Els defensors del règim de 1978 han insistit que la Constitució espanyola d’aquell any suposa un trencament amb l’exclusivisme lingüístic i cultural previ. Les llengües autòctones de l’Estat diferents del castellà, diuen, han estat finalment reconegudes. De fet, alguns sectors afirmen fins i tot que s’ha anat massa lluny: el règim autonòmic hauria dut a la imposició de les “llengües regionals” i a la persecució del castellà. La realitat és que, si bé és cert que el règim de 1978 és més reconeixedor dels idiomes diferents del castellà que els seus precedents, continua privilegiant els parlants de castellà i discriminant la resta de grups lingüístics autòctons. El reconeixement legal del català es veu limitat i definit per la visió supremacista de les llengües que sempre ha caracteritzat el nacionalisme espanyol.
Per què no es parla el castellà a Portugal, Sardenya o a la Catalunya Nord, si la seva extensió no és conseqüència de l’acció estatal?
El nacionalisme espanyol hegemònic es va construir al segle XIX sobre la identitat de Castella. Per aquest motiu, sempre ha identificat la “nació espanyola” amb els elements pròpiament castellans. Entre aquests destaca molt particularment la llengua castellana, qualificada sovint i no casualment “d’espanyola”. El territori reivindicat per aquest nacionalisme coincideix, com a mínim, amb les fronteres de l’Estat espanyol conformat el segle XVIII després de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta, i conté una notable diversitat identitària i lingüística. Aquesta diversitat ha inquietat tradicionalment l’espanyolisme, perquè la veu com una amenaça a la unitat estatal i, per tant, als grups dominants que parasiten l’estat.
La resposta que l’espanyolisme ha donat a la diversitat interna és de caràcter supremacista: ha establert una jerarquia entre la identitat i la llengua “comunes” o “espanyoles” –castellanes– i un seguit d’identitats i llengües “regionals” o “particulars”. Pel que fa a la llengua, el nacionalisme espanyol ha defensat que el castellà hauria assolit la categoria d’idioma “comú” per la seva superioritat gramatical i perquè els altres grups lingüístics l’haurien adoptat “lliurement”. Es tracta, és clar, de pseudociència i de revisionisme històric. Per què no es parla el castellà a Portugal, Sardenya o a la Catalunya Nord, si la seva extensió no és conseqüència de l’acció estatal? De fet, tots aquests territoris van estar controlats per la Monarquia Hispànica fins als segles XVII i XVIII, i el castellà no hi té ni parlants nadius ni cap mena de rol social.
En qualsevol cas, el nacionalisme espanyol ha maldat històricament per convertir en realitat la seva idea del castellà com a llengua comuna de l’Estat. Durant els segles XIX i XX va aconseguir estendre’n el coneixement a través lleis i prohibicions. Assistit pels moviments de població i per l’estigmatització, també ha aconseguit més recentment d’estendre’n l’ús i de reduir el dels idiomes “regionals”. Per a molts nacionalistes espanyols, la desaparició d’aquestes llengües és l’objectiu darrer.
El reconeixement legal del català es veu limitat i definit per la visió supremacista de les llengües que sempre ha caracteritzat el nacionalisme espanyol
El règim lingüístic que estableix la Constitució espanyola de 1978 parteix de la premissa que el castellà és la “llengua comuna” d’Espanya. Aquesta expressió no apareix explicitada al text constitucional, però sí que es pot llegir en la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En qualsevol cas, l’arranjament lingüístic de la Constitució espanyola respon a aquesta idea. L’article 3.1 declara que el castellà és “la llengua espanyola oficial de l’Estat”, imposa en tots els ciutadans el “deure de conèixer-la” i els reconeix també “el dret d’usar-la”. L’article 3.2 preveu que les altres llengües autòctones “seran oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. A la pràctica, l’article 3.2 permet, autoritza, que els altres idiomes siguin oficials als seus territoris “respectius” si així ho volen les cambres legislatives autonòmiques corresponents i el parlament espanyol.
El fet que el castellà sigui oficial arreu de l’Estat i els altres idiomes només ho puguin ser en territoris particulars ja imposa una diferenciació discriminatòria. El castellà no és l’idioma que el poble ha parlat tradicionalment a Barcelona, a Palma, a València o a Fraga, de la mateixa manera que el català no s’ha parlat tradicionalment a Madrid o a Burgos. Però el castellà és oficial a Barcelona, Palma, València i Fraga, mentre que el català no és oficial ni a Madrid ni a Burgos. I, de fet, tampoc no ho és a Fraga. Aquesta diferenciació constitucional ha servit per justificar que les institucions i els òrgans administratius centrals, amb jurisdicció a tot l’estat, operin exclusivament en castellà.
El Tribunal Constitucional espanyol ha dit que “el criteri territorial rellevant” per establir la cooficialitat “és el de la seu de l’autoritat, no el de l’abast territorial de la seva respectiva competència”, però ha afegit que els òrgans centrals no poden estar mai regits per la cooficialitat, fins i tot si tenen la seu en territoris amb més d’una llengua oficial (STC 31/2010, FJ 21). Aquests posicionaments indiquen clarament que els drets que es deriven de l’oficialitat del català són vistos més com una política pública (subjecta a criteris organitzatius) que com a drets reals.
