Parlar d’immigració, avui, és un dels temes amb més complexitat i que pot despertar més recels. Però si el relacionem amb la llengua catalana i el seu estat —i també el seu no-Estat— tenim al davant una de les qüestions socials més importants i necessàries a abordar com a poble. Per què? Senzill, va a l’arrel de com ens relacionem com a comunitat històrica, i també de com ens projectem com a tal en el futur. 

Per parlar-ne, defujo les propostes hermètiques que miren al passat i romantitzen la identitat des d’un lloc que la fan excloent cap a les persones immigrants i des d’un resistencialisme que nega la diversitat cultural. La lluita per la revitalització lingüística és la que posa al centre la nostra forma particular i històrica de relacionar-nos amb el món com a poble. I quan ho fem, reivindiquem la nostra identitat i el fet de parlar la nostra llengua com a normal. També és una lluita que entén la llengua com a base de tota interacció entre les persones i les comunitats i que, com la història, és un producte que canvia i evoluciona al llarg del temps, però que per mantindre’n la vitalitat, no pot diluir-se ni assimilar-se a cap altra llengua i cultura. 

Consegüentment, procuro aportar un punt de vista i posicionament per entomar la manera com als Països Catalans avancem en la cohesió social des d’un enfocament obert a la diversitat i la immigració, en què la catalanitat i la relació a través del català sigui central. 

La lluita per la revitalització lingüística és aquella que posa al centre la nostra forma particular i històrica de relacionar-nos amb el món com a poble

En primer lloc, vull plantejar el context actual. La societat es troba en un procés de globalització i un context d’alta immigració –o d’alta mobilitat–, és un fenomen demogràfic que no només passa als Països Catalans, sinó que és compartit a molts països del Nord Global. En aquests, les migracions són sostingudes i multifactorials i un element estructural per al creixement, però també és una font de tensió política i social. Els processos migratoris no els podem entendre com una tria individual i capritxosa, sinó que cal ubicar-los en unes dinàmiques macrosocials en què part de la població de diverses comunitats es mobilitza des de la necessitat per diferents raons. Normalment amb un mateix objectiu i finalitat: millorar les seves condicions de vida. 

Hem de diferenciar entre persones que migren per motius econòmics i les que fugen de conflictes armats i persecucions polítiques: en aquest segon cas, no parlem d’immigrants sinó de refugiats, amb una categorització jurídica particular. En qualsevol cas, marxar del mateix país pràcticament mai és un acte fàcil ni desitjat, sinó sovint una resposta desesperada a contextos d’exclusió, pobresa, gana o, simplement, de manca d’oportunitats i condicions socials i laborals dignes. En aquesta llista, un factor que cada volta pren més força per deixar enrere el lloc on es vivia és l’emergència climàtica, tant per fenòmens extrems, falta de recursos com l’aigua, augment del nivell del mar, la degradació de la terra o els conflictes que se’n deriven, i s’estima que els desplaçaments de gent per al 2050 seran massius. El procés migratori, doncs, pot representar una obertura de possibilitats, però també implica ruptures, dols i desarrelament. Significa una pèrdua que es deixa enrere.

També hi ha qui migra des de posicions més benestants, perquè volen la qualitat de vida de l’entorn natural i social del Mediterrani europeu –el sol i platja–, així com avantatges fiscals i administratius i un cost de vida més baix que als països d’on surten els sous d’expats, nòmades digitals o empresaris internacionals. D’aquests sovint ens n’oblidem quan parlem d’immigració. Amb la paraula immigrant sovint ens ve al cap un perfil molt concret de persona, fem una associació d’un procés de mobilitat del Sud Global al Nord Global, posem més el focus en l’origen que en el desplaçament, i establim una jerarquia ells-nosaltres que té el risc de caure en l’essencialització de les persones o de les comunitats i cultures de les quals parteixen.

L’ús de la paraula com a tal no és negatiu, sinó la càrrega i diferenciació que hi posem, perquè tot i que immigrant ho és tothom que fa un procés migratori, a uns els diem així i als altres expats, per diferenciar-ne les condicions socials en què es produeix un procés o altre de mobilitat. I això és important a l’hora de parlar de llengua i immigració, perquè les condicions materials importen: són un factor fonamental que condiciona quines trajectòries lingüístiques –quines llengües faran servir i com les faran servir– tindran al llarg de les seves vides. També, sota aquesta jerarquització, en què unes diferències són de primera i unes de segona, s’hi pot amagar el racisme. 

Aquesta, doncs, és la realitat demogràfica que ens trobem, i hi hem de sumar l’estat de minorització del català i la manca de sobirania del nostre poble. Convivim en una societat amb més de 300 llengües en contacte, on el català –la llengua pròpia de la comunitat que habita històricament el territori que conforma els Països Catalans– està minoritzada pel castellà i el francès en els diferents territoris sota els dominis estatals respectius. Aquestes coordenades no les hem de perdre de vista en cap moment. Sovint, el conflicte lingüístic es menysté, es tracta com un problema d’uns privilegiats, cosa menor, o negant-lo directament, i es promou així la substitució i l’assimilació lingüística en pro d’un suposat universalisme. I això, no és altra cosa que una màscara, conscient o no, de la dinàmica imperialista i colonial de tants estats nació que atorga la normalitat a les llengües dominants i la cosmovisió que les acompanya: a Espanya es parla el castellà, la resta és accessori. Duchêne i Heller (2012)¹, parlen de com en el capitalisme tardà es produeix la legitimació dels estats nació com a mitjans de regulació del capital. Situen els discursos i ideologies dominants sobre el llenguatge, a través de l’orgull i el benefici que aquests ostenten —l’estatus social—, com una de les principals formes d’homogeneïtzació dels individus que en formen part. Per tant, els diferents al·legats que defensen una situació de normalitat i convivència entre llengües, o d’un encaix del castellà i el francès en la vida quotidiana dels Països Catalans, no són altra cosa que maneres d’invisibilitzar les jerarquies de poder de l’estructura social. En comptes de remar cap a la convivència entre llengües el que fan és consolidar i normalitzar la presència de les llengües dominants en el conjunt d’espais on abans es parlava català. Parlo dels espais socials, institucionals i simbòlics com ara l’administració pública, l’escola, els CAP i hospitals, festes populars, la retolació als espais públics i altres on el català era la llengua habitual i espontània i ara la dominació cultural i lingüística fa passar per “normal” el castellà o el francès.

Sovint, el conflicte lingüístic es menysté, es tracta com un problema d’uns privilegiats, cosa menor, o negant-lo directament, i es promou així la substitució i l’assimilació lingüística en pro d’un suposat universalisme

I que té a veure això amb les persones immigrants i les llengües que fan servir? Doncs tot, i és per això que a continuació exposo una sèrie de