Amb deu anys em van portar a la manifestació del NO A LA GUERRA contra la invasió de l’Iraq. Recordo que una nit d’aquelles, abans d’adormir-me vaig adonar-me que, si Espanya atacava Iraq, Iraq podia atacar Espanya (com en forma de carambola va acabar passant l’11M), i em va venir molta por. La meva mare em va tranquil·litzar dient-me que això no passaria i que la guerra era molt lluny.
La guerra era molt lluny, però s’ha anat apropant. L’estiu del 2022 vaig anar a visitar un molt bon amic madrileny. Passejant pels boscos de La Sierra – i havent parlat de la situació d’Ucraïna– em va preguntar si jo aniria a la guerra per defensar el meu país. Li vaig ser molt franc: si ara algú comencés una guerra contra Espanya, primer hauria d’aclarir amb quin exèrcit vaig. No el va sorprendre la resposta i la va trobar del tot lògica. No ens vam esparracar les camises ni vam fer estirabots per concloure amb tranquil·litat que l’exèrcit espanyol no només no és l’exèrcit dels catalans sinó que, com a mínim des de 1640 sovint ha estat un exèrcit armat contra els catalans. Aquest és un fet d’una evidència tan palmària que si tens un vincle de veritat, despullat de confrontació política, amb un castellà, te’l pot reconèixer sense problemes.
Els catalans ja en tenim una de guerra entre les mans i si es tracta de fer nous bàndols faríem bé de no oblidar-ho
No ha estat l’únic exèrcit forà que s’ha passejat per les nostres contrades, però sens dubte ha estat el que ha comès més atrocitats. L’últim cop que al sud dels Pirineus vam ser francesos (és a dir, que ho vam ser com ara som espanyols), a part del grapat de morts que sempre deixen les guerres, també ens va arribar la primera gramàtica de la llengua catalana de Josep Pau Ballot i Torres i la cooficialitat del català –al costat del francès– dins del Principat. Si la fred de Sibèria truqués a les portes hauríem de treure el termòmetre per comparar-la amb la fred mesetària per acabar-nos de decantar. Tota aquesta xerrameca, lluny de voler ser un posicionament geoestratègic que no estic capacitat per donar, només vol evidenciar que els catalans ja en tenim una de guerra entre les mans i si es tracta de fer nous bàndols faríem bé de no oblidar-ho. I que quan parlem de rearmament d’Europa, hem de tenir clar que les armes són instruments que necessiten persones que les facin servir. Rearmar Europa implica rearmar europeus. I en aquest debat, els europeus de segona com nosaltres, els europeus, en definitiva, que no tenim estat (o que en tenim un en contra), hem de ser doblement prudents.
Els eslògans no ens salvaran de res.
Tot té conseqüències i el preu que no vam estar disposats a pagar el 2017 per la independència potser l’hauran de pagar amb escreix futures generacions de joves catalans que es trobaran atrapats defensant la independència, la llibertat i la democràcia d’un estat, d’uns estats, que no els defensen, que no són els seus. La llibertat i els règims democràtics porten implícit la capacitat de defensar els parlaments i la seva sobirania. Perquè si el parlament no té poder, no té la força, per implementar la seva llei hi ha 155 formes de carregar-te la seva democràcia. Què us haig de dir que no sapigueu? A qui li tocarà pagar el preu de la sobirania dels parlaments europeus? Els catalans tenim algun parlament que no hagi sigut ja assaltat des de fora? No fa falta parlar rus o ser el propietari d’X per no respectar la sobirania dels parlaments. Som realment intocables? No ens poden mobilitzar, donat el cas, per defensar els règims polítics en què vivim? Amb quina facilitat els estats europeus poden transformar la mà d’obra barata o els fills de la mà d’obra barata importada del Tercer Món en material fungible bèl·lic? I disculpeu per la deshumanització del llenguatge, però algú pot dubtar que per les altes esferes polítiques de la UE són (som?) alguna cosa més que números? En termes econòmics ho tenim clar, serà gaire diferent en termes militars? A part d’enfadar-nos molt amb en Donald Trump, podríem entomar tots aquests debats amb la maduresa i la responsabilitat que requereixen? Els eslògans no ens salvaran de res.
