El preu mínim del treball al Regne d’Espanya
Arran de les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI) aprovades pel govern de Madrid els últims anys hem vist proliferar estudis i articles al voltant d’aquesta política. La majoria de veus han argumentat en contra de la mesura, com per exemple aquest article recent d’El Economista. Amb aquestes línies vull defensar la importància del salari mínim i intentar desmuntar algunes de les crítiques que ha rebut.
El SMI és un dels molts tipus de regulació pública del mercat laboral, com ho és la limitació de l’edat mínima de treball, les mesures mínimes de seguretat, la jornada màxima o l’establiment de dies de vacances. El SMI estableix un sou mínim a partir del qual no està permès treballar o contractar assalariats. La idea fonamental és que els salaris definits pel lliure mercat laboral poden dur a un excés creixent de desigualtat, explotació i pobresa. Cal tenir clar, tot i així, que aquesta política restringeix el principi liberal de lliure associació i restringeix la llibertat individual dels treballadors.
El SMI estableix un sou mínim a partir del qual no està permès treballar o contractar assalariats
El SMI és una política habitual en molts estats com ara França, Regne Unit, Països Baixos o Alemanya. Aquest darrer país el va introduir el 2015 per evitar l’abús d’empreses que contractaven treballadors estrangers de Bulgària i Romania. Aquells països benestants que no tenen SMI sovint és perquè disposen d’una alternativa millor: amplis convenis sectorials nacionals que cobreixen més del 80% o 90% dels treballadors, negociats per sindicats poderosos. És el cas d’Àustria, Dinamarca, Suècia o Finlàndia.
A l’estat espanyol el SMI es va implantar el 1963, al si d’una dictadura intervencionista preocupada per la pau social i l’estabilitat. Durant l’última dècada de la dictadura, ja senil, el setge de les forces democràtiques, sindicals i comunistes va forçar l’alça dels salaris i també del SMI. En un context de desenvolupament econòmic intens, piràmide demogràfica clàssica, amb lloguers regulats i molta construcció pública d’habitatge, el benestar material de la població va augmentar significativament.
Aquesta tendència va canviar després de la revolució de la Transició i del col·lapse controlat del règim a mans d’Unión de Centro Democrático. Gran part de les concessions s’acabaran el 1978 amb la Constitució i el 1982 amb l’alçament d’un nou home d’Estat, Felipe González, que guanya les eleccions amb majoria absoluta i legitimitat per impulsar reformes de dubtós signe polític. Un PSOE poderós i virat al liberalisme desplegarà el nou règim amb nous drets polítics, però també iniciarà la contrareforma en molts àmbits, siguin els drets de les minories nacionals o els drets laborals, enfonsant les condicions de vida de part dels treballadors.
En un context de greu crisi econòmica, atur i inflació, s’aprova la reforma laboral de 1984. La primera d’una llarga llista de reformes que, fins a la de 2012 inclosa, aniran introduint la dualitat al mercat laboral, la temporalitat i erosionant el pes dels convenis col·lectius negociats pels sindicats. A nivell de SMI, es practicarà un estancament, ofegant-lo lentament sota la inflació anual. Aquest ofegament s’emmarca en una ofensiva internacional: als EUA, per exemple, s’establí el SMI el 1937 al voltant del 28% del PIB/treballador, però a partir dels anys setanta se’l deixaria caure fins a l’11%.
Hi ha molts punts foscos en relació als governs recents de Pedro Sánchez i Podemos/Sumar, com pot ser el fet de mantenir vigent la Llei Mordassa o el bloqueig de les dades de les balances fiscals territorials, però s’ha de reconèixer que han revertit aquesta rebaixa històrica del SMI i han aprovat increments decents, començant per un salt del +22,3% el 2019. Aquest augment ha obert el debat públic sobre aquesta mesura i hem observat una línia d’atacs com els que apareixen a l’article abans esmentat.
El salari de mercat i el mite de la productivitat
En general el SMI s’ataca des de la dreta liberal argumentant que aquesta mesura intenta decretar un preu falsament inflat per sobre del valor o productivitat del treball. Segons aquesta interpretació, el SMI tindria bones intencions però seria naïf i causaria diversos problemes, injustícies i ineficiències. La idea de fons és que el “lliure” mercat o, més ben dit, el mercat en les condicions i el marc regulador vigents, és el millor mecanisme per definir preus justos, lliures i òptims.
