Per a qualsevol llengua minoritzada, poder ser recuperada en l’àmbit socioeconòmic de la seva comunitat lingüística o al territori que li és propi és estratègic. En la majoria dels casos, al llarg de la història un dels primers espais (juntament amb l’educació) en què se substitueix la llengua que és pròpia del territori ha estat l’àmbit laboral, tant el privat com en l’administració pública; relegant la llengua oprimida a l’àmbit privat o a certes expressions culturals.

Alhora, un dels camps en què és més difícil la recuperació d’una llengua minoritzada és l’àmbit laboral. La majoria de les llengües que avui estan en procés de recuperació han iniciat el procés centrant-se en l’educació, la cultura, creant mitjans de comunicació en aquesta llengua o guanyant espais a l’administració pública.

El cas de l’euskera no ha estat una excepció. Després de segles de conquestes i guerres diverses, la progressiva pèrdua de sobirania i la imposició de la llengua espanyola a les quatre províncies del sud del territori i de la llengua francesa a les tres del nord d’Euskal Herria van suposar la gairebé total desaparició de l’euskera, arraconat a l’àmbit familiar i privat a certes comarques. El coneixement de l’euskera es va desplomar fins a arribar al 20% durant el franquisme, el moment de retrocés més gran. En el cas dels territoris sota el domini de França, el retrocés a conseqüència de la política lingüicida de l’estat ha continuat fins avui, en què per primera vegada s’està aconseguint frenar el retrocés del coneixement de l’euskera entre les noves generacions. Avui en dia, al voltant d’una tercera part de la població de tota Euskal Herria té un coneixement suficient d’euskera, però el percentatge es duplica entre les generacions més joves, malgrat que amb grans diferències segons les comarques i segons el nivell de coneixement (primera o segona llengua, facilitat d’ús…).

La desaparició gairebé total de l’euskera a l’àmbit socioeconòmic té causes concretes

Aquest retrocés de l’euskera va suposar una desaparició gairebé total en l’àmbit socioeconòmic, amb causes concretes:

• Un estàtus jurídic i unes lleis contràries a l’euskera i impulsores de l’hegemonia de l’espanyol i el francès. Des de les respectives constitucions que imposen l’oficialitat d’aquestes dues llengües, fins als estatuts autonòmics i normatives sobre l’euskera que com a molt li reconeixen certa oficialitat (no a tot el territori i sempre subordinada al castellà, al nord del territori ni tan sols això), tota l’arquitectura jurídica està basada sobre un principi: el castellà i el francès són obligatoris, l’euskera és opcional. Aquest principi es trasllada d’una manera més acusada a les empreses, que estan obligades a fer servir les dues llengües majoritàries (en el coneixement lingüístic dels treballadors, en l’etiquetatge, en la seva relació amb l’administració, en el paisatge lingüístic, etc), mentre que l’ús de l’euskera és totalment voluntari.

• Polítiques lingüístiques no només no favorables, sinó contràries. Seguint aquesta lògica de la voluntarietat de l’euskera, les institucions locals més favorables a l’euskera es limiten a l’impuls al món socioeconòmic mitjançant mesures “amables”. Així, majoritàriament es dediquen a donar ajudes econòmiques a les empreses perquè utilitzin l’euskera, o en fomenten l’ús mitjançant actes simbòlics com firmar certs compromisos no obligatoris o a través de certificats. Mesures amb molt poc recorregut i influència real en l’euskaldunització de les empreses.

• Polítiques lingüístiques dirigides majoritàriament per partits polítics amb ideologies lingüístiques que en cap cas tenen com a objectiu la total normalització de l’euskera i l’assoliment de la seva hegemonia, ni al sector socioeconòmic ni a Euskal Herria en conjunt. Així, el PNB històricament ha declarat que l’objectiu de la seva tasca a favor de l’euskera (la qual ha impulsat des de les institucions del País Basc  els últims quaranta anys) és aconseguir un “bilingüisme social” en què el castellà i l’euskera estiguin en un suposat equilibri, “des de la voluntarietat de l’euskera i sense imposar-lo”. Però la realitat sociolingüística i els embats constants dels dos estats han demostrat la impossibilitat d’aconseguir aquest objectiu. En conseqüència, el PNB es troba actualment intentant reformular el seu projecte lingüístic per a Euskal Herria, intentant guanyar temps amb anuncis de plans estratègics i de congressos internacionals.
  
