Recordo mirar el mundial del 98 a casa dels meus avis. L’avi no es perdia cap partit, i jo, amb nou anys, me’ls empassava content darrere seu. En aquell mundial, jugat a França, Zubizarreta va fer una cantada espectacular fument-se un gol en pròpia porta que va suposar l’eliminació d’Espanya per haver punxat contra Nigèria. Durant la Pax Pujoliana, l’era del joc de miralls que el president va saber fer magistralment, el meu avi mirava Espanya sense fred ni calor. Ni en contra ni a favor. Recordo no acabar d’entendre-ho, perquè ho comparava amb els nervis que li veia passar a l’avi quan jugava el Barça, i no tenien res a veure respecte a la mena de cosa que passava quan jugava Espanya. Mai em va fer cap discurs polític sobre si selección sí o selección no, però allà passava alguna cosa.

Un cop acabat el partit que Zubizarreta havia desgraciat per als interessos espanyols, van començar a sentir-se petards. I jo no entenia res. Els meus avis, al poble, viuen relativament a prop del bar de l’esquerra independentista revolucionària (aleshores era un nucli més aviat de la PUA, la Plataforma per la Unitat d’Acció, Endavant encara estava per fundar-se) i des del bar es van encarregar de tirar uns quants petards de celebració per l’eliminació espanyola. Aquells petards, a banda de no entendre a què redimoni treien cap, no em van fer ni punyetera gràcia.

Tirar uns quants petards de celebració per l’eliminació espanyola

Els companys amb els quals anava a jugar a futbol cada tarda durant l’estiu m’havien inoculat interès per la selección i feia dies que parlàvem dels jugadors d’Espanya i de les seleccions que li havien tocat al sorteig. Vaig demanar als avis que m’expliquessin per què havien tirat petards, però allà ningú va acabar de ser clar. L’endemà, jugant a futbol al carrer, un nen més gran d’una altra colla portava una samarreta marca Puma de la selecció catalana, la versió en negre, xulíssima. Aquelles hores van ser el primer avís que recordo de nacionalisme banal espanyol grinyolant a la meva vida. Mesos més tard, la selecció catalana jugava per Nadal contra la Nigèria que havia eliminat Espanya i n’hi fotia un cabàs. 5-0 a favor de Catalunya i per postres, neules.

Quatre anys després, amb unes quantes bullides -i pintades llegides a les parets- de més, arriba el mític Catalunya-Brasil del 2002. Amb 13 anys i publicitat del partit a cor que vols als diaris i televisions, allò començava a fer forat. En aquell context, uns quants ens vam organitzar perquè ens portessin al Camp Nou. Una mare hi va accedir i ens va dur fins a la capital a veure la selecció catalana. El nacionalisme banal català de la Federació Catalana de Futbol pujolista m’acabava d’esquerdar per sempre el sentiment banal espanyol. Vam perdre el partit, el Ronaldinho va fotre un golàs de falta i la samarreta de la selecció ja no era tan ben parida com la Puma, però l’experiència va colpir fort.

El nacionalisme banal català de la Federació Catalana de Futbol pujolista m’acabava d’esquerdar per sempre el sentiment banal espanyol

Després del partit, tot d’altres elements van fer paret: el 3XL era una passada, vaig tenir sempre més la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes al radar i l’adolescència ja va anar acompanyada de les estelades rudimentàries pintades a les taules de l’institut i dels “háblame en cristiano”. I d’aquell nacionalisme banal, al Procés. I del Procés, a la destrucció del nacionalisme banal català. I en aquest trist erm de construcció nacional, arriben els moviments migratoris de principi de segle que es crien en una Catalunya que no fa país, només tira capellans parlant d’independència i s’acaba estimbant contra la paret.

En mal moment vam obviar que, amb els canvis demogràfics que hi havia, havíem de treballar el nacionalisme banal com si ens hi anés la pell. Als xavals criats durant el Catalunya-Brasil del 2002 se’ns van donar els elements de continuïtat històrica per poder desxifrar passat, present i futur de la catalanitat. Als xavals d’avui en dia, a banda de mal alè independentista, se’ls dona poc nacionalisme banal, per no dir gens. Amb l’afegit que molts són nascuts en famílies vingudes de fora en què el sentiment català és lògicament inexistent. I, a sobre, Espanya guanya gràcies a la Masia. La tempesta perfecta.

