L’independentisme post-procés necessita apostes socials ambicioses i nacionalment centrades que revifin l’autoestima nacional. Cal tornar a demostrar que només un estat propi, amb sobirania i recursos propis, ens permet desenvolupar polítiques públiques que millorin la vida de la gent. Alhora, també cal demostrar que els partits independentistes poden governar des d’aquesta perspectiva ambiciosa mostrant els límits de l’autonomia i fent els possibles per superar-los. El Sistema Nacional de Cures públic i comunitari és una proposta feminista i de país. Pretén ampliar la provisió pública de cures abordant les desigualtats socials derivades de la crisi de cures i garantint una ocupació i una atenció a les persones de qualitat i en català.
La crisi de cures és un fenomen social del qual fa anys que alerta el feminisme. Les societats envellides i amb baixa natalitat que han relegat la cura de les persones a les dones no podran garantir cuidar tota la població quan ens fem grans. L’opinió general de la població catalana és que les parelles heterosexuals de doble ingrés han de repartir-se equitativament el treball domèstic i de cura, però no és la realitat actualment: les dones continuen dedicant el doble d’hores setmanals que els homes a la criança i a la cura de persones grans, malaltes o discapacitades. El repartiment igualitari del treball domèstic i de cura resulta incompatible amb una jornada laboral de quaranta hores i la desresponsabilització de la majoria d’homes de les tasques d’organització més quotidiana i més feixugues. Quines solucions es plantegen des de la dreta? Per una banda, l’externalització precaritzada d’aquests treballs a altres dones migrades (d’aquí la normalització de discursos com “necessitem la immigració per cobrir aquelles feines que no volem fer”). De l’altra, el retorn de les dones a la llar, mentre sacrifiquen les seves aspiracions professionals (no és casualitat que hagin aparegut les “tradwives” per vendre una romantització moderna de les mestresses de casa de tota la vida). Cal que l’esquerra presentem una alternativa clara: la provisió pública de cures. Quan parlem de generar ocupació de qualitat per superar el model econòmic català basat en sectors de poc valor afegit i que depenen d’una oferta creixent de mà d’obra poc qualificada hem de partir de les necessitats bàsiques de la població. Si una cosa mai serà prescindible és la cura de les persones. A poc a poc hem començat a parlar de criança i a evidenciar les trampes de la conciliació. Quan parlarem de les situacions econòmiques i emocionals límit a les quals tantes dones arriben per cuidar la gent gran i de les condicions infrahumanes que pateixen les que s’hi dediquen professionalment? Portem-ho a l’agenda pública, parlem-ne i explorem solucions.
Cal que l’esquerra presentem una alternativa clara: la provisió pública de cures.
Segons l’Informe de necessitats de cura a Catalunya d’Ivàlua (2024), a Catalunya hi ha un 29% de persones que necessiten cures físiques diàries. En el cas de les criatures de 0-3 anys, l’estat només cobreix el 56% dels casos (38% amb places públiques i 18% amb places privades). En el cas de les cures cap a la resta de població dependent aquest percentatge és d’un 30% dels casos, que el 20% el combina amb el suport familiar. La provisió de cures per part de les famílies és una de les principals causes de la sobrecàrrega, l’estrès, l’ansietat i la depressió que les dones pateixen en major mesura que els homes. Més enllà de les qüestions psicosocials, les dades mostren com les cures només impacten negativament en la vida professional de les dones: elles representen un 89% de les persones que redueixen la seva jornada laboral per motiu de cures, el 85% de les persones inactives per motius de cura i el 92% i el 78% de les persones que agafen excedències per motius de cura per criança i cura de familiars respectivament.
En l’àmbit professional, el poc reconeixement social de les cures comporta que les treballadores tinguin una molt baixa valoració salarial (una mitjana de 9,4 euros/hora), jornades irregulars (parcials, per torns, per hores o esporàdiques) i desprotecció laboral (impossibilitat d’accedir al subsidi d’atur o a rebre proteccions bàsiques com les relacionades amb els riscos laborals). D’aquestes treballadores, s’estima que el 97% són dones, el 50% migrants i que el 30% d’aquestes sobreviuen per sota del llindar de la pobresa.
