Una de les principals febleses del procés fou l’absència d’una consciència sòlida sobre quins eren els béns a defensar i protegir en clau nacional, i en base als quals era important obtenir les eines sobiranes pròpies d’un estat. Un d’aquests fou, sens dubte, la llengua, fins al punt que des de certs sectors de l’independentisme s’arribaren a defensar tronadíssims discursos sobre la validesa de la ficció del bilingüisme. Com explica en Jordi Martí Monllau, que és un dels protagonistes d’aquest número que presentem, la llengua, si més no en el cas català, és un element substancial de la identitat i, per tant, de la nació catalana. No és cap casualitat, per tant, la preocupació existent entre els agents que operen en la realitat nacional dels Països Catalans en el marc del nacionalisme o del catalanisme. Si la llengua fa passes enrere, també les fa la nació, i així s’esvaeix la base sobre la qual se sustenta la seva existència.
Les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), referents al 2023, ens mostren que la direcció no és positiva, fins al punt que el percentatge de població del Principat que té el català com a llengua d’ús principal ha caigut fins al 32,6%. Que en termes relatius la llengua, ço és, la nació, se’ns escola mentre maldem per objectius més grandiloqüents. Les propostes per invertir la situació, o com a mínim la tendència, sembla que de moment no han fet efecte i per això hem volgut aprofundir-hi.
Així, en primer lloc, hem volgut fer una aproximació a com el projecte polític representat per l’Estat espanyol és atàvicament al·lèrgic a les llengües no castellanes, i, per tant, catalanòfob per definició. Ho fem de la mà de dos experts en la matèria: el Pere Mayans Balcells, que ens explica com ja des dels inicis de la configuració estatal espanyola el projecte lingüístic que l’acompanyava era contrari al català; i en Miquel Gil, que fa una anàlisi en profunditat de com també en el marc legal i constitucional actual es reflecteix, perpetua i naturalitza la discriminació lingüística.
A continuació, la Caterina Canyelles Marquès fa un repàs de la història de l’activisme per la llengua a Mallorca, gràcies al qual podem entendre millor les dinàmiques d’aquest moviment social i en podem extreure lliçons per guanyar fortalesa de cara al futur. Des de l’illa veïna, a Eivissa, la Fanny Tur exposa els efectes que ha tingut sobre l’illa el fenomen turístic, en particular sobre la llengua catalana. En certa manera, l’article de Tur ens alerta del camí que sembla que alguns agents polítics i econòmics de la resta del país volen prendre, voluntàriament o amb el llastimós cant del «només podem viure d’això», que tant ens recorda el clàssic «no hi ha alternativa» (There is no Alternative).
En l’apartat audiovisual, el tercer número ens porta un nou capítol de l’Escandall, en aquesta ocasió amb el Jordi Martí Monllau, esdevingut una referència ineludible per entendre com funcionen els mecanismes socials i de pensament col·lectiu en la nostra situació lingüística. Alhora, ens dona eines per pensar com articular una estratègia lingüística capaç de trencar els marcs de l’imperialisme lingüístic i alliberar-nos també nacionalment. A la nova entrega del pòdcast A foc lent parlem d’educació i llengua amb la Mariona Bosch i l’Eloi Planas, dues persones que coneixen bé la situació de la llengua en aquest àmbit. Durant la conversa hi sentirem anàlisi i proposta, dos elements bàsics a l’hora de bastir un projecte col·lectiu de futur.
L’Abel Riu, en aquesta ocasió, aporta un article que situa la defensa de la llengua com a element principal del que hauria de ser una noció autocentrada d’interès nacional català, i, per tant, com a camp transversal de conflicte, de praxis i de discurs polític. A continuació, el Jaume Marfany enumera què més podríem fer els parlants del català per millorar la situació: des de mesures legals possibles quan el catalanisme té el poder de l’autonomia fins a actes militants individuals diaris. Per la seva banda, en Roger Campdelacreu fa una aportació imprescindible a l’hora d’afrontar l’incòmode debat de la relació entre llengua i immigració, i exposa la necessitat d’entomar i visibilitzar el conflicte lingüístic existent al nostre país mentre, alhora, reconeixem la diversitat lingüística present a l’entorn.
Finalment, el número aporta dos articles sobre com afrontem la qüestió lingüística en espais de lluita no explícitament lingüístics. En primer lloc, l’Urko Aierbe fa una diagnosi de per què el món sindical ha funcionat de la forma que ho ha fet en l’àmbit lingüístic i de quina manera s’ha proposat millorar la situació el seu sindicat. Per últim, l’Arnau Barquer detalla com els moviments socials, incloent-hi el sindical, massa cops han mostrat símptomes d’una submissió lingüística no només innecessària, sinó útil per al capitalisme.