Miquel Puig és Llicenciat i Doctor en Economia per la UB, amb estudis al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i a la J.F. Kennedy School of Government. Disposa d’una dilatada experiència laboral en l’àmbit públic i privat, incloent-hi la posició de Secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus a la Generalitat de Catalunya fins el 2024. Amb ell volem explorar una diagnosi de la situació i evolució actual del model productiu català, explorant críticament els sectors econòmics principals com el turisme i les condicions laborals que alimenten. Ens preguntem, resseguint la seva obra, sobre com aquests factors afecten la prosperitat, l’equitat, el nivell salarial i la salut democràtica, claus per construir les bases de la Catalunya de demà.

Si vols escoltar la conversa en format pòdcast ho pots fer a Spotify:

A Un bon país no és un país low cost, vostè hi analitza la situació econòmica del país amb una doble mirada: primer es pregunta si aquest és pròsper i després si tal prosperitat està ben repartida, si és equitativa. Considera que l’evolució que ha tingut el nostre país ens permet tenir esperança respecte a la capacitat que tenim de satisfer les necessitats de la població? En l’imaginari col·lectiu hi ha la creença que Catalunya és una terra pròspera, una economia dinàmica i un motor amb un passat industrial potent que ens ha donat força política. És encara vigent?

El nostre passat és més brillant que el nostre present. Nosaltres som, efectivament, un país industrial que vam saber construir pràcticament del no-res una prosperitat, un país amb un nivell de vida alt. Però som també un país on des de fa trenta anys, el que és la prosperitat, que els economistes mesurem com el PIB per càpita, el que produïm cada persona que treballa, està estancat.

Europa està molt preocupada perquè la seva productivitat és lenta. Dins d’Europa, Espanya i Itàlia són països que estan a la cua absolutament en tot i nosaltres encara estem una mica pitjor que la mitjana espanyola. Realment, la capacitat de crear riquesa a Catalunya és, en aquest moment, molt insuficient.

Vostè planteja que celebrar els èxits en termes de creixement de l’ocupació i del producte interior brut és una mirada errònia.

Completament. És a dir, Catalunya és dels països que més ha crescut a Europa econòmicament: l’economia ha crescut moltíssim però ho ha fet, bàsicament, a força de posar més gent a treballar. No hem crescut perquè treballem millor, sinó perquè hi ha més persones treballant. Primer, absorbint els aturats que venien de la crisi industrial dels anys vuitanta, i després amb la incorporació de la immigració. Però això no és generar riquesa, això és generar creixement. És com una persona que s’engreixa, però no per això és més sana.

A nosaltres ens interessa una perspectiva catalana, però aquest és un problema que s’estén a tot l’Estat espanyol. The Economist, per exemple, va publicar un article a finals del 2024 on afirmava que Espanya era el país més pròsper en termes econòmics. Vostè qüestionaria completament aquesta afirmació…

No, no, no. No només jo, molta gent també. Una cosa és el creixement, que pot ser positiu en alguns aspectes. Per exemple, si ets propietari immobiliari, t’interessa que hi hagi creixement i que arribi molta gent, perquè això fa pujar el preu dels immobles. Però si el que t’importa és el benestar de la població, el creixement, com a dada general, no és la mesura adequada. El que importa és el creixement per càpita, la productivitat. A quant toquem, cadascun de nosaltres? I això, ni a Catalunya ni a Espanya, no està millorant.

Les dades de Catalunya s’assemblen molt a la mitjana espanyola. A Espanya hi ha una zona industrial que evoluciona millor que nosaltres, com el País Basc, i una altra zona que va bastant pitjor, com les Illes Balears, més orientada al turisme. Podem dir que Catalunya es troba entremig?

Si parlem de PIB per càpita, que és una mitjana, cal preguntar-se com està distribuït. Aquest és el segon eix que vostè planteja: el de l’equitat.