Segons aquest esquema teòric, que podríem definir com a ultraliberal, es considera primer que els salaris són preus pactats entre parts lliures (presumptament) en igualtat de condicions. Aquests sous lliures tendiran a ser equivalents a l’aportació del treballador a la producció total de l’empresa. Si l’empresa pagués per sobre d’aquesta productivitat, perdria diners i per tant ja no contractaria el treballador. Si l’empresa pagués per sota, un altre empresari li prendria el treballador oferint sou millor.
Això és el que ens diu la teoria ortodoxa econòmica. Problema resolt: els salaris són naturals i justos, res a discutir políticament. És una formulació bonica, però malauradament dissociada del món real per diversos motius. Primer, perquè sovint es construeix un excés relatiu de treballadors, en forma d’aturats o de potencials treballadors, fet que genera una desigualtat de poder permanent. Això és especialment greu des dels anys 80 i el desplegament de la globalització avançada, sobretot en aquells sectors que no tenen barreres d’entrada, com els sectors que requereixen poca formació i experiència.
sovint es construeix un excés relatiu de treballadors, en forma d’aturats o de potencials treballadors
Segon, perquè la productivitat d’un treballador o d’una empresa no és una variable que puguem mesurar objectivament, com l’alçada o el pes. Quina és l’aportació de la senyora que neteja una oficina, si el seu rol és igual d’imprescindible que qualsevol altre per tal que l’oficina funcioni? Per què ella ha de cobrar desenes de vegades menys que el directiu? Per què aquesta diferència salarial s’ha incrementat els últims anys? Per què l’antiguitat incrementa el sou, tot i fer la mateixa feina? Per què existeix una bretxa salarial de gènere, fins i tot quan homes i dones ocupen la mateixa plaça?
Els preus són una participació del venedor en la distribució del producte nacional, un producte nacional resultat de la combinació del treball de milions de persones. I els sous no deixen de ser un preu. En tota compravenda, també de treball, el venedor tendeix a alçar el preu i el comprador, a baixar-lo. Els preus acaben depenent de la correlació de forces entre ambdós, una correlació fortament influïda per factors com el nivell de competència o l’escassetat/excedents disponibles com a alternativa. I tot això pren inèrcia cultural, quan la gent estableix concepcions de què és just i acceptable i què no.
La correlació de forces és desfavorable als assalariats en molts sectors del mercat laboral, especialment en aquells sectors i moments històrics on hi ha excés de treballadors. Aquesta perspectiva no és un invent de pijo-progres sense cap noció d’economia, sinó que ja ho deien clarament economistes clàssics destacats com Adam Smith, David Ricardo o Alfred Marshall, i molts altres que encara avui es preocupen de la desigual distribució de la riquesa nacional, com pot ser Joseph Stiglitz o Thomas Piketty.
Històricament aquest problema de desempoderament dels “venedors de treball” s’ha resolt amb la negociació col·lectiva, gremial o sindical, usant o no l’instrument de la vaga. I aquesta negociació en grup s’ha plasmat en convenis col·lectius o en regulacions públiques sobre condicions laborals i sous, com pot ser el SMI. Tals sistemes redueixen la competència entre treballadors i els dóna més poder per afrontar el conflicte inherent al mercat laboral.
És cert que podem intentar mesurar la productivitat en termes físics: per a un pagès, per exemple, introduir un tractor permet que cada hora de treball generi més kg de civada. Però també és cert que, com més podem produir amb el mateix esforç, més barats es tornen els productes produïts. Així va passar amb la roba quan es va inventar el teler mecànic. Augmentar la productivitat en termes físics incrementa la producció nacional però, paradoxalment, no necessàriament els guanys i salaris d’aquell sector.
No és que la productivitat determini als salaris sinó al revés
També és cert que en una economia tan complexa i interdependent, la productivitat dels treballadors no la mesurem en quantitat d’objectes o serveis sinó en els diners que costen les mercaderies produïdes: “has treballat 8 hores i has produït 300€ d’ingressos nets”. Aquests preus de venda deriven, per tant, dels costos: si produir allò costa més, l’empresa haurà de vendre-ho més car. Sempre que trobi comprador, això es tradueix en un augment de valor observat. És a dir que, paradoxalment, un augment de costos salarials incrementa el valor afegit d’una empresa i, per tant, la productivitat mesurada. No és que la productivitat determini als salaris sinó al revés.
