Set anys després de l’1 d’octubre, Catalunya continua neulida. Al País Valencià, a les Illes i al Nord l’extrema dreta condiciona tots els governs. En temps de reflux, cal repensar sense tabús on som i cap a on volem anar. Voldria cridar l’atenció sobre dos angles morts de reflexió col·lectiva que pesen com una llosa sobre qualsevol projecte de plenitud nacional en aquest segle: l’empitjorament del benestar material de les classes populars i la ceguesa climàtica. L’un remet a l’intent d’entendre per què una part considerable de la societat no es va sentir concernida pel referèndum, l’altre afecta de ple el país de frontera nord del Sàhara en què ens estem convertint, de Guardamar a Salses i de Maó fins a Fraga.
La factura del tomb turístic i la globalització
La Catalunya d’avui és radicalment diferent respecte d’allò que era quan va arribar l’hora de la integració europea de 1986 i de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Aquell país pròsper amb un sector industrial que representava més del 36% del PIB i amb un pic de 800.000 llocs de treball ja no existeix. Ara són a penes mig milió i representen només un 20% de l’economia. L’agricultura sobreviu amb un pes simbòlic (0,6% del PIB) mentre s’accentua la dependència alimentària: més del 70% d’allò que mengem ve de fora. El factor explicatiu clau és l’aposta de les elits per la terciarització econòmica, és a dir, uns serveis que donen feina a tres de cada quatre persones i que representen ja un 75% del PIB, gairebé vint punts més que a principis de segle. Hi destaca un turisme que representa prop d’un 13% de l’economia oficial i tants llocs de treball com la indústria.
Des dels Jocs Olímpics, els turistes arribats en avió a Catalunya s’han multiplicat per set i els creueristes per quaranta. Així, avui hem arribat als 18 milions de turistes internacionals anuals que saturen el país. Si el conjunt dels Països Catalans fossin un estat independent constituirien la sisena potència turística mundial. Paral·lelament, Catalunya ha emprès la via d’una globalització que l’ha portat a batre rècords continus en exportacions. Hi destaca la de la ramaderia industrial porcina. Ja se sacrifiquen més porcs aquí que a tot França. En conjunt, l’agroalimentari exporta més que el sector de l’automòbil. Per últim, Catalunya mostra xifres rècord d’inversions estrangeres. Segons el Financial Times, a Europa només París, les West-Midlands i el Rin del Nord-Westfàlia la superen en atractiu inversor. Les transnacionals instal·lades aquí representen més del 30% del volum de negoci, un de cada cinc llocs de treball i més de la meitat de les exportacions.
Dissortadament, tanta eufòria macroeconòmica no ha comportat un augment del benestar de les classes populars. La renda per càpita ha disminuït (a penes representa el de la mitjana de la UE) i la renda familiar disponible ha anat minvant. Això explica que una quarta part de la població pateixi pobresa o vulnerabilitat. Entre els infants parlem d’un de cada tres. La desigualtat s’està aguditzant ràpidament. Com que els salaris de l’hoteleria i la restauració són els més baixos i precaris de totes les branques d’ocupació, els municipis més turistitzats baten rècords de pobresa. En són exemples al País Valencià les Marines de Benidorm i de Dénia, Lloret o Roses a Catalunya sud o tota la Catalunya Nord.
Aquesta vulnerabilitat d’amples sectors de les classes populars assoleix màxims si ens fixem en la manca de sostre accessible. L’edat d’emancipació del jovent a casa nostra supera els 30 anys, quatre més que la mitjana europea. A Mallorca hi havia una llista d’espera per a xalets a 1.000 € diaris aquest estiu del 2024. El preu mitjà del lloguer a Barcelona ateny ja els 1.200 €. Tot plegat, mentre al conjunt dels Països Catalans hi ha una oferta legal o il·legal de prop d’1.700.000 places en apartaments turístics o de temporada (al voltant d’un milió a Catalunya i unes 200.000 a les Illes) que fan l’agost especulatiu en temps d’escassesa massiva d’habitatge.
el creixement infinit de la demanda turística no només comportarà més pobresa i vulnerabilitat per a la majoria sinó que també afavorirà la desnacionalització i l’aculturació dels Països Catalans
El corol·lari de tot plegat és una nació extremament dependent econòmicament i alimentàriament de l’exterior. Una economia que avança cap a una “balearització” turística i especulativa general mentre les classes populars s’empobreixen i creix la fractura social i generacional. El nostre “atractiu” és oferir un creixent nombre de llocs de treballs precaris, mal pagats i amb un nivell de qualificació irrellevant. Així, aquest neoliberalisme extrem ha comportat de retruc un augment colossal de la població (de sis a vuit milions només a Catalunya, un terç en poc més de 20 anys), molt superior a la mitjana espanyola, europea i fins i tot del nord d’Àfrica. A diferència del que passava fins als 80, bona part de la població nova té orígens molt diversos, d’arreu del planeta. Aquesta factura demogràfica del turisme ha estat ignorada fins ara pel catalanisme. El cert, però, és que les grans ciutats i les zones més turistitzades són les més desvertebrades i on la llengua pateix més. Basta veure que, sovint, són àrees on les extremes dretes assoleixen nivells de vot importants. Tot allò que sigui fomentar el creixement infinit de la demanda turística no només comportarà més pobresa i vulnerabilitat per a la majoria sinó que també afavorirà la desnacionalització i l’aculturació dels Països Catalans.
