El desembre de 1935, José Calvo Sotelo, ministre de Primo de Rivera, pronunciava, en seu parlamentària, aquesta frase que dona títol a aquest article, la qual reflecteix clarament la manera de pensar de les classes dirigents, jo diria que d’arreu del món, dels estats-nació. La indivisibilitat de la pàtria per damunt, fins i tot, de les ideologies (si no em toca molt la butxaca, és clar). Només cal recordar el que la Constitució espanyola de 1978 va establir : “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Una idea que, òbviament, no és única d’Espanya… Com no podia ser d’una altra manera, França encara és més, «França és una religió», com ens recordava l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís¹.

Seguint les paraules de Joan Francesc Mira, el camí “cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya «plural», una Espanya «dels pobles», una «nació de nacions» i altres visions en el desert” és un camí tancat, perquè “hom ha de tindre present que España és aquesta cosa hecha por Castilla, i no cap altra cosa.²” I, en això, com ja deia Joan Fuster el 1979, coincideixen tant els polítics de dretes com els d’esquerra, la «ideologia dreto-esquerranoide», perquè, en el fons, tot plegat «és una ideologia. Però és també l’estat»: «Antes roja —o azul— que rota»³.

És fàcil demostrar que la catalanofòbia i la repressió lingüística són inherents a qualsevol règim espanyol i francès, perquè, en el fons, els catalans no formem part del projecte nacional de les classes dirigents d’aquests estats. De fet, som una nosa o, com diuen a l’Estat francès, com a molt som l’accent català de la (seva) República. 

La catalanofòbia i la repressió lingüística són inherents a qualsevol règim espanyol i francès

Com destacava el 1996 Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans⁴, el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència dels uns o els altres catalanoparlants, sinó per “l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional”, és a dir, l’espanyol, el francès o l’italià. 

En casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés, tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, “el fracàs de les classes dirigents espanyoles per crear una estructura escolar moderna frena, en part, el procés de descatalanització”⁵.

A més, aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials. Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat, la llengua dominant.

Com dèiem, aquestes pressions contra la llengua i la cultura catalanes (de fet, contra la nació dels catalans) han estat de tota mena i en tot moment històric, independentment que el règim sigui una monarquia més o menys parlamentària, una república amb un caràcter més o menys democràtic i federal, o una dictadura més aviat barroera. I tampoc no és definitiu qui mani, les suposades dretes o les suposades esquerres: el comú denominador és Espanya (o França o Itàlia), amb tota la seva bateria de nacionalisme banal, que subtilment en referma l’existència. 

D’exemples, en podem trobar de totes les èpoques i de tots els règims polítics. Ja el 1700 el rei de França, Lluís xiv, va publicar un edicte en què prohibia l’ús públic de la llengua catalana a la part de Catalunya annexionada per aquest regne, una llengua que “repugna” i que és contrària a “l’honor de la Nació francesa”. No cal, per tant, esperar el naixement dels estats nació, tal com es poden entendre avui dia, per trobar mostres de la repressió lingüística. 

No cal esperar el naixement dels estats nació per trobar mostres de la repressió lingüística

En nom de la igualtat, a França, i, per tant, també en aquesta part de Catalunya, s’estableix l’octubre de 1793, que:

“L’educació pública es durà a terme a tot arreu de manera que un dels seus principals beneficis sigui que la llengua francesa esdevingui ràpidament la llengua familiar de tota la República.”⁶

“A tota la República, la instrucció es durà a terme exclusivament en francès.”⁷

La incorporació de Menorca a la monarquia borbònica espanyola a començant del segle xix  va en la mateixa línia, i en aquest cas amb la col·laboració indígena:

“No s’aprova que a les escoles s’ensenyi el menorquí per estar manat per S.M. que a totes elles s’hagi d’ensenyar en espanyol, per ser l’idioma General de la Nació i així s’executa a Catalunya i Mallorca.”⁸ 

Ordre del capità general, el principatí Joan Miquel de Vives i Feliu. 

El 1822, en aquest cas al conjunt de l’Estat espanyol, podem trobar orientacions “Sobre el modo de enseñar á leer. Proyecto de un plan metódico de primera enseñanza…”: 

“Es procurarà amb la màxima cura fer que els nens pronunciïn molt clarament cada so; i en aquell en qui es noti dificultat per pronunciar-ne algun, el professor el cridarà separadament, i procurarà vèncer aquesta dificultat, valent-se dels mateixos o anàlegs mitjans que s’adopten per ensenyar a llegir els sordmuts: […], es farà una  instruccioneta de la manera com s’han de col·locar els òrgans de la paraula per pronunciar cada lletra, i aquesta instruccioneta s’inserirà en algun dels llibres que han de servir per a la lectura a les escoles; observant aquest mètode amb cura, s’aconseguirà, al cap d’algun temps, que desapareguin els dialectes provincials, i arribarà probablement un dia en què es parli generalment a totes les províncies el que s’anomena avui castellà.”⁹

Una escola que, de mica en mica, esdevé difusora de la llengua castellana i de la nacionalitat espanyola: 

“La propagació de les nostres escoles estén fins als darrers llogarets l’harmoniós idioma castellà, i va preparant-ne la generalització en tota la monarquia, i amb ella un vincle estret de nacionalitat.”¹⁰

Fragment del llibre del ministre de Governació Pedro Gómez de la Serna Instituciones del derecho administrativo español, 1843. Pàg. 10. 

