Qualsevol centre polític tem l’aliança de les perifèries, siguen socials o territorials. I fa, amb més o menys determinació i constància, per separar-les. Divide et impera, deien a Roma. El Regne d’Espanya, en conseqüència, tracta d’evitar l’aliança, d’una banda, de les classes populars, i d’una altra de territoris que puguen fer ombra a Madrid, esdevinguda «capital total», segons Germà Bel, és a dir alhora capital política, capital econòmica, del franquisme ençà, i, last but no least, capital cultural, en un sentit molt ampli, editorial, comunicativa, artística, etc.
Així, tant des de l’administració central de l’estat, com des de les elits econòmiques, periodístiques i culturals de Madrid, treballen amb una lògica centrípeta, acaparadora de tota mena de recursos per a un centre insaciable. Per exemple, la xarxa d’alta velocitat ferroviària, al complet, té aquesta lògica. Tot des de Madrid i cap a Madrid. En poc més d’una hora podem fer el trajecte de València a Madrid (i, sobretot, a l’inrevés, és clar), i per uns pocs euros. En canvi, ens costarà tres hores i mitja anar de València a Barcelona, que estan a una distància semblant, i ens eixirà molt més car. Per si hi ha algú despistat Barcelona i València són la segona i la tercera ciutat més poblades de l’estat.
Mireu els indicadors de Madrid i ho comprovareu. Només una dada: la Comunitat de Madrid és la que presenta el PIB per habitant més alt: en 2022 38.435 €, més de 10.000€ més que la mitjana (28.162 €), quasi el doble que la província d’Alacant (19.705 €, 2021), el territori més pobre dels països de llengua catalana.
Potser aquesta situació és casualitat? No ho sembla. Perquè funcione correctament la maquinària centralitzadora els espais considerats subordinats han de romandre com més aïllats millor, la qual cosa implica culturalment, alhora que es reivindica i glorifica la unitat del castellà, considerat espanyol, llengua nacional i alhora universal, la fragmentació del català, considerat un idioma regional i, per tant, casolà i prescindible.
Per posar-ne un exemple simbòlic, la monarquia espanyola ha concedit el títol de reial a institucions secessionistes, com ara la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i l’anomenada Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà [sic]. Potser la Casa Reial no és capaç d’entendre la definició de valenciano de la mateixa RAE? Aquesta institució amb seu a Madrid, com la de Puertos del Estado, on si no?, el conceptua com a «variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia». Aleshores per què donen suport als qui fragmenten la llengua parlada de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar? Perquè els convé. Com reaccionarien, però, davant d’un intent secessionista d’algun dialecte del castellà a Espanya o a Amèrica Llatina?
El govern del PP de la Generalitat Valenciana, amb el suport de Vox a les Corts Valencianes, està atacant el valencià, amb tota l’artilleria
Actualment, el govern del PP de la Generalitat Valenciana, amb el suport de Vox a les Corts Valencianes, està atacant el valencià, amb tota l’artilleria. Així el president Carlos Mazón, principal responsable polític de la mort de més de dos-cents vint valencians, està retallant el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, incrementant-ne el d’entitats secessionistes com ara Lo Rat Penat o l’esmentada RACV, arraconant la llengua en la televisió valenciana pública, amb baixades d’audiència, per cert, i un llarg etcètera. Es coneix, això, al Principat?
Des de Madrid, doncs, no sols han fet per aïllar i allunyar els països de llengua catalana. També han tractat de dividir internament el País Valencià i Catalunya, amb el provincialisme, o amb intents, feliçment fracassats, d’incorporar Múrcia a València sota la denominació de Levante espanyol i fins i tot la segregació d’Alacant i la unió amb Múrcia, el Sureste. A Catalunya s’assajà el leridanismo, que també isqué malament. No oblidem, però.
L’anticatalanisme
Els catalanoparlants o els catalans són vistos com un dels grups ètnics més molestos per al projecte unitarista espanyol, com l’enemic interior
Tot amb tot, el País Valencià i Catalunya no són dues perifèries irrellevants. D’una banda, Catalunya és la segona comunitat autònoma més poblada, a escassa distància d’Andalusia, i València la quarta. Si sumem la població de totes dues i de les Illes Balears representa pràcticament el 30% del conjunt de l’estat. Alhora aquestes tres comunitats autònomes sumen el 30,8% del total de la riquesa i el 36,5% del total de llibres editats, per esmentar només algunes dades il·lustradores. No, no són espais marginals, doncs.
Així, es pot entendre millor per què els catalanoparlants o, segons com, els catalans són vistos des del centre estatal com un dels grups ètnics més molestos per al projecte unitarista espanyol, com l’enemic interior. De fet, pel que fa a la cultura, la vehiculada en català representa la segona més important. Si ens fixem en els llibres publicats, es van editar en 2022 en català el 9,4% del conjunt. Les següents llengües més publicades foren l’anglés (2,1%), el gallec (1,9%) i el basc (1,7%).
