El debat de la transició al capitalisme és un dels temes que més interès ha generat en el món historiogràfic però també ha ocupat estudiosos de tota mena que analitzen la configuració econòmica i social dels seus respectius països. La fractura que va representar el pas a la modernitat té múltiples arestes i toca molts aspectes que han cridat l’atenció a sociòlegs, economistes, estudiosos de la cultura i, evidentment, historiadors. En el cas català, la constant necessitat de definir-nos, explicar-nos i entendre’ns ha fet incrementar aquestes disquisicions i les ha dut al debat públic (potser no amb la profunditat i extensió que molts voldríem), i ha superat així l’esfera estrictament acadèmica, quelcom que és un fet a celebrar, car demostra que els debats que conté no estan pas morts i que encara ens permeten desenvolupar projectes de futur com a comunitat diferenciada.
El pas que va dur Catalunya a ser una societat industrial de les més precoces d’Europa no va ser ràpid ni fortuït. Va comportar un procés llarg i constant, que en cap cas es pot explicar a través d’un sol factor. Tampoc es pot explicar aplicant-li motlles prefabricats a partir de l’estudi d’altres formacions històriques. Si hi ha un acord dins de la historiografia per entendre el pas o transició cap al capitalisme és que no podem parlar de la transició sinó de les transicions que es van donar arreu del món occidental.
El catalanisme va reeixir a desenvolupar una narrativa històrica per explicar el procés de formació de la comunitat nacional.
Preguntar-nos sobre la transició ens permet entendre un xic més la conformació de la Catalunya actual. El catalanisme va reeixir a desenvolupar una narrativa històrica per explicar el procés de formació de la comunitat nacional. Aquesta narrativa ha sigut reformulada, esmenada o matisada per part de la historiografia al llarg dels anys i, malgrat que avui encara divergeix en alguns punts en funció de la interpretació (conservadora o d’esquerres) els catalans coneixen els elements referencials que políticament van configurar el país des de l’edat mitjana i les vicissituds que va patir aquest cos social fins a articular-se en clau nacional a finals del segle XIX. Formarien part d’aquest imaginari la formació i consolidació dels comtats catalans com entitats autònomes (amb Guifré el Pilós i els seus successors com a agents principals), la formació de les institucions pròpies al llarg de l’edat mitjana i les tensions amb la monarquia hispànica (com la Guerra dels Segadors), la seva supressió amb el Decret de Nova Planta i la seva reivindicació durant el període liberal amb els vessants conservador i republicà-federal respectius, etc.
No obstant, si ens situem en el terreny tradicionalment conegut com el de la “infraestructura” aquests espais ja no són tan coneguts. I aquesta desconeixença ha donat peu a equívocs i a malinterpretacions que no ajuden a pensar el país. Vegeu, a tall d’exemple, l’inflat debat al voltant de l’esclavisme com a pràctica suposadament fundadora de la revolució industrial, les referències dins els moviments socials a una imaginada expropiació comunal a l’anglesa (ben coneguda per la tradició marxista), o fins i tot l’atribució de l’obra a una espècie de giny especial dels catalans, l’audàcia i emprenedoria dels quals hauria catapultat el país i que trobem a la base de molts opinòlegs de les files de la nova dreta populista.
Revisitar, doncs, aquest complicat procés ens pot ajudar no tan sols a entendre amb més fonament el país (pas indispensable per voler-lo transformar i alliberar —cosa que no va necessàriament en cap ordre), sinó que també ens ha de permetre entendre la complexitat inherent al fet social i als processos econòmics en particular. Una visió historiogràfica que crec que és molt pertinent quan Nexe Nacional dediquem un número a redefinir el model productiu del país i entendre els corrents de fons que avui dia l’afaiçonen. Com veurem, doncs, al meu relat hi intercalaré diversos episodis històrics que arrenquen com a mínim des de la baixa edat mitjana i que incorporen la lluita de classes, el disseny institucional, les tendències demogràfiques i altres elements de fons que ens haurien d’advertir a l’hora de plantejar la necessitat d’un model econòmic pel país només a partir d’algun d’aquests elements o del sempre vaporós estat d’ànim.
