Durant més de quaranta anys, els sectors dirigents que han modelat els Països Catalans -polítics (intermediaris), empresaris (explotadors), intel·lectuals (orgànics), mitjans de comunicació (de transmissió)- han pretès fer veure que no hi havia una relació interseccional entre el model econòmic que ens anàvem donant entre tots i el devenir de la llengua. Com si es tractés de dues esferes paral·leles; com si parlar català fos una qüestió d’afeccions que no estigués condicionada per un entorn; com si aquest entorn no estigués alhora condicionat per una exponencialitat en el creixement que s’ha volgut presentar com a inexorable (créixer, créixer i, en acabat, créixer; l’important en tota fal·lera tumoral no és el com, sinó el què); com si la llengua es pogués normalitzar amb jocfloralisme i una recitació verdagueriana anual; en definitiva, com si l’exercici dels drets lingüístics no estigués vinculat a pensar i actuar en tots els àmbits amb una visió holística del país. D’aquella pols, aquest fangar.

Absolutament tot entranya efectes lingüístics

Gravem-nos-ho a foc: tot, absolutament tot, entranya efectes lingüístics. Un cop entès això, només es tracta de discernir si els efectes són estructurals o circumstancials. El moviment econacionalista de les Illes, com el de Gal·les i el de Còrsega, ja tenia claríssim dècades enrere que la inacció política o el supremacisme lingüístic que es manifesta en forma d’articles constitucionals (el marc) i disposicions legals (el paisatge) poden ser letals per a la llengua, però que en són tant o més el turisme descontrolat, l’urbanisme salvatge, la precarització laboral i les tendències desreguladores que són pròpies de la sopa neoliberal amb regust de cianur que ens han fet empassar tant sí com no. Mentre això succeïa, els grupuscles que s’han oposat a aquesta borratxera sociopàtica de vendre’s el patrimoni material i immaterial del país a baix cost eren criminalitzats pel debat públic per apologia d’un no a tot que pretenia impedir el progrés. Eren, per dir-ho amb un toc més literari, uns ibsenians enemics del poble. 

La lucidesa avant la lettre de l’econacionalisme illenc contrasta amb la sorpresa que expressava en una entrevista el líder nacionalista (finalment no ha quedat clar si català o espanyol) Josep Antoni Duran i Lleida, aquest sí amb responsabilitats governamentals sostingudes en el temps: “Vam donar per descomptat que si els docents feien les classes en català els alumnes es posarien a parlar-lo”. Pel que sembla, Duran i la seva claca democristiana no havien previst que, com passava a les esglésies abans del Concili Vaticà II, la llengua ritual del capellà no ha de coincidir necessàriament amb la dels feligresos. Calien ingredients que topaven amb els interessos del grup social que el seu partit volia representar i assumir unes contradiccions que haurien despullat la buidor electoral(ista) del seu famós “ni dretes ni esquerres: Catalunya!”.

Posem algunes xifres sobre la taula: des del 1998 fins avui s’han empadronat a Catalunya 4’6 milions de persones i n’han marxat 3 milions per la senzilla raó que la precarietat laboral sol correlacionar amb l’errància vital. La tendència humana a l’abstracció en macroprocessos d’aquesta mena no ens hauria de fer perdre de vista que una llengua és també un conjunt de biografies lingüístiques, i que tot saldo migratori té el seu saldo lingüístic. Si cada any 50 mil persones amb nocions diverses de català fan les maletes i en venen 150 mil sense cap bagatge lingüístic relacionat amb la teva llengua, vol dir que et trobes immers en una distopia, en un mite de Sísif permanent. Com pot ser viable una nació subestatal i legalment desprotegida amb una rotació humana d’aquesta magnitud i sense un mínim arrelament dels ciutadans que l’habiten?

Com pot ser viable una nació subestatal i legalment desprotegida amb una rotació humana d’aquesta magnitud i sense un mínim arrelament dels ciutadans que l’habiten?