Encara que els llibres en català representen un percentatge sensiblement inferior al nombre total estimat de catalanoparlants, la qual cosa n’indicaria la minorització, les dades mostren que la catalanòfona seria la més gran alteració d’un mercat majoritàriament editat en castellà, amb un 81,3% del total. Cal tenir en compte que el Govern d’Espanya, en les dades oficials, conceptua les dues denominacions de la llengua comuna com dos idiomes diferents, malgrat el gran consens de la lingüística. Així, correspondria al «català» el 8,3% i al «valencià» l’1,1%. D’aquesta manera el percentatge de català apareix més baix de la realitat. Les estadístiques no acostumen a ser neutrals, tampoc les del Ministeri de Cultura.
Aquesta alteritat seria una de les causes principals de l’anticatalanisme, que té somnis humits per aconseguir imitar la França jacobina. No poden suportar la resistència (real o percebuda, tant és) a l’assimilació que promou el nacionalisme espanyol. L’anticatalanisme, de vegades, fins i tot es fa palés com a xenofòbia. I no és només atribuïble a classes baixes i poc formades. Per exemple, l’escriptor Fernando Aramburu afirmà al Parlament Europeu el setembre de 2017, durant una presentació de la novel·la Patria, que a Catalunya «s’estan fabricant éssers humans fallits» i «se’ls està instruint en el menyspreu a l’altre, en l’odi a Espanya». Humans fallits? No seria això una deshumanització dels catalanistes o dels catalans?
Una desatenció recíproca?
València i Catalunya, i la resta de territoris, presenten trets comuns innegables, entre els quals destaca una llengua compartida, encara avui dia més parlada a un costat i a l’altre de la Sénia del que voldrien els unitaristes. Però no només: també l’anomenat eix mediterrani peninsular requereix importants inversions compartides.
Semblava que a les acaballes del franquisme i inicis de la transició les relacions serien més fluides. A tall d’exemple, el 6 d’abril de 1976 es presentà a la ciutat de València, amb completa normalitat, el Congrés de Cultura Catalana i el 23 d’octubre de 1977 s’aprovaren les resolucions d’economia. Fins i tot en 1951 s’inaugurà al cap i casal una exposició sobre el Diccionari Català-Valencià-Balear.
Fuster anomenà “temptació septentrionalista” la tendència de certes elits de Barcelona de mirar només cap al nord i no cap al sud. Les elits de València i d’Alacant miren més cap a l’est que cap al nord. Empat a miopia
Tot amb tot, una vegada establerts l’autogovern de tots dos territoris, paradoxalment la normalització no s’ha produït. Les relacions entre els dos governs han sigut escadusseres, la qual cosa és poc justificable. Les trobades bilaterals han sigut esporàdiques i els acords pràcticament inexistents. A tall d’exemple, l’esperada entrada de la Generalitat Valenciana en l’Institut Ramon Llull durant els governs del Botànic no es produí. L’espai comunicatiu, element central en la formació, parafrasejant Benedict Anderson, d’una comunitat imaginada quedà escindit amb la prohibició de TVC al País Valencià i la inexistent reciprocitat entre les corporacions comunicatives autonòmiques. I la cosa continua, amb el nou canal en català de TVE. Si el director del consell d’administració de RTVE, José Pablo López, reivindicà la capacitat d’aquest per a intentar “neutralitzar el retrocés del català”, per què un canal només per a Catalunya i no per al conjunt dels territoris que parlem la mateixa llengua?
Joan Fuster anomenà “temptació septentrionalista” la tendència de certes elits de Barcelona de mirar només cap al nord i no cap al sud. Les elits de València i d’Alacant miren més cap a l’est que cap al nord. Empat a miopia.
Sembla incontestable, doncs, que hi ha sectors relativament poderosos interessats a no afavorir mecanismes de col·laboració. Tot plegat ha sigut un mal negoci i, tinga qui en tinga la responsabilitat, ha limitat el present, massa centrat en el turisme i la construcció.
I el futur?
En definitiva, en els darrers quaranta anys s’ha produït un estranyament entre ambdós territoris. No hi ha hagut cap aliança estratègica. Ha predominat l’enfrontament a la cooperació. Actualment, les relacions institucionals i entre les societats civils disten de ser fluides. De fet, catalans i valencians vivim d’esquena. I tots plegats perdem. Madrid és qui surt guanyant de tenir un espai perifèric funcional als seus interessos. Per això continua atiant, amb èxit, l’anticatalanisme i la rivalitat.
El més lògic seria que els governs i les societats civils es coordinaren en la defensa del patrimoni i els objectius compartits, no? Tanmateix, és això el que ocorre? Si els parlaments ni els governs ho fan, hauran de ser els col·lectius, d’un costat i de l’altre, els qui prenguen, d’una vegada per totes, la iniciativa…
