A les darreries del segle XVIII l’aiguardent era un bé altament preuat a una Sant Petersburg que, sota el regnat de Caterina la Gran, esdevenia un dels principals centres de poder del continent europeu. Durant dècades havia estat el producte català més exportat. Els ingressos que menestrals, comerciants i pagesos del país n’obtenien serviren per posar les bases de la primera revolució industrial catalana, amb el tèxtil com a pilar fonamental.

A diferència del nord d’Anglaterra, dels Països Baixos o del Piemont, Catalunya era un territori pobre en recursos, sense carbó, sense cotó, sense ferro, sense grans fonts d’energia hidràuliques ni ports importants. Vençuda definitivament el 1714, sotmesa a la monarquia hispànica i al poder de la noblesa extractiva castellana, aquell primer salt endavant industrial en època moderna es produí contra tot pronòstic. Igual que succeí entre els segles XIII i XV, Catalunya prenia de nou impuls i es projectava per damunt del seu pes econòmic i demogràfic, convertint-se en un dels territoris més pròspers i desenvolupats del continent.   

La segona revolució industrial, ja entrat el segle XIX, va suposar el gran impuls que elevà encara més el pes de l’economia catalana. A principis de segle XX havia esdevingut una de les principals potències industrials del sud d’Europa, i el PIB per càpita del Principat era del 180% en relació amb la mitjana espanyola. Afeblida durant la negra nit d’un franquisme que exercí de força centralitzadora cap a Madrid, però mantenint bona part de la seva capacitat, no ha estat fins tres-cents anys després d’aquell primer salt endavant que el miracle econòmic català ha començat a mostrar símptomes greus d’esgotament. Per segon cop des de la segona meitat del segle XVIII Catalunya s’empobreix avui en relació amb la mitjana europea, i durant les darreres dues dècades ha estat un dels territoris de l’OCDE on menys ha crescut la renda per càpita.

Motor històric de la indústria catalana, la producció tèxtil a Europa fou una de les primeres víctimes de la globalització, situant Catalunya a l’ull de l’huracà neoliberal. La irrupció del sistema de producció just-in-time, l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) l’any 2000, l’entrada en vigor de l’euro i l’ampliació de la UE a l’Europa central delmaren una economia ja de per si llastrada per un espoli fiscal estructural. El capital va accelerar durant aquests anys el seu desplaçament cap al rendisme i el sector terciari en cerca d’una major rendibilitat. Unida a les deslocalitzacions, la desinversió industrial provocà una de les davallades del PIB industrial més grans del continent. Així, si l’any 1980 la producció industrial suposava el 35% del PIB català, el 2019 aquesta xifra havia caigut fins al 18%. Entre l’any 2000 i el 2019 el nombre de treballadors del sector industrial caigué de 800.000 fins a 500.000. Aquesta és una xifra similar a la dels treballadors del sector turístic, la qual s’ha incrementat exponencialment en el mateix període, sense tenir en compte els que, per treballar sense contracte, no figuren a les estadístiques. La degradació del model industrial català enterrava el miratge de la “Dinamarca del sud” que alguns ambicionaren.

La degradació del model industrial català enterrava el miratge de la “Dinamarca del sud”