  D’altra banda, l’esquerra estatal, representada principalment pel PSOE per la importància que ha tingut i els anys que ha format part dels diferents governs del País Basc i de Navarra, ha tingut i té una posició totalment bel·ligerant cap a l’euskera. Des de la seva creació ha considerat l’euskera com un obstacle per a la unitat i igualtat dels treballadors -és clar, unitat i igualtat dels treballadors dins del marc espanyol. I des d’aquest punt de vista, al llarg de la seva història no són poques les vegades que han advocat per la desaparició d’aquesta llengua. Aquesta posició extrema l’han haguda de rebaixar en les últimes dècades, atès el suport majoritari a l’euskera en la societat basca i el suport que té també per part d’un sector de dins del partit. Tot i això, quan és l’hora de parlar de mesures a favor de l’euskera, els dirigents del PSOE s’afanyen a mostrar-s’hi en contra, al·legant que és una “imposició” i demanant “llibertat lingüística”. No en va, moltes de les denúncies judicials que s’han interposat en els últims anys en contra de mesures per impulsar l’euskera en l’administració pública provenen d’aquest sector polític. Com a referència, cal tenir present que el Partit Socialista d’Euskadi, i molt menys el de Navarra, no donaria suport a un text com el del Pacte Nacional per la Llengua al qual s’han sumat els socialistes catalans.

• Un empresariat en la seva gran majoria és contrari a l’euskera o no gaire disposat a impulsar-lo. Fins i tot en el cas d’empresaris d’ideologia nacionalista, que al llarg de la història no han vist com a un element imprescindible la normalització de l’ús de l’euskera en les seves pròpies empreses. Així, no arriba al 5% el percentatge d’empreses que desenvolupen algun tipus de pla de normalització de l’euskera.
  
  Davant d’això, per a gran part dels i les treballadores, la lluita a favor de la recuperació de l’euskera ha estat històricament vinculada a la lluita de classes en l’àmbit d’Euskal Herria, i viceversa. La lluita per l’alliberament nacional i social com a dues cares de la mateixa moneda. Aquesta perspectiva es plasma, entre d’altres, en el fet que una part important de les persones treballadores immigrants arribades a partir de la segona meitat del segle XX  s’ha implicat en la recuperació de l’euskera, des d’una consciència d’haver arribat a un poble que té una llengua pròpia diferent de la seva pròpia d’origen. Així, van ser i són moltes les persones immigrants que aprenen euskera a les classes per a adults, o que s’han implicat en la creació d’ikastoles o en l’extensió del model d’immersió en euskera a l’escola pública, i escolaritzen a les seves filles i fills en euskera, o que han donat suport de totes les maneres a les mil i una iniciatives desenvolupades en les últimes dècades a favor de l’euskera.

• La repressió, en les seves múltiples formes. Per comentar només el què en aquest moment està en plena activitat repressiva, des de l’any 2021 al País Basc i des d’uns anys abans a Navarra, diferents agents sindicals i polítics (amb un protagonisme especial de CCOO, UGT i el Partit Socialista) estan duent a terme una ofensiva contra l’impuls de l’euskera a l’administració pública, i han portat a judici sistemàticament moltes ofertes públiques de feina i altres mesures administratives com alguns plans de normalització de l’euskera. Així, en aquests últims anys hem conegut unes 50 sentències contràries a l’euskera, en què els jutges han començat a tergiversar la interpretació que s’ha fet durant quatre dècades del reglament de l’euskera en l’administració, i considera com a màxim a no superar el que fins ara es considerava un mínim a partir del qual avançar progressivament. Aquesta ofensiva judicial està posant en qüestió el procés de normalització de l’euskera en l’administració pública.

Davant d’aquesta situació d’opressió nacional i impuls per fer desaparèixer l’euskera, el moviment sociopolític que sorgeix a mitjan segle passat per alliberar Euskal Herria, i com a part intrínseca d’aquest alliberament per aconseguir una Euskal Herria euskaldun, s’ha anat adaptant als reptes i amenaces que se li han plantejat en aquest procés de recuperació de l’euskera.

Com a part d’aquesta evolució de l’esquerra independentista, el sindicat de classe i abertzale LAB també ha anat adaptant la seva línia política per impulsar l’euskera, i actualment segueix aquests eixos d’actuació principals:

• Aconseguir un sindicat que sigui totalment euskaldun i funcioni en euskera. Això, que vist des d’altres realitats sociolingüístiques pot semblar normal o que es realitza per se, ha estat una de les grans revolucions internes no només del sindicat LAB sinó de tota l’Esquerra Abertzale (i també d’altres subjectes abertzales). Quan LAB neix l’any 1974, com gairebé tots els organismes que sorgeixen en aquella època, era un sindicat gairebé totalment castellanoparlant, en consonància amb la realitat sociolingüística de l’època. Seguint la premissa que per euskaldunitzar tot un poble abans t’has d’euskaldunitzar a tu mateix, LAB ha seguit un programa amb diferents eixos per aconseguir aquest objectiu: implementar el criteri segons el qual els i les alliberades que s’incorporin han de ser saber euskera, i en el cas d’alliberats que no sàpiguen euskera cal matricular-los a classes per a l’euskaldunització d’adults amb el compromís d’aprendre’l, adoptar l’euskera com a llengua única de funcionament intern en la majoria d’òrgans i federacions, anar fent passos perquè l’euskera sigui la llengua principal de comunicació pública, etc. Encara queda camí per córrer per aconseguir l’objectiu, però el canvi fet respecte als inicis és radical.