2050: pel camí de ser frontera Nord del Sàhara
Si el problema turístic és un tema comú clau arreu dels Països Catalans, el cert és que no és res comparat amb el tsunami climàtic que ja patim i que s’aprofundirà en el decurs del segle present. Les elits no tenen gens d’interès a posar-hi el focus perquè això obligaria a capgirar les bases del règim imperial de consum de què encara gaudim aquí respecte a les societats del Sud. Però la geografia situa la nació catalana a la Mediterrània, un dels epicentres principals de l’escalfament global. Els impactes en temperatura, estrès hídric, pujada del nivell del mar i esdeveniments extrems es produiran per sobre de la mitjana.
Tres dades només: segons el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de l’ONU (IPCC), si continuem vivint i consumint com ara, les temperatures a la Mediterrània podrien elevar-se fins a +8,75 °C a finals de segle, quan la previsió per al planeta és de només +3 °C de mitjana. És a dir, per sobre del marge de variació climàtica (d’entre 4 i 7 graus màxim) que ha conegut la Terra el darrer milió d’anys. D’acord amb el Servei Meteorològic de Catalunya, en l’escenari actual, la disminució de pluja a l’estiu podria ser del 75% i a la primavera del 45%. Sense oblidar-nos de l’increment de fenòmens extrems com el cicló Glòria, s’acumulen els treballs científics que avisen de la inundació de bona part de les platges per l’augment del nivell de mar, que podria assolir un mínim de 80 cm a finals de el segle.
Traduït, això vol dir que el turisme litoral i el d’esquí tenen els decennis comptats per desaparició de platges i de la neu. Que, a més, les temperatures de ple estiu seran cada cop més rigoroses i una part del turisme tindrà la temptació de buscar zones més fresques. Que mancarà molta aigua a la terra i als boscos per moltes dessalinitzadores que posin al servei d’un turisme que gasta al dia almenys quatre cops més que la població resident, en bona part quan fa més calor i plou menys.
Si bé l’impacte de l’aposta pel turisme té conseqüències colossals, cal adonar-se que les onades de calor i l’estrès hídric empitjoraran de manera encara més radical les condicions de vida de la ciutadania. Les nostres ciutats i viles manquen d’una estratègia de protecció climàtica en forma de rehabilitació energètica dels habitatges, d’un reverdiment urbà suficient i just o, en el cas de les costaneres, d’adaptació a l’augment del nivell del mar. El sòl fèrtil perquè les collites prosperin està greument amenaçat per la desertificació sense que qui mana en parli i miri de posar-hi remei.
Les nostres ciutats i viles manquen d’una estratègia de protecció climàtica
Just a l’inrevés: les elits econòmiques i polítiques palesen una injustificable i letal barreja d’analfabetisme i negacionisme climàtics. En lloc de llegir la ciència i preparar els Països Catalans perquè puguem acarar el tsunami que ve amb el menor impacte possible, garantint la prioritat de protegir la terra i la ciutadania, fan veure que això del clima no ens afectarà. Pitjor encara: continuen promovent la multiplicació o ampliació de les infraestructures de creixement (aeroports, ports, autopistes, dessalinitzadores, incineradores…) i d’uns sectors econòmics (com el turisme o la ramaderia industrial) en comptes de reduir-los dràsticament, condició necessària si volem viure dignament a casa nostra amb un aire respirable. Aquesta ceguesa climàtica ens pot portar a trobar-nos una segona meitat de segle amb les temperatures actuals del Magrib.
Cada dècima de grau compta a l’hora de preservar el benestar comunitari el temps a venir. Hauríem de saber que a casa nostra tenim una gran responsabilitat climàtica perquè les emissions de Catalunya han augmentat des de l’any 1990 quan —segons el Pacte Verd de la UE— estem obligats a reduir-les d’un -55% d’aquí al 2030. O que la petjada ecològica de les Illes, l’àrea més turistitzada, és terrible: si l’arxipèlag fos un planeta, necessitaria 14 planetes equivalents per poder abastir-se dels béns naturals que cada any consumeix. I ens hauria de fer perdre la son, principalment, com capgirar el principal obstacle per assolir la nostra part dels deures climàtics globals: una mobilitat on l’aviació i el cotxe (els dos sistemes de transport més perillosos pel volum d’emissions) minvin radicalment en favor del transport col·lectiu terrestre i marítim.
Per sortir del laberint de la desfeta del procés independentista i de l’hegemonia ultradretana al Nord, a les Illes i al País Valencià, cal que el catalanisme, partint de la pluralitat política i social, tregui conclusions sobre la via turística a la pobresa tenint al cap la prioritat de la protecció climàtica. Si per contra no ho fa, simplement haurà perdut el tren del segle, el més perillós de la història. Ens hi juguem el pa, la cohesió social i nacional i fins i tot la supervivència física de la nostra terra.