Del somni neoliberal a l’amarg despertar

Milers d’esportistes vinguts d’arreu del món ballaven al ritme de l’Amics per sempre de Los Manolos un calorós 9 d’agost de 1992 a l’estadi Lluís Companys. Era la clausura d’uns Jocs Olímpics batejats pel president (franquista) del COE Joan Antoni Samaranch com els millors de la història, i que van esdevenir tota una celebració d’optimisme col·lectiu del nou període històric que s’obria al món. A principis d’aquell any Francis Fukuyama havia decretat que la democràcia liberal era la forma final de govern i destí inevitable per a totes les nacions, a la seva arxiconeguda obra La fi de la història i l’últim home. Casualitat o habilitat editorial, la seva publicació es produí tan sols dies després de la dissolució definitiva de l’URSS el desembre de 1991, punt final a quatre dècades de Guerra Freda i a la divisió del món en blocs. Pocs mesos després dels Jocs de Barcelona un jove Bill Clinton s’imposava electoralment a George H. W. Bush, esdevenint 42è president dels Estats Units, i el portador de la flama del poder global hegemònic nord-americà i de la bona nova del nou món unipolar que s’alçava com a força irresistible. Les notícies que arribaven d’una Iugoslàvia en flames no aigualiren l’eufòria de la qual durant quinze dies Barcelona n’esdevingué capital global. La festa col·lectiva dels Jocs de l’inici del nou ordre mundial també permeté a l’estat espanyol portar a terme una operació de neteja final de cara després del franquisme, i serví a les elits de Madrid i de Barcelona per vendre la ficció de la fi del conflicte nacional, una ficció que fou apuntalada amb una de les majors ràtzies judicials contra l’independentisme català (l’operació Garzón).

L’ordre neoliberal agafava embranzida i s’imposava com a únic horitzó imaginable, a cavall de la desregulació mercantil i del lliurecanvisme comercial impulsats a principis dels anys vuitanta durant els mandats de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. La creació del mercat únic europeu l’any 1993, de la NAFTA l’any 1994 i de l’OMC el 1995 en foren algunes de les grans fites. Les deslocalitzacions industrials cap a països en vies desenvolupament esdevingueren pràctica habitual, mentre el Consens de Washington era imposat com a gran dogma de fe, defensant certeses llavors inqüestionables com que si la Xina, i la Rússia postsoviètica, abraçaven el capitalisme esdevindrien democràcies liberals de forma inevitable. S’iniciava també el llarg procés d’empobriment relatiu de les classes treballadores occidentals, grans perdedors d’un moment històric que beneficià a les classes altes dels seus països, i a les classes altes, però també baixes, de la resta del món.

Tres dècades més tard, a la primera entrevista que concedí després de ser nomenat nou Secretari d’Estat nord-americà el gener passat, Marco Rubio carregà durament contra aquell triomfalisme del final de la Guerra Freda. Contra la idea que totes les nacions de la terra esdevindrien membres de la “comunitat democràtica liderada per Occident”, i on la política exterior al servei de l’interès nacional fou substituïda per una al servei de l'”ordre mundial liberal”. Rubio denuncià també el compromís gairebé religiós amb el lliure comerç, una dinàmica que va fer col·lapsar la capacitat industrial nord-americana i va desplaçar les cadenes de subministrament crítiques cap als seus competidors. “L’ordre global de postguerra freda no només és obsolet. Ara és una arma utilitzada en contra nostra”, afirmà.

Poques setmanes després, en un discurs en el marc de la Cimera del Dinamisme Americà el 18 de març, el vicepresident JD Vance titllà la desindustrialització com una amenaça per a la seguretat nacional, i per a la força de treball als EUA. De nou, en culpà la globalització, lamentant que la deslocalització industrial hagués provocat la pèrdua de llocs de treball als extrems més baixos de les cadenes de valor. També, que amb el temps aquesta hagués impulsat un desenvolupament tecnològic que ha fet que països com la Xina ocupin cada cop més porcions dels extrems més elevats d’aquestes.     

El declivi industrial dels EUA té, però, causes addicionals. Des que Nixon enterrà el patró or com a valor de referència i posa fi a la convertibilitat dòlar-or l’agost de 1971, el dòlar reforçà el seu valor com a divisa de reserva global. En l’actualitat, prop de la meitat del comerç internacional s’efectua en aquesta moneda. Durant dècades, aquest avantatge competitiu ha permès als EUA finançar-se a preus baixos i mantenir una gran capacitat de compra a l’exterior mitjançant un dèficit constant. Més enllà de les deslocalitzacions, aquest és l’altre gran causant d’una desinversió industrial que ha fet que aquest sector passés de representar el 25% de l’economia nord-americana el 1950, al 10% actual.