Evidentment, és importantíssim. Però ara mateix no és el nostre principal problema. Podríem ser un país més just, més equitatiu? Sens dubte. Hi ha moltes injustícies? També. Però si ho mirem en perspectiva global, estem a la Champions. Som dels països més equitatius del món. Molta gent potser no estarà d’acord amb aquesta imatge, però si aquesta persona es posa malalta, podrà anar a un hospital on la tractaran de primera categoria. Si vol estudiar a la universitat, hi tindrà accés gratuït i de qualitat. És a dir, comparativament, aquest no és el nostre problema central. Que podem millorar? Sens dubte. Però el problema de fons no és aquest. El veritable problema és que, quan parlem de PIB per càpita, i el comparem a escala europea, estem relativament estancats. De fet, completament estancats.

La Secretaria que vostè dirigia publica un informe periòdic on es mostra que el 2000 teníem un PIB per càpita un 20% per sobre de la mitjana de la Unió Europea dels 27 estats. Ara, en canvi, estem a la mitjana. Vol dir que hem perdut un 20% de posició?

Sí, estem estancats. Europa està preocupada perquè creix lentament, però és que nosaltres estem aturats. I això és un problema molt greu, perquè genera frustració en moltes persones que esperaven veure millorada la seva situació i no és així. Si han de comprar-se un pis, encara estan pitjor. A més a més, això fa insostenible l’estat del benestar.

Un país que no es torna cada cop més pròsper no es pot permetre tenir una sanitat millor, especialment en un país que envelleix. No pot pensar que podrà pagar les pensions d’una població que envelleix. Tot això no és realista. Si no millorem la productivitat, tot plegat és impensable. Tard o d’hora s’hauran de fer retallades, ens agradi o no.

Vostè furga més enllà i analitza el mercat laboral i el model productiu que crea aquests llocs de treball. I aquí hi ha un element que explicaria el problema de prosperitat: la creació de llocs de feina precaris. Podem dir, resumint, que hi ha molts llocs de feina precaris?

Efectivament. L’especialització catalana es basa a créixer en sectors que necessiten molta mà d’obra poc qualificada i mal pagada. Aquesta és la seva especialitat. El turisme n’és l’exemple paradigmàtic, però no és l’únic. La indústria càrnia, per exemple, ha crescut enormement a Catalunya perquè utilitza molta mà d’obra poc qualificada. Som addictes a aquest model de creixement. I aquest model és insostenible. Perquè una persona que guanya poc, però té tots els drets que garanteix l’estat del benestar —anar al CAP si es posa malalt, accedir a un hospital si necessita una operació, portar els fills a l’escola pública, tenir dret a una pensió quan es jubili—, genera una situació que no es pot sostenir si aquesta persona paga pocs impostos perquè guanya poc. Té més drets dels que cobreix amb els impostos que aporta. Això és insostenible.

Teníem, doncs, un problema: la creació de molts llocs de treball precaris. Això ens porta a parlar de salaris, d’estabilitat laboral, d’atur… que també és una característica de la nostra economia: un nivell d’atur estructuralment elevat.

Cíclicament molt alt. De fet, en general alt i, de tant en tant, altíssim. Sí, efectivament. Tot això és un còctel insostenible. Nosaltres hem viscut durant uns anys, en bona part, perquè ens arribaven diners d’Europa. Però d’Europa ja no en vindrà ni un. Perquè Europa s’ha obert cap a l’est, i l’est és més pobre que nosaltres. Per tant, els diners han d’anar allà. A més, amb els nous reptes en matèria d’armament i reindustrialització, ja no hi haurà recursos per ajudar els països mediterranis. Això s’ha acabat.

M’agradaria que ens expliqués una mica les característiques del model productiu català, que ja ha introduït. Quins són els sectors que estan creixent, quins són els que no creixen i haurien de créixer?

Molt sovint es planteja la dicotomia entre turisme i indústria, i això ja és un pas endavant, mentalment. Pensar: “Ostres, ens aniria millor si fóssim més industrials i potser no tan turístics”, ja és un pas endavant. Però la clau són els salaris. És a dir, els sectors en què estem apostant paguen salaris, per dir alguna cosa, per sobre dels 30.000 euros anuals? Perquè tot salari per sota de 30.000 euros és un salari subvencionat, és a dir, un salari que té un cost per a la societat.