Per una altra banda, Carme Junyent va deixar escrit el dolor de no poder morir-se en català i des de llavors que tinc un nus al pit i no deixo de pensar-hi i relacionar-ho. M’imagino que, com tothom, vull que les cures professionals que hagin de rebre les persones que estimo, o jo mateixa, siguin de la màxima qualitat, i això, per les persones catalanoparlants també inclou la preocupació per la qüestió lingüística. L’atenció en català és un dret, però més enllà que t’entenguin, en el cas de la cura no es tracta només d’un tema “pràctic”, sinó que ser cuidat en la teva llengua proporciona més benestar. Si entenem la cura com un dret que ha de ser proveït per l’estat i no com una obligació de gènere, aquest dret a cura ha de ser proveït amb dignitat, i això inclou el tracte en la llengua de la persona cuidada. Tenint en compte les dades que evidencien la manca de places de cursos gratuïts per aprendre català, cal posar la responsabilitat no només en la nostra assertivitat lingüística individual, sinó també en la voluntat de l’administració de fer del català una llengua útil per a l’ús quotidià i laboral. Segurament hi haurà qui trobarà que la qüestió lingüística, en aquest cas, és una reivindicació banal. Una minúcia comparat amb les desigualtats socials que envolten les cures. A mi, personalment, em preocupa que els meus i jo mateixa puguem ser cuidats en la nostra llengua, i potser amb això n’hi hauria d’haver prou si estiguéssim menys acomplexades; però és que, i si una aposta pública per la provisió de cures permetés millorar les condicions laborals de les treballadores, universalitzar-ne l’accés i, a la vegada, garantir-ne l’atenció en català? I si això fos traslladable a altres sectors laborals? Anem per parts.
Un Sistema Nacional de Cures públic i comunitari faria possible l’accés a la provisió de cures a tota la població.
Un Sistema Nacional de Cures públic i comunitari faria possible l’accés a la provisió de cures a tota la població. Aquest Sistema coordinaria la provisió de cures a nadons, infants, persones malaltes (fora de l’hospital), discapacitades i gent gran. Partiria de la internalització de serveis públics bàsics als diferents nivells territorials (escoles bressol, residències de gent gran, etc.) en combinació amb serveis comunitaris que poden proporcionar cooperatives (neteja d’edificis, serveis d’assistència domiciliària, canguratges, etc.). Que l’administració es responsabilitzés de la provisió de cures no només facilitaria la contractació d’empreses amb responsabilitat social sinó que, tant en la contractació com en els serveis internalitzats, podria garantir que fossin en català. Aquesta proposta pot semblar grandiloqüent o inassolible en el model econòmic capitalista, però plantegem-ho com a horitzó inspirat en l’economia feminista. Una proposta programàtica, progressiva i a múltiples nivells pel nacionalisme d’esquerres amb voluntat de generar propostes socials des del marc nacional que aspirem a construir.
Amb la provisió pública de cures, les famílies que no poden externalitzar-les no haurien de continuar reproduint la divisió sexual dels treballs que subjuga les dones a una pobresa de temps que té conseqüències directes en el seu estat de salut física i mental. Alhora, permetria professionalitzar el sector regulant i millorant les condicions laborals de les persones que s’hi dediquen i supervisant la qualitat dels serveis. En relació amb aquest darrer aspecte, cal tenir en compte no només la qüestió lingüística sinó també les exigències emocionals d’aquesta feina. Les negligències denunciades sovint en residències de gent gran tenen una relació directa amb la precarització del sector perquè la remuneració del treball no es correspon a l’esforç emocional que comporta cuidar una persona dependent. Tot i això, per humanitat, la majoria de treballadores duen a terme aquest esforç sense rebre el reconeixement merescut. La formalització d’aquest treball permetria formar en habilitats psicosocials les treballadores per millorar la provisió de cures i, en aquest marc, caldria tenir en compte la importància de l’ús de la llengua com a eina de creació de vincle i cura cap a la persona cuidada.
Un altre avantatge de la professionalització pública de la provisió de cures seria la revalorització i visibilitat que adquiriria la cura de persones. Un treball històricament associat a les dones i, per causa i conseqüència, amagat i menyspreat en una societat que prioritza el benefici econòmic al benestar de les persones. Una revalorització simbòlica i material causada per la millora de les condicions del sector, i l’aparició a l’agenda política facilitaria que els homes el poguessin veure com una tasca més atractiva tant en l’àmbit professional com en la seva vida privada. Atorgar valor social a les cures també és assenyalar aquelles persones —bàsicament homes— que se’n desresponsabilitzen. Capgirar l’ordre de valors en una societat centrada en el creixement il·limitat i cada vegada més individualista.
