Un fantasma recorre Internet:

el fantasma del nacionalisme català d’esquerres

A quin racó d’internet es troba el contingut audiovisual amb veu i mirada nacionalista d’esquerres? A l’espai digital no hi proliferen vídeos polititzants d’aquest corrent ideològic. Tinc vint-i-sis anys, he viscut la meva adolescència i primers anys d’adultesa crònicament online, però la primera influenciadora política que em ve al cap és Pilar Rahola. Ni tan sols produeix contingut per a les xarxes i, ideològicament, difícilment s’adscriu al nacionalisme català d’esquerres. Repasso la cronologia des del present i estiro el fil tot revisant el passat: el contrast amb l’onada d’influenciadors des de l’extrema dreta i l’espanyolisme és flagrant. El fantasma del nacionalisme d’esquerres s’esmuny entre piulades de l’estil “putos catalanes, viva Franco, putos maricones, fuera moros”, usuàries de X amb avatar de rosa groga i delicada que pregunten “nacionalitat?” a les notícies de successos del compte del 324, i tiktoks amb jugades destacades de Lamine Yamal a la selecció espanyola amb la secció de comentaris plena de “¡Puta Barça, puta Catalunya!”.

El fantasma del nacionalisme d’esquerres es fa gairebé imperceptible a les xarxes, on les veus espanyolistes i d’extrema dreta –fàcilment confusibles i intercanviables, com una Coca-Cola i una Pepsi o una oreneta i un falciot– fa estona que bramen amb força. A YouTube o a Reels d’Instagram, difícilment s’hi cultiva opinió o conversa sobre política catalana. Per trobar contingut polititzant, primer caldria trobar contingut polititzat. Un contingut que, quan brolla, fuig del nacionalisme català. I que quan no fuig del nacionalisme català, fuig de l’esquerra. Com que la llaga és crònica, el més còmode seria deixar de posar-hi el dit. Però prioritzar la comoditat per sobre del progrés és el que fa que la frase “com més vell, més de dretes” acabi esdevenint certa per a alguns. És imprescindible, doncs, fer-se algunes preguntes, i tot seguit donar-se algunes respostes, perquè només la pregunta porta a la resposta, la resposta porta a l’acció, i l’acció al progrés; cal empènyer per desencallar. On és el contingut audiovisual amb veu i mirada nacionalista d’esquerres?

“Són entre nosaltres i no són dels nostres”

Extraño Weys

Fa anys que política, cultura, societat i tots els punts on s’annexionen tenen segona residència a internet. Una de les conseqüències més evidents és que les xarxes socials s’han convertit en punts calents de generació d’opinió i mobilització de masses, i els influenciadors compten amb cert pes a l’hora de captar l’atenció i difondre discursos. I doncs, on són, els influenciadors de l’esquerra nacionalista? Ser-hi, hi són, només que, a internet, sovint els trobem en format escrit –en articles a mitjans digitals, blogs personals o piulades–, i no en format oral-visual. Els influenciadors de l’esquerra nacionalista no són tan visibles o nombrosos com d’altres, però existeixen i utilitzen altres estratègies comunicatives i plataformes per arribar al seu públic.

Corregeixo la pregunta: on són, els influenciadors audiovisuals de l’esquerra nacionalista? La resposta és més immediata si ens preguntem: on són, els influenciadors audiovisuals de l’espanyolisme i l’extrema dreta? Ara sí, la llista es genera ràpidament: Roma Gallardo, InfoVlogger, Un Tío Blanco Hetero, María Pombo, Tamara Falcó, Libertad Y Lo Que Surja… els “fatxatubers” han ressignifcat la terminologia feixista i presumeixen de ser antifeministes, homòfobs, negacionistes, xenòfobs. Tenen dues maneres d’oferir el seu contingut polític i polititzant. Una és a través de la quotidianitat: Maria Pombo, per exemple, mostra a Instagram els seus valors i creences en àmbits com la família, el treball, i el consum, que reflecteixen la seva ideologia específica. Polititza el seu contingut normalitzant certes pràctiques i perspectives alineades amb posicions políticosocials concretes, fent que la seva audiència associï aquestes creences amb un estil de vida desitjable. El seu dia a dia es converteix en una eina per influir políticament sense necessitat de fer declaracions manifestament polítiques.