És més: sense les lluites sindicals històriques per incrementar salaris no s’explica la necessitat dels empresaris d’invertir en millores tecnològiques que substitueixin treballadors per màquines i incrementin la productivitat física del treball. Per contra, sense el llarg estancament salarial espanyol que hem patit les últimes dècades no s’explica l’auge d’un model productiu basat en ampliar mà d’obra enlloc d’ampliar capital i tecnologia.
Que la productivitat no explica els salaris és un fet bastant conegut arreu del món des que ambdues variables es van divorciar al voltant dels anys 70. És l’anomenat gràfic DiCaprio, en el qual el valor d’allò produït per treballador (productivitat) ha seguit augmentant, però no ho han fet els ingressos dels assalariats. Un cas extrem d’això al si d’Occident és el de l’Estat espanyol. I un exemple en són els primers anys de la crisi del 2008, en què l’augment d’aturats va incrementar la productivitat mentre es reduïen els salaris. Aquest gap entre productivitat i rendes salarials vol dir que algú s’està quedant cada cop una porció major de la riquesa produïda nacionalment, i aquest algú és el capital. En concret, destacaríem el capital immobiliari.
La política de precarització salarial iniciada pel PSOE el 1984 i continuada pels successius governs fins fa poc ha estat tan intensa que fins i tot l’OCDE, organisme internacional amb una marcada agenda liberal i contrària tradicionalment al SMI, ha defensat aquestes pujades del salari mínim. Pujades necessàries no només per justícia i cohesió social, sinó també per construir una economia sòlida i desenvolupada, no atrapada en competir via salaris baixos i sotmesa a una divergència respecte els estàndards europeus.
L’eficiència productiva és poder produir béns i serveis el màxim de valuosos amb el mínim esforç i els mínims costos. Allò que és contrari a l’eficiència és que hi hagi empreses competitives perquè paguen la mateixa mercaderia (temps de treball) a menor preu, fet que es podria qualificar de competència deslleial. Com deia Churchill quan va introduir el salari mínim al Regne Unit, “en mercat lliure els mals empresaris desplacen els que no ho son tant”.
Els perills de l’atur, la inflació i la posició relativa de la classe mitjana
Que els salaris es determinin políticament per correlació de forces no vol dir que no hi hagi regles i límits a la seva formació, així com efectes negatius de l’increment del SMI que cal tenir presents. Un límit és que pujar salaris implica pujar costos de les empreses, i això pot reduir beneficis o augmentar preus de venda. Si s’incrementen els preus de venda, això pot desplaçar consumidors cap a altres consums o cap a altres empreses (per exemple, aquelles empreses estrangeres no sotmeses als mateixos convenis o SMI). Per això els increments de salaris s’han d’aprovar almenys a nivell de sector, i per això les polítiques d’equitat social sovint entren en contradicció amb el desplegament de la globalització.
Un altre límit als increments de salaris és que si algú augmenta els seus preus de venda, i per tant els seus guanys empresarials o el seu sou, algú altre en aquella economia ha de renunciar a una part del seu ingrés, a una part del pastís. Aquest algú poden ser els empresaris d’aquell sector, si tenien marges de benefici i no poden desplaçar els sobrecostos laborals sobre els preus de venda, o poden ser altres treballadors que consumeixen aquells serveis o productes ara encarits.
Per exemple l’increment del SMI de 2019 va impactar directament les dones que treballen netejant hotels, principalment immigrades. Aquestes treballadores havien patit una pèrdua salarial severa sent expulsades del conveni amb la reforma laboral de 2012 i caient al salari mínim. Així, amb l’increment del 2019, van veure de cop incrementat el seu sou en un 22%. Qui va pagar això? Una part serien els propietaris dels hotels i una altra els clients (s’estima que el servei es va encarir un 0,5€ la nit).
