Introducció
Els Països Catalans ens trobem en una cruïlla històrica. Davant nostre hi veiem el camí que baixa a l’abisme de les nacions que van ser, però ja no són. La via de la dilució nacional. És el camí més directe, cap al qual estem plenament encarats i cap a on ens empeny la inèrcia. Aquest camí està asfaltat per un model productiu generador d’una explosió demogràfica i d’una economia que ha convertit una població flotant de centenars de milers de persones en un element estructural de la nostra societat. La via alternativa és un corriol que enfila cap als cims de les nacions plenes, un camí fatigós, costerut i ple d’obstacles. Pujar-lo representa una tasca titànica i maratoniana, d’esforç constant i, sobretot, sostingut. El que ens proposem en aquest article és fer un primer esbós del traçat d’aquest camí. Concretament, de part d’ell: de la política econòmica que necessitem si volem continuar sent.
Diagnosi
En les darreres dècades, el Principat de Catalunya ha experimentat un creixement del seu producte interior brut (PIB) —la mesura de quant es produeix al país en un moment donat, normalment, un any— superior a la mitjana europea. No passa el mateix, en canvi, amb el PIB per càpita —la mesura de quant ha produït de mitjana cada persona. El contrast encara és més fort en altres parts de la nació, especialment a les Illes. La raó d’aquesta aparent incongruència és molt senzilla: els sectors que han crescut més els darrers anys ho han fet molt, però han creat feines que són menys productives que la mitjana que, per tant, també ha anat disminuint a mesura que aquests sectors ocupaven una part cada vegada més grossa del conjunt.
Atesa la baixa productivitat d’aquests sectors, la generació de benefici i l’acumulació de capital depèn de l’escala de la producció i de la contenció de costos. En altres paraules, si cada treballador produeix poc valor, perquè el capitalista hi guanyi diners li ha de pagar encara menys. I si amb un marge relativament escàs per treballador ha de fer molts diners, ha de tenir molts treballadors.
L’exemple paradigmàtic d’aquest règim d’acumulació és el turisme: es tracta d’un servei on, com en tants altres, el creixement de la productivitat és molt limitat. La instal·lació de tecnologia més moderna pot fer que la plantilla de treballadors industrials que abans produïa un cotxe al dia ara en produeixi cinquanta. Més adobs i maquinària més moderna poden ocasionar millores semblants en el sector agrícola. No és així amb els cambrers, els cuiners o els recepcionistes, on les millores en la productivitat són, com a molt, limitades. Si una empresa turística vol fer més diners un cop ja té un hotel o restaurant funcionant òptimament, el que haurà de fer és obrir un nou hotel o restaurant.
L’impacte demogràfic d’aquesta forma de creixement, al qual ens referirem com a extensiu, no és altre que l’atracció d’immigració.
En termes macroeconòmics, les implicacions d’un model basat en aquesta forma de creixement són que, mentre vinguin més turistes o es quedin més temps i hi hagi més hotels i restaurants per acollir-los, més creixerà el PIB. Però com que el creixement de treballadors serà proporcional al creixement d’hotels i restaurants, el PIB per càpita romandrà estancat. El que atribuïm al turisme ho podem extrapolar a altres sectors on els creixements de productivitat són limitats i que també són intensius en mà d’obra, com pot ser la construcció o, en certa manera, les càrnies.
L’impacte demogràfic d’aquesta forma de creixement, al qual ens referirem com a extensiu, no és altre que l’atracció d’immigració. Per què? Perquè l’economia creix creant llocs de treball, no fent més productius els treballadors, i perquè no estem produint més persones nosaltres, ja que tenim molt pocs fills. Encara més, com que no només estem creant moltes més feines de les que podem cobrir amb la nostra població, sinó que són de pèssima qualitat, ni tan sols estem resolent problemes com un atur estructural altíssim o la “sobrequalificació” de molts treballadors, i.e., la infraqualificació de les feines.
La dinàmica que engega el turisme l’acaba transcendint: a mesura que venen més turistes i més treballadors per fer de cambrers, cuiners i kellys, s’han de construir més hotels i més habitatges on allotjar els treballadors, i calen més treballadors en tots els sectors que no són comercialitzables internacionalment (comerç al detall, perruqueries, serveis públics, etc.), el que provoca l’atracció d’encara més treballadors. Aquest creixement, però, serà més elevat allà on hi hagi més turisme, com mostra qualsevol comparació entre estats europeus o entre les comunitats autònomes de l’estat Espanyol. Per això a les Illes i a Catalunya s’han generat moltes més feines i han crescut molt més demogràficament que el País Basc o Alemanya, amb molt menys turisme i molta més indústria. Si agafem com a punt de partida l’any 1990 observem que la majoria dels països europeus han augmentat el nombre d’ocupats entre un 10% i un 25%, mentre que el Principat ho ha fet en més d’un 75%. Això explica que la nostra població hagi passat de sis a més de vuit milions i que anem encaminats als deu milions. Un creixement de més del 30% que no té equivalent a Europa: és com si Alemanya hagués passat dels 80 milions als 106,4, en canvi, només en té 84, i això després d’haver acollit més d’un milió de refugiats sirians i un altre de refugiats ucraïnesos.