L’altre mètode difusió audiovisual de contingut polititzant espanyolista o de dretes és a través del discurs explícit. Sovint introdueix el seu verí ideològic amb catèters en forma de frases com “os han hecho creer” o “nos están vendiendo”, definint sempre algú altre –usualment, col·lectius oprimits, minoritaris o minoritzats– com a amenaça, enemic o manipulador. En són exemples Roma Gallardo o Un Tío Blanco Hetero, que aborden directament temes polítics, socials i culturals en clau crítica contra ideologies progressistes o feministes. A través de comentaris i anàlisis, expressen obertament les seves opinions i aporten dades, exemples o casos concrets –aferrant-se a les excepcions a la regla– per defensar les seves posicions. El seu enfocament és provocatiu i desafiant, activa les emocions viscerals de l’audiència, genera debat i polarització, i els posiciona com a figures destacades a YouTube, TikTok o Twitch.

“¡Que nos dejen actuar!”

L’algoritme espanyolista i d’extrema dreta s’obre pas amb més facilitat i rapidesa que el nacionalista català d’esquerres. D’una banda, té un sentit essencialment quantitatiu, lligat a la diferència en el nombre de membres de cada bàndol: hi ha més espanyols que catalans i, a més, entre els catalans hi ha catalans espanyolitzats. Qualitativament, fora bo tenir en compte que l’organització política de la societat es pot entendre, en part, com una gestió de la psicologia col·lectiva. Quan s’ignora l’efecte de retroalimentació indeslligable entre individu i societat, perdem informació molt valuosa per a la comprensió i canalització efectives del sentiment de pertinença a la nació i les ideologies d’esquerres. En les anàlisis mainstream de l’equació que conforma la identitat nacional, tendim a menystenir la variable psicològica: les creences, valors i actituds individuals, l’experiència de socialització, i la percepció del món contribueixen a la construcció de la identitat individual i, conseqüentment, col·lectiva, desembocant en la seva expressió política.

Les influències socials de l’individu en poden condicionar la brúixola política. En el cas que ens ocupa, tant l’Estat espanyol com els “fatxatubers” formen part d’aquestes influències. Aquests últims semblen dominar un dels processos psicològics bàsics del comportament humà i no tenen por de jugar-lo a favor de la seva ideologia: el condicionament emocional. Les emocions actuen com a canal d’influència sobre les creences i el pensament. A través de la repetició d’una emoció associada a un missatge determinat, els humans integrem el missatge com a creença inqüestionable. La repetició és clau, ja que, amb el temps, el missatge es normalitza i s’integra inconscientment, sovint sense una reflexió crítica. Aquest fenomen s’utilitza en publicitat, propaganda i estratègies de manipulació. La dreta i l’espanyolisme fan ús, essencialment, de tres emocions: l’orgull, l’odi/rebuig i la por. Quan una emoció és reiterada constantment en un context particular —com ara l’orgull de ser espanyol, o la por/odi als nouvinguts perquè “ens apunyalen pel carrer”—, aquesta s’aparella automàticament amb el missatge que l’acompanya. Quedaria així:

(emoció) orgull + (missatge) enaltiment d’Espanya → 
                                        (creença) ser espanyol és un orgull

(missatge) els nouvinguts “ens apunyalen pel carrer” + (emoció) por →
                                        (creença) por/odi als nouvinguts

Aquest mecanisme explica, en part, perquè determinades idees o relats polítics esdevenen tan difícils de desfer o de qüestionar, ja que queden profundament arrelats en la psique dels individus a través d’una integració emocional constant al llarg del temps. L’espanyolisme i els seus influenciadors fan servir la repetició de missatges associats a l’orgull nacional, la unitat d’Espanya i l’odi als col·lectius desfavorits i a les nacions i llengües minoritzades –que no minoritàries– de l’estat per nodrir la seva identitat.