Això és un efecte inflacionari, com assenyalen els detractors del SMI, però aquest efecte d’encariment només perjudica alguna gent i beneficia una altra. No perjudica aquestes treballadores que ara incrementen la seva part del pastís, sinó principalment els turistes.1
no tenim un problema d’atur massiu, sinó tot el contrari: de creació massiva i excessiva de llocs de feina precaris
Un altre risc al qual s’apunta en contra del SMI és a la possibilitat de generar atur. És a dir, que els salaris siguin massa alts i els empresaris decideixin prescindir d’alguns treballadors. S’ha de dir que això és un risc potencial real, però que sembla que apareixeria amb increments majors de salaris. Ara mateix al nostre país no tenim un problema d’atur massiu, sinó tot el contrari: de creació massiva i excessiva de llocs de feina precaris.
El 2019 quan el govern espanyol va decretar la pujada del SMI vam veure un informe en contra el Banc d’Espanya, organisme clarament situat a favor de la patronal, on es preveia la destrucció de 150.000 llocs de feina atenent a que el sou es va situar per sobre de la productivitat. Tal previsió no es va complir, com no s’havia complert en altres ocasions. Malgrat els successius increments de SMI cada any, hem observat que l’ocupació no parava de créixer, però el Banc d’Espanya ha insistit, tossut. Altres portaveus de la patronal han plantejat que aquests increments potser eren acceptables, però que no se’n facin més si no es vol destruir ocupació.
El SMI no només combat la precarietat directament, especialment en joves, dones i migrants, sinó que desincentiva aquest model de creixement econòmic que fabrica pobresa i descohesió. A més, incrementar el SMI pot ajudar a millorar l’atractiu de moltes feines que ara ocupen principalment immigrants, i ajudar a reduir la bossa d’aturats autòctons de llarga durada que patim.
És important assumir aquí que el SMI actua com un mur de protecció dels drets dels treballadors però que, com tantes polítiques de caràcter socialista, operen estrictament a escala nacional i es relacionen de forma complexa amb l’erosió de fronteres. Per il·lustrar-ho: el 2016, en plena crisi dels refugiats siris a Europa, el FMI va defensar que aquests serien econòmicament beneficiosos pel continent però que perquè això fos així calia permetre la seva contractació per sota del SMI i dels convenis.
Per acabar, economistes liberals han començat a dir, amb gran demagògia, que el “salari modal” (el més freqüent entre la població) “s’ha apropat al SMI”. Més enllà d’haver de buscar una variable nova que mai ningú usa (salari modal?) per tal que els quadri el discurs, en realitat qui s’ha mogut és el SMI, cap amunt. Que això hagi perjudicat el salari mitjà no s’ha demostrat ni teòricament ni empíricament, més aviat al contrari. El que hem observat és la reducció de la desigualtat salarial i la pobresa laboral.
En altres paraules, diuen que els sous s’han concentrat més a la franja baixa (dins un rang que ha pujat, però això no ho diuen). Podríem dir que estem abolint la franja baixa de salaris, però suposo que això no seria tan alarmista per aquests economistes mercenaris. Economistes que no s’han preocupat mai de l’estancament salarial que ens atenalla des de fa 40 anys, però que ara de cop es posen les mans al cap i et volen espantar dient-te que els teus veïns que cobren el SMI t’estan robant les galetes.
El fet que gran part dels sectors amb salaris mínims siguin orientats a l’exportació (turisme, càrnica, agricultura) fa que els perjudicats de la pujada de salaris i el potencial efecte inflacionari siguin estrangers més que nacionals. 2 És cert que hi ha altres sectors dedicats a consum nacional amb treballadors precaritzats, com en la cura a la gent gran, i que per tant les pujades de salaris mínims poden perjudicar necessitats bàsiques de la població local. També és cert que resoldre la crisi de cures amb una casta d’immigrants precaris segurament no és la millor idea si volem construir una societat cohesionada i funcional.
Donar-los el dret a guanyar-se la vida dignament, enlloc de paguetes de caritat
El discurs elaborat contra el SMI intenta plantejar un conflicte entre la gent que cobra menys i estan beneficiats pel SMI i la gent que cobra sous mitjans. Però cal tenir clar que pujar el SMI no aboleix la desigualtat, només la suavitza. A més, dóna més marge a cadascú perquè negociem increments salarials a la nostra feina, un procés que no és immediat un cop s’apuja el SMI, sobretot en un país amb afiliació sindical tan baixa i amb sindicats tan poc combatius.
