“Sense llengua no hi ha país”. Aquest fou un dels lemes que es van cridar amb més força durant la manifestació de Sant Jordi per la Llengua que el vespre de la diada homònima va aplegar més de 15.000 persones al centre de Barcelona. Tot un manifest sintetitzat en tan sols mitja dotzena de paraules.

Impulsar una acció mobilitzadora per la causa nacional després de l’amarga ressaca del Procés, i del terreny erm que ha deixat el trist espectacle amb què la política institucional ens ha obsequiat els darrers anys, era un repte arriscat. La desafecció ciutadana i la desconfiança pesen, i molt. La ferida que el país encara sent en carn pròpia és profunda.   

Ho vam voler intentar, per a recuperar el fil quadribarrat dels Sants Jordis combatius en defensa de la llengua dels anys vuitanta, en un moment de retrocés històric en l’ús del català i de creixent minorització lingüística. Davant d’aquesta situació, crèiem, i continuem creient, que el fet que els carrers tornin a bullir per la llengua esdevé, més que mai, una qüestió de necessitat. Calen actes col·lectius de no resignació, amb vigor i força renovades. Cal un nou clam popular per a afirmar que no acceptarem impassibles ni ens quedarem de braços plegats veient com la nostra llengua s’extingeix.   

Calen actes col·lectius de no resignació, amb vigor i força renovades

La reacció de la gent fou esperançadora. A la primera crida en molts anys per a repolititzar el Sant Jordi a Barcelona, hi va respondre un nombre considerable de persones i col·lectius. El més important de tot: molta gent jove, que és, en realitat, la que més s’hi juga en aquesta lluita. El resultat fou una injecció d’il·lusió i autoestima col·lectives, una reivindicació de tot allò que ens fa ser el que som, una expressió d’orgull per la catalanitat. També, per què no dir-ho, un espectacle de dives nostrades tancant l’acte final. En conjunt, la mobilització esdevingué una mostra de voluntat en acció, un exemple viu de com la lluita pels nostres drets lingüístics ens constitueix com a poble i, per tant, com a subjecte polític disposat a canviar l’estat de les coses.

La lluita pels nostres drets lingüístics ens constitueix com a subjecte polític disposat a canviar l’estat de les coses.

Per a un poble que durant massa temps hem donat la llengua per feta, no és fàcil assumir que aquesta se’ns desfà entre les mans. Per això, tot futur plausible pel català implica enfortir la noció de catalanitat, massa acostumada a canviar de llengua i a interpretar la “bona educació” com l’obligació de cedir sempre en tot allò que és important. Una comprensió que ha estat nodrida per la política desconflictivitzadora dels partits processistes, que ara es lamenten per l’estat de la llengua quan durant molt de temps han mirat a una altra banda, negant un problema que a cada any que passava anava a més. La gravetat del moment que vivim imposa una actitud més determinada i contundent, per poder defensar amb garanties el nostre dret a parlar i viure en la nostra llengua a casa nostra. Per a fer possible la nostra supervivència lingüística, i en conseqüència, nacional.  

Aquesta tasca implica, també, assenyalar i combatre les bases materials del problema: la gentrificació i els canvis sociodemogràfics alimentats pel model econòmic neoliberal, la globalització i uns nous usos comunicatius que perjudiquen les llengües minoritzades, i l’assimilació lingüística i nacional promoguda per l’estat espanyol. Davant del trencament de la possibilitat d’arrelament que destrueix els vincles comunitaris, cal reivindicar uns salaris i unes condicions de vida dignes (com tenir la certesa de poder pagar el lloguer i no patir per la mudança constant), i combatre les violències estructurals que el sistema imposa. Contra un model econòmic terciaritzador, addicte al monocultiu turístic i a l’especulació immobiliària, que fa impossible teixir comunitats fortes i poder esdevenir un sol poble.  

La flama d’il·lusió i de dignitat que vam viure per Sant Jordi ha de mostrar-se dia rere dia, en diferents formes. Això suposa reforçar i enfortir les entitats, sindicats i organitzacions que fa anys que fan una feina ingent en defensa dels drets lingüístics. També, exigir a les administracions mecanismes efectius i recursos per a tornar a fer de l’ensenyament un instrument de catalanització, i mesures en tots els àmbits socials, digitals i laborals per a promoure el seu coneixement i ús. Passa també per conscienciar i ser conscients dels hàbits lingüístics individuals, mantenint el català arreu i amb tothom, a la vegada que denunciem les situacions de discriminació lingüística quotidianes amb tots els altaveus possibles, i ens mobilitzem per a combatre’ls. Finalment, implica no normalitzar aquests fets, assumir que ben sovint són manifestacions d’un nacionalisme espanyol que ens vol fer desaparèixer, i d’una catalanofòbia que existeix i ens afecta de manera conjunta amb la resta d’opressions estructurals que gaudeixen de més visibilitat i reconeixement.

Cal tornar a bastir murs de contenció populars en la defensa dels nostres drets

Aquesta tasca esdevé primordial davant la nova ofensiva espanyolitzadora que vivim arreu dels Països Catalans. Per això, de nou cal tornar a bastir murs de contenció populars que ens permetin no només deixar de retrocedir, sinó tornar a passar a l’ofensiva en la defensa dels nostres drets. Contra la fragmentació de l’època present, per a revertir la desconfiança interpersonal, cal refer xarxes d’afinitat i crear nous imaginaris en clau nacional que ens permetin recosir-nos. Uns imaginaris que puguin ser operatius en el món d’avui i en les societats complexes del present, i contribueixin a normalitzar el fet que les lluites socials i en el marc de l’antifeixisme no reeixiran si no es doten d’un marc nacionalment autocentrat, indestriablement lligades a la lluita per la supervivència de la llengua, i de la nació.

La batalla per la llengua és, avui, una batalla existencial

La batalla per la llengua és, avui, una batalla existencial. La preservació del català és l’expressió màxima de l’amor per la terra, per la pàtria, per la seva gent, per la cultura que ens explica, i per totes les coses que la fan única, diferent i genuïna. Si una petita colla de patriotes motivats i preocupats pel futur de la nostra llengua vam aconseguir treure al carrer 15.000 persones en defensa del català com a pedra angular de la nostra identitat, gairebé sense mitjans ni recursos, i amb el suport desinteressat de particulars, entitats, sindicats i organitzacions, vol dir que hi ha partit. Un partit que caldrà jugar, que caldrà lluitar com mai a partir d’ara. Perquè en la defensa de la llengua és on es troba el futur del nostre poble.