A tot això, cal sumar-li que les plataformes digitals i els seus algorismes estan construïdes per a afavorir la visibilitat dels continguts més polèmics, basats en el sensacionalisme i l’hostilitat. L’independentisme d’esquerres no acostuma a generar tant de contingut viralitzable: en part, perquè fa menys temps que ocupa espai virtual de manera desacomplexada, natural i en la seva llengua –així que la seva presència encara no és tan sorollosa–, perquè els seus temes solen ser d’àmbits específics –com ara llengua, economia, identitat nacional– vinculats a un compromís polític fort preexistent, o perquè tenen un to educatiu, menys atractiu a l’hora d’atraure l’interès general. La falta de contingut viralitzable no reflecteix l’impacte o la importància del nacionalisme català d’esquerres, però sí que té a veure amb les estratègies de comunicació –millorables–, la naturalesa del contingut –cal reforçar quantitat, varietat i qualitat–, i els recursos i referents disponibles –pocs, però se’n van generant.

“ara faré l’onada pel twitter _-oOBOo-_”

Carles Puigdemont

Amb l’arribada d’internet, el gran democratitzador, la política també s’ha democratitzat, per irònic que soni. Molts dels que abans entenien la política únicament com un terreny institucional, s’han polititzat a internet i han entès que es fa tanta política dins de les institucions com fora d’aquestes. I que se’n pot fer tant a fora d’internet com a dins. L’ocupació de l’espai digital per part dels influenciadors espanyolistes i de dretes ha estat ràpida. La dels nacionalistes catalans d’esquerres va més lenta. Fa no gaire, el més semblant que teníem a influenciadors catalanistes eren personatges mediàtics o polítics com Pilar Rahola i Carles Puigdemont, amb capacitat per captivar i mobilitzar masses mitjançant l’ús d’emocions.

Tots dos han apel·lat directament als sentiments, especialment al nacionalisme català, la dignitat, i la resistència davant l’Estat espanyol. És clar que, amb aquests dos casos, ens trobem davant de la dicotomia de la qüestió classe-nació; la difusió del nacionalisme català ha estat influenciada i liderada per la seva representació burgesa. On són, els influenciadors del nacionalisme d’esquerres? Perquè existeixen, i qui digui el contrari és perquè els vol ometre intencionadament a favor dels seus interessos. A l’assaig “El dret d’autodeterminació de les nacions” (1914), Lenin rebat falsedats que desvincularien, inconscientment o tramposament, la lluita de la classe obrera de la lluita per l’autodeterminació. Una d’elles, per exemple, que donar suport a l’autodeterminació equival a donar suport a les burgesies de les nacions oprimides, i que l’autodeterminació no és una prioritat per la classe treballadora: “En la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat l’opressor, sempre, en tot cas, i més fortament que en cap altra, en som favorables, ja que som els enemics més ferms i coherents de l’opressió. Però en la mesura que la burgesia de la nació oprimida defensa el seu propi nacionalisme burgès, hi estem en contra.” Això es va escriure fa cent deu anys.

Per què no té altaveus més audibles i manifestos, aquest discurs? Com és que, als nínxols on existeix, sembla que es camufli entre píxels? Tenim por, ens falta argumentari, o ens manquen formes d’expressió? Potser és un còctel de tot plegat. O qui té argumentari té por, qui té formes d’expressió no té argumentari, i qui no té por no té argumentari o formes d’expressió. Cal, doncs, abandonar la por, solidificar arguments, i trobar formes d’expressió efectives. Cal frenar la transmissió intergeneracional i paralitzant que és l’anestèsic espanyolista: el seu objectiu, mai espontani i sempre sistemàtic, és que equiparem silenci amb harmonia i inacció amb pau, com si no sabéssim que la pau és només necessària fins que el conflicte és inevitable. I el conflicte, que fa tres-cents anys que dura, ara també passa per l’espai digital.