El llarg (i conflictiu) procés cap al capitalisme agrari
Un dels primers elements que cal tenir en compte per a la formació del capitalisme català és la transformació que van patir les relacions agràries al llarg de l’edat moderna. Primer de tot, però, cal una advertiment: aquests canvis no foren iguals a tot arreu i, tot i que els efectes podrien ser globalment considerats com a similars, tampoc van donar lloc a una situació homogènia. Això s’explica per la multiplicitat de característiques orogràfiques, fórmules de tinença, cessió i explotació de la terra que van existir al llarg del territori català i que van cristal·litzar en diverses estructures agràries. Evidentment, però, aquí no ens podem entretenir en les diferents particularitats, així que ens centrarem en els canvis experimentats a les zones més “dinàmiques” del món agrari català i que ens permetran enllaçar amb el desvetllament d’una agricultura de signe comercial.
Per no estendre’ns massa, començarem amb els conflictes de classe que van esclatar al llarg de la crisi del segle XIV, una crisi econòmica, demogràfica, social i política, i que coneixem historiogràficament com les guerres remences. Aquest episodi és d’una enorme importància històrica a nivell europeu perquè es tracta d’una revolució pagesa victoriosa. O almenys en part, atès que la branca més radical, comanda per Pere Joan Sala, fou esclafada el 1486, any en què va cloure el conflicte amb una concòrdia que arbitrà Ferran el Catòlic i que, tot i que deixava intactes els fonaments del règim feudal, va possibilitar l’afermament dels drets de propietat d’alguns sectors de la pagesia sobre les seves explotacions.
Aquest control, que els donava certa estabilitat en la continuïtat del mas i en permetia la transmissió patrimonial sota la figura de l’hereu, va jugar un paper determinant per consolidar una capa de propietaris agraris que van capitanejar el procés d’expansió agrària que es va endegar a partir del segle XVI. Un procés que va aprofundir en les diferències socials dins el grup pagès a partir de quatre factors. El primer, la incorporació dels masos rònecs, és a dir, les explotacions que havien quedat abandonades després de la Pesta Negra i que els supervivents van incorporar als seus patrimonis. El segon, les estratègies matrimonials que van possibilitar l’engrandiment dels patrimonis. El tercer, els efectes de l’endeutament que van jugar una mala passada a molts propietaris que van haver d’alienar part de les seves propietats i que van ser adquirides pels seus veïns. Un endeutament que, tot i que era endèmic en el dia a dia dels pagesos, va aprofundir en les seves conseqüències més nocives durant la crisi general de mitjan segle XVII (i que va tenir com a corol·lari l’esclat de la Guerra dels Segadors). I, per últim, el creixement demogràfic, que es va reprendre a partir de mitjan segle XVI a mercès de la immigració occitana, i que es va accelerar durant la primera meitat del segle XVIII, superada la crisi del segle anterior.
La diferenciació pagesa es va anar eixamplant a partir d’aquests factors, cert, però ho féu gràcies a un marc institucional establert precisament com a producte d’un conflicte de classes, on un segment de la pagesia va mantenir el control sobre els seus masos i va començar a definir en funció dels seus interessos (i sempre sota el pes del feudalisme) les relacions agràries al camp català. Progressivament, doncs, la pagesia catalana s’anà polaritzant entre un sector d’emfiteutes (el dels anomenats “propietaris útils”) i una creixent capa de pagesos sense terra o amb massa poca com per abastir les seves famílies amb els productes agraris, i que depenien dels primers per accedir-hi. Aquest procés no fou de la nit al dia, sinó que s’allargassà durant els tres-cents anys següents.
Aquestes formes de cessió i contractació agrària (com ara la masoveria, que va fer un autèntic boom com a fórmula contractual a partir de finals del segle XVI) i, més tard, el subestabliment i la rabassa morta (durant els segles XVIII i XIX, respectivament) es caracteritzaven pel manteniment, per part de l’emfiteuta, d’un gran control sobre el procés productiu que havia de desenvolupar l’arrendatari o masover, i alhora establia una durada de pocs anys (entre 5 i 7 anys). El fet que es tractés normalment de contractes a parts (l’arrendatari havia de pagar una part del producte a l’arrendador) permetia també al propietari emfitèutic “esquivar” les devaluacions monetàries provocades per la inflació. Alhora, els senyors feudals, en rebre sobretot els seus censos en diner i en topar constantment amb les resistències d’aquesta pagesia enfortida (sovint als tribunals), van veure la seva participació sobre el producte agrari cada cop més esmorteïda durant l’edat moderna. Els emfiteutes, doncs, van ser el grup que més va poder aprofitar els augments que va experimentar la renda agrària a partir dels contractes a parts de fruits i les cessions de terra a tercers.