Que Catalunya creixi un 33% en trenta-cinc anys i Alemanya un 5% té molt més a veure amb el model productiu d’un país i l’altre que no pas en l’estructura del sistema món.
La gent marxa del seu país perquè vol viure millor, sí. En bona part malviuen per l’espoli al qual està sotmès el Sud Global per part dels països del centre mundial, sí. Tenim el deure d’acollir refugiats i l’objectiu polític de no reproduir les desigualtats internacionals dels darrers segles, també. Però que Catalunya creixi un 33% en trenta-cinc anys i Alemanya un 5% té molt més a veure amb el model productiu d’un país i l’altre que no pas en l’estructura del sistema món.
L’impacte sociolingüístic no és proporcional al creixement demogràfic, però. És més gros. No només està venint al nostre país molta gent que no parla català i amb els quals s’ha de fer un gran esforç per integrar-los lingüísticament (cosa que, a més, només s’ha fet a mitges), sinó que el caràcter precari de les feines que els atrauen és antagònic a la seva integració. Per tres raons: primer, perquè fa que l’estada de molts immigrants sigui provisional; segon, perquè no són feines on faci falta parlar català; tercer, perquè no permeten cap mena d’ascens social, el que impossibilita que aquest es pugui condicionar a l’adopció de la nostra llengua.
Ens expliquem. Pel que fa al primer factor: hem crescut dos milions en tres dècades perquè hem fet venir quatre milions i mig de persones i n’han marxat dos milions i mig més. Entre 2010 i 2017 pràcticament no vam créixer demogràficament —el saldo migratori va ser molt baix, alguns anys negatiu—, però van venir un milió i mig de persones i va marxar un contingent gairebé igual de gros. És a dir que en gairebé una dècada d’estancament demogràfic hi va haver igualment la necessitat d’integrar lingüísticament un volum de persones equiparable a més de la meitat del nombre de catalanoparlants habituals al país. Encara més, bona part dels esforços que s’han fet, fins i tot quan han reeixit, han estat en va, ja que gran part de la gent que ha obtingut coneixements de català, per pocs que fossin, ha acabat marxant del país. En relació amb el segon factor: el turisme no exigeix parlar la nostra llengua, és més important saber francès, anglès i, evidentment, castellà. A les càrnies, els centres logístics i, en definitiva, bona part dels llocs de treball baixament qualificats, el català és només una necessitat si així ho determina l’empresari o la llei. Finalment, és fonamental que hi hagi oportunitats d’ascens social al nostre país, però també que el català en sigui una condició. Si part de la immigració espanyola del segle XX es va integrar lingüísticament no va ser només perquè podia ascendir socialment, sinó perquè necessitava el català per fer-ho.
Podem concloure que l’actual model econòmic ens aboca a la mort nacional. És cert que no és l’únic factor rellevant, però, juntament amb l’ocupació per part dels estats espanyol i francès, és el més important. Evidentment que fa falta mantenir el català i, sobretot, dedicar més recursos a l’aprenentatge de la llengua entre els nouvinguts i els seus fills, però aquests esforços es compliquen enormement si cada any venen 270.000 persones que han de començar de zero i en marxen 120.000 que ja havien fet cert progrés, per limitat que fos. Alhora, la motivació per aprendre i fer servir el català és molt més baixa si el mercat laboral no crea cap incentiu per fer-ho.
Proposta
Els catalans no ens podem permetre arribar a ser deu milions, i encara menys ser-ho amb dos o tres milions de població flotant. Per evitar-ho és fonamental canviar el model econòmic, que qualsevol persona d’esquerres i/o que estimi el país ja hauria de voler canviar pel seu impacte ambiental i social. Les formes de fer-ho són diverses, però. Rebutgem la noció d’un programa econòmic nacionalista sense més adjectius: si bé tots els nacionalistes podem compartir part del programa, en massa qüestions és necessari decantar-se per polítiques d’esquerres o de dretes.
