Editorial

Segons el sociòleg i economista polític alemany Wolfgang Streeck l’interregne en el qual ens trobem es caracteritza per l’equilibri de forces entre la pulsió globalitzadora del capital i les aspiracions democràtiques —condensades en forces populistes— del poble menut. “Totes dues alhora, globalisme i democràcia, no són una opció disponible, igual com tampoc ho és la democràcia sense estats nacionals”, afirma Streeck. En aquest context, la comunitat nacional s’erigeix en àmbit natural d’aquest afany democràtic, com el subjecte de la sobirania popular.

En les darreres dècades el nostre país ha viscut l’auge i el declivi d’un dels moviments més formidables en defensa de la sobirania a escala europea. Però amb la derrota del Procés, es fan encara més evidents els moviments en direcció contrària, tant els consumats com els que encara estan prenent forma. Els Països Catalans hem sigut abocats a la intempèrie de la globalització, sovint per part d’aquells que pretesament havien de defensar la nació i les seves classes populars; i el resultat n’és una economia amb salaris estancats, un mercat laboral precaritzat i dificultats creixents per accedir a l’habitatge. En nom de la dotació de factors i l’avantatge comparatiu, hem sigut relegats a esdevenir la platja d’Europa, mentre el capital internacional penetrava el nostre mercat de lloguer i substituíem el creixement salarial pel creixement demogràfic, inevitablement migratori, davant d’una fecunditat insuficient per abastir la construcció, les necessitats de cures, el sector turístic i el càrnic. Per si no en féssim prou, els catalans no disposem de l’artefacte essencial per protegir-nos de les turbulències que viu el món, un estat propi, sinó que encara hem de suportar el constant espoli i maltractament dels estats a què, per dret de conquesta, pertanyem.

En les formes més dispars, la nostra societat està reaccionant a aquest abandonament per part de les elits polítiques i una classe empresarial que s’ha enriquit a costa de vendre el país a trossos. El segon número de Nexe Nacional aspira a oferir, precisament, una panoràmica de les formes que pren el globalisme liberal a casa nostra, com afecta el nostre benestar material i la nostra pervivència nacional. Més generalment, tractem l’evolució del model productiu català, des dels seus orígens fins al seu estat actual.

Ho fem de la mà d’autors com Miquel Puig, al qual entrevistem al nostre pòdcast, l’Escandall. Amb ell conversem sobre l’evolució recent de la nostra economia, la creixent importància del sector turístic, l’impacte demogràfic i salarial de la creació de feines tal com succeeix a Catalunya, així com sobre polítiques per revertir la present situació. Arnau Barquer, al seu article, ens ofereix una mirada amb perspectiva històrica, recorrent la formació del capitalisme a casa nostra de l’època medieval ençà. Amb Abel Riu repassem el context internacional actual, sotmès a canvis vertiginosos que, això no obstant, es manifesten tant en reptes com en oportunitats per a la nostra nació. L’altre gran condicionant, La guerra econòmica espanyola contra el poble català, dona títol a l’article de Noel Huguet, el primer d’una sèrie de tres, on s’hi analitza l’impacte d’una política centralista i anticatalana que suposa el principal obstacle pel nostre desenvolupament econòmic. 

Gerard Furest s’endinsa en un aspecte sovint negligit quan es parla de model productiu: l’impacte lingüístic de prioritzar uns sectors i unes polítiques sobre les seves alternatives. Per la seva banda, Núria Alcaraz proposa un sistema nacional de cures públic per fer front a l’actual situació de crisi, precarietat i castellanització del treball reproductiu i de cures. Aniol Soler, per la seva banda, centra les seves propostes en l’articulació d’un sindicalisme de construcció nacional que batalli les mesures proteccionistes que requerim els treballadors catalans. Finalment, Roser Espelt argumenta per què només la desmercantilització de l’habitatge pot garantir-ne l’accés a les classes populars del nostre país, retirant aquest bé essencial de les mans de rendistes i els fons d’inversió.En conjunt, el present número de Nexe Nacional és un al·legat a una política econòmica que no es conforma a emmotllar-se a l’especialització que ens designen la Unió Europea i els mercats globals, a uns Països Catalans que no es resignen a ser la menjadora d’Espanya, a costa del nostre propi desenvolupament i benestar. És la reivindicació d’un nacionalisme econòmic que pugui tornar a fer de la nostra terra una de rica i plena.