Era inevitable. Els Països Catalans són víctimes d’una espoliació de ressonàncies colonials que no els ha permès evitar de convertir-se en una Casita Blanca de grans dimensions. Sense un estat independent no hi pot haver més cera que la que crema. I mil justificacions externalitzadores més que podrien colar si no hi hagués una excepció. Al capdavall, l’excepció per antonomàsia: una Menorca que ha crescut en termes turístics i demogràfics, efectivament, però que ha sabut mantenir a ratlla la temptació eivissitzadora i tot el que comporta (segons un estudi de Plataforma per la Llengua, un 73% dels joves menorquins parlen habitualment en català, per un 3% d’ús horitzontal dels joves eivissencs). No és pas que els menorquins siguin l’illa escollida per Déu. Simplement ha existit un consens político-social que s’ha retroalimentat i que s’ha vist acompanyat d’unes eines autonòmiques que han quedat reflectides en normatives urbanístiques i en un proteccionisme mediambiental que fins ara ha evitat l’inevitable: que Menorca es convertís en un parc temàtic més de l’estiu europeu.

Fins ara, dèiem. El nou govern de PP i Vox, partits que amb pocs matisos tenen a l’ADN l’eliminació de qualsevol rastre de catalanitat no folklòrica, fa estona que s’ha adonat que el model menorquí de contenció és un fre al procés castellanitzador. En conseqüència, fa poques setmanes es va anunciar una modificació del Pla Insular Territorial que augmenta en 24 mil les places turístiques, que superaran per primera vegada el nombre de residents. Més passavolantisme equival a més kellys i cambrers mal pagats, més beneficis a curt termini i més despersonalització lingüística. La gran sort de la dreta espanyola és que els interessos nacionals i de classe li generen tan poques contradiccions que li permeten gairebé sempre matar dos ocells d’un tret.  

Encara hi ha qui es pregunta amb un deix d’incomprensió per què el català recula a les successives enquestes d’usos lingüístics, i com pot ser que en poques dècades hagi passat de ser la llengua habitual del 45% dels ciutadans del País Valencià a ser-ho del 25%, del 47% al 32% a Catalunya i del 55% al 30% a les Illes. Ves que no tingui a veure amb el fet que la política lingüística no només es correspongui amb lleis aprovades solemnement que només s’han fet complir a desgrat i a mitges, sinó amb tot allò que configura la quotidianitat: els Plans d’Ordenació Urbana Municipal, els Plans d’Usos Comercials, qui es pot permetre el luxe de pagar un lloguer o una hipoteca a les capitals (i retardar-ne o reforçar-ne la brussel·lització), qui ve del magatzem logístic a prémer l’intèrfon de casa i quins incentius té per a aprendre la llengua, qui neteja la llar i a quin preu, etc.

La política lingüística té a veure amb tot allò que configura la quotidianitat

No és fàcil de fer entendre que la política lingüística a Catalunya dels governs de dreta catalanista o d’uns tripartits d’esquerres en teoria poc proclius al lingüicidi ha estat, a la pràctica, gairebé la mateixa que la de la dreta postfranquista al País Valencià o a les Illes: desarrollisme zaplanista en estat pur salpebrat amb un ús ritual de la llengua al sistema educatiu i a la retolació pública i privada. I, en aquesta darrera, no tota: l’hostaleria, la restauració, etc., han estat privilegiades amb una exempció lingüística que recorda la de les comarques castellanoparlants del País Valencià.

De fet, quan la conselleria de Territori i Sostenibilitat del govern Torra va decretar el 2019 una moratòria en la construcció de 20.181 habitatges a la Costa Brava, va fer més política lingüística (de la no-tòxica) que totes les direccions generals del mandat juntes. Això no treu que és probable que, en aquells moments, ni tan sols hi hagués una consciència meridiana d’una correspondència que avui dia ja entén fins i tot l’usuari més ofuscat de Twitter que no tingui interessos en els sectors immobiliari i turístic. La casta que ha guiat -i guia- el destí de Catalunya és així d’il·lustrada. 

“El PIB creix. Celebrem-ho!”, s’exclamen alguns. L’augment absolut del PIB és tan matemàtic com el decreixement del PIB per càpita gràcies a sectors que basen la seva rendibilitat en el fet de ser una oda a la desigualtat, a la privatització de beneficis i la socialització de costos. En un article recent al diari Ara l’economista Miquel Puig va presentar els seus càlculs, basats en una extrapolació amb el paradigma basc de creixement que no pot ser del tot lineal però que té la virtut de no escudar-se en la manca d’un concert fiscal com a justificació sempiterna: si no s’hagués dopat aquest model de mà d’obra barata les crisis habitacional, sanitària i de comunicacions no serien tan acusades, i l’ús habitual del català a Catalunya només hauria baixat al 41%, i no al 32%. Una pujada dràstica del Salari Mínim Interprofessional i forçar la inviabilitat d’empreses poc productives o que basen el seu benefici en l’explotació de mà d’obra esclava (Glovo, etc.) serien una manera tardana però efectiva de començar a posar ordre al desgavell.