Prop de mig segle d’ençà de l’adveniment del neoliberalisme, aquest sembla haver arribat a la seva definitiva fi. El retorn de Donald Trump a la presidència dels EUA ha posat punt final a l’era de la globalització. Després d’un primer mandat on ja va reintroduir els aranzels com a instrument de política exterior, l’anunci de l’administració Trump d’elevar la taxa aranzelària efectiva a desenes de països a partir del 2 d’abril, amb especial intensitat envers les importacions provinents de la Xina, tanca un cicle històric, i n’obre un de nou que pot provocar una onada proteccionista arreu del planeta.

La fi del dogma lliurecanvista ha arribat per a quedar-se

L’assessor en cap de Donald Trump en matèria econòmica, Stephen Miran, va reconèixer el 7 d’abril que es tracta d’una estratègia de pressió econòmica per forçar un nou acord global que permeti reindustrialitzar l’economia nord-americana i alhora devaluar el dòlar, reorientant la seva economia vers les exportacions a fi de fer-les més competitives. En altres paraules, reduir el dèficit comercial sense renunciar a mantenir el paper del dòlar com la divisa dominant en el sistema internacional. Aquest acord econòmic podria venir acompanyat d’una nova lògica en els acords de defensa amb els fins ara aliats dels EUA, condicionant-los a increments de la despesa militar local (i a més compres d’armament als nord-americans), o inclús, a una compensació econòmica. Més enllà o no de la viabilitat d’aquest pla, la fi del dogma lliurecanvista ha arribat per a quedar-se. Enmig de la boira de les incerteses i de la confusió generada, l’única certesa veritable és que el món travessa la fi d’una època, motivada no només per la voluntat dels EUA d’impedir l’adveniment de la Xina com a principal potència del planeta, sinó, de fet, per la seva ambició d’esdevenir la nova Xina en termes de capacitat industrial.       

La transformació política viscuda als EUA els han portat a convertir-se ara en el principal agent revisionista d’un ordre que ells van contribuir com ningú a bastir. Ara consideren que constreny el seu potencial, i que beneficia per damunt de tot el seu principal competidor geopolític. L’adhesió al neoliberalisme com a dogma de fe es feu, doncs, més que per una creença ideològica, per maximitzar el seu poder econòmic i polític en un moment històric determinat, abandonant llavors el tradicional proteccionisme nord-americà. Una realitat que, amb l’ascens de la Xina, ha canviat de forma dràstica. La naturalesa de l’antic ordre accelera l’increment del control xinès sobre les cadenes de valor tecnològiques i industrials arreu del món, fet que atempta contra l’interès nacional nord-americà.

El nou paradigma situa els Estats Units no només com un dels principals valedors de la lògica multipolar competitiva que durant anys havien negat i combatut, sinó també, de la naturalesa purament transaccional en les relacions tant amb rivals com amb els suposats aliats. Amb el recurs a la guerra comercial els EUA aspiren ara a reposicionar-se a les cadenes de valor global de forma més favorable als seus interessos, i maximitzar el seu poder davant de la Xina. En aquest intent de reordenament global, l’imperialisme nord-americà pren noves formes, que de fet el reconnecten amb el seu propi passat. Per això, la seva estratègia inclou també incrementar el seu accés directe a matèries primeres (com ho mostra la seva ambició expansionista envers Groenlàndia o el Canadà i l’acostament a Rússia) i també el control sobre la navegació a l’Àrtic i a través del canal de Panamà.         

