FOC LENT #01. Un sol poble: mite o realitat?

Albert Botran i Júlia Ojeda

19/07/2024

Reflexionem sobre el canvi de cicle que obre el post-procés i com aquest ha afectat l’espai de l’esquerra nacional catalana, un espai polític que ha patit un fort retrocés no només a nivell electoral, sinó també en clau d’articulació política de l’espai catalanista. Més enllà de l’anàlisi, que s’ha anat fent per part cada espai des del 2017, dels perquès de la derrota, la conversa provarà de plantejar quins eixos i quins punts cal resoldre a partir d’ara, des de l’acord o el dissens, per a bastir l’hegemonia d’una força inequívocament catalanista i d’arrel progressista pel segle XXI.

Número #1

L’Estat de la nació

Més enllà de l’anàlisi que cada espai polític ha fet del 2017 ençà dels perquès de la derrota, la conversa intenta plantejar quins eixos i quins punts cal resoldre a partir d’ara, des de l’acord o el dissens, per a bastir l’hegemonia d’una força inequívocament catalanista i d’arrel progressista pel segle XXI.

Júlia Ojeda i Caba (Sant Celoni, 1994) és Doctora en literatura catalana, professora i investigadora. El seu àmbit d’expertesa són els estudis culturals i de gènere i la sociolingüística crítica. Coautora, amb Anna Punsoda i Marta Roqueta, del «Manifest per un nacionalisme feminista», i coeditora del “Màtria o Barbàrie. 30 veus del feminisme català”. El 2024, es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya com a número 8 del partit Alhora per Barcelona i n’és membre del Consell Polític.

Albert Botran i Pahissa (Molins de Rei, 1984) és historiador i polític. Llicenciat en Història Comparada i autor de diversos llibres sobre història i política moderna i contemporània dels Països Catalans. Ha estat membre del Secretariat nacional de la CUP (2009-2013 i 2018-2019), diputat del Parlament de Catalunya (2015-2017) i diputat del Congrés espanyol (2019-2023).

Destacats:

[02:08] Ha retornat el nacionalisme a Catalunya? Els perquès d’un debat
[08:22] S’ha desatès els últims anys la política d’eixamplar elements de pertinença nacional?
[18:33] Què n’extreiem de la consigna històrica de l’Un sol poble avui?
[36:18] Hi ha el perill d’un indigenisme catalanista?
[46:27] Com lliga la qüestió nacional i les lluites d’esquerres per la justícia social? Classes i independentisme. Som en un moment de trinxera?
[57:04] Ens cal més treball teòric per entendre com es manifesta l’opressió nacional? El Procés posa de relleu que estem condicionats psicològicament i cultural?

(Barcelona, 1989). Llicenciat en Història (UAB) i doctor en història moderna (UdG). Ha militat en diverses organitzacions de l’independentisme combatiu i actualment és militant de la Intersindical i el Sindicat de Llogaters. Ha format part del comitè de redacció de la revista Catarsi. Actualment treballa com a docent a l’ensenyament secundari.

fes-te mecenes i accedeix a contingut exclusiu

Necessitem el teu suport per seguir creixent

Catalanisme polític i Estat: una llambregada (I)

Lluís Duran i Solà

Aquesta sèrie de tres articles és una ràpida introducció històrica de les relacions del moviment d'alliberament nacional amb la institució de l'Estat, de 1714 fins a la fi del franquisme. Hi trobareu els moments possibles d'assolir un Estat català, les organitzacions que l'han defensat i totes les dificultats (evidents) per assolir-lo. A la fi, ens aproparem, vist el recorregut inalienable dels fets i vistos també altres exemples occidentals, als èxits i als fracassos de l'independentisme fins als nostres dies.

Reconquerir Gaudí

Oriol Méndez

El turisme de masses i l’elitisme han convertit Gaudí en un producte de luxe prohibit per als catalans, mentre l’espanyolisme n’esborra la bel·ligerància per vendre’l com un geni inofensiu. La reconquesta del geni no passa per pidolar descomptes, sinó per fer inviable el negoci que l'explota.

Empobrida i espanyola

Per què venen immigrants? La regulació capitalista de la demografia catalana

Tomàs Sindermann i Muñoz

El debat migratori ha entrat al centre de la conversa pública, però sovint descansa sobre idees intuïtives que no resisteixen l’escrutini empíric. Ni la “fugida de la misèria”, ni els conflictes bèl·lics, ni les diferències de renda expliquen per si soles per què Catalunya, com el conjunt dels Països Catalans, rep tanta immigració. El que realment determina els fluxos és un model productiu basat en el creixement extensiu, que crea ocupació de baixa qualificació a un ritme incomparable amb la resta d’Europa.