Què es podria fer diferent per relligar la catalanitat de vells i nous i, sobretot, com es podria fer atractiu per bona part de la societat? Doncs home, amb el futbol, el circ més estimat. Però sent l’oficialitat de les seleccions catalanes, ara, així en fred, extremadament complicada tenint el país com el tenim, la societat civil catalana podria treure del coma induït la selecció catalana. Com? Per exemple, amb l’ajuda del Barça, i mitjançant segons quins partits, es podria arrossegar a posicions interessants el PSC (que és més llest que tu, ara les zones grises li convenen i les matemàtiques demogràfiques em diuen que li continuaran convenint). Entenc que aquesta posició no és compartida per tothom, però per estar parlant del sexe dels àngels, no transformar res i veure el terròs de sucre desfer-se, més val embrutar-se les mans i fer valdre l’aritmètica per arrencar coses que ara semblen petites, però que quan el nen creixi ens el poden fer ballarí de Broadway. Tampoc inventarem res ara.

La societat civil catalana podria treure del coma induït la selecció catalana. Com? Per exemple, amb l’ajuda del Barça

Quines coses? Per començar, fer una equipació clàssica amb ressonàncies de la Puma dels anys noranta, per continuar, prendre’s molt més seriosament la comunicació de les categories inferiors de la selecció, kingleagueitzant-les tant com es pugui per tenir als Lamines Yamals enregistrats fent meravelles amb la samarreta catalana. Sumem-hi, a més, bombo i plateret de possibles col·laboracions fetes amb la constel·lació de nous influencers catalans creada als darrers anys entre la societat civil i la Generalitat. Tot és posar-s’hi, que això no és pas cap oficialitat: res del que explico requereix cap permís de cap altra llengua.

Pel que fa a l’oficialitat, descartat el botó màgic i malgastat el botó nuclear, si has fet els deures anteriors durant uns anys, pots arribar a una posició de força que permeti plantejar una qüestió molt seriosa a l’estat per seguir la via britànica. Al Regne Unit, les seleccions nacionals d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord tenen reconeixement internacional en diverses competicions, malgrat formar part d’un mateix estat. En futbol, per exemple, cadascuna d’aquestes nacions té la seva pròpia selecció que competeix de manera independent en tornejos com la Copa del Món de la FIFA o l’Eurocopa de la UEFA i, en canvi, competeixen junts sota la Union Jack quan arriben els Jocs Olímpics. En el nostre cas, no em sembla impossible -si algun president s’ho vol prendre seriosament- que Catalunya pugui jugar l’Eurocopa. I dic Eurocopa, no pas Mundial i Jocs Olímpics. I repeteixo: si s’ho pren seriosament.

Està clar que ningú regala res i que hi ha dos esculls forts: estovar el PSOE, que jo estic convençut que és estovable per necessitat -sempre que deixis en pau el Mundial i els Jocs Olímpics-, i temperar la UEFA i la FIFA, que si Espanya ho requereix seriosament, creurien. Especialment la UEFA, l’organisme que decideix qui juga a l’Eurocopa i que, per exemple, va deixar jugar Kosovo i Gibraltar sense que formessin part de la FIFA. Està clar que en un escenari així, els bascos farien com van fer quan començàrem a demanar seriosament l’oficialitat a la Unió Europea, perquè negociar-ho ells no, però parar les mans, sempre. I tot i aquesta complicació, si hi ha bona base i un líder polític prenent-se aquest tema molt seriosament, em sembla possible aconseguir el tros de pastís. Alguna cosa positiva havia de tenir el model econòmic del turista i el lloguer de temporada, poca creació de riquesa i mal repartida però fort creixement poblacional, oi? Doncs a fer valdre la nostra creixent demografia per fer majories. Passin per caixa.

Sí que és cert que no s’albira dins de Catalunya un discurs en aquest sentit. No tinc gaire esperances que aquesta generació de polítics catalanistes, de cop, caiguin de la figuera i tinguin visió de joc. Per tant, saba nova, t’invoco.