Dependències europees… i catalanes  

Si la segona meitat del segle XX va estar definida per la competició entre els EUA i l’URSS, la naturalesa del segle XXI ve determinada per la creixent rivalitat entre Washington i Beijing. Enmig de les dues grans potències, els països europeus corren el risc de perdre el tren de la cursa tecnològica i industrial enfront de xinesos i nord-americans. Sumat als efectes de l’agressió russa contra Ucraïna, el gir impulsat per l’administració Trump ha deixat en evidència les febleses estructurals del model europeu de creixement de les darreres dècades. Especialment en el cas d’Alemanya, es basà en l’estabilitat geopolítica i en una triple dependència: de la defensa nord-americana, del comerç amb la Xina, i dels hidrocarburs assequibles russos. Les turbulències del present han fet volar pels aires aquest esquema en l’àmbit econòmic i de seguretat. La crisi que pateix Europa és, però, i per sobre de tot, d’identitat, mirant de trobar un nou paper al món després de dècades acostumada a viure sota l’ombra d’una potència que ara ha decidit jugar per lliure.

En el cas de Catalunya, la cojunctura històrica és especialment greu. L’enduriment dels temps ha trencat les costures del seu model, i la crisi que viu el país és un sagnant reflex d’anys de males decisions. Catalunya paga com ningú el preu d’haver volgut ser durant dècades l’alumna més avantatjada del dogma neoliberal, i amb aquestes condicions de sortida afronta als reptes d’un món post-liberal on les dependències acumulades es pagaran cada cop més cares.

Catalunya paga com ningú haver volgut ser l’alumna més avantatjada del dogma neoliberal

La primera, la més greu de totes, és la que representa el monocultiu turístic. Amb una importància del 14% sobre el conjunt del PIB de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la fugida endavant de l’aposta pel creixement sense límits d’aquest sector no s’atura. Ni més ni menys que vint milions de turistes estrangers van visitar Catalunya el 2024, un increment del 10% respecte a l’any anterior, i pràcticament un 35% més que el 2022. El que és el mateix: dues vegades i mitja la població total del país, amb un impacte equivalent al que patiria Alemanya si rebés 200 milions de visitants anuals, o França 170 milions. De forma similar al que succeeix amb la maledicció dels recursos a països que, com Veneçuela o l’Aràbia Saudita, disposen de reserves abundants de recursos naturals, l’abundància catalana de sol, platja, i patrimoni cultural i natural, accentua la desinversió en sectors productius, i promou la creació massiva i estacional de llocs de feina de baixa qualitat. En un món d’inestabilitats creixents, la dependència del turisme converteix l’economia catalana en menys resilient als xocs externs, com ho mostra el fet que el PIB català es desplomés un 11,4% l’any que esclatà la COVID-19 en comparació amb la davallada d’un 6,8% que es produí al conjunt de la UE (a les Illes Balears la caiguda arribà fins al 23,7%).

Una altra de les grans febleses catalanes es troba en un àmbit tan sensible com l’energètic. A cada any que passa s’incrementa el volum d’electricitat que Catalunya necessita importar de l’exterior per abastir el seu consum. Si l’any 2022 fou el 8% del consum total, el 2023 aquesta xifra ascendí fins al 14%. Amb l’entrada en funcionament la línia de Molt Alta Tensió (MAT) que travessarà Catalunya amb electricitat d’origen renovable procedent de l’Aragó, aquesta dependència es pot accentuar, quan manquen pocs anys pel desmantellament previst de les centrals nuclears situades al nostre territori (Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035), les quals produeixen el 50% de l’energia al país. La situació és especialment greu si es té en compte que, tot i ser un dels territoris europeus més propicis per a la generació d’energia renovable, especialment fotovoltaica, aquesta representa només un 19,1% de la producció energètica catalana, lluny del 56,8% de la del conjunt de l’estat, i del 43% del de la UE.