L’agricultura catalana va passar per diversos moments d’altibaixos entre els segles XVI i XVIII. Després de la crisi baixmedieval, el “llarg segle XVI” va comportar la represa de les explotacions abandonades i l’augment de la superfície conreada (principalment a partir de la reducció del guaret). Superada una nova recessió, que coincidí amb la crisi general del sistema de mitjan segle XVII, l’agricultura catalana s’expandí de nou sota noves premisses i en què va prendre un protagonisme clau la intensificació productiva a partir de l’expansió dels conreus arbustius: avellaners, ametllers, olivera, garrofers i, sobretot, la vinya. Aquesta expansió agrícola fou sobretot una resposta a la “fam de terra” esperonada pel creixement demogràfic i que va comportar rompudes d’erms, boscos i garrigars, amb la consegüent desforestació. És d’aquesta època el famós paisatge de feixes que trobem per moltes zones de Catalunya, des de l’Empordà al Bages. Les feixes o bancals van permetre aprofitar les vessants dels turons i muntanyes expandint així la terra disponible pel conreu de la vinya.
Al Maresme, Tarragonès, Garraf i Baix Camp, la vinya ocupava entre el 45 i 55% de la superfície conreada. També la trobem amb profusió al Bages i l’Anoia, al voltant de les ciutats de Manresa i Igualada. Els principals protagonistes de les rompudes d’aquests conreus van ser els pagesos amb poca o gens de terra, a partir de rebre petits lots en subestabliment, especialment a través del contracte de rabassa morta que, tot i que es tractava d’una forma de subarrendament, traspassava prou drets al productor per a dotar-lo d’incentius per millorar la terra i extreure’n el màxim rendiment.
El parcel·lari català a mitjan segle XVIII es componia, doncs, d’una miríada d’explotacions que funcionaven amb la reduïda mà d’obra familiar per treure rendiment d’una orografia rocallosa i poc avesada als conreus cerealistes i en un context de fort creixement demogràfic. No obstant això, què va possibilitar aquesta voluntat de millora i exercici de profit de les terres per part de les capes més baixes del camperolat català? La resposta l’hem de trobar en el canvi de signe que es va donar en el context geopolític europeu a finals del segle XVII i que va afectar de manera decisiva el sistema de relacions comercials català a l’edat moderna.
L’eixida cap als mercats atlàntics
El sistema comercial català durant l’edat moderna no anava més enllà del Mediterrani, des d’on els comerciants catalans intercanviaven els productes del país per a l’obtenció d’algunes matèries primeres i sobretot excedents de cereal per abastir les sempre afamades ciutats litorals del Principat (en especial, Barcelona). Era una característica comuna en el món europeu de l’alta edat moderna, on trobem dos grans cercles comercials, al Bàltic i al Mediterrani, amb molta poca relació entre ells. No serà fins a les expedicions de les marines anglesa i holandesa que comencem a trobar intercanvis entre aquestes dues àrees, especialment a iniciativa seva. Els holandesos s’atansaven als ports mediterranis carregats de blat bàltic, i noliejaven amb productes mediterranis o provinents d’Amèrica, vins de Xerès o fruita seca i seda italiana. Aquest sistema comercial arribà a la seva fi amb l’ascens de l’hegemonia francesa al continent durant el regnat de Lluís XIV. La demanda de vins selectes i d’aiguardents provinents de les poblacions del nord l’ocupaven els comerciants francesos, fins que les mesures proteccionistes de Colbert van anar foragitant els mercaders holandesos, que van trencar relacions del tot amb l’esclat de la Guerra d’Holanda.
La producció d’aiguardent per exportar, doncs, va orientar definitivament els usos del sòl agrícola durant el segle XVIII, generant com a resultat principal l’extensió de la viticultura.