El Sistema Nacional de Cures no es pot deslligar d’altres mesures com la reducció de la jornada laboral per poder tenir més temps per cuidar les persones que estimem i una ampliació dels permisos de cura i millores de conciliació per part de les organitzacions. La combinació voluntària de la provisió de cures pública i pròpia és la garantia d’una major equitat de gènere i d’una millora del benestar de les persones dependents. Tot i així, davant de l’auge dels discursos propicis al retorn de les dones a la llar, és necessari que, més enllà de la lliure elecció de cada família, l’esquerra feminista treballi també per un canvi cultural que acompanyi la prestació de cures generalitzada per part de l’estat: per fer-ne un assumpte públic i superar les desigualtats socials de gènere, classe i raça que s’estructuren al voltant de la provisió privada d’aquests serveis. La concreció tècnica de la proposta caldria assessorar-la amb expertes en polítiques públiques, professionals del sector i usuàries. Mentrestant caldrà batallar-la a diferents nivells en els quals tenim més o menys sobirania. Es tracta, aleshores, d’una reivindicació a llarg termini, però què s’està fent ja en aquesta direcció?
Que aquesta lluita es dugui a terme des del sindicalisme nacional és clau per associar la pertinença nacional a la millora de les condicions laborals i de vida.
El passat 30 de novembre de 2023, el moviment feminista basc amb la complicitat dels sindicats nacionals i de classe va organitzar una vaga feminista pel dret col·lectiu a la cura que exigia un sistema de cures públic i comunitari. El procés va permetre organitzar treballadores de sectors altament feminitzats als quals normalment el sindicalisme no hi havia accedit i col·locar la reivindicació a l’agenda política. Que aquesta lluita es dugui a terme des del sindicalisme nacional és clau per associar la pertinença nacional a la millora de les condicions laborals i de vida. En aquest sentit, l’Anna Pagès explicava a la presentació del llibre “Màtria o barbàrie” (2024) com treballadores migrades agraïen a la Intersindical-CSC l’oportunitat d’aprendre el català, una llengua que volen conèixer però que no els la parla ningú, mentre s’organitzaven per defensar els seus drets laborals. El sindicalisme nacional, de classe i feminista ha de batallar per un marc català de relacions laborals que millori les condicions laborals de les treballadores mentre defensa l’ús del català com a eina de cohesió social, de millora de les trajectòries laborals i de l’atenció a les usuàries dels serveis. Tot plegat, facilitant-ne l’aprenentatge gratuït a càrrec de l’empresari i dins de la jornada laboral, especialment als sectors més precaritzats com el de la neteja i la cura.
En l’àmbit institucional s’estan promovent diagnosis de les necessitats de cura dels municipis i, en alguns, s’estan duent a terme experiències pioneres de reconeixement i redistribució de les cures, com la municipalització dels Serveis d’Atenció Domiciliària (SAD), els serveis de canguratge públics o de la neteja d’edificis municipals i la promoció de cooperatives d’aquest sector. Tot això topant amb resistències burocràtiques que dificulten avançar únicament des de l’àmbit institucional, sense l’acompanyament d’un moviment popular fort. En l’àmbit associatiu existeixen xarxes, associacions, cooperatives i sindicats per la revalorització de les cures, en lluita per la internalització de serveis de neteja i cura i per la creació d’un Sistema Nacional de Cures com la Xarxa pel Dret a Cura. A la guia ‘Democratització i corresponsabilitat de les cures. Pràctiques inspiradores dins l’administració pública’ (XES, 2023) trobem exemples d’experiències público-comunitàries de democratització de la cura amb l’objectiu d”’inspirar noves pràctiques, facilitar la feina a les existents i que aquestes es puguin replicar”. Es tracta de valuoses experiències per caminar cap a un model coordinat a escala nacional que sumi el conjunt d’experiències d’arreu del territori tenint en compte l’agència de les treballadores i usuàries d’aquests serveis i tendint progressivament cap a la internalització d’aquests. Que sigui l’administració la que proveeix els serveis de cura permet incidir en les condicions laborals i la qualitat dels serveis. Així doncs, es podria garantir l’atenció en català i promoure’n la normalització en aquest sector, incloent la formació lingüística dins la jornada laboral de les treballadores i inspeccions per garantir l’ús del català en la provisió de cures.
En definitiva, el Sistema Nacional de Cures públic i comunitari pot ser una proposta estratègica pel nacionalisme d’esquerres en molts sentits. Per començar, materialitza a la perfecció la intersecció entre el feminisme i el nacionalisme: construir drets col·lectius mentre es mitiguen les desigualtats de gènere i es promou l’aprenentatge i l’ús del català. A més, ho fa amb una proposta per a la majoria que evidencia la falsa dicotomia entre lluitar pels drets de les persones migrades, els de les dones i els de la nació catalana que algunes persones s’entossudeixen a presentar com a contradictoris. Finalment, representa una de les moltes propostes programàtiques que pot contribuir al debat de la transformació del model econòmic de la nació, necessari per encarar aquesta nova etapa de l’independentisme d’esquerres.
