La pel·lícula d’en Dani de la Orden em va semblar molt fluixa. Recordo que després de veure-la vaig estar uns dies defensant-la davant dels amics perquè no m’agrada com ataquem sempre les nostres produccions culturals pel sentiment d’autoodi inoculat pels segles de subordinació política a una cultura castellana, que en termes generals ens estima poc. No, jo soc dels que procuro pagar entrada si la pel·lícula és catalana. I després, si cal, criticar, però primer el suport. Com he dit, una pel·lícula bastant fluixa: un “Ventdelplà” a primera línia de mar. Sí… els drames interns d’una mare, un pare egoista i dos o tres fills narcisistes. Allò que en diem problemes del primer món. El que està guapo és la casa, bé, el lloc on està construïda: el paradís terrenal que Dalí va fer servir de teló de fons pel millor de la seva obra. El paisatge que trosset a trosset ens hem anat venent als europeus amb més poder adquisitiu o que hem rebentat de turistes que, entaforats al mil·límetre com calçots a la graella, fregim cada estiu sota sol. Per què ens entretenim amb drames de problemes del primer món quan el nostre drama és com fer que a casa nostra seguim vivint com en el primer món?
Si l’hagués sentit per primer cop m’hagués saltat alguna llàgrima, però a mi ja me l’havia explicat Gabriel Rufián
El millor de la pel·lícula ha estat el discurs del guionista recollint el seu premi Gaudí i les obligades batalletes de twitter. Em van haver d’avisar perquè, com em passa amb la típica escena que posen rere els crèdits, ja feia estona que m’havia aixecat de la cadira. Si no mires TV3 ni entres a les xarxes, sembla que Catalunya no existeixi. D’això en podem parlar un altre dia. Bé, tenim el galliner esvalotat amb l’enèsima reivindicació xarneguista i les seves previsibles rèpliques i contrarèpliques: que si la burgesia catalana, que si immigració massiva per diluir la identitat catalana, que què és ser català, que si ets massa català, massa poc… El discurs de l’Eduard Sola és preciós: l’avi analfabet que arriba del tercer món, ell que ha arribat a guanyar-se la vida escrivint, la humiliació del xarnego, el sentiment de greuge convertit en orgull i l’escola pública i el teixit associatiu com a motors d’aquest increïble progrés. Si l’hagués sentit per primer cop m’hagués saltat alguna llàgrima, però a mi ja me l’havia explicat Gabriel Rufián enfilat en una tarima al final d’una mani de l’ANC. L’avi arribant amb una maleta on hi havia tota la seva vida i aixecant Catalunya amb la suor del front i les mans com a únic capital… La Història dels Xarnegos a Catalunya.
Els mites són imprescindibles per construir una societat. I les lluites dels barris xarnegos són un mite nacional, com a mínim de la part de la nació socialitzada dins l’univers de l’esquerra o l’espanyolisme. A excepció de CiU (Junts), i ara suposo que Aliança Catalana, a tots els altres espais polítics els he vist abraçar-se en un moment o altre, amb més o menys genuïnitat a la “xarnegor”. Jo recordo la primera vegada que vaig trepitjar els blocs de Bellvitge amb una amiga de l’Hospitalet, tot em feia olor d’epopeia obrera! L’antagonista de les masses d’obrers vinguts principalment del sud d’Espanya és… tang! tang! tanggg!: la burgesia catalana. Aquella classe social que, nascuda de l’acumulació de generacions de petits propietaris rurals, havia aconseguit a mitjan segle XIX, contra tot pronòstic, en un país sense energia ni matèries primeres, construir les primeres fàbriques que desembocarien en la gran indústria catalana, vertader motor econòmic de l’estat. Però no només això, aquests grans homes s’haurien dedicat a la promoció cultural del catalanisme i haurien encès de nou el fervor nacional dels catalans amb La Renaixença i l’aspiració, altra vegada, a l’autogovern… La Història de la Burgesia Catalana. Un altre mite.
No serà aquí on destriem el gra de la palla dels passats mitològics dels dos titans que van forjar els símbols, límits i consensos polítics, socials i culturals en l’hora del restabliment de la Generalitat de Catalunya dins el marc de la democràcia espanyola sorgida del franquisme. Això ho deixem pels experts, aquí hem vingut a parlar d’una pel·lícula. De la pel·lícula que ens anem explicant els catalans (xarnegos inclosos) mentre tenim la casa en flames. Li he sentit dir a l’Eduard Sola, en una entrevista a TV3, que no creu que hi hagi un rànquing de dignitat entre les professions posant d’exemple que el seu avi era paleta i ell escriptor. Hi estic completament d’acord, però a cadascú l’hem de jutjar segons el seu grau de responsabilitat. I si aquí soc dur amb l’Eduard (que evidentment ni conec), és només perquè ell (per mi), com a membre dels creadors de cultura del país, té una responsabilitat diferent de la d’un paleta analfabet vingut d’un infern d’escassetats materials.
