Si pensem que l’únic paper que compleixen actualment les monarquies en les societats europees és el d’exercir com a símbol i com a mite d’unió i cohesió social, no em sembla gens anecdòtic que l’actual rei d’Espanya regne com a Felip VI. És a dir, aquest paral·lelisme i aquesta identificació amb l’anterior Felip de la nissaga —el V, que recordem amb tanta estima catalans, valencians i illencs— no és cosa nostra, producte d’aquest ressentiment secular de què ens nodrim els nacionalistes exacerbats, que ja ens entenem, sinó que és una ritualització buscada per part del protagonista. Felip VI va accedir al tron un 19 de juny de 2014; tal dia com aquell, però de 1707, Felip V cremava Xàtiva; poc després, l’11 de setembre, però de 1714 —una efemèride ben redona, doncs—, capitulava Barcelona. No en tinc cap prova, però menys encara en tinc cap dubte: no es tracta de cap casualitat. Menys encara si tenim en compte que, d’altra banda, la monarquia només aprofita —teòricament— per a aquesta mena de superstició numerològica. Insistisc: és l’única funció que se suposa que té la monarquia. Si no està fet a posta, la seua única faena seria evitar-ho. I no ho ha fet. Ans al contrari.
Felip VI, d’altra banda, va accedir al tron enmig d’una turbulència greu del règim del 78. La monarquia borbònica es trobava en el punt més baix de la segona restauració. Son pare, Joan Carles I, es va veure obligat a abdicar en el fill, un moviment desesperat, que, així mateix, PP i PSOE es varen afanyar a blindar. Tots els comentaristes de la premsa espanyola, que feia tres dècades que afirmaven que ells no eren monàrquics, sinó que eren joancarlistes, ara es transformaven en felipistes. Passàvem del Campechano al Preparado i la roda mediàtica continuava igual d’engreixada. Ara bé, si l’arribada al tron de Felip VI havia sigut accidentada, només havien de passar tres anys perquè aquest borbó hagués de veure com una regió sediciosa li proclamava ni més ni menys que un referèndum d’autodeterminació i una declaració d’independència unilaterals. Això, per a la fe religiosa que és el nacionalisme espanyol, és el pecat capital: aquells que han estat beneïts pel do màxim de l’espanyolitat i que, tanmateix, cometen apostasia.
Uns altres tres anys més tard, en 2020, Felip VI va veure com li tocava enfrontar la pandèmia de la Covid-19 amb un govern espanyol de coalició en què la vicepresidència estava ocupada per un tal Pablo Iglesias. El reflex no condicionat és aquell amb què respon algú davant d’un xoc que no li permet activar els mecanismes de la socialització que condicionen la resposta. És per això que el sistema polític i institucional espanyol es va mostrar com és: centralització de tot el poder en un comandament únic i militars als carrers i en horari de màxima audiència per televisió. Aquell govern espanyol, que la premsa més dretana qualificava de socialcomunista, es va demostrar ben moixet —de fet, va organitzar i facilitar les vacances pagades que encara gaudeix el qualificat de rei emèrit en companyia de la seua colleta de la satrapia saudita—, però això no canviava res.
La transició valenciana va ser una de les més violentes de tot l’estat, amb la diferència que ací només es va donar en una direcció, organitzada i executada sense complexos i seguint fil per randa les exigències de la raó d’estat
Cal entendre bé que no va ser gens casual tampoc que Milans del Bosch passejàs els tancs pels carrers de València la nit del 23 de febrer de 1981. La transició valenciana va ser una de les més violentes de tot l’estat, amb la diferència que ací només es va donar en una direcció, organitzada i executada sense complexos i seguint fil per randa les exigències de la raó d’estat. I, sobretot, amb aquella gran operació d’estat i de claveguera que fou el blaverisme. Joan Fuster ho explica perfectament amb una anècdota: Alfonso Guerra assisteix a un concert de Raimon durant aquells anys, quan la primera tasca d’un polític era fer-se veure als recitals musicals que feien els cantautors, els mítings polítics més multitudinaris i més eficaços. L’andalús, magnànim, explica que concediran l’autonomia a Catalunya. Els acompanyants de Raimon repliquen que ells són valencians, però Guerra tanca la discussió taxativament: una altra Catalunya? Ni parlar-ne. La resta és història.
Arribats ací, ja hem introduït les coordenades necessàries al navegador per a saber on ens trobem. El que estem veient amb la gestió política de la tragèdia de la DANA no és més que un altre capítol més d’aquesta doctrina del xoc aplicada a casa nostra. És per això que entenem perfectament que el nomenament d’un militar com a acte propagandístic per a fer-se càrrec d’una conselleria de la reconstrucció no és gens casual. La marcialitat i l’autoritarisme són valors que estan plenament integrats dins de la idea nacional espanyola. Diuen, així mateix, que Gan Pampols és una aposta personal directa de la Sarsuela, i, si més no, ho sembla del tot i compleix el paper amb una coherència total: l’únic que en sabem, tres setmanes després que es fes públic el seu nom, és que ha impulsat un canvi legislatiu per a apujar-se el sou per damunt del límit màxim que hi havia establit i que, poc després, se n’ha anat de pont. Un comportament exemplar, efectivament: un exemple perfecte de l’exèrcit espanyol.
