roqueta han començat a pensar el fet nacional català en relació a la teoria decolonial. Maria Rodó al seu llibre Interseccionalitat (2021) incorpora reflexions al voltant de l’eix nacional i lingüístic adaptant diferents conceptes i debats internacionals al voltant d’aquesta teoria a la nostra realitat nacional. Sense una mirada nacional i lingüística particular no podem fer anàlisis completes de la realitat catalana. Així doncs, dotar-nos de conceptes teòrics reconeguts per l’acadèmia ens permet posar a la pràctica indicadors útils per la conceptualització pròpia dels conflictes i per a l’elaboració de polítiques públiques aterrades al nostre context.

Sense una mirada nacional i lingüística particular no podem fer anàlisis completes de la realitat catalana

En clau política, la manca d’una proposta d’anàlisi de l’eix nacional en relació a altres opressions/lluites també té conseqüències greus. Per una banda, dificulta la presa de consciència de les discriminacions quotidianes que patim en relació a l’opressió nacional. Kate Millett (1970), figura clau del feminisme radical, proposa el concepte “colonització interior” per comprendre per què les dones naturalitzen comportaments, estereotips, preferències i dinàmiques associades al gènere femení que perpetuen la seva condició de dominades per la masculinitat i el sistema patriarcal. Quan Maria-Mercè Marçal (1989) escrivia que “tenir una llengua en situació precària i ser dona eren dues qüestions que s’assemblaven molt”, possiblement pensava en aquesta colonització interior que succeeix cada vegada que –de manera completament inconscient– canviem al castellà en una situació social on (degut a aquesta colonització) suposem que parlar en català serà un motiu de discriminació o, senzillament, no serà ben rebut i dificultarà la interacció social. Una situació que a les dones ens resulta especialment familiar, per exemple, cada vegada que hem d’intervenir en reunions masculinitzades i no només hem de pensar el que volem dir, sinó com fer-ho perquè sigui escoltat i reconegut com a vàlid pels homes amb qui compartim taula. Un altre concepte que ens pot ser útil adoptar en aquest sentit és la “violència simbòlica” de Bourdieu (1970) per tal de descriure les formes subtils i gairebé inconscients mitjançant les quals es manifesta la dominació social i cultural a partir dels hàbits discriminatoris que dia a dia s’exerceixen sobre els subjectes conscients.

Ja abans dels anys daurats del Procés observàvem com als moviments socials, i fins i tot a l’Esquerra Independentista, en la vinculació dels eixos de lluita l’eix nacional quedava massa sovint en segon terme, sotmès a menys reconeixement i més exigències, mentre que no s’exigia a les diverses lluites que incorporessin la perspectiva nacional. Tant el marc de la “indestriabilitat dels eixos” com el de les “lluites compartides” van ser propostes fructíferes que tenien per objectiu interrelacionar allò social amb el fet nacional català, però també van tenir limitacions que és interessant posar sobre la taula per esmolar les idees en aquesta nova etapa.

L’eix nacional quedava massa sovint en segon terme,
sotmès a menys reconeixement i més exigències

Per què si la interseccionalitat defensa l’estudi focalitzat d’un eix d’opressió concret tenint en compte les seves interrelacions amb la resta d’eixos no podem tractar la lluita d’alliberament nacional com a vàlida en si mateixa? Per què, per exemple, assumim que per convocar una vaga general ens podem coordinar amb sindicats d’àmbit espanyol, però en canvi a l’Esquerra Independentista es produeixen debats calents i trencaments pel fet d’establir aliances en l’eix nacional, com per exemple defensar la unitat estratègica de l’independentisme a nivell institucional o la incidència política a espais independentistes transversals com l’ANC?

Per què el marc de les lluites compartides promou que l’independentisme es posicioni sobre temàtiques socials (imprescindible per constituir un bloc hegemònic), però no treballa activament per tal que aquestes temàtiques socials es posicionin sobre la qüestió nacional? Per què, durant el Procés independentista, una de les majors revoltes populars que ha vist l’Europa actual, molts moviments socials d’esquerres catalans es van mirar aquest conflicte des de la distància, impermeables o fins i tot hostils?

Cal evitar que les lluites socials es practiquin al marge de la realitat nacional i siguin alienes als paràmetres que imposa el conflicte nacional. Això significa, entre d’altres, reivindicar l’ús del català com a llengua vehicular atenent a la seva minorització i a la responsabilitat política de les persones que es consideren d’esquerres de promoure-la i defensar-la. Això significa també identificar les responsabilitats en les diverses problemàtiques i conflictes que pateix el poble català, i quin rol hi té el govern central, el centralisme, el nacionalisme espanyol i la manca d’autonomia d’una Generalitat sense competències ni finançament. Cal desemmascarar les esquerres que batallen la política catalana obviant l’existència d’Espanya. Ens cal, doncs, recuperar les coordenades nacionals per superar aquests vicis. I això com ho podem fer?