El forat deixat pels productors francesos, amb una demanda creixent per part d’Holanda i Anglaterra, va incentivar la producció de vins i aiguardents per part de les regions mediterrànies, si bé no totes van reeixir: si a Castella es comptaven quatre localitats on es produïa aiguardent (una a Granada i tres a Múrcia), cinc a València i algunes a Aragó, a Catalunya se’n compten cinquanta-quatre. La producció d’aiguardent per exportar, doncs, va orientar definitivament els usos del sòl agrícola durant el segle XVIII, generant com a resultat principal l’extensió de la viticultura. Com va observar precoçment Pierre Vilar, ens trobem en un canvi de paradigma pel que fa al mode de producció, en què els agricultors conreen principalment per satisfer una clara orientació mercantil generada per mercats llunyans.
Segons Antoni Simon, aquesta oportunitat mercantil va actuar com a “disparador” en una societat amb una estructura productiva que havia combinat un seguit d’elements que van possibilitar l’emergència d’una agricultura comercial. Tots aquests elements van conformar un marc institucional propi, format per drets de propietat i lleis favorables al lliurecanvisme i l’exportació (al contrari que a Castella, on hi funcionava el sistema d’estanco que, tot i que es va intentar imposar als territoris de l’antiga Corona d’Aragó a partir de 1740, es va haver de retirar sis anys després per les queixes). Si ens endinsem en el terreny de les interpretacions, els historiadors coincideixen que l’expansió de la viticultura i el canvi cap a una agricultura d’exportació fou un element decisiu per a l’emergència d’un capitalisme agrari que va influir més enllà de l’agricultura.
La protoindustrialització
Les transformacions suara esmentades van tenir com a resultat l’enfocament de la producció agrària cap a l’exportació de productes derivats del vi, cosa que va comportar l’expansió de les hectàrees dedicades al conreu de la vinya i a la innovació en les formes de cessió i gestió de la terra per part dels propietaris agraris, molts d’ells descendents de la pagesia remença que a la baixa edat mitjana s’havia alçat contra els senyors feudals. El més interessant de tot plegat, però, és que aquesta transformació que va patir el camp català també va tenir efectes en altres sectors a part de l’agrícola, com seria en el cas de la fabricació de productes manufacturats.
A l’Europa precapitalista, la producció artesanal se circumscrivia als mercats locals o regionals i quedava a càrrec dels membres de les corporacions gremials, organitzacions d’oficis que reglamentaven de manera detallada el procés productiu dels béns de consum manufacturats. Tot i així, al llarg dels segles XVI-XVIII, aquestes formes de producció van patir canvis substancials. Uns canvis que per molts autors van suposar les condicions necessàries (però no suficients) per al pas a les formes de producció del capitalisme industrial. Com veurem tot seguit, Catalunya va experimentar també aquests canvis en la producció manufacturera, molts dels quals van tenir una certa sinergia amb el desenvolupament del capital comercial durant aquelles centúries.
Un dels primers indicis de canvi el trobem en la mobilització de la producció tèxtil fora de les ciutats, especialment de Barcelona.
Un dels primers indicis de canvi el trobem en la mobilització de la producció tèxtil (principalment llanera) fora de les ciutats, especialment de Barcelona. Els sectors artesanals encarregats de la distribució de matèries primeres, que en el cas català coincidia amb l’ofici de paraire, van començar a col·locar estocs de llana per a la filatura al camp, lluny del control reglamentador dels gremis barcelonins. Els paraires, doncs, van aprofitar la força de treball de les famílies pageses situades a la primera i segona corona barcelonines per reduir els costos laborals en determinats estadis de la producció manufacturera. Aquesta forma de produir, que cercava la implicació de la força de treball de les famílies pageses (sobretot femenina) tot aprofitant els períodes d’inactivitat al camp, va reeixir en moltes zones del camp català. L’aprofundiment d’aquesta dinàmica productiva va propiciar un control cada cop més tenaç del procés productiu per part d’aquests “protoempresaris”, especialment quan la producció es va començar a destinar més enllà dels circuits locals o regionals per abastir mercats més amplis. Així doncs, si bé la producció mantenia el seu caràcter rural i domèstic i convivia amb l’activitat agrícola, al mateix temps requeria més inversió de capital i més canvis en l’organització del treball que no pas les activitats artesanes tradicionals, precisament perquè es tractava d’abastir mercats no locals.