“Dos no es barallen si un no vol!” pot mig ser cert en un pati de parvulari, però sens dubte ja és mentida en un pati d’institut.
Rearmament d’Europa, rearmament dels europeus. Clar, la temptació fàcil és la de voler tornar a la bombolla de cotonets on hem viscut fins ara, cridar “no a la guerra!” i anar a dormir tranquils perquè la mama ens assegura que la guerra és lluny. El que passa és que aquella bombolla era de mentida. “Dos no es barallen si un no vol!” hem dit tots moltes vegades. El cas és que aquesta frase només és certa si no en diem baralla que algú et foti una pallissa sense tu tenir capacitat de donar resposta. Pot mig ser certa en un pati de parvulari, però sens dubte ja és mentida en un pati d’institut. Sota l’arrogància i l’estil quillesc de Donald Trump el que hi ha és això: el reconeixement que els EUA ja no tenen la capacitat de tractar el món com un pati de parvulari. I que els europeus hem d’estar preparats per si ve algú a treure’ns l’esmorzar. “Som gent de pau!”, que cridàvem aquí fa uns anys, com qui amb un encanteri pretén transformar la realitat. Massa encanteris en boca dels nostres mentiders votats a les urnes ens han deixat encantats, però la realitat sempre emergeix per despertar-nos de les fantasies. Les paraules de Vegeci enlluernen avui com els raigs del sol sortint a les sis del matí d’una discoteca del Paral·lel: si vols la pau prepara la guerra. Sí nois, la realitat és molt més crua que les ballarugues i els jocs de mirades de dins la festa. I no s’hi podrà tornar a entrar, com no es pot tornar a entrar en l’autonomisme d’abans de l’U d’octubre. Són festes que s’han acabat.
No volíem parlar d’exèrcits ni quan dèiem voler un estat i ara ens tocarà parlar d’exèrcits dins d’un país ocupat.
No volíem parlar d’exèrcits ni quan dèiem voler un estat i ara ens tocarà parlar d’exèrcits dins d’un país ocupat. No partim de zero: des de la societat civil els últims anys han sorgit iniciatives molt interessants com són la SEM i el Catalonia Global Institute, però no n’hi ha prou. Hi ha algú dins dels partits independentistes, ara reconvertits en socis de govern del PSOE, que estigui pensant en profunditat sobre aquests temes? Si hem decidit jugar de nou dins l’autonomisme, algú exigirà competències militars abans d’aprovar cap pressupost de rearmament? Seria un error garrafal afrontar aquest debat com si fóssim uns espanyols més, perquè l’exèrcit espanyol és un exèrcit castellà. Si les coses es posen serioses –i que Alemanya reprengui la carrera armamentística o que França enviï manuals de supervivència a la població perquè estiguin preparats en cas de conflicte armat, em sembla prou seriós– faríem bé de prendre’ns els debats seriosament.
No podem tenir aquests debats amb el vocabulari de plastilina i els marcs mentals de cartó pedra que ens ha deixat el Procés
Els debats sobre el rearmament d’Europa, la política industrial que acompanyarà aquest procés, el lloc geoestratègic que ocupa Catalunya en la Mediterrània i dins el conjunt europeu, un hipotètic exèrcit europeu i la forma en com haurien de participar-hi els catalans si s’hagués de fer a través de l’exèrcit espanyol, no els podem tenir amb el vocabulari de plastilina i els marcs mentals de cartó pedra que ens ha deixat el Procés i que el postprocés ha estat incapaç de superar. Tot això assumint també que els criats en l’autonomia som la primera generació de catalans sense membres amb experiència militar de cap mena. Aquesta desconnexió col·lectiva envers la realitat més dura que pot viure una comunitat humana és perillosa, perquè ens fa levitar dins l’autoengany. En una guerra la primera arma és la capacitat de veure la realitat, entendre-la i donar-hi resposta amb realisme. I en aquests termes, si els catalans no ens armem, és només perquè no volem. Sobren excuses. El món canvia, torna a girar, i el 2025 sembla que definitivament entrem al segle XXI. O comencem a tocar de peus a terra o ens hauran tornat a enterrar, potser definitivament, quan comenci el següent.
