A hores d’ara tothom ha vist el vídeo. Dic vídeo perquè obra de teatre, peça o performance em semblen paraules molt agosarades per parlar de la martingala catalanòfoba que l’ajuntament socialista de la nostra capital ha tingut per bé que s’interpretés a la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions. “Parla en català!”, li cridaven les “artistes” a una pobra migrant, desesperada per trobar un trist lloc a Catalunya on s’entengui i es parli castellà. No vull convertir l’article en una indignació barata o un reguitzell de tuits explicant per què està malament ser catalanòfob, o per què és un escàndol i una vergonya haver pagat això amb diners públics. Fins aquí hi hem arribat tots, crec. Si encara queda algun despistat, però, ho enllestirem amb un paràgraf.
Aquesta mena d’ocasions són ideals per ponderar les nostres forces. Les nostres i les seves, s’entén. Si el vídeo no t’interpel·la, no t’enerva, si en veure’l no et sents violentat, insultat i profundament menystingut com a català, ho sento, però no ets un dels nostres
A Catalunya no es discrimina per no parlar català. Ans al contrari, i la cosa s’agreuja (i molt) al País Valencià i a les Illes. Si busques feina, oci o atenció institucional, en trobaràs abans sent castellanoparlant i no sabent català que no viceversa —en els poquíssims casos on això passa, és clar, perquè el castellà s’imposa. A més, si el teu interlocutor és catalanoparlant, el més probable és que et canviï la llengua en la majoria dels contextos, i si hi ha un problema lingüístic al sistema sanitari d’aquest país, tant per a nadius com nouvinguts, que hi és, l’última llengua afectada és el castellà. Hi ha milers de dades que ho expliquen molt millor, però aquesta és la seva experiència sentida i això mostra el fatalisme del marc espanyolista. Al final de l’actuació, la noia representa que es treu el C2 (insisteixo en el “representa”) i la continuen rebutjant, en un clàssic “mai no seràs catalana”. M’agrada pensar que amb el C2 de català no fas aquesta obra, però creure que aquesta és la realitat és no haver tractat mai amb cap nou parlant. Hi ha casos on tot és tan fals, tan absurdament manipulat, que respondre sembla ridícul.
Aquesta mena d’ocasions són ideals per ponderar les nostres forces. Les nostres i les seves, s’entén. Si el vídeo no t’interpel·la, no t’enerva, si en veure’l no et sents violentat, insultat i profundament menystingut com a català, ho sento, però no ets un dels nostres. És molt senzill. Cada dia és més evident el conflicte lingüístic, el greuge nacional, cultural i humà que suposa la minorització de la llengua que parlem, que vivim, que som. Cada dia és més explícita l’amenaça d’una Catalunya (encara més, molt més) castellana, i la constatació que la causa només ens té a nosaltres, així que ja és hora de posar les cartes sobre la taula. Hem de deixar de tractar a qui mira cap a una altra banda, o es perd en subterfugis, com gent indecisa, equidistant, potencials militants a qui hem de convèncer o persuadir. O, com a mínim, hem de deixar de veure aquesta persuasió com una negociació en què cedir és fer-nos atractius, i mantenir-nos ferms, antipàtics.
Entre tanta confusió, és més important que mai tenir les idees clares. Sabem què som, sabem què volem i, malgrat els debats i desacords que puguem tenir, hi ha una sèrie de parets mestres, de consensos irrenunciables, que tots els nacionalistes hem de tenir al cap. El català és un dret i un deure, no es pot separar una cara de l’altra, l’oportunitat de la coerció. No podem esperar com il·lusos que la gent arribi (o neixi) aquí i aprengui una llengua minoritzada, deixant de banda els incentius, només perquè li semblem bona gent, com el nano aquell de l’Europa, ni molt menys culpar-los si no ho fan. Però tampoc no podem obviar la nostra obligació política i moral d’apropar tot nouvingut a la nostra cultura. Un dels perills de discursos com el de l’actuació és que, si fins ara eren tot fum, avui es troben materialitzats en l’extrema dreta catalana. Reduir el nacionalisme català a la seva versió més reaccionària, excloent i assimiladora, essencialista i hostil amb la immigració, és la millor manera de neutralitzar-lo i fer-lo petit.
Hem de deixar de veure aquesta persuasió com una negociació en què cedir és fer-nos atractius, i mantenir-nos ferms, antipàtics.
El debat de les lluites socials compartides sempre és fal·laç. Això també ho hauríem de superar i no sentir-nos culpables quan se’ns presenta. Això no vol dir que el greuge no existeixi —gent que cregui que el català, per exemple, no és una prioritat—, sinó que la nostra reacció no ha de passar per abaixar el cap i rebaixar les expectatives. Eixamplar la base no és això. Davant d’un retrocés creixent de drets i llibertats, hem d’insistir més que mai en un nacionalisme decididament progressista, apostar per una idea de país al marge de pressions absurdes o interessos electorals a curt termini. El català és una llengua d’integració i cohesió social de primer ordre, i hem de tenir clar que tota crítica que el contraposi amb qualsevol altre principi parteix d’un marc enganyós.