És cert que pujar el SMI redueix la posició relativa material i subjectiva de molta classe mitjana. Material perquè perdem aquesta cantera de joves i migrants precaris oferint-nos serveis barats, sigui servei de cangur, neteja de la llar o kebabs un diumenge a la tarda. Subjectiva perquè aquesta classe mitjana ja no pot acomodar-se al fet de saber que almenys no és tan perdedora com els veïns mileuristes.
Per altra banda, abolir la precarietat construeix una societat més justa i cohesionada on la majoria preferim viure. Construeix un país més funcional i integrat on treballar et permet guanyar-te la vida. També allibera tensió als sistemes de redistribució fiscal que tots financem amb els nostres impostos. Sistemes que haurien de ser pedaços d’emergència, i no la forma estructural de sostenir moltes famílies precaritzades.
Per acabar, en la darrera pujada de SMI es va posar al crit al cel perquè els treballadors que cobren el SMI començaven a haver de pagar IRPF. Que els treballadors cotitzin i paguin impostos és precisament un dels objectius de pujar SMI: convertir-los en aportadors fiscals i no en perfils tan subvencionats per la resta de població. Donar-los el dret a guanyar-se la vida dignament, enlloc de paguetes de caritat.
Algunes crítiques encertades i apunts finals
Una gran part de les crítiques que es fan al SMI demostren que l’(ultra)liberalisme econòmic és poc més que una construcció ideològica per legitimar i naturalitzar a posteriori desigualtats existents. Tanmateix cal reconèixer que, com qualsevol altra política, no és ideal, hi ha efectes secundaris negatius, reptes i crítiques legítimes.
A part dels riscos ja assenyalats, un dels problemes de pujar el SMI és que estimula l’economia submergida, és a dir, afavoreix que es contracti treballadors en negre per pagar-los per sota el SMI, fet que implica menys protecció, menys cotització i una erosió del règim públic. Tota regulació de mercat alimenta el risc de mercat negre. Part de la solució aquí són sindicats combatius amb perspectiva de classe i no tan corporativa, i una inspecció laboral que funcioni enlloc del desastre d’institució burocratitzada i paral·litzada que tenim ara.
Una altra crítica que s’ha plantejat és la necessitat que l’actualització del SMI derivi de normes objectivables, com passa a Alemanya, i no dels capricis del govern espanyol de torn. O també s’ha plantejat, des de l’esquerra radical, que dependre del SMI implica una major influència de l’Estat sobre el cos social, quan allò ideal serien institucions d’autogovern popular, és a dir, sindicats i convenis.
Un cop més cal aquí també tenir en compte la perspectiva territorial i nacional i els problemes que ens genera estar sotmesos a un marc homogeni espanyol pel que fa al SMI, com ha denunciat la Intersindical però com neguen els sindicats espanyolistes. Això és especialment important pel fet que a Catalunya el cost de vida sigui un 20% superior al d’altres regions espanyoles. Això ens porta a pagar més impostos (per exemple en IRPF), a rebre menys ajudes (per exemple l’ajuda al lloguer per a joves) o a que el SMI per a nosaltres sigui, de facto, més baix.
En resum, cal defensar l’increment del SMI com un instrument no ideal però molt necessari, especialment en el nostre context d’estancament salarial i de productivitat i creació massiva de llocs de feina precaris. És un mecanisme habitual a Europa que afavoreix tant la prosperitat com l’equitat. Els arguments de l’economia ultraliberal que es gasten per atacar aquesta política no se sostenen: Incrementar el SMI no només és perfectament viable i s’ha demostrat, sinó que millora les condicions dels treballadors directament afectats i ens afavoreix a tots.
- Respecte el problema inflacionari, cal tenir present que la inflació que hem patit els últims anys s’han degut a factors com les cadenes de producció d’escala global, la guerra d’Ucraïna, el confinament de la Covid-19, un sistema especulatiu als mercats de matèries primeres o una estructura de grans empreses oligopòliques que pacten preus. Intentar contenir la inflació reduint la capacitat econòmica de la població sigui via salaris o via tipus d’interès és tan pervers com erroni. ↩︎
- Hi ha veus estranyes dins l’esquerra que han arribat a dir que això és classista i ens orienta a consumidors de luxe. Tanmateix, que jo sàpiga, venir 10 dies a la Costa Brava a torrar-se al sol amb una paella i un mojito no és un dret humà universal que calgui protegir i abaratir. ↩︎