Cal desenvolupar acció sindical específica amb la reivindicació de l’euskaldunització

• Entrellaçar l’acció sindical amb la lluita per l’euskera seguint dos eixos: en primer lloc, que la llengua feta servir en l’acció sindical sigui l’euskera i que en les reivindicacions que facin els i les treballadores mitjançant la lluita sindical s’hi incloguin també reivindicacions perquè l’euskera avanci als seus respectius centres de treball. Des d’una perspectiva interseccional, LAB cada cop impulsa més que a les reivindicacions laborals clàssiques s’hi sumin altres reivindicacions com les lingüístiques, les feministes i les antiracistes entre d’altres, per aconseguir una taula de peticions integrals. En segon lloc, desenvolupar una acció sindical específica amb la reivindicació de l’euskaldunització. Així, per exemple, per a fer front a l’ofensiva judicial comentada, LAB impulsa un protocol de mobilitzacions de resposta. Dins d’aquesta lluita sindical en contra dels atacs a l’euskera i a favor de la seva normalització, aquesta tardor es durà a terme un calendari de mobilitzacions que suposaran un salt en aquest àmbit.

• Impulsar una tasca de conscienciació dels drets lingüístics dels i les treballadores, i treballar perquè els exerceixin. La majoria dels treballadors no és conscient que conjuntament amb els seus drets laborals, sindicals i polítics entre d’altres, també és subjecte de drets lingüístics. Que també tenen dret a fer de l’euskera la seva llengua de treball, contra la inèrcia assumida al món laboral en favor de l’espanyol.

• Desenvolupar un eix de pressió cap a les institucions perquè adoptin lleis que obliguin les empreses a establir mesures a favor de l’euskera: que adoptin polítiques lingüístiques a cada empresa, que posin en marxa plans de normalització, que entre les clàusules socials s’hi incloguin clàusules a favor de l’euskera, que es donin ajudes i facilitats per part de les empreses perquè els seus treballadors i treballadores aprenguin euskera, etc.
  
  Aquesta tasca de pressió cap a les institucions té el seu complement en la tasca de pressió que el sindicat duu a terme amb aquestes peticions empresa a empresa, sectorialment i en les relacions que tenim amb les associacions patronals.

Existeix una inèrcia assumida al món laboral en favor de l’espanyol

• Davant del repte cada vegada més gran per a les llengües minoritzades que suposa la immigració, LAB treballa cada vegada més la idea que el sindicat sigui un pont (entre d’altres) entre el món de l’euskera i els immigrants, començant pels immigrants que s’afilien i els delegats, i mitjançant aquests amb els seus companys de feina immigrants. La realitat sociolingüística existent sumada a l’impuls majoritari de les institucions és el que provoca que aquestes persones s’integrin majoritàriament mitjançant la llengua espanyola.
  
  Com a sindicat abertzale i euskaltzale, LAB es proposa fer la seva aportació perquè aquestes persones entenguin que han vingut a un poble diferent de l’espanyol, amb la seva llengua pròpia, que els oferim que sigui la llengua comuna de tots, llengua de cohesió social per crear entre tots un model d’interculturalitat propi. I, en paral·lel, donem gran importància a fer front als brots de xenofòbia i feixisme que des de dins del mateix món euskaldun estan sorgint amb l’excusa de la immigració.

• Per a dur-ho a terme donem gran importància al treball col·lectiu amb altres sindicats, amb el moviment social a favor de l’euskera i amb altres agents socials. El repte de normalitzar l’euskera en general, i específicament en l’àmbit socioeconòmic és tan colossal que tota col·laboració és poca. Amb aquest objectiu, des de fa uns anys hi ha un acord ampli impulsat per Euskaldintzaren Kontseilua denominat Batuz Aldatu (Unint-nos canviar, impulsar el canvi) al qual ens hem unit més d’un centenar d’organitzacions de tota mena i que en els mesos vinents té com a objectiu impulsar una dinàmica potent i grans mobilitzacions per impulsar un canvi en les actuals polítiques lingüístiques de les institucions a favor de l’euskera.

[Traducció de l’article original feta per l’equip editorial de Nexe Nacional]