Sovint es diu que cal aprendre dels errors del passat per evitar repetir-los en el futur. Aquesta idea, d’un optimisme gairebé il·lustrat, parteix de la confiança que la informació i l’aprenentatge condueixen, de forma més o menys inevitable, a una millora de la vida en societat. Tanmateix, tot apunta que serà l’era de la informació, precisament, la que desmentirà aquesta màxima. Ens trobem immersos en un context internacional que no convida gens a l’optimisme: l’individualisme extrem s’ha convertit ja en el tret distintiu d’una generació.
Tot i això, la història ens ofereix motius per no perdre l’esperança del tot. Al llarg de l’edat contemporània, les onades col·lectivistes i individualistes s’han alternat, i les resistències populars han sabut sacsejar l’ordre establert quan ha calgut. Davant del temporal reaccionari que ens ofega, les lluites socials s’haurien de reforçar i combatre qualsevol discurs basat en l’odi i l’exclusió.
Les conquestes socials no han estat mai fruit de la generositat institucional. Les lluites i moviments populars van ser els responsables de l’adaptació de les institucions i de la política als canvis de valors cíclics entre la població. Van forçar l’establiment de mecanismes i impediments estructurals que dificulten el desmantellament de l’estat institucional cada cop que canvia el color del govern o les tendències socials. Aquesta construcció té els seus aspectes positius, però tenint en compte que el sistema només s’ha reformat pel benestar de la ciutadania quan aquesta s’ha revoltat, és un sistema que té encara moltes mancances.
Sánchez i Macron han assumit el rol de directors de l’orquestra del Titanic, líders d’una Europa en decadència
La Unió Europea és un cas d’estudi ideal per exemplificar els límits actuals del poder popular a les institucions. En un context internacional on l’equilibri (o desequilibri) internacional imperant des del final de la Guerra Freda s’està esmicolant, la Unió Europea es troba desprotegida entre uns Estats Units liderats per un egòlatra narcisista, una Rússia en mans d’un antic espia del KGB agressiu i imprevisible, i una Xina de propietaris, executors del socialisme de mercat, que ha adquirit gairebé tots els països del Sud Global. El triomf de Trump obliga a madurar a una Unió Europea que ha de demostrar que és la potència independent que fa dècades que afirma ser.
Davant d’un embat com l’actual, però, la veu dels ciutadans no ressona pels passadissos d’Estrasburg o Brussel·les. Allà només s’hi senten càlculs electorals, pressupostos internacionals i exigències empresarials. I seran els qui, al capdavall, si no troben oposició, donaran forma a aquesta Unió Europea militaritzada i tecnològicament independent que volen construir.
Ens trobem doncs a l’any 2025, tot Occident es troba envaït per l’extrema dreta i el liberalisme salvatge… Tot? No! En un gran i antic estat plurinacional amb un president jove, alt, guapo i socialdemòcrata resisteix encara i sempre. Enmig del caos, Pedro Sánchez s’ha erigit en el far moral de la socialdemocràcia sensata europea. L’entronització ha estat facilitada per la incompareixença d’altres rivals europeus, que han anat cedint davant de governs conservadors aliats amb l’extrema dreta i d’unes tendències electorals inquietants.
Sánchez i Macron han assumit el rol de directors de l’orquestra del Titanic, líders d’una Europa en decadència. La diferència entre tots dos, que és el fet determinant que juga a favor de Sánchez, és que Macron no ha format mai part d’una tradició política socialdemòcrata, ben al contrari. Pedro Sánchez, en canvi, incessantment reivindicant-se com l’hereu de la tradició socialdemòcrata espanyola, ha adquirit una aura de progressisme que embolcalla tot el que fa.
Però aquesta atmosfera de modernitat i progressisme s’esmicola ràpidament quan mirem les polítiques concretes de Pedro Sánchez en matèria de drets socials. No ha eliminat les devolucions en calent en aliança amb l’Estat marroquí (un suport pagat amb el dret d’autodeterminació del poble saharaui) i lidera el govern responsable de la tragèdia de Melilla del 2022. Ha mantingut, tant com ha pogut, els contractes d’armes amb l’estat d’Israel i durant els anys vinents encara augmentarà la despesa militar per plegar-se als interessos de l’OTAN. En l’aspecte intern, no ha controlat de forma efectiva els preus del lloguer, i ara mateix els ciutadans dels Països Catalans destinem més de la meitat del sou a pagar-lo. Tampoc no ha derogat la Llei Mordassa i sobre l’amnistia als represaliats del moviment independentista… n’haurem de parlar en una altra ocasió.