Òbviament, el que ressalta és el turisme. El que ha crescut enormement a Catalunya és el sector turístic. I aquest és un sector menys productiu que la mitjana. Per tant, quan en un conjunt el que creix és un sector poc productiu, la productivitat global baixa. El primer problema que tenim, doncs, són les característiques i la dimensió del nostre turisme.

Després tenim una indústria que és molt diversa. Afortunadament, el que ens salva és que encara som un país industrial i que aquesta indústria encara té una productivitat elevada, és exportadora, és competitiva internacionalment i paga salaris dignes. Això ens manté. Però, òbviament, si volem un futur brillant, hem de resoldre el tema del turisme i hem de continuar apostant, jo diria, per una indústria més tecnificada, una indústria que exigeixi salaris més elevats i personal més qualificat. A poc a poc. No ho resoldrem ràpidament, però hem d’avançar en aquesta doble direcció.

M’agradaria que expliqués una mica això que ha comentat, que és poc intuïtiu a priori: que les feines amb baixos sous són, en realitat, subvencionades per la resta de la població. Aquesta població, pagant els seus impostos i contribuint a serveis o pensions mínimes, acaba subvencionant el client que es pren un mojito barat o l’empresari que fa beneficis a força de pagar sous baixos?

És així. Hem de pensar que una persona que viu a Catalunya, que forma part d’un estat del benestar —del qual estem molt orgullosos pel sistema sanitari, pel sistema educatiu, per la protecció de la dependència, etc.—, té un cost. I es paga amb impostos. Si afegim una persona que paga pocs impostos, però té tots els drets, estem reduint el que toca a cadascú. I, per tant, ho hem d’entendre així: els salaris baixos són salaris subvencionats.

De la mateixa manera, el turisme de sol i platja —que té una temporada baixa molt llarga i, en conseqüència, uns treballadors amb contractes discontinus o temporals— fa que, durant la resta de l’any, aquesta persona visqui de la subvenció. És un sector hipersubvencionat. Pot mantenir preus baixos perquè compta amb una massa laboral que, durant una part important de l’any, és sostinguda per l’estat. Per tant, és un sector hipersubvencionat. I si volem ser un país pròsper, no podem tenir gaires sectors grans subvencionats. Hem d’aconseguir que tots contribueixin.

Tenim una economia amb un nivell d’atur estructuralment elevat en comparació als estàndards europeus i, al mateix temps, una economia que produeix molts llocs de feina. Això sembla contradictori, no?

És contradictori, sí, és contradictori. A veure, el nostre problema és doble. La primera causa és que hem generat molta gent que ha anat fent anys a còpia de treballar en feines precàries. No es van formar al principi, ara tenen 40, 50, fins i tot 60 anys, i no tenen un ofici, el seu historial laboral és precari i, per tant, són persones que a un empresari li resulten poc atractives. Aquesta gent forma una massa molt difícil de recol·locar. L’empresari prefereix contractar una persona jove, immigrant o no, perquè pensa: “Bé, aquesta persona aprendrà, té energia, …”.

Nosaltres hem descuidat molt, molt, molt les polítiques actives d’ocupació, que volen dir que un aturat no té dret a dos anys d’atur. No té dret a dos anys d’atur. Té l’obligació de començar a treballar immediatament. Una altra cosa és que, si no troba feina, això sigui una altra història. Però l’obligació és treballar immediatament. I el sector públic, en aquest cas la Generalitat, ha de monitoritzar-lo des del primer dia i ajudar-lo a formar-se i a buscar feina, però vigilant que ha de buscar feina de seguida. En comptes d’això, la cultura que tenim és que la persona té dret a dos anys d’atur i, “Escolta, ja veuré quan trobo feina”. Això s’ha acumulat i ara és molt difícil de corregir. Per això veiem la paradoxa: som un país que atreu centenars de milers d’immigrants, els empresaris es queixen perquè no troben treballadors, però tenim un 8 o un 9% de la força laboral que vol treballar i no ho fa. Això és una paradoxa, és un disbarat. És difícil de corregir.

El concepte de mercat laboral dual explicaria això?

Sí, sí, sobretot. Insisteixo que és una massa de gent a la qual hem descuidat, en el bon i en el mal sentit de la paraula. No els hem ajudat i no els hem exigit. Hem de procurar esmenar-ho i, sobretot, evitar que es torni a reproduir. Vull dir que els joves no han de pensar que tenen dos anys d’atur. Tenen l’obligació de treballar immediatament.