Uns atacs que venen de l’Estat però també des de la intel·lectualitat:

“Tot això de l’anomenat pressupost de cultura és una maniobra per arrencar els nens de les escoles en què se’ls ensenya el castellà, és una campanya contra la llengua nacional […] l’única llengua de cultura que en rigor tenim a la nostra pàtria […] Jo no dic que, ara per ara, l’Estat espanyol hagi de fer el que el prussià està fent a Polònia per imposar la seva llengua, però tampoc no s’ha de permetre que municipis espanyols creïn escoles públiques en què l’espanyol no s’ensenyi […]. La imposició de la llengua espanyola és potser la major obra de cultura a Espanya.”¹¹

Escrit de Miguel de Unamuno, que feia referència al nou pressupost de cultura que volia aprovar l’Ajuntament de Barcelona, 1908.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, “els mestres ideològicament sospitosos de catalanisme —de separatismo—, o bé que utilitzin textos en català, seran suspesos o desterrats, i les escoles, si són de caire privat, clausurades.”¹²

Durant la República, sota una bandera que incorpora el color morat com a símbol de reconeixement del poble de Castella (!), el nacionalisme espanyol(ista) continua amb la mateixa força. Mireu, si no, aquestes paraules de Salvador de Madariaga, que fou ministre de la Instrucció Pública de la República el 1934, a preguntes d’uns mallorquins de per què no s’havia fet extensiu a les Balears el decret de bilingüisme que permetia l’ensenyament en català:

“En el dubte sobre si les Balears han de posseir una cultura espanyola o catalana, s’ha resolt que no tinguin cap cultura.”

Durant la República, sota una bandera que incorpora el color morat com a símbol de reconeixement del poble de Castella (!), el nacionalisme espanyol(ista) continua amb la mateixa força

I no cal dir durant el franquisme: 

“Dirigint-se a un auditori preparat, no hi ha cap motiu per emprar el català als sermons. El púlpit ha de ser, juntament amb l’escola, un dels vehicles de propagació de l’idioma.”¹³

Escrit del que havia estat fins aleshores governador civil de Barcelona —1945-1947—, el militar Bartolomé Barba Hernández, en el seu llibre Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos —Madrid: Javier Morata, editor, 1948.

I, fins i tot, en les portes del tardofranquisme. Segons explica Enric Larreula a Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà (Barcelona: Edicions 62, 1985),  el 1966 “Albert Viña, editor del, aleshores, llegidíssim TBO, membre de la Junta Asesora de la Prensa Infantil —organisme que depenia del Ministerio de Información y Turismo— i persona ben situada en els cercles de poder madrilenys, va demanar, un altre cop, permís per a la publicació d’En Patufet, la mítica revista infantil que es va publicar fins al 1938. La resposta dels responsables dels permisos, que explicava el mateix Viña, no podia ser més clara: 

“—Desenganya’t, Alberto, nosaltres no tenim cap interès a editar revistes infantils en català, ni tenim interès en què els nens l’aprenguin. Per a nosaltres el català és una llengua que ha d’anar desapareixent.”¹⁴

D’exemples, ja en temps de democràcia, en trobaríem a bastament, tal com ho vam recollir al llibre Cròniques negres del català a l’escola, publicat per Edicions del 1979 el 2019. Caldria afegir-hi els atacs contra la cultura catalana en general, contra els drets propis, contra les institucions del país i contra tot allò que impugni la supremacia de l’estat. Un exemple darrer: en la polèmica sobre Sixena, curiosament els legislatius aragonesos (siguin del PSOE o siguin del PP) mai no han reclamat el que hi ha al Museu del Prado de Madrid, a Toledo, a Osca, a Saragossa, a Dallas o a Buenos Aires. Significatiu…

1.  Lluís, Joan-Lluís. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002, p.101. ↩︎
2.  Mira, Joan Francesc. «Espanya Una». El Temps núm. 1.584 (2014). València: Edicions del País Valencià, p. 98. ↩︎
3.  Pròleg de Joan Fuster al llibre de Xavier Arbós i Antoni Puigsec Franco i l’espanyolisme. Barcelona: Curial, 1980, p.14. ↩︎
4.  Pueyo, Miquel. Tres escoles per als catalans. Lleida: Pagès editors, 1992. ↩︎
5.  Monés, Jordi. «La campaña “Català a l’escola”. Cataluña durante el franquismo. Capítol XV». La Vanguardia. Col·leccionable (1985), p. 245 (traducció de l’autor de l’article). ↩︎
6.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
7.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
8.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
9.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
10.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
11.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
12.  Roig i Rossich, Josep M. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992. p. 83. ↩︎
13.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎
14.  Traducció de l’autor de l’article. ↩︎