Un programa econòmic pel nacionalisme d’esquerres hauria d’aspirar a crear el context en què sigui possible la preservació nacional i la normalització lingüística garantint llibertat i seguretat econòmica per tothom que visqui al país, amb independència del seu origen. N’és un element indispensable l’estabilització de la població: que el creixement migratori, si es produeix, sigui a un ritme assumible pel país —què és un creixement assumible dependrà de quants recursos puguem i vulguem dedicar a la integració—, i que la immigració no sigui temporal, sinó que es quedi i arreli al país. També ha d’incloure la creació d’incentius lingüístics, en forma, d’una banda, de requisits per accedir al nostre mercat laboral o, si més no, per quedar-s’hi i, d’altra banda, d’oportunitats d’ascens social mediat per la llengua. En l’àmbit laboral hem d’aspirar a crear menys feines, però més ben pagades i amb millors condicions laborals, prioritzant els sectors que generen aquest tipus d’ocupació i limitant severament els que es lucren amb la precarització. En altres àmbits, com l’habitatge, és necessari un grau d’intervenció pública molt més elevat que l’actual, per frenar dinàmiques especuladores i garantir drets econòmics bàsics.
Si hi ha sectors que creixen creant milers de feines que paguen salaris amb els quals amb prou feines es pot viure, una forma d’aturar el seu creixement, però dignificar els seus treballadors és requerir legalment que es pagui un salari més alt.
Afortunadament, en els darrers anys han anat formulant-se polítiques que poden nodrir aquest programa. La més fonamental és la creació d’un salari mínim català, cosa que es troba, de moment, fora de les competències autonòmiques, però que permetria limitar la creació d’ocupació a un nombre menor de feines, però amb millors condicions que les que es generen actualment. Si hi ha sectors que creixen creant milers de feines que paguen salaris amb els quals amb prou feines es pot viure, una forma d’aturar el seu creixement, però dignificar els seus treballadors és requerir legalment que es pagui un salari més alt. Fins on s’ha d’apujar? Com s’ha dit en aquestes pàgines fins que es deixin de crear nous llocs de treball precaris.
Igualment important és limitar el creixement turístic: de fet, el sector hauria de decréixer. No es tracta tant de desestacionalitzar-lo com de reduir el seu volum durant la temporada alta. Ara mateix el sector es caracteritza per una temporalitat molt alta dels seus llocs de treball perquè la capacitat existent està pensada per la demanda durant la temporada alta (generalment, l’estiu). Un hotel que necessita vint treballadors a l’hivern i cent a l’estiu té una plantilla en què el 80% són feines estacionals. Això explica part del caràcter rotatiu de la immigració (treballadors que fan temporada) i, sobretot, la precarietat del sector i la dependència d’aquest en l’existència d’ajudes socials (subvencions indirectes al sector) que mantinguin els seus treballadors quan els empresaris turístics no els donen feina. Si limitem la capacitat hotelera (i equivalents) a la meitat, el nombre de turistes que podrà venir a l’estiu serà molt menor, el que permetrà cobrar-los molt més en temporada alta —l’oferta serà molt inferior a la demanda al preu actual— i assegurarà la plena ocupació de la majoria d’establiments, que també repercutirà positivament en la seva rendibilitat. En aquest nou context, com que l’oferta serà menor, se situarà per sota la demanda durant més mesos l’any, garantint taxes d’ocupació hotelera més altes durant més mesos i plantilles més estables, permetent una regulació més ambiciosa que professionalitzi el sector, alhora que la rendibilitat més gran crearà el marge per apujar encara més els salaris. Una forma que pot prendre la limitació de capacitat consisteix a reduir a zero les noves llicències hoteleres i expropiar establiments allà on ja n’hi hagi massa. Evidentment, cal sumar-hi l’eliminació dels pisos turístics. El resultat són menys hotels i massificació turística, però establiments més plens i amb feines més estables i més ben pagades, menys dependència en el turisme i menys creixement demogràfic, però més oportunitats per a tothom que ja viu al país.
El català ha de tenir un paper més important en el mercat laboral. El precedent d’Élite Taxi pot servir d’exemple: proposen exigir un B2 de català per treballar en el sector, fet que, d’una banda, garanteix l’atenció en català i, de l’altra, limita la competència per part d’empreses que contracten treballadors estrangers no competents (i que no faran res per garantir la competència lingüística de les seves plantilles). Els requisits lingüístics són de sentit comú entre qualsevol comunitat lingüística no minoritzada, i també ho haurien de ser per nosaltres si volem sortir de la minorització. Amb limitar-ho al sector públic o a l’activisme lingüístic dels empresaris no n’hi ha prou, cal avançar, per complicat que sigui legalment, cap a nous requisits en el conjunt de l’economia, sigui legislant o amb convenis sectorials, mitjançant partits o sindicats. Un bon punt de partida és exigir el B1 per llocs de treball amb atenció al públic, sine qua non per garantir els nostres drets lingüístics, i s’ha de vetllar perquè l’aprenentatge es pugui produir en horari laboral i sufragat per les empreses, alhora que s’han de deixar de “regalar” certificats de nivell al nostre sistema educatiu.