Creem feines que no satisfan les expectatives de la població treballadora i aturada?

Evidentment. Si estem especialitzats a crear llocs de treball per a mà d’obra poc qualificada i mal remunerada, no són feines atractives. I si aquesta persona, per raons familiars o d’altres, té una sortida, doncs va marxant. Per això l’atur es fa crònic. Hem de crear llocs de feina millor, més exigents, que demanin més i que donin més.

I aquí vostè distingeix entre creixement extensiu i creixement intensiu. 

Sí, la indústria, per simplificar, és intensiva. Tu tens una fàbrica, tornes deu anys després i allà no hi ha més treballadors, el nombre de treballadors és el mateix, però hi ha més màquines, més robots, més producció, etcètera. I els treballadors guanyen més. En canvi, tens el sector turístic, on hi ha un hotel, tornes deu anys després i hi ha quatre hotels. Quatre vegades més treballadors, però fent el mateix i guanyant el mateix. Aquest és un model de creixement extensiu. Nosaltres estem creixent en tot el sector turístic, tota la costa ha crescut a base de més gent fent el mateix, poc especialitzat, poc exigent i mal remunerat.

Sorprèn la quantitat del percentatge d’estrangers que ocupen les noves ocupacions?

Tots, tots. Pràcticament tots. És a dir, quan creem llocs de treball, el que estem fent és atraure immigrants.

Em sembla interessant també com vostè planteja que, de vegades, trobem explicacions que poden ser bones, però no acaben d’explicar per què Catalunya o les Illes Balears estan evolucionant pitjor que el País Basc.

Per què tenim sol i platja. Perquè tenim la desgràcia de tenir sol i platja. Això és una cosa que els economistes en diem la “malaltia holandesa”. Quan tens alguna cosa fàcil, que demana poc esforç, tots ens hi tirem. Això li passa als països que tenen un recurs fàcil i poc exigent, com Holanda quan va descobrir gas al Mar del Nord. Es va observar que la indústria perdia pistonada. Per això se li diu “malaltia holandesa”. Nosaltres tenim la sort de tenir sol i platja, però l’hem explotat d’una manera fàcil, posant molta gent, poc qualificada, amb poques exigències, a treballar en temporada alta, i després t’espaviles. I això no crea riquesa.

Des de l’esquerra independentista, l’esquerra catalanista, de vegades es culpa de tots els nostres problemes a l’estat espanyol i a polítiques discriminatives que poden explicar part dels nostres problemes. De vegades es parla del neoliberalisme, que seria aquesta doctrina política favorable als interessos del capital, amb polítiques privatitzadores i desreguladores. A vostè li agrada més posar el focus en el tipus de feines que estem creant.

A mi m’agrada posar el focus en allò que podem arreglar, perquè parlar del capitalisme és molt interessant, però nosaltres el que hem de fer és solucionar els nostres propis problemes dins de les nostres forces. Si tens un problema a casa teva, pots acusar el neoliberalisme o el capitalisme o el que vulguis, però has de solucionar el teu problema. Nosaltres tenim moltes coses que fem malament, que no són culpa del capitalisme ni del neoliberalisme, sinó que són culpa de les decisions que hem pres i el camí que hem triat.

M’agradaria que exploréssim una mica les conseqüències negatives que té aquest tipus de creixement extensiu. Un model basat en feines precàries que ocupen treballadors majoritàriament estrangers que no poden projectar una vida satisfactòria. No només estrangers, sinó que la resta de la població tampoc té la sensació que estiguem progressant en termes de benestar material. Òbviament, podríem parlar d’habitatge, però seria un altre tema…

No, és que els problemes són dos. Un, l’habitatge, evidentment. Si la població catalana passa de 6 milions a 8 milions de persones molt ràpidament i aquests dos milions de persones han vingut fonamentalment perquè estàs atraient molts turistes, a part de molts estudiants estrangers, etc. etc., i el parc d’habitatge no està creixent al mateix ritme, tens un problema d’habitatge de cavall. Per tant, primer problema, problema d’habitatge. Per això dic que el gran beneficiari és el propietari immobiliari, perquè aquest és el que realment… Aquest sí que es fa les barbes d’or. Primer problema.

