En la disputa pel relat sobre el passat i el present de la identitat dels catalans, els límits imposats per la dictadura academicista imperant sempre són els mateixos: “no hem de mobilitzar les emocions ni potinejar amb el passat”. Aquesta és la perspectiva que defensa Jordi Muñoz al seu article al diari Ara (Contra la política de la nostàlgia). Curiosament, aquesta exigència es dirigeix, en un marc de frustració nacional i identitària postprocés, al catalanisme polític i, en general, el que anomenen “societat catalana”, que no és res més que la societat civil catalana organitzada en defensa de la nostra nació.
Sempre és interessant veure què consideren català i què no els autors mainstream de l’elit cultural i intel·lectual, no segons el seu discurs públic sinó a la literalitat del que diuen als seus articles i les exclusions clamoroses que sempre s’hi veuen. Un dia ja discutirem amb Jordi Muñoz i tota la resta sobre per què considera que tots els qui vivim a Catalunya som catalans, però quan ens han de fer crítiques només ens consideren catalans a una part. Però aquest cop ens volem centrar en per què Muñoz només escriu contra un tipus de nostàlgia i també el moment en què ho fa.
La nostàlgia i l’esquerra
Podria considerar-se, tot i que en tinc molts dubtes, que la nostàlgia era el sentiment mobilitzador més important del reaccionarisme antimodern durant la contemporaneïtat; o això defensen alguns historiadors de l’elit cultural i intel·lectual espanyola suposadament d’esquerres, com Álvarez Junco, Santos Juliá i els seus acòlits. Tanmateix, no som al segle XIX. Aplicar l’etiqueta de reaccionari sobre la nostàlgia en el moment actual és un insult a la intel·ligència i sobretot és un tret al peu, un suïcidi per part de l’esquerra, especialment la nacional.
L’optimisme forçat i benpensant de certa esquerra moralista és una humiliació a tota la societat
En un moment de pèrdua d’expectatives, en què la societat viu les conseqüències de la disgregació social, l’encariment de preus, l’ofensiva espanyolista i amb la certesa que vivim pitjor que els nostres pares, l’optimisme forçat i benpensant de certa esquerra moralista és una humiliació a tota la societat. Vinguin vostès sense les ulleres d’acadèmic estadista a la feina on treballo i vegin, de debò, passin i vegin, i intentin convèncer-nos que tinguem esperança, que potser volaran ganivets. Si em presento amb la meva nòmina al banc per demanar un préstec hipotecari, el riure burleta del banquer seria de la mida del Cap de Creus i em convidaria amablement a marxar a casona (a casa els meus pares, concretament, perquè ni un lloguer cobreixo). Però optimisme amb el futur, hem de tenir.
No hem de renegar, en aquest context ni en cap altre, de la difusió de la nostra pròpia nostàlgia, mítica o no, sobre un passat millor. Perquè la idea determinada d’un passat ens facilita imaginar la seva possibilitat en el futur. Per això la història oficialista i espanyolista diu que no vol fer “judicis morals sobre el passat” mentre construeix un passat a mida dels seus paràmetres ideològics. És un parany disfressat de cientifisme. La centralitat del passat en el discurs polític per legitimar el present i projectar-se cap al futur és present en totes les societats de què tenim evidència històrica a través de mites, relats, contes i efemèrides “històriques”.
La nostra nostàlgia podria projectar com n’era de millor la vida amb drets laborals més estrictes, sense flexibilització, amb una força sindical i comunitària més generalitzada; com l’organització nacional-popular va possibilitar restituir, encara que fos un maquillatge, l’estatus de la llengua comuna dels Països Catalans; i alhora es podria disputar a la dreta la seva idea sobre la naturalesa social. Qui no voldria recuperar la seguretat que et donava la certesa de conèixer els teus veïns? Qui no voldria recuperar la possibilitat de tenir fills en un pis propi o amb un lloguer assequible? No només en un sentit literal, sinó simbòlic: qui no voldria, per a superar l’ansietat de la incertesa que ara mateix vivim, saber que té uns fonaments socials i culturals sòlids per a satisfer el projecte de vida que hom desitja, que té certeses?
Potser no tenim ganes —ni tampoc és positiu per a la salut d’una societat i dels seus ciutadans— de complir el somni aventurer cosmopolita, aquell en què sembla cada dia tinguem ganes de viure coses noves i desconegudes, tastar no sé quin menjar nou, conèixer no sé quina nova cultura, etc. Perquè una cosa és conèixer coses noves i l’altra és viure cada dia coses noves. Viure coses noves és incertesa constant, és no poder-te establir ni consolidar-te. Contra la incertesa davant del futur que ens ofereix el lliure mercat, encoberta amb una pàtina de culturalisme cosmopolita progre, hem d’oferir certeses, certeses quan mirem allò que hem perdut, quan reivindiquem allò que volem recuperar i quan projectem el que volem aconseguir.
Això significa que la Història, el passat, i aquí hi entra la nostàlgia, serveix per naturalitzar pensaments, conductes i ideologies, i si renunciem a disputar aquesta batalla discursiva i emocional la victòria de l’enemic serà total.