En primer lloc, cal generar un marc de pensament autocentrat de l’esquerra catalana que ens permeti elaborar discursos propis sobre cada problemàtica social. En segon lloc, recuperar figures històriques, debats i idees que s’han elaborat al llarg dels anys i revifar-les en temps de globalització cultural avançada que a casa nostra es manifesta en clau espanyola. En tercer lloc, intervenir en els debats internacionals de l’esquerra amb una veu pròpia i autocentrada que es cogui a foc lent a casa nostra. En quart lloc, identificar les manifestacions de la ideologia dominant nacionalista espanyola, banals o explícites, presents a l’esquerra. Per últim, elaborar un programa polític per a la nova esquerra nacional que tingui en compte que les lluites per aconseguir avenços socials contribueixen a posar sobre la taula el conflicte nacional i, alhora, que sense aquesta perspectiva nacional pròpia les lluites socials tenen mancances importants per aterrar a la realitat catalana al no contemplar el conflicte lingüístic, l’espoli fiscal o la manca de sobirania, entre altres.

cal generar un marc de pensament autocentrat de l’esquerra catalana

Alguns referents en aquesta direcció són els que s’han dut a terme des del feminisme com els llibres col·lectius Terra de Ningú (Gatamaula, 2017) i Màtria o barbàrie (Ojeda, Punsoda i Roqueta, 2024) que denuncien l’espanyolisme que es pot reproduir des del feminisme i recuperen el llegat dels discursos de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (1968) on es vinculaven les problemàtiques de gènere amb les nacionals a la ponència “Dona i Nació”. Cal seguir aquest exemple en la resta de lluites clau dels propers anys. Per exemple, en el cas del sindicalisme, és imprescindible assumir la necessitat d’un sindicat nacional i de classe que s’emmiralli en el poder laboral basc o gallec. Al moviment pel dret a l’habitatge, assenyalar els efectes directes que tenen els límits i atacs competencials, així com naturalitzar i defensar l’ús de la llengua catalana en assemblees i en les campanyes. Pel que fa al creixent moviment contra el monocultiu turístic cal seguir l’exemple de la campanya d’aquest estiu de la CUP de Comarques Gironines. Una campanya que assenyalava els vincles entre la promoció d’aquest model i una conversió del país en perifèria econòmica, que l’espanyolitza, destrueix el territori i el teixit social i l’omple de precarietat. En clau antiracista, problematitzar les dificultats dels catalanoparlants a l’hora de dirigir-se en català a les persones racialitzades degut al racisme i a la diglòssia interioritzada, reclamar més legislació i recursos que assegurin l’aprenentatge del català per a tothom i, a la vegada, lluitar contra la segregació i la xenofòbia generant espais de cohesió en la catalanitat en comptes de naturalitzar que es faci en l’espanyolitat.

Finalment, en l’àmbit ecologista assumim que el nacionalisme català amb poder polític ha estat tradicionalment anti-ecologista, com tants d’altres, encara que el catalanisme popular sovint ha enllaçat de forma natural amb la defensa del territori. En qualsevol cas, l’inici dels efectes del canvi climàtic, especialment perillosos a la Mediterrània i amb impactes horribles com la DANA valenciana d’aquest mes d’octubre, ha decretat la fi dels projectes nacionals cecs al medi ambient. Avui dia un nacionalisme no ecologista és un projecte que erosiona les bases de la pròpia nació: comunitat, cohesió i vertebració territorial, paisatge, resiliència, patrimoni natural i perspectiva de futur.

Als propers anys ens esperen aquests i altres àmbits de lluita i caldrà que, des de cada particularitat territorial, siguem capaços de tenir una mirada global i vertebrem sempre que puguem aliances i col·laboracions estratègiques en clau de Països Catalans. Superant l’expectativa que algú ens salvi i atenent a l’experiència viscuda, hem de concebre l’associacionisme en les seves diverses formes com una estructura d’estat real i un vehicle amb capacitat per construir comunitat política popular i, per tant, nació.

En definitiva, és urgent que l’independentisme d’esquerres recuperi les coordenades nacionals. Per a fer-ho cal insistir en les qüestions teòriques i pràctiques que giren al voltant de la interseccionalitat d’eixos d’opressió i lluites socials derivades d’aquests i aterrar-les als paràmetres del conflicte nacional per a l’anàlisi de la realitat catalana i la transformació d’aquesta. Som conscients que la batalla ens pot restar popularitat perquè evidenciar dinàmiques de poder sempre genera resistències. Ara bé, en la construcció d’una esquerra nacional àmplia hauríem d’aspirar precisament al contrari: que fos impensable que una lluita social no tingués el català com a llengua vehicular o que visqués d’esquenes a l’opressió del nostre país. Edulcorar les aspiracions nacionals quan participem en les diverses lluites socials pot ser beneficiós a curt termini per suavitzar tensions i assolir sumes ràpides, però, adoptant una mirada llarga, treballar per la vinculació de les lluites en clau nacional és l’única garantia per la supervivència de la praxi pròpia de l’independentisme d’esquerres i, per tant, per l’alliberament social i nacional del nostre poble. Nexe Nacional apareix per contribuir a aquest propòsit.