I el segon problema és la inviabilitat de l’estat del benestar. Perquè si estàs creixent amb una massa de gent que té drets, drets a l’estat del benestar, té dret a la salut, té dret a l’ensenyament, té dret a les cures, etc. etc., però no estàs generant impostos, ho estàs posant en perill. Estàs condemnant el teu estat del benestar a la fallida. Per tant, aquests són els dos problemes. I més en una societat que s’està envellint.

Hem parlat de la dificultat per finançar un estat del benestar amb educació, sanitat de qualitat, pensions. Vostè ha parlat també que hi ha molts altres problemes associats a aquest model, com per exemple l’abandonament escolar, o fins i tot la salut democràtica de la societat, o la idea de solidaritat que tindrien les classes mitjanes.

Sí, efectivament. A veure, l’abandonament escolar és una cosa que està molt vinculada a una societat que ofereix feina als joves poc formats. És a dir, al País Basc un nano que estigui acabant l’ESO i que no li agradi estudiar… això n’hi ha molts… Bé, si deixa d’estudiar, tindrà poca feina. En canvi, a les Balears, aquest nano tindrà feina fàcil. Però serà una feina poc qualificada, serà una feina que no li aporta un futur molt llarg. Així i tot quan tens setze anys, normalment no penses en el teu futur. Perquè l’abandonament escolar és tan alt al Mediterrani espanyol, i, en canvi, és tan baix al País Basc o a Castella i Lleó, per això? Per les oportunitats laborals.

En conseqüència, tenir un sistema productiu que ofereix feines poc qualificades rebaixa el nivell d’instrucció del país. I, evidentment, la salut democràtica està claríssima. Si tu tens una capa de persones que treballen en condicions, diguem-ne, poc qualificades, que paguen pocs impostos, però tenen tots els drets… és fàcil que la gent de classe mitjana tingui la sensació que els seus serveis públics, per començar l’escola, el CAP i l’hospital, estan col·lapsats per aquests nouvinguts. I d’aquí a començar a desenvolupar idees xenòfobes, hi ha un pas, només. Així doncs, nosaltres necessitem una immigració que pagui impostos i que, com a resultat, no col·lapsi l’estat del benestar.

El problema no és l’origen en si, sinó les condicions de feina…

L’origen de la gent? No, això no és cap problema. Per un economista, això no és cap problema. A veure, aquí tots som… jo em dic Puig Raposo. Aquí tots som barreja. Aquest no és el problema. El problema és quant guanya i quants impostos paga la gent que estem atraient.

El repte l’hem identificat bastant clarament: una precarietat laboral a la base de molts problemes que patim. Quines són les polítiques que fan altres països que podem fer nosaltres contra això?

Això no és tan fàcil. Primer, una qüestió bàsica és el salari mínim. Tu has de dir… Escolta, en aquest país no es pot crear un lloc de treball per sota d’aquest nivell. “Home, és que jo, la meva empresa, necessito que els treballadors guanyin poc per poder ser competitiu…”. Escolta, la seva empresa no ens interessa. Això als anys 80, als anys 90, no es podia dir, perquè hi havia una massa d’aturats molt gran, i la qüestió era que treballessin. Però avui dia que el problema que tenen molts empresaris és que no tenen treballadors… el salari mínim ha de ser més alt. Ha de ser més alt. Perquè, insisteixo, tota persona que cobri el salari mínim o una mica més està subvencionada. Per tant, d’aquests pocs. Com a resultat, el salari mínim ha de ser alt.

I segona, evidentment, no apostar per sectors que demanin o que es basin en mà d’obra poc qualificada. En conseqüència, el turisme s’ha de reduir. El turisme s’ha de reduir, entre altres coses, perquè els empresaris guanyin més diners i, com a resultat, puguin pagar millor els seus treballadors i puguin pagar millors impostos.