La que no val és la teva, de nostàlgia
Quan Jordi Muñoz impugna la nostàlgia en abstracte, o això ens vol fer creure, només impugna la nostàlgia del catalanisme. Pel que fa al retret vers el catalanisme, ja fa uns anys, però de forma molt reeixida després del procés, el món cultureta difon el discurs de la xarnegor per terra, mar i aire (sense que siguem els catalans, els castellans, els andalusos…, grups ètnics diferents, diuen), mobilitzant emocions que els qui ho reivindiquen no van viure. És a dir, el xarneguisme també mobilitza una nostàlgia sobre el passat per a estimular políticament i cultural un gruix de la societat que s’hi pot sentir identificada i, a més, se li podria atribuir, si fem servir les paraules de Muñoz, una flaire reaccionària a aquest conreu del “sentiment de pèrdua i la mirada al passat”.
Hem de posar a disputar les nostres nostàlgies, i això és també el “xarnego” contra el “catalufo”
Sembla evident, tenint en compte la poca producció intel·lectual crítica vers la nostàlgia “xarnega”, és a dir, andalusa i espanyola sobretot, que sí que hi ha un tipus de nostàlgia legítima. Curiosament, la que no reivindica una catalanitat desacomplexada, sinó més aviat una etnicitat diferenciada en una societat culturalment i políticament subordinada. Jo crec que és legítim defensar els orígens ètnics propis (tot i que fer-ho com a tercera generació no em sembla defensar els orígens propis), siguin catalans, andalusos o gallecs. Però si volem discutir honestament sobre la legitimitat de la nostàlgia, potser hem de posar a disputar les nostres nostàlgies, i això és també el “xarnego” contra el “catalufo”, el monolingüisme castellà militant o el vincle feixistoide que sovint es fa entre ètnia i classe quan es parla dels catalans (sempre d’uns catalans, no dels altres). No s’hi val disculpar uns, com si no tinguessin agència, i acusar els altres, tractant-los més com a classe social que com a grup ètnic . No s’hi val assumir de bon grat la nostàlgia ètnica victimista d’uns mentre es critica la dels altres.
En el fons, la legitimació de la nostàlgia d’uns i la crítica a la dels altres, s’alimenta i alimenta discursos i polítiques identitàries basades en l’emocionalitat que s’acaben materialitzant a través de lleis, en el dret (només cal veure les sentències dels tribunals espanyols); i, a més, acaba difonent, emmascarat d’academicisme dels oprimits, un relat ideològic i polític amarat de prejudicis etnicistes contra els catalans que, per transposició, assumeixen els nous immigrants que s’adscriuen, o es volen adscriure, amb més o menys èxit a l’espanyolitat per a ser acceptats.
Però a més, la nostàlgia catalanista pot tenir efectes socials positius. No reivindicarien, els hereus del PSUC (ara desapareguts en combat), les mobilitzacions per a defensar el català en l’entorn metropolità de Barcelona? No es van fer córrer rius de tinta elogiant El 47, una pel·lícula clarament nostàlgica? Quin és el punt negatiu de defensar una presència del català igual o superior a la que hi havia al país durant els anys vuitanta? Més enllà d’un exercici de criminalització molt voluntarista basat en prejudicis nostàlgics propis, no hi veig res de dolent. Una altra cosa és que el nacionalisme català d’esquerres, o el suposat no-nacionalisme, no comparegui en la disputa i estigui disposat, fins i tot, a renegar del català i de la catalanitat per a mantenir les seves quotes de pantalla a La Sexta, a RAC1 i RTVE o a les columnes del diari Ara, de La Vanguàrdia i d’El País, i els seus càrrecs públics.
El dia que Jordi Muñoz escrigui contra la nostàlgia espanyola em creuré que hi ha una preocupació genuïna sobre l’ús del passat per a fer política
Però, tot i la disfressa cientifista i acadèmica, és fàcil desemmascarar un biaix analític (per no dir ètnic) tan evident com el que cometen els autors de la progressia intel·lectual, sigui nostrada o espanyola. Potser el dia que Jordi Muñoz i la resta escriguin contra la nostàlgia espanyola, la xarnega, l’andalusa o qualsevol altra de les que patim a Catalunya em creuré que hi ha una preocupació genuïna sobre l’ús del passat per a fer política i no un intent barroer de crear, altre cop, límits i fronteres en el debat sobre la catalanitat i l’espanyolitat que hem de tenir tots de forma honesta i serena. Però això només és possible si creiem de debò en la justícia i en la llibertat.
En definitiva, el passat també ens permet imaginar políticament un món en positiu, amb més drets, amb més unitat de classe i amb més plenitud nacional. És una porta oberta a totes les possibilitats que van existir i, si van existir, poden tornar a existir. La disputa d’aquest passat, així com de la nostàlgia que hi va associada, ens permet rendir comptes amb nosaltres mateixos i amb l’enemic. En què hem millorat com a societat? En què hem empitjorat? Com es pot mobilitzar políticament la nostàlgia? És el moment d’abordar, a través d’un judici sever del passat, aquestes preguntes.
