Ells, els espanyols, tenen molt clar que Rodalies és una clara estructura d’Estat, i que el seu funcionament i traspàs, de la manera com s’ha negociat, serà un regal enverinat per justificar el seu mal funcionament carregant-ho al Govern i, en resum, als catalans, mentre ells encara tenen el control i la capacitat de decisió real. Això ha quedat palès amb l’ús instrumental dels sindicats, que han mantingut una lleialtat aferrissada a l’Estat.
El tema mai ha deixat de ser candent, però aquests dies semblava que, finalment, es feia un pas endavant cap al traspàs de Rodalies, on la nova empresa pública de la Generalitat tindria majoria i vot de qualitat dins el conglomerat corporatiu sorgit del pacte PSOE–ERC. Però, com sempre, l’Estat juga amb les seves pròpies regles. A través dels seus sindicats ferroviaris instrumentalitzats, ja s’ha encarregat d’esguerrar qualsevol mínima millora que s’intuïa.
Els sindicats ferroviaris són un engranatge més de l’Estat
No ens enganyem: els sindicats ferroviaris no només es deuen a la defensa dels treballadors, ni de les seves condicions laborals o de la qualitat de servei que ofereixen. Si no, per què no fan vaga per reclamar una millora de la infraestructura i del servei? Perquè són un engranatge més de l’Estat i estan al servei d’una sola nació: la seva. O és que això no ha quedat prou clar amb la convocatòria de vaga i amb l’acord arribat “in extremis” gràcies a un “gran equip negociador” del Ministeri de Transport, que la principal preocupació dels sindicats no són les seves condicions sinó que quan rebin la nòmina posarà “Ferrocarrils de la Generalitat”? A més, trobem un altre factor important per l’anàlisi: un 80% dels maquinistes de Rodalies són de fora de Catalunya i la majoria hi estan menys de tres anys amb el principal objectiu de fer punts i saltar a un altre lloc, evidenciant la falta de compromís amb el país i els usuaris que poden tenir.
El 80% dels maquinistes són de fora de Catalunya i la majoria hi estan menys de tres anys
Per rematar-ho, el secretari d’Estat de Transports, José Antonio Santano, ha deixat anar que la negociació s’ha fet “de bracet” amb la Generalitat, en contacte permanent amb la consellera Sílvia Paneque, tot i que ella no era a la reunió. Potser l’executiu català ha cregut que n’hi havia prou amb una trucada. Al cap i a la fi, són del mateix partit, no? I no treballen pels catalans, sinó que també estan al servei de la causa nacional espanyola.
L’Estat i els seus tentacles tenen molt clar que això és una batalla nació contra nació. Qualsevol concessió en sobirania ha d’anar acompanyada d’un desgast brutal, d’una desnaturalització absoluta del que s’havia pactat, per tal d’aconseguir el titular que els vagi bé i que, a la pràctica, la Generalitat sigui la institució que gestiona, però estigui mancada de pressupost o de poder de decisió, fent que l’Estat en guanyi per partida doble: s’ha desempallegat de la mala gestió, ara si no funciona és culpa dels catalans; però en el fons té prou control perquè la Generalitat no s’envalenteixi.
I el que en queda ara, que ERC s’ha afanyat avalar, és una empresa dins el grup Renfe i que no n’hi hagi cap que la substitueixi, i no deixa clar si Adif mantindrà la gestió de la línia R1. Una altra jugada mestra del PSOE i un altre ridícul d’ERC. El partit de Junqueras ha afegit que el pacte és “un procés llarg i ple d’obstacles” –com un trajecte amb Rodalies, imagino–, “i que és necessària la complicitat dels usuaris i els treballadors”, cosa que d’entrada sembla correcta i lògica, si no tenim en compte que els interessos d’uns i d’altres són contraposats.
No obstant això, dilluns al matí alguns usuaris potser van creure que la vaga continuava convocada, ja que les incidències van ser part de la normalitat. És per això que diversos mitjans han denunciat que molt possiblement es va realitzar una vaga encoberta, tot i que el President del comitè d’empresa de RENFE va afirmar que hi havia normalitat en el servei, depreciant i perjudicant directament els usuaris quan en teoria pensaven que hi havia d’haver un servei normal.
Com a país tenim una manca de voluntat històrica per generar estructures de poder
Amb això no vull fer un posicionament radicalment en contra a la possibilitat d’aconseguir quotes de poder i gestió d’empreses públiques i competències que ara mateix formen part de l’Estat. És necessari per al país afeblir Espanya i poder començar a pensar-nos com un ens sobirà. Per tant, si la conjuntura ho permet, com bé podria ser el moment actual, amb un PSOE i PSC dependents dels partits dits sobiranistes, s’ha de poder batallar. Amb això és posa de manifest un problema de fons: com a país tenim una manca de voluntat històrica per generar estructures de poder, sense obviar els esforços de l’Estat per bloquejar iniciatives. L’exemple paradigmàtic seria el cas dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), amb èxit en el funcionament i en la formació de professionals, evidenciant que un servei operat des de Catalunya és molt més eficient que l’estàndard colonial imposat per Rodalies. El que passa és que de moment, els partits, sobretot ERC, però en gran mesura també JUNTS, s’han centrat a aconseguir un titular que els fes vanagloriosos d’haver assolit un nou grau d’autonomia, quan de fet el que s’estava perfilant era una nova humiliació cap al conjunt del país. Perquè demà RENFE i els seus sindicats al servei de l’Estat continuaran satisfets, mentre que els usuaris perdem hores a l’andana.
Aquest dissabte s’han convocat, davant de diverses estacions de tren del país, protestes per exigir una millora de les infraestructures i el servei. Serà una bona oportunitat perquè els sindicats de RENFE mostrin suport i es mobilitzin, al costat dels usuaris, reclamant conjuntament la millora de rodalies. Si de veritat volen demostrar que es preocupen per la situació, que surtin al carrer.