El que s’està a punt de fer a Barcelona, que és eliminar les 10.000 llicències d’habitatge d’ús turístic, és una excel·lent mesura en aquesta direcció. Perquè és eliminar aproximadament una tercera part d’aquest sector. I això és fonamental. Els hotels de Barcelona estan guanyant molts diners gràcies a les limitacions que s’han fet a Barcelona a la creació de places turístiques. I jo ho celebro, perquè si un empresari ha guanyat molts diners, que és el cas dels hotels de Barcelona, a aquest sector se li pot exigir que pagui millor els seus treballadors i que paguin més impostos. I, per tant, contribueixin més. I aquest és el camí.

D’aquí la idea que el problema és el low cost, no?

El problema és el low cost. Per això vaig fer un llibre que deia Un bon país no és un país low cost. Tot el que és low cost empobreix el país.

Vostè, a Els salaris de la ira, parla per exemple de les kellys, les netejadores dels hotels, que van ser molt beneficiades per la pujada del salari mínim que s’ha produït els últims anys.

Evidentment. Entre altres coses perquè cobraven el salari mínim més un euro, un 1% per sobre el salari mínim. Clar, evidentment, per a elles les primeres tímides pujades de salari mínim de fa uns anys els va afectar poc, però ara, en els últims governs socialistes, l’increment el salari mínim ha estat considerable. Jo penso que s’ha de pujar bastant més. La prova és que no ha tingut impacte sobre la creació de llocs de treball. És a dir, Espanya continua sent un motor de creació de llocs de treball i atracció d’immigració, malgrat que el salari mínim ha pujat, al voltant d’un 30%. Vol dir que hem de continuar-lo pujant.

En contra de les prediccions que feia el Banc d’Espanya i tothom…

Pitjor, tots els liberals, aquesta gent tenen una idea al cap, que jo l’ensenyava quan era professor a la universitat, que és això: que el salari ha de ser flexible i que si apuges el salari, llavors produiràs atur. El Banc d’Espanya va fer els seus estudis, va fer les seves prediccions, però no ha passat res de tot això. Això és perquè la realitat funciona al revés: hem d’apujar el salari mínim precisament fins que es deixi de crear llocs de treball. A canvi d’això, la gent, tota, ha de viure millor: Els treballadors, la gent que treballa, ha de guanyar més.

El salari mínim és una mena de decret governamental. Després hi ha una política de convenis, de lluita sindical,…  en aquest país tenim un nivell de sindicació relativament baix, també en comparació a altres països europeus. Seria una mesura similar?

Sí, és clar, però el salari mínim et posa un mínim… A partir d’aquí, vas fent, però el salari mínim és important. Fins ara, fins a l’últim govern socialista, el salari mínim era negligible, perquè era tan baix que molts convenis estaven tots per sota, excepte els de les kellys i companyia, que estaven un 1% per sobre. Però ara no, ara el Salari Mínim ja afecta força gent. I ha de continuar pujant per afectar més gent. I, evidentment, els altres salaris aniran pujant.

La política econòmica que s’ha venut els últims anys, segons la qual hem de ser competitius en salaris, ha estat un error?

És un disbarat. No és un error. És un disbarat. Perquè tu no pots ser competitiu en salaris. Què vol dir ser competitiu en salaris? Què vols, ser competitiu amb el Marroc, en salaris? Doncs hauràs de tenir l’estat del benestar del Marroc. Perquè et podràs pagar la sanitat, les presons, i els serveis públics del Marroc. Tu vols això o vols oferir més a la teva gent? Doncs, si vols oferir més a la teva gent, necessites més impostos. I perquè la gent pugui pagar més impostos, la gent ha de guanyar més. I ha de ser més productiva, òbviament. La competitivitat en salaris és un concepte erroni. Una empresa ha de ser competitiva, un país ha de ser productiu. Productiu. És a dir, la gent ha de treballar i produir molt. Llavors, n’hi haurà per tothom.

Hem parlat de turisme. Vam veure l’estiu passat que va començar a sorgir un moviment contra el turisme ja més fort, amb diverses manifestacions. Hi ha cansament pel model de creixement turístic.