Tot aquest procés de degradació moral col·lectiva, de la qual s’han beneficiat més estrats socials dels que ens agradaria reconèixer, va ser magistralment explicat pel periodista Ramon Aymerich a La fàbrica de turistes. La hipersubvencionada “indústria turística” (aquest oxímoron terminològic que alguns volen estandarditzar) s’ha especialitzat a produir una precarietat salarial que tributa poc i que és compensada per uns serveis públics que financem tots els contribuents amb els nostres impostos. Un negoci rodó per a uns quants des que una conxorxa d’interessos metropolitans i colonials va dictar que seríem uns països de serveis de poc valor afegit.

La insistència mòrbida en un projecte com el del Hard Rock és un símbol del cinisme que impera. Una barruderia que pot dur les patronals hoteleres a l’extrem d’aplaudir el canvi climàtic perquè desestacionalitza. Si descodifiquem el concepte, que se’ns presenta amb un valor neutre i fins i tot positiu, ens adonarem que, al món real, desestacionalitzar significa allargar l’infern turístic, dificultar durant més mesos la vida a més gent. Tot, amb la legitimació d’un cosmopolitisme de baixa estofa en què la llengua i la cultura pròpies, un cop s’han rebentat les correlacions que havien de permetre una mínima visibilitat i integració lingüístiques, esdevenen un exotisme tant per a visitants com per a residents. Una llengua és un codi, però també és una trama. Quan la trama s’esfilagarsa, l’ecosistema tremola. Cada lloguer de temporada seria un petit incendi, i cada macroprojecte urbanístic una agressió biològica. 

Solucions (o, en el seu defecte, pedaços) a aquesta problemàtica sistèmica? Més regulació, més taxes, més inspeccions laborals, més multes i més maldar per donar a la llengua un valor instrumental que no podrà tenir de manera plena fins que sigui de coneixement obligatori, és a dir, fins que estigui protegida per un estat propi(ci). Sobra esteladitis i falten empreses -també cooperatives- amb una política proactiva en favor del català. La massa crítica és suficient com perquè el catalanoparlant sigui un nínxol de mercat llaminer. S’obre una altra escletxa de llum quan una organització de les característiques d’Élite Taxi proposa l’acreditació d’un B2 de català per a llicenciar taxistes i no ho fa per fervor almogaverià, sinó per motius tan banals com limitar la competència i dignificar serveis. Com major és l’univers que pot accedir a un lloc de feina, més baixen les condicions laborals. En canvi, si l’accés s’ha d’acomodar a un factor d’aprenentatge obert però subjecte a la voluntat personal com ho és la llengua, el dúmping serà menys factible i els sous seran millors. Heus aquí la llei de l’oferta i la demanda passada pel sedàs dels drets lingüístics. 

Quants centenars de milers de catalanoparlants s’han beneficiat econòmicament de la minorització del català?

És impossible de predir si la catalanofonia arribarà a temps d’aturar els estralls de la globalització capitalista. Abans de victimitzar-nos i de comparar-nos amb altres pobles secularment perseguits, potser hauríem de fer repàs i preguntar-nos quantes desenes o centenars de milers de catalanoparlants, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, es deuen haver beneficiat econòmicament de la minorització del català. Per a fer-nos-en cabal, recordem quina ha estat la llengua habitual de tants hotelers principatins o illencs obsedits a contractar milers d’immigrants pobres per a servir milions d’estrangers rics (aquesta diferenciació em recorda una afirmació que solia fer el meu sogre: “els moros són els pobres; els que tenen pèmpins no són moros, sinó àrabs”). 

Hi ha una estructura subordinadora que ajuda a banalitzar una opressió política i lingüística que és inqüestionable, però també és cert que en molts moments de la nostra història recent la melodia ha sonat més al “vil suïcidi” que al “genocidi aclaparador” de què parlava Salvador Espriu. Si no som capaços de salvaguardar la llengua de la nostra pròpia avarícia, com protegirem el país de ser espoliat per un altre poble?