Reptes
El programa econòmic del nacionalisme d’esquerres es troba, com a molt, incomplet i incipient. Una de les deficiències més importants es troba en quines activitats han de substituir les que es volen circumscriure o eliminar. En l’àmbit de les renovables o la indústria un “en volem, però així no”, no et porta gaire lluny, especialment si aquest és el veredicte per la basta majoria d’ocasions. Això no implica que la majoria dels projectes presentats durant els darrers anys siguin necessàriament bons per al país.
No som la Xina, no tenim ni el seu mercat ni el seu estat, però probablement podem exigir més al capital estranger que un mer retorn fiscal a les seves inversions, que, d’altra banda, es beneficien sempre de subvencions i exempcions fiscals. La transferència de tecnologia, la formació de treballadors locals o la incorporació de la indústria autòctona en les seves cadenes de subministrament han de ser objectius explícits. Segurament també li podem oferir més, millorant la qualificació dels nostres treballadors, especialment en l’àmbit de la formació professional, que en qualsevol cas també és una necessitat del teixit productiu del país.
Però la reindustrialització no pot consistir merament en la incorporació de la nostra indústria en les cadenes de valor global, ni tan sols l’especialització en algun subsector amb tecnologia capdavantera, per més que siguin elements indispensables d’una renaixença econòmica en un món encara globalitzat i per un país petit —per tant, necessàriament obert— com el nostre. També hem d’aspirar a produir en sectors menys capdavanters però estratègics, evitant dependències extremes, especialment amb l’estat espanyol. En l’àmbit alimentari i, sobretot, en l’energètic, aquestes dependències són més que clares. Per això és necessari defensar el nostre sector primari, però modernitzant-lo i produint nacionalment part dels inputs amb els quals l’agroindústria exerceix la pressió monopolística als petits productors. També ens fa falta superar el fals dilema entre el moviment NIMBY contra les renovables i una administració pública que entrega camps, boscos i el litoral a l’oligopoli energètic sense cap mena de planificació, sostenibilitat, ni retorn local pels municipis més impactats per la transició a les renovables.
Alguns elements per començar a superar aquests obstacles ja es troben en fase embrionària, d’altres fins i tot en fases més avançades, com és el cas de l’Energètica, empresa pública de la Generalitat, que tot i les seves insuficiències podria evolucionar cap a un projecte més ambiciós.
Tampoc hem de menysprear el paper que pot tenir el sector públic en la creació d’ocupació de qualitat, ja que al nostre país paga salaris força superiors al sector privat, principalment per desmèrit del darrer. Des de la creació d’una constructora pública que posi punt final al complex públic-immobiliari —l’entramat de constructores, immobiliàries, entitats bancàries i partits que s’han lucrat dels diversos episodis especulatius i de la construcció d’habitatge protegit en règim de compra— que tant mal ha fet a la política d’habitatge i a la integritat del sector públic fins, sobretot, a la descentralització de l’administració autonòmica, especialment cap a les zones més afectades pel decreixement turístic, que podrien arribar a acollir departaments sencers.
Els Països Catalans, convertits en unes portes giratòries amb el castellà com a llengua comuna, estan morint d’èxit.
Conclusió
La definició d’èxit que ha regit la política econòmica catalana (i valenciana i balear) les darreres dècades és un despropòsit. La creació massiva de feines mal remunerades en el turisme, l’agroindústria porcina, la construcció o la logística pot tenir sentit en una societat relativament pobra i amb un superàvit de treballadors, sigui perquè té una natalitat explosiva, perquè es troba en un procés de crisi del seu sector agrícola, o totes dues coses. No ho és pas per un país que havia sigut una potència comercial i industrial i que té una natalitat extremadament baixa. El nostre “èxit” no ho és en un sentit econòmic, excepte per a una minoria de rendistes i empresaris que han trobat una forma fàcil de fer diners, i encara ho és menys si tenim en compte les externalitats ambientals (globals i locals) i lingüístiques.Els Països Catalans, convertits en unes portes giratòries amb el castellà com a llengua comuna, estan morint d’èxit. A l’esquerra nacionalista ens pertoca fer el que ningú més farà: confrontar un model que ens aboca a la dilució nacional, al col·lapse ecològic i a una societat cada vegada més desigual, on els fonaments de la democràcia i la cohesió social es troben greument en perill. Alguns han optat per criminalitzar i perseguir aquelles persones que, amb les polítiques adequades, poden esdevenir nous catalans, alhora que defensen els sectors que els fan venir per explotar-los. D’altres s’erigeixen en salvadors de la nació mentre es dediquen a vendre el país a trossos, ara un Hard Rock, demà una Ryder Cup. Catalunya només ens té a nosaltres; i de nosaltres depèn estar a l’altura d’aquesta tasca històrica.