Afortunadament! Ja era hora. Crec que amb això del turisme hem aconseguit, i utilitzo la primera persona plural, hem aconseguit, entre tots, canviar el concepte. I, ja dic, fins i tot el Partit Popular de les Balears ja diu que s’ha de gravar l’entrada de cotxes, que s’ha de gravar les estades turístiques. Bé, anem pel bon camí, ja era hora! Les Balears necessiten menys turistes i que, per descomptat, paguin més. Menys turistes que paguin més, i que tinguin millors serveis, perquè si no, l’altre camí és insostenible, completament, en tots els sentits.

Una política que vostè també defensa és augmentar l’impost d’estades turístiques i destinar-lo a finalitats diferents del que és destina actualment, que és la promoció de turisme.

Ni Catalunya ni Balears necessiten promocionar el seu turisme, és absurd. Ara, en aquest moment, celebro molt que els nous Comuns i el PSC hagin pactat doblar la taxa turística a Catalunya. Sensacional. Han pactat que el recàrrec que cobra la ciutat de Barcelona es podrà doblar. Fantàstic. Que tots els municipis podran introduir el mateix recàrrec que a Barcelona? Fantàstic, això és fantàstic. A què s’han de dedicar aquests ingressos? A reduir capacitat.

El què necessitem és reduir capacitat. És a dir, comprar hotels i tirar-los a terra per convertir-los en places. Comprar blocs d’apartament i convertir-los en habitatge permanent pels mateixos treballadors que no saben on dormir. Així, fins que no reduïm el 25% la capacitat del nostre turisme de sol i platja de tota la platja: la Costa Brava, la Costa Daurada, etc. 

Si aconseguim reduir, que no es pot fer d’un dia per l’altre, la capacitat en un 25%, els empresaris turístics tindran 6 mesos de temporada alta. I això vol dir dues coses: Primera, que guanyaran molts diners. Amb la qual cosa podran pagar millors els seus treballadors i podran pagar més impostos. I dos, podran tenir unes plantilles estables i, per tant, professionalitzades. I, com a resultat, de nivell. Per això necessitem reduir la capacitat. És a dir, que els hotels, els càmpings,… tot, s’ompli al mes de maig. I des del mes de maig fins al mes d’octubre, ple. 

I al mes de juliol i al mes d’agost no hi cabrà tothom. Que vagin altres llocs, com el Marroc… Quin millor favor podem fer al Marroc que enviar-li turistes? És el millor que podem fer per nosaltres i per ells. Quina millor ajuda al desenvolupament que limitar la nostra capacitat turística i dir als turistes, escolteu, aneu al Carib, aneu al Marroc, que allà us necessiten més que aquí!

Ha definit força el problema que tenim. Un problema d’aposta per un turisme extensiu i de sous baixos, i que hi ha una possibilitat de transformar aquest turisme i de fer créixer altres sectors. La pregunta final és quines tres o quatre polítiques clau vostè creu que les forces polítiques que esperen una Catalunya més forta, més equitativa i justa, més pròspera i més democràtica haurien d’impulsar?

Dues ja han sortit. Una és el salari mínim: El salari mínim ha de ser molt més alt que l’actual. Anar-lo apujant progressivament. Segona, deixar d’apostar per sectors que utilitzen mà d’obra poc qualificada. Per tant, reduir el volum del turisme, sobretot el turisme de sol i platja. N’hem de reduir la capacitat un 25%. I la tercera, jo diria, és claríssimament apostar per l’ensenyament. És a dir, els resultats escolars són deplorables perquè, crec que és una frase de Jovellanos: “un país val el que val la seva gent” i la seva gent val el que sap.

I, per tant, hem d’apostar pel sector educatiu. I això vol dir començar a apostar per la bressol. Perquè un país amb tanta immigració com el nostre ha d’apostar per la bressol. Una bressol de qualitat i universal on hi vagin tots els nens des de l’any de vida. Tots. Una bressol de qualitat des d’on anar construint equitat. Perquè l’equitat es construeix quan són nens. El que més determina qui triomfarà econòmicament a la vida i qui no és l’escola. L’escola primària. I per tant aquesta ha de ser l’aposta. Una bressol universal i de qualitat per tothom. I a partir d’aquí la primària i la secundària, i etc. Per mi aquesta és la clau si volem fer un país pròsper i equitatiu.