L’economia catalana està especialment exposada als efectes d’una guerra aranzelària. Durant els darrers anys, les exportacions han anat guanyant pes, i el 2024 arribaren a representar el 35,7% del seu PIB, i un 26% del conjunt de les exportacions de l’estat. Les que tenen com a destinació els Estats Units, focus principal de les tensions comercials, són les que més van créixer, prop d’un 20% respecte al 2023, fins a esdevenir un 4,3% del total i la principal destinació fora de la UE. L’exposició a les mesures proteccionistes nord-americanes també és indirecta, amb un impacte pel que fa a les exportacions de components per a la producció de maquinària i vehicles que en última instància són exportats als EUA, des de països com Alemanya, segona destinació principal de les exportacions catalanes amb un 10,9% del total. Un sector exportador fort és un bon indicador, però una dependència excessiva és una vulnerabilitat, especialment quan existeix una demanda externa cada cop més volàtil, i sotmesa a les creixents turbulències comercials.

Una dependència excessiva és una vulnerabilitat

La dependència del sector exterior és també conseqüència de no haver apostat per l’enfortiment del consum intern, de retruc conseqüència d’un model terciaritzador on els salaris cada cop són més baixos, i on la capacitat de consum local es redueix. Segons un estudi fet públic recentment per la Intersindical, el salari mitjà brut que perceben els treballadors de Catalunya ha experimentat una pèrdua de poder adquisitiu acumulat de més de 56.000 € en el període 2004-2023. Així, l’anomenada “devaluació interna” permet maquillar les dades macroeconòmiques (aturar les recessions, incrementar les exportacions, incrementar la competitivitat a còpia de mantenir els salaris baixos) a canvi de mantenir una classe treballadora catalana cada cop més empobrida.

En últim lloc, el tipus d’oferta laboral de baix cost ha alimentat les diverses onades migratòries que durant els darrers vint-i-cinc anys han fet que Catalunya hagi estat un dels territoris de la UE que més ha crescut en població, passant de 6 milions d’habitants a més de 8. El creixement macroeconòmic i demogràfic in aeternum continua sent l’únic pla concebible de les elits econòmiques del país, com ho mostra la naturalitat amb què la consellera Sílvia Paneque parlava fa poques setmanes de “la Catalunya dels 10 milions”.  Amb el PSC al capdavant de totes les grans institucions del país, aquesta fugida endavant passa ara a recuperar la proposta fallida d’un Jocs Olímpics d’Hivern pel 2038, o inclús, aspirar a organitzar uns nous Jocs Olímpics d’estiu l’any 2036. Es tracta, en essència, de continuar l’aposta per un model econòmic alimentat a cop de fires, congressos i macroesdeveniments, que s’alimenta de l’entrada constant de treballadors precaris, i que provoca un enfonsament dels salaris i de les condicions de vida de bona part de la població catalana.

Sumat al llast estructural que suposen l’espoli fiscal i la manca de sobirania, aquest model contribueix any rere any a un tensionament cada cop més insostenible dels serveis públics, del sistema de transport de Rodalies, de la sanitat pública i de l’ensenyament, portant-los fins al límit del col·lapse. Tot un procés de subdesenvolupament programat que se situa a la base de la creixent precarització de les condicions de vida de la joventut catalana, especialment pel que fa a l’accés a l’habitatge, bé bàsic per a la vida que ha esdevingut un privilegi. De retruc, amenaça la salut de la llengua catalana, i és una de les causes fonamentals del procés de desnacionalització que pateix el país, fent trontollar les bases del sistema d’integració i degradant els mecanismes que faciliten la identificació dels nouvinguts amb la cultura de la terra d’acollida.

Cap a un nacionalisme econòmic?

El poder global es reordena a gran velocitat. En lloc de fer-ho mitjançant una gran guerra mundial, com succeí en dues ocasions durant la primera meitat del segle XX, ara ho fa mitjançant una competició econòmica, militar i tecnològica entre potències mundials i regionals que genera múltiples conflictes bèl·lics arreu del planeta, el nombre més alt des de la fi de la Segona Guerra Mundial (un total de 56, amb 92 països involucrats fora de les seves fronteres). La competició per l’accés a terres rares i altres reserves de minerals, el control de les cadenes de valor i nusos logístics, i ara, la guerra comercial, són manifestacions d’aquesta rivalitat multipolar que va a més, on múltiples actors malden per millorar la seva posició de força relativa, fins a l’establiment d’un nou ordre que pugui ser estable, si és que aquest acaba arribant. En aquest context, caracteritzat també per una escassetat de recursos, les relacions econòmiques i industrials han esdevingut més que mai una qüestió de poder geopolític.