Tot això ho ha fet envoltat d’una impecable operació de màrqueting segellada per les suposades esquerres reals espanyoles, que sempre han tingut massa tendència a tenir noms i cognoms. Durant totes aquestes polítiques, Sumar i Podemos han format part del govern espanyol. Gràcies a aquest segell de validació de l’esquerra real, els carrers espanyols s’han mantingut silenciosos davant les polítiques de dretes del govern socialista, de manera que, amb tot plegat, el relat del there is no alternative està apuntalat a la perfecció, firmat per orfebres espanyols, catalans i europeus. Deconstruir-lo és una tasca ingent, però necessària.
La seducció sanchista ha convertit els polítics dels grans partits independentistes en portaveus a les institucions europees de la agenda del reencuentro entre Espanya i Catalunya
Aquest consens que embolcalla totes les accions de Sánchez ressona a la Unió Europea. Tota la feina feta durant els anys de procés i pre-amnistia per evidenciar la vulneració de l’estat de dret a l’Estat espanyol, totes les argumentacions basades en evidències històriques que Espanya no és reformable, tota denúncia de la repressió i catalanofòbia estructural de l’Estat espanyol ha estat neutralitzada. Els mateixos polítics que van buscar l’escletxa de les institucions europees per fer arribar les reivindicacions catalanes a tot el continent, són ara els portaveus del president espanyol. La seducció sanchista ha convertit els polítics dels grans partits independentistes en portaveus a les institucions europees de la agenda del reencuentro entre Espanya i Catalunya. Els grans partits independentistes han vinculat l’èxit de les negociacions als compromisos que li han “arrencat” al PSOE. Per tant, a ulls de la Unió Europea els catalans ens hem cansat de fer-nos els rebels i hem tornat al camí de l’ordre gràcies a les bones arts sanchistes. Així, el relat dominant a Europa actualment és que ser català de ple dret dins l’Estat espanyol ja no provoca cap “conflicte”.
Així que als Països Catalans tampoc no hem estat immunes a l’embruix del sanchisme. A cop de promeses (sempre promeses) d’amnistia, de pluja de milions, de millora de la xarxa ferroviària i d’alguna moixaina més, ens hem vist obligats a acceptar que Sánchez és el mal menor, que amb Vox i PP seria pitjor. Sánchez ens ha promès tornar a la repressió sense llum ni taquígrafs marca Ferraz i els nostres propis polítics s’han tancat, cofois, en aquesta cel·la que només havien abandonat en moments puntuals.
Junts i ERC han construït un relat que presenta Sánchez com l’únic interlocutor viable per tal de salvar-se ells mateixos
A Catalunya, Sánchez gaudeix de la llibertat de moviments inclosa en el marc del there is no alternative gràcies als grans partits independentistes. ERC i Junts, cadascú amb la seva retòrica i la seva gesticulació, han escenificat que amb aquesta Espanya sí que s’hi pot parlar. Junts i ERC han construït un relat que presenta Sánchez com l’únic interlocutor viable per tal de salvar-se ells mateixos. Diuen que li han arrencat compromisos històrics al govern espanyol, que s’ha vist obligat a adreçar les necessitats de Catalunya a contracor, de manera que avui Pedro Sánchez, el decidit defensor d’aplicar el 155, és percebut com el president espanyol més benèvol envers Catalunya dels darrers temps. Aquesta barqueta d’autosalvament dels grans partits independentistes s’ha convertit en un iot de luxe per Pedro Sánchez. Això és: hegemonia socialista a Catalunya pels anys que vindran.
Amb un gruix tan gran de la població catalana hipnotitzada amb el president espanyol i amb la perspectiva, tan desencoratjadora com real, de ser a les portes d’una llarga hegemonia del PSC més espanyolista de la història de Catalunya, costa molt travar un relat de fons, honest i rigorós sobre la situació actual. És evident que la reculada independentista ha comportat un desequilibri de forces d’una magnitud que feia anys que no es veia als Països Catalans. També és notori que, per part dels moviments socials del nostre país, no hi ha hagut una readaptació eficient a la nova distribució de forces. L’alternativa, doncs, està encara per construir. Ha de ser crítica i de fons, però ha de tenir també vocació de recuperar el gruix de la població que s’ha desentès, massa fàcilment, de gran part de les reivindicacions.
Els moviments socials que no s’han deixat enganyar pel màrqueting del PSOE et al. estan enfeinats combatent dia a dia els abusos en matèria de drets socials, civils i lingüístics. S’ha d’escapar del consens general que dicta que Sánchez és millor que el PP només perquè cada cop que llança la pedra té un equip de màrqueting que li amaga la mà. Darrere dels discursos progressistes, només hi trobem reformes cosmètiques que maquillen però no transformen. Les paraules no poden continuar pesant més que els fets.