“Catalans, catalanes… Visca Catalunya.
Visc… a Catalunya”

Com que l’independentisme d’esquerres  es fonamenta sobre la reflexió, tendeix a promoure un discurs més complex tant de generar, com de consumir. És una aproximació valuosa i necessària per a un debat profund, diagnòstic i amb potencial transformador, però menys efectiva a l’hora de generar contingut d’impacte, i més feixuga de seguir per a una audiència més àmplia que, necessitada d’estímuls, perd l’atenció més ràpidament o queda alienada per l’elitisme intel·lectual. Plataformes com TikTok o Instagram premien la brevetat i la viralitat. Les posicions independentistes d’esquerres no aconsegueixen la mateixa commoció immediata que l’espanyolisme i l’extrema dreta. Però desesperar seria inútil, a més de contraproduent: com movem muntanyes sense perdre les arrels?

Fixem-nos com, històricament, la manca d’un estat propi ha provocat que a Catalunya transferim la politització en tres recipients “externs” que ens permeten vetllar per la nostra nació des del nostre no-estat: la música, l’esport i l’humor. Cesk Freixas o At Versaris. El Barça. El Polònia. La música, l’esport i l’humor han sigut, són i seran vehicles eficients per transportar ideologia, àmbits a través dels quals emetre o posar-se en contacte, en el cas que ens ocupa, amb el nacionalisme català i l’esquerra. Cal aprofitar aquestes formes d’expressió, de canalització i, per què no dir-ho, de supervivència. Cal que també ocupin internet: com a camp de batalla, i com a porta a les generacions joves que creixen amb internet com una segona habitació.

Com a exemple contemporani aglutinador de tot plegat, penso en La Sotana: híbrid d’esport, humor i nacionalisme català d’esquerres, contingut audiovisual en línia –però que també surt de la pantalla– que demostra que no és necessari que l’esquerra independentista passi per la idiotització, eliminant la reflexió i la profunditat intel·lectual que la caracteritzen, per fer accessible la seva ideologia. D’altra banda, però, tampoc li cal prescindir de la diversió i l’entreteniment. Ja sabem que construir ponts entre emocions i ideologies les fa més accessibles i les ancora a les nostres creences, les comunica de manera més directa i efectiva, i les lliga íntimament a la identitat personal i col·lectiva, a banda de fer-ho de manera més gaudible per al públic general. Amb La Sotana, podríem jugar a fer veure que no sabem quin dels elements és l’excusa per parlar de tots els altres: si l’humor, el futbol o la ideologia. El que sí que queda clar és que la diversió, la lleugeresa, l’alegria, l’entusiasme, i la inspiració, fruit del joc entre futbol i humor dels seus membres com a “influenciadors”, queden vinculades estretament a una ideologia: el nacionalisme català d’esquerres.

A l’espai d’internet de l’esquerra nacional li cal expulsar les emocions i actituds negatives paralitzants: tristesa, apatia, pesantor, desesperança, victimisme, derrotisme, indiferència. Per desencallar, cal empènyer. I això demana fer compatibles les emocions positives amb les emocions negatives “gasolina”, com la injustícia o l’anhel, que impulsen a l’acció. Cal utilitzar, o més ben dit, continuar utilitzant la música, l’humor, i l’esport, alhora que generar maneres i formats estimulants de presentar online el missatge del fantasma que fa tants anys que recorre la Catalunya nacionalista d’esquerres, com quan fem l’avionet amb la cullera perquè un nadó es mengi les farinetes. Cal perseverar en la generació i difusió d’argumentari, d’entreteniment, i en la fusió d’argumentari i entreteniment. I finalment, però no menys important, cal que la generació de contingut d’influenciadors del nacionalisme d’esquerres entengui que no només cal rebatre l’espanyolisme o l’ideari d’extrema dreta, sinó que també, i sobretot, cal generar per a existir i per a guanyar, i no només per a no perdre.