Catalunya ja no és la terra de salaris alts on un peó d’indústria es pot comprar un pis
El que té de bo la pel·lícula és que explica fins a quin nivell han degenerat les classes benestants del país. El mite de la burgesia catalana l’hem de començar a desinflar per aquí. Hi ha enormes segments de fills de la burgesia que ara són simplement rendistes o empresaris del món de la restauració. Catalunya ja no és la terra de salaris alts on un peó d’indústria amb els anys es pot comprar un pis i iniciar una roda de progrés que porti el seu net a estudiar a una escola de cinema que costa 12.000 € el curs. I aquest, i no cap altre, és el nostre problema i hauria de ser la nostra preocupació. Perquè sense aquesta capacitat de millorar materialment les condicions de vida potser la discussió sobre quina identitat tindrem d’aquí a quinze anys tindrà uns altres matisos que s’escaparan de les trinxeres de Twitter i del món de la cultureta.
Tenim la casa en flames: les bases materials del país (la propietat, l’economia, la demografia, etc.) s’estan transformant, el sol ja ens està escaldant la cara, però seguim abaixant el cap dins la cova on s’expliquen els mites que coneixem, els que ens han explicat els venerables ancians de la tribu que comencen a entrar a la demència rumb a l’altre barri. Ja anem tard, però estic segur que, si ens hi continuem esforçant tots tant com l’Eduard Sola (per viure dels mites del passat), podem seguir quinze anys més amagant el cap sota l’ala dels llocs comuns i els clixés fàcils. I evidentment no li demano a ningú que deixi d’homenatjar la seva nissaga ni les seves arrels perquè es perdrà. Hem d’estar en paus amb el que som i agraïts d’on venim, però hem d’elevar tots el nivell o la realitat ens esclatarà a la cara com als independentistes ens va esclatar el 2017. Catalunya no és el “cortijo” de la burgesia catalana. Als centenars de milers de persones que arriben cada any no els esperen industrials per explotar-los de tal forma que els seus nets puguin ser directors de cinema. A Catalunya creix el PIB mentre baixa el PIB per càpita, i l’escola i la cultura popular, no podran jugar el paper fonamental que l’Eduard Sola ens explica que van jugar en la seva trajectòria vital, perquè va desbordada.
Els xarnegos ja no existeixen a ulls dels centenars de milers de persones vingudes de fora. Si parleu castellà sou castellans, espanyols. I els catalans som una espècie de poblador mitològic del qual n’han sentit a parlar però que molt poques vegades han vist
Fa anys que s’acaba un món, però la cultura del país segueix fomentant els debats i discursos del món vell. Cada cop més els nostres debats interpel·len a menys persones de les que viuen a Catalunya. Els xarnegos ja no existeixen a ulls dels centenars de milers de persones vingudes de fora. Si parleu castellà sou castellans, espanyols. I els catalans som una espècie de poblador mitològic del qual n’han sentit a parlar però que molt poques vegades han vist (en bona part perquè ens disfressem de castellans quan interactuem amb algú que no ens parla català). La cultura té una responsabilitat en l’estat d’ànim del país i en els imaginaris que es construeixen pels seus ciutadans. La nostra responsabilitat col·lectiva, a part homenatjar els nostres morts i les seves glorioses gestes que han de passar a formar part del patrimoni nacional, és construir un futur pels nostres fills. I els fills de tots els que han vingut a viure amb nosaltres a casa nostra. El repte és tornar a generar una dinàmica econòmica que possibiliti que d’aquí a vint-i-cinc anys un Mohamed o una Fatoumata pugui recollir un Gaudí dient que això no és un acte de venjança contra tots els que els van mirar amb menyspreu o es van aprofitar dels seus pares per no tenir papers, tant a Girona com a l’Hospitalet. I que ho pugui fer parlant en català. Aquesta és la realitat somniada amb què hauria de jugar la cultura per orientar el país cap a les tasques del present.
El xarneguisme em sembla avui un discurs de promoció individual dins el món de la cultura catalana més que un discurs emancipatori per les majories. És un concepte que només he sentit en boca de persones molt polititzades o persones que (seguint la genuïna tradició catalana del victimisme) l’utilitzen per obrir-se camí dins l’univers cultural i mediàtic català. Crec que ha arribat l’hora de dir-vos que sou catalans, en el sentit que no sou subalterns. La identitat xarnega, com la catalana, no és estàtica i ja no pot continuar vivint dels mites de les lluites dels vostres avis. Ja sou de la casa. El vostre futur, com el nostre, va lligat a la terra. L’interès nacional de Catalunya és el vostre. L’espoli fiscal, un Rodalies que cau a trossos o la nul·la política industrial us afecta independentment del vostre sentiment nacional ni la llengua que parleu. Que Catalunya no perdi i augmenti els estàndards de vida ha de ser la nostra prioritat. I tot això assumint que, a diferència de quan van arribar els vostres avis, ara la burgesia catalana s’assembla més a la paròdia cinematogràfica de de la Orden que als que construïen Sagrades Famílies i Palaus de la Música. La cultura ens hauria d’ajudar a veure el món com és i no a viure en la representació que ens en volem fer. Les flames van creixent i la cultura catalana ens tanca els ulls amb folklores de caricatura tradicionalista o xarneguistes per viure tranquils dins les nostres mentides. I les flames van creixent. Tant de bo la pel·lícula i la polèmica servissin per obrir-nos els ulls i salvar la casa. No per malvendre-la, sinó per defensar-la i viure-hi tots junts.