El sistema mediàtic espanyol va transformar aquelles imatges en una manifestació apassionada d’amor borbònic
Aquesta aposta per la militarització i l’autoritarisme s’ha posat en marxa, a més a més, després que, el 3 de novembre, el rei espanyol ocupàs totes les portades de la premsa internacional perquè una colla de súbdits li havien llançat fang al crit d’“assassins!”. El sistema mediàtic espanyol va transformar aquelles imatges en una manifestació apassionada d’amor borbònic, però una cosa és el discurs i una altra són els actes. Quan va tornar Felip VI per terres valencianes, una setmana després, ho va fer a una base militar.
És evident que al País Valencià no està en marxa una insurrecció popular en clau nacional, però això no vol dir que el sistema no es comporte com si certament s’estigués covant. El que no es pot negar, tanmateix, és que la societat de l’àrea metropolitana de València no havia estat tan mobilitzada des de feia dècades i dècades. El 9 de novembre es va veure una manifestació pels carrers del cap i casal com no se n’havia vista cap altra des d’aquell mític 9 d’octubre de 1978, una manifestació que, d’una manera molt significativa, va tindre rèpliques també igual de multitudinàries —tenint en compte els contextos particulars— a Alacant o a Elx, per exemple. Dues setmanes més tard, el 30 de novembre, València va veure com es tornaven a omplir els carrers, amb una altra manifestació que, pràcticament, va traure la mateixa gent al carrer que la primera. I tota aquesta mobilització —atenció— sense a penes transport públic —el metro directament no funcionava— i la ciutat col·lapsada. A aquestes dues grans fites cal afegir-hi, a més a més, d’altres de menors, però ben significatives també: la manifestació també multitudinària a València, centrada en l’educació, del 23 de novembre, o les concentracions que es varen produir a les places dels pobles valencians —sobretot dels més afectats— el 29 de novembre, quan feia un mes de la tragèdia.
El govern de la Generalitat estava pendent del turisme durant el pont de Tots Sants i no de les seues vides
L’aprenentatge polític que han viscut els valencians amb aquests fets tan tràgics ha sigut que el govern de la seua autonomia els ha fallat i els ha condemnats, però que, així mateix, el govern del seu estat els ha oblidats. Se senten abandonats i traïts perquè, efectivament, ho han estat. El govern de la Generalitat estava pendent del turisme durant el pont de Tots Sants i no de les seues vides, i, així mateix, durant els primers dies, pels pobles més afectats de la DANA només va aparèixer la solidaritat dels voluntaris que s’hi varen desplaçar a ajudar. Com a exemple ben visual d’aquest oblit, tenim que, l’1 de novembre, l’Ajuntament de Xiva emetia una crida d’ajuda urgent per les xarxes, perquè havien estat deixats a la seua sort, mentre el ministre espanyol de Foment, Óscar Puente, presumia en les seues xarxes de com la maquinària del seu departament treballava amb les màximes revolucions, dia i nit, al túnel de Xiva per a restablir el servei d’AVE entre València i Madrid. Aquell túnel es troba a dos quilòmetres en línia recta del nucli urbà.
El moment és molt contradictori, perquè l’autonomia, en mans d’una classe colonial indecent, com la que representa Mazón, ha condemnat els valencians, però, d’altra banda, aquests han reaccionat mostrant l’orgull de la identitat pròpia com a mecanisme ritual de cohesió social per a tirar avant. Hem vist imatges que pensaríem que no veuríem mai. Imatges infernals, és clar, però també imatges d’esperança. A l’àrea metropolitana de València, el valencià no és, ni de bon tros, la llengua majoritària i socialment hegemònica. Hi és una llengua molt minoritzada i ara ja també ben minoritària. Tanmateix, la llengua de la protesta és majoritàriament el valencià. També la llengua de l’orgull. Si hi ha un missatge de protesta, el més segur és que estiga en valencià; si hi ha un missatge empoderador per a agafar forces, també. “Valencians en peu, alcem-se” és el vers de l’himne oficial que més es repeteix ritualment des d’aleshores. Un lema omnipresent. Com ho és també la senyera oficial, la senyera coronada, que també cal dir que és la popular i tradicional de la zona, el símbol que identifica els valencians del cap i casal i la seua àrea metropolitana. Aquesta omnipresència de la valencianitat contrasta de manera ben cridanera amb l’omniabsència de l’espanyolitat. Una valencianitat en clau regional, òbviament, però que ha reviscolat amb una força que no es pot menysprear.