Sincerament, el que facin o deixin de fer companyies castellanes o, en aquest cas, que em digui burgès una noia de casa bona amb estudis privats m’és força igual. Tinc clar el que defenso. El que em preocupa és qui contracta aquesta gent i, en conseqüència, aquests discursos, perseguint els meus mateixos ideals. El cas d’aquesta setmana ha sigut notori —sobretot gràcies a la denúncia de Plataforma per la Llengua— i especialment escandalós tenint en compte el context. Ara bé, quants diners d’institucions públiques i privades pretesament catalanistes van a petar, mes rere mes, any rere any, a personatges, espectacles, tallers, estudis, informes, campanyes, actuacions, associacions i projectes de tota mena no sols castellans, sinó directament anticatalans? Quanta mofa, quanta hostilitat, arribem a pagar tots plegats, sigui per mala fe, negligència o descuit dels “nostres”? No oblidem que molta indignació al voltant del vídeo, potser la més afectada, digna i exagerada, prové d’aquells que durant anys van abandonar, i fins i tot ridiculitzar, la política lingüística i cultural, i que ara s’erigeixen en la gran alternativa al PSC. Sense cap mena de vergonya.
De fet, el problema és que hi ha massa gent en aquest país omplint-se la boca dia sí dia també amb “la defensa i la promoció de la llengua catalana” que no està disposada a fer absolutament res al respecte. Gent molt preocupada, dita catalanista, amb responsabilitats i deures públics, que treballa incansablement —en sigui o no conscient— pel retrocés lingüístic i nacional, i que ho fa amb total impunitat, sense cap retiment de comptes més enllà d’algun escarni a xarxes. Hi ha massa lleis, massa polítiques, massa voluntats que ens juguen en contra, i hem de saber-les detectar. Evidentment, no podem tenir catalanòfobs treballant per a les nostres institucions, és a dir, per a nosaltres, i encara menys a les oficines de no discriminació. És obvi. Però tampoc no podem tenir polítics independentistes fent tothora apologia (teòrica i pràctica) del bilingüisme, escoles pixant-se en la immersió amb el beneplàcit del departament o responsables de mitjans públics avalant coproduccions, entrevistes, col·laboracions i fitxatges castellanoparlants. Tot això, és clar, pel bé del català, pel nostre bé. La llista és eterna.
El desacomplexament també implica tractar aquestes situacions com cal: ponderant-les, reaccionant, detectant els atacs externs, evidents, però també les hipocresies dels nostres i, sobretot, sempre, prenent lliçons
Parlant de responsabilitats, el conseller Vila ha denunciat l’actuació, valorant “la rapidesa en què l’Ajuntament de Barcelona se n’ha desmarcat”. Desmarcar-se’n vol dir, en aquest cas, emparar l’obra (o el que sigui que fos allò) en la llibertat d’expressió, per bé que en cap cas representa la posició de l’Ajuntament, molt sensible amb llengua, com tots sabeu, i que resulta que no s’ho van acabar de mirar del tot a l’hora de contractar-les, i que perdó, que ho sentim molt, i que això i allò. Obviarem la broma de mal gust que és el PSC parlant de llibertat d’expressió, més encara per netejar-se les mans, i també la del PSC contractant aquesta actuació perquè, bé, és el PSC. Del conseller, en canvi, n’espero més coses. Que no blanquegi la responsabilitat d’un consistori catalanòfob, per començar, però també que no normalitzi el fet de tenir —i formar part de— un govern que pot publicar una Enquesta d’Usos Lingüístics amb diagnòstics crítics i alarmants i alhora actuar com si la cosa no tingués importància. Altre cop, l’abisme entre realitat i discurs, principis i acció, és dantesc.Si sovint oblidem què està en joc, aquestes polèmiques ho fan tot una mica més nítid. Ens netegen els vidres i ens permeten veure millor què tenim davant i qui tenim darrere, agafar perspectiva entre el fang de la trinxera —val la pena esmentar el silenci dels Comuns, socis de govern, al respecte. Que hem de desacomplexar-nos és un imperatiu que ja s’ha convertit en tòpic, però el desacomplexament també implica tractar aquestes situacions com cal: ponderant-les, reaccionant, detectant els atacs externs, evidents, però també les hipocresies dels nostres i, sobretot, sempre, prenent lliçons. Estem sols, sí, però potser ser-ne conscients és el millor que ens podria passar.