Al llarg del segle XVIII, els canvis que va patir el règim demogràfic català, amb la ruptura del sostre malthusià, va comportar una forta disponibilitat de mà d’obra rural per part dels protoempresaris, que van poder aprofitar els canvis generats per les seculars transformacions agràries per disposar d’una oferta molt extensa de mà d’obra. En les zones on va prosperar la protoindústria llanera durant aquest període (la Plana de Vic i el Bages, la zona prepirinenca -Olot, Camprodon, Pla de l’Estany, etc.-) i la zona prelitoral (amb especial predominança al Vallès, al Montserratí i l’Anoia) les unitats domèstiques van poder complementar els ingressos agraris que els donava la vinya amb la feina en la manufactura, tot intensificant la força de treball familiar. A la plana de Vic, per exemple, Francisco de Zamora feia esment explícit a la dedicació dels habitants a les “fábricas de pelaires”, a més de les tasques agrícoles, durant els mesos d’hivern o els dies de mal temps.
La protoindústria, així doncs, va adaptar-se als canvis agrícoles i va permetre un ús més efectiu de la força de treball rural, cosa que va donar cohesió i profunditat al mercat interior, tot definint àrees d’especialització productiva. Al seu torn, la creixent especialització va permetre anar capturant mercats més enllà de l’àmbit català, mediterrani i atlàntic, penetrant en l’interior peninsular.
La combinació d’ambdues activitats fou clau per la supervivència de les unitats familiars: per una banda la mida de les parcel·les no era suficient per a l’autoabastiment de les unitats familiars i per absorbir tot el treball familiar disponible. Era necessari doncs una altra activitat per sobreviure mentre la terra, al seu torn, oferia certa protecció contra les incerteses de la producció per a mercats llunyans.
La formació d’un capitalisme des de sota?
L’economia i la societat catalanes, a partir de 1750, havien fet un tomb decisiu. Cal fer notar que això fou previ a la famosa revolució industrial, que es desenvolupà durant els primers decennis del segle XIX. La industrialització fabril, amb l’adopció de la màquina de vapor i la filatura de cotó com a sector capdavanter serà la culminació d’un procés, no pas l’arrencada.
En aquest breu article, he intentat mostrar les claus necessàries que van dur a la configuració d’una societat capitalista al sud d’Europa, una àrea que moltes de les explicacions tradicionals sobre el fenomen han tendit a denostar per diversos motius. Catalunya, però, fou un cas particular que sorprèn per les seves idiosincràsies i pel que això significà per la història dels catalans i de l’Estat espanyol. Aquestes claus tenen a veure amb l’emergència d’una agricultura comercial i d’una producció manufacturera enfocada a la producció per a mercats externs, on els productors van anar perdent progressivament el control sobre el procés productiu, que es va anar concentrant en poques mans. Aquesta realitat mostra també la creu de tot procés de transició cap al capitalisme, on el creixement econòmic ve acompanyat d’un procés de despossessió d’una part rellevant de la població.
Allò que definiria el procés de transició al capitalisme català va ser la intensificació del treball de les famílies pageses, el principal nucli de reproducció de les explotacions agràries i de la força de treball.
Les vies de despossessió de la pagesia catalana, però, no es van basar en una acció institucional o parlamentària impulsada pels grans terratinents, sinó amb un solapament de dinàmiques on s’hi barrejaven els efectes del crèdit, la dependència dels mercats, la renda feudal i la pressió demogràfica. Un solapament que conduïa la força de treball familiar cap a la diversificació i l’autoexplotació vers els conreus comercials i el treball tèxtil en la protoindústria catalana. Com bé va assenyalar Ellen Meiksins Wood, les “oportunitats” que oferia el mercat per a la complementació econòmica de les unitats familiars podien tornar-se en una lògica de dependència que imposés una dinàmica d’autoexplotació, intensificant la força de treball familiar (en altres paraules, obligant els seus membres, homes, dones i infants, a treballar fora del nucli familiar). Així doncs, allò que definiria el procés de transició al capitalisme català va ser la intensificació del treball de les famílies pageses, el principal nucli de reproducció de les explotacions agràries i de la força de treball, en clar contrast amb el que s’ha considerat i es considera encara en molts àmbits divulgatius com a via de desenvolupament del capitalisme agrari: l’expulsió dels pagesos de les terres conreades en sistema de camps oberts a partir d’enclosures i l’articulació de les relacions socials agràries a partir d’una estructura tripartida formada per un terratinent-propietari, un arrendador capitalista i mà d’obra pagesa assalariada.