El Tribunal Constitucional espanyol també ha dit que el coneixement del català no pot ser establert com un deure general de la població. Segons la seva interpretació, el deure de saber castellà està pensat per facilitar que el poder públic operi exclusivament en castellà sense que els ciutadans puguin oposar-s’hi. En principi, els òrgans administratius estatals amb jurisdicció limitada en un territori catalanoparlant han de garantir el dret dels ciutadans d’expressar-se en català, però a la pràctica els usuaris troben obstacles. Tots els treballadors públics han de saber castellà, però virtualment cap treballador estatal no té l’obligació de saber català. Com que l’administració estatal no ha desenvolupat mai mecanismes efectius per garantir que en cada oficina i en cada torn d’atenció als territoris catalanoparlants hi hagi treballadors capacitats en la llengua pròpia, el dret d’opció lingüística ha quedat en entredit. Al País Valencià i a les Illes Balears els governs del PP han rebutjat o limitat els requisits de coneixement de català dels treballadors autonòmics, amb efectes semblants.
La intervenció de l’estat a favor del castellà ha robat al català bona part del seu capital instrumental
Del deure constitucional dels ciutadans de conèixer el castellà, el Tribunal Constitucional n’ha extret –ha inventat–, “el dret dels ciutadans a conèixer-lo a través dels ensenyaments rebuts als estudis bàsics” (STC 337/1994, FJ 10). També ha descobert una suposada obligatorietat de les autoritats educatives de tractar tots els idiomes oficials del territori com a llengües vehiculars de l’ensenyament. Anant encara més enllà en la creativitat interpretativa –legislativa–, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va imposar un mínim d’ensenyament en castellà del 25 % a tots els centres públics i concertats de Catalunya.
El fet que el coneixement del castellà sigui obligatori per a tots els ciutadans i el del català sigui obligatòriament optatiu ha facilitat que l’Estat imposi el castellà en el món del consum invocant la protecció dels consumidors. Així, tots els productes comercialitzats a l’Estat espanyol, amb molt poques excepcions, han d’estar etiquetats en llengua castellana, d’acord amb un reial decret legislatiu de 2007. A Catalunya, el Parlament va aprovar l’any 2010 el Codi de Consum, que preveu que determinades informacions –incloent-hi l’etiquetatge– han d’estar disponibles en català. El Tribunal Constitucional va validar aquestes previsions, però va establir que eren permissibles com a forma de promoció del català, no com a forma de protegir els consumidors. A més, va establir que la legislació estatal i l’europea podien limitar l’aplicació del Codi de Consum. En l’actualitat, una norma europea impedeix que es requereixi l’ús del català en l’etiquetatge dels productes alimentaris.
El més important del model constitucional espanyol de reconeixement de les llengües és que converteix el castellà en indispensable i les altres llengües oficials en redundants. El castellà és de coneixement obligatori, previsió que el model educatiu s’assegura de fer efectiva. Els altres idiomes són de coneixement optatiu i, per bé que generalment s’ensenyen als seus territoris, no són coneguts fora. Això vol dir que un monolingüe castellà pot desplaçar-se a un territori no tradicionalment castellanòfon sense aprendre la llengua autòctona, perquè els autòctons han estat convenientment bilingüitzats per a la seva conveniència. Per contra, un ciutadà catalanoparlant sovint té problemes per expressar-se en català fins i tot al territori tradicional del català.
Per a molts nacionalistes espanyols, la desaparició d’aquestes llengües és l’objectiu darrer
Amb el castellà, un usuari pot comunicar-se amb qualsevol òrgan administratiu. Per contra, el català només pot ser utilitzat en alguns casos, i fins i tot en aquests sovint existeixen obstacles i traves perquè molts funcionaris només saben castellà. En el món del consum, la situació és semblant: el castellà serveix per a tot, el català només en alguns casos, i no sempre està reconegut legalment. La intervenció de l’estat a favor del castellà ha robat al català bona part del seu capital instrumental. Això té efectes perniciosos en un moment de grans transformacions demogràfiques. Si el castellà serveix per a tot i el català no, l’aprenentatge i ús de quina llengua prioritzarà la immigració?
El model espanyol de reconeixement de llengües, en altres paraules, minoritza el català. Cal tenir present que aquest model no és l’únic possible. En moments d’estabilitat, l’statu quo sol confondre’s amb la normalitat. El qüestionament del règim del 78 ha facilitat que es discuteixin totes les seves iniquitats, també la lingüística. Cal tenir present que existeixen altres models de reconeixement, basats en la territoritalitat de cada llengua autòctona i l’ús de totes elles en plena igualtat en el pla administratiu general o federal. Per bé que la millor opció per als catalans d’arreu dels països de llengua catalana continua essent la independència, hi ha models de gestió del pluralisme lingüístic i nacional millors que el supremacisme.