Les relacions econòmiques i industrials han esdevingut més que mai una qüestió de poder geopolític

En un moment de reequilibri internacional, la lògica de l’economia com la de joc de suma zero pren cada cop més força. En aquest context, Catalunya ha de canviar la forma com veu el món, i la forma com es veu a si mateixa en relació amb aquest món. Això implica entendre l’economia en clau de poder, i les decisions que es prenen com una oportunitat per a l’enfortiment de la resiliència nacional, en un entorn cada cop més incert. Implica superar les dependències estructurals que afebleixen i empobreixen al país, i l’addicció als paràmetres culturals d’un món que s’esvaeix a marxes forçades, per adaptar-se a la forma d’entendre i operar que marquen les coordenades històriques del present. En un moment en què l’interès nacional esdevé de nou de forma inqüestionable el principi rector de l’economia i la política internacional, redoblar l’aposta per al neoliberalisme d’un món que s’esgota és la millor recepta per a la misèria.

La fortalesa d’una nació té bases materials. Rau en el poder productiu, i en les condicions de treball i qualitat de vida de la gent. La capacitat de nacionalització només pot anar acompanyada d’un projecte sòlid econòmicament, social i cultural. Pensar l’economia des d’una mirada i ambició autocentrada implica assumir que, en un moment històric de minorització de la catalanitat, la seva supervivència ha de constituir el nucli de tota noció d’interès nacional, i en conseqüència, de la planificació econòmica. També, entendre que aquesta supervivència és indestriable i està travessada per la protecció del conjunt de béns fonamentals (socials, culturals, lingüístics, territorials, ecològics) que caracteritzen la idiosincràsia de la nació a preservar, especialment en un període històric de crisi ecosocial. Un veritable nacionalisme econòmic només pot ser, per naturalesa, socialment equitatiu i ecològicament sostenible, com a bases sobre les quals bastir un projecte de revitalització cultural i lingüística.

En una Catalunya que s’empobreix, el repte no només gira entorn de com redistribuir la riquesa, sinó també, de com ser capaços de tornar a crear-la. Un desafiament que exigeix maximitzar les fortaleses existents, al sector químic, el de les ciències biològiques, la producció de vehicles, o el sector de l’alimentació, connectant de forma més eficient la indústria amb l’àmbit del coneixement, mitjançant una iniciativa pública decidida que promogui les polítiques de reindustrialització. També, que impulsi el decreixement turístic, entomi una necessària reforma d’administració pública catalana esdevinguda ineficient, i promogui un increment salarial com a bases sobre les quals refer la qualitat de vida dels catalans.    

Si el tèxtil fou una de les pedres angulars de la primera revolució industrial, la quarta avança ara al ritme que marquen els progressos de la intel·ligència artificial. L’inesperat èxit de DeepSeek ha demostrat fins a quin punt no calen ni grans centres de dades, ni inversions de milers de milions d’euros, ni deixar una gran empremta ecològica, per crear i fer ús d’un xatbot, esdevenint un model per l’economia digital de la qual el país se’n pot beneficiar. Igual que feren els menestrals del segle XVIII, en un moment present on la història es projecta sobre la terra catalana en forma de penombra, cal posar de nou la força i l’enginy del país a treballar pel benestar material i el progrés social, per a assegurar la supervivència nacional i per a recuperar la vitalitat de la nostra vida col·lectiva. La d’una Catalunya que, de nou, pugui tornar a ser rica i plena.