Podria semblar, i algunes interpretacions interessades així ho han volgut plantejar, que la transició al capitalisme a Catalunya restà exempta de conflictes de classe. Si bé ja he deixat entreveure que això no fou així, és veritat que aquests no obeeixen a una lògica en què una classe ideològicament precapitalista imposa un seguit de condicions a una majoria que acabarà proletaritzant-se (de fet, poques vegades trobem un guió tan simple en el desenvolupament de les societats capitalistes). Insistiré però que aquest component conflictiu fou fonamental per explicar el resultat del procés. Al capdavall, són els homes i les dones els que fan la història des de contextos i interessos que els duen al conflicte.
Un primer cas molt evident el trobem amb el desenllaç de les guerres remences. L’emergència d’un segment “benestant” dins la pagesia catalana ja l’havia detectada Eva Serra contraposant una visió més negativa des del punt de vista pagès a la de Jaume Vicens Vives. Sens dubte, la resistència i capacitat d’organització dels remences va permetre establir un marc institucional que fou decisiu per al desenvolupament de l’estructura agrària catalana, amb el manteniment d’uns drets de propietat que no trobem en altres contextos europeus. Al seu torn, els propietaris agraris d’avantpassats remences esdevindran els propietaris de fet de les terres que progressivament s’aniran dedicant als conreus comercials durant el segle XVIII i seran els principals beneficiats de l’augment de les rendes agràries a través de figures contractuals favorables, deslligant-se alhora del minvant poder senyorial. El control per la terra, doncs, serà clau en el conflicte entre propietaris i rabassaires que s’estendrà durant tot el segle XIX.
Un altre exemple el trobem en els conflictes entre paraires i teixidors durant el desenvolupament de la manufactura llanera al llarg dels segles XVII i XVIII, en què els primers van aconseguir progressivament prendre el control del procés productiu i els béns d’equip per dur-lo a terme. L’acumulació capitalista en aquesta branca productiva permetrà més endavant el desenvolupament de la indústria fabril i l’avenç de la maquinització.
Per tant, el procés va comportar perdedors i guanyadors. Les noves oportunitats laborals i de participació mercantil van tenir els seus efectes en els patrons demogràfics. Segons sembla, en l’estudi de cas de Julie Marfany sobre Igualada, va descendir l’edat d’accés al matrimoni i va augmentar la fecunditat matrimonial, segurament a causa de la reducció del període d’alletament (una conseqüència del treball femení domèstic). Això va tenir com a resultat un augment de la natalitat i un ràpid creixement demogràfic durant el segle XVIII i inicis del XIX que gairebé va topar amb els sostres malthusians, generant crisis de mortalitat, especialment infantil. Mentrestant, es van eixamplar les diferències socials. Si bé la transició al capitalisme va comportar en les zones del nord-oest europeu un augment de la demanda de béns de consum i alguns de luxe per part de sectors intermedis, en el cas català només trobem una millora substancial del consum en els segments benestants.
En definitiva, com he anat insistint, el capitalisme català no es va instaurar a partir d’una classe terratinent ni a partir de l’actuació de grans tenidors de capital. En el si de la societat catalana, travessada per enormes diferències i contextos, de manera gradual, però també a partir de “salts històrics”, van anar emergint unes formes de produir i relacionar-se que van confeccionar els elements necessaris per a la seva transformació en una societat mercantil, dins el context d’expansió comercial propi de l’Europa de l’època (sumant-hi, és clar, el món colonial). Més que l’agència d’uns poderosos, el que ens mostra el cas català és l’expansió d’aquesta “compulsió muda” (com l’ha definida Søren Mau) en el moment en què la població catalana, sobretot a les zones litorals i d’interior, va entrar en contacte amb les dinàmiques mercantils i s’hi emmotllà en base al context institucional precedent.