Hem fet referència a aquest vers de l’himne oficial —regional—: “valencians, en peu alcem-se”. Era molt fàcil veure cartellets amb aquest lema i la senyera en les manifestacions que s’han produït. Es trobaven per tot arreu. Mestalla, en el primer partit que es va celebrar després de la tragèdia, es va convertir en una senyera gegant. Hi va sonar, a més a més, la Muixeranga, l’himne nacional alternatiu per al valencianisme. Pot semblar poca cosa —i, en certa manera, és evident que ho és—, però, si fem l’operació a la inversa, podrem entendre bé la potencialitat que aquestes imatges ens mostren: no només hauria sigut impensable que Mestalla s’hagués transformat en una bandera espanyola gegant, sinó que la grandíssima majoria de valencians —inclosos molts votants de Vox, no en tinc cap dubte!— ho hauria vist fins i tot com una agressió. Si aquell cartellet de què parlàvem hagués consistit en una rojigualda i el primer vers de l’himne regional —“per ofrenar noves glòries a Espanya”—, de ser un missatge empoderador, hauria passat a significar el contrari: una denúncia fins i tot independentista del que significa la submissió a Espanya.
Catarroja després de la DANA
Aquesta tragèdia ha deixat a la intempèrie un sistema colonial
És a dir, podem detectar senyals que ens indiquen que el valencianisme polític té ara i ací el moment per a fer un salt de qualitat, perquè aquesta tragèdia ha deixat a la intempèrie un sistema colonial que no només ens limita les oportunitats i el benestar de què podríem gaudir els valencians, sinó que fins i tot ens pot arribar a costar la vida. Són senyals contradictoris, sí, però és que ho està sent també l’actuació de Compromís. Durant la compareixença de Pedro Sánchez al Congrés espanyol per a donar compte de la seua actuació durant la DANA, el retret que li va fer Àgueda Micó, diputada de Compromís, va ser que no havia intervingut l’autonomia. Ausades, mareta! Micó va parlar-hi després que ho fes la seua portaveu, la cap de files del grup parlamentari de Sumar, qui —no caldria la precisió— no és valenciana. La meitat de la seua intervenció va ser en castellà. Cap altre diputat valencià hi va intervindre. Els valencians estem muts dins d’Espanya, fins i tot per a parlar de la pitjor tragèdia que hem viscut en unes quantes dècades. Però Compromís, l’única veu que es reivindica com a valenciana, ho fa de manera subsidiària i per a criticar que el govern espanyol no ens haja aplicat un 155 de facto. Si ni tan sols la representació política dels qui es reclamen com a valencianistes sap diferenciar entre qui gestiona la Generalitat i la Generalitat mateixa, quin futur ha de tindre el valencianisme polític?
Els valencians tornem a ser els conillets d’Índies per a un nou experiment polític i social del sistema nacional espanyol. Insistisc: no és debades —i menys encara a Espanya— que un militar prenga el poder enmig d’un clima de doctrina de xoc —i advertint que no acataria ordres polítiques, a més—. Es tracta d’un avís a navegants que és plenament coherent amb el rostre polític i els aprenentatges d’aquest sistema nacional espanyol que encapçala Felip VI, aquesta nova etapa de la segona restauració borbònica. Els valencians tenim mala peça al teler: hem estat ferits profundament i ens costarà déu i ajuda refer-nos, més encara quan la normalitat ja ens suposava haver de fer front a l’espoliació colonial i colonialista. Però aquesta peça és compartida, i més que mai. Sobretot els catalans n’han de prendre bona nota: després de les porres i després que haja arribat a la presidència de la Generalitat un comptable d’un tanatori que es dedica a vendre cotxes de segona mà un diumenge de matí, l’experiment autoritari de la militarització del govern valencià té un altre destinatari especial.
Sabrà llegir el moment igual el valencianisme institucional majoritari —Compromís, vaja—?
El valencianisme social ha sabut llegir el moment i ha sigut el canalitzador d’unes mobilitzacions multitudinàries que ens han donat una miqueta de llum i d’esperança dins de la foscor als valencians, juntament amb la imatge inoblidable de les riuades de voluntaris que omplien els nostres pobles, unes riuades que han sigut tan empoderadores com les altres ho han sigut de destructives. La pregunta, tanmateix, és obligada: sabrà llegir el moment igual el valencianisme institucional majoritari —Compromís, vaja—? Sabrà fer-ho de manera decidida i no anar sempre a remolc i arribar-hi tard? La pregunta o més aïna les preguntes, perquè, com no ens cansem d’insistir, aquesta crisi ens interpel·la a tots: ho farà, per tant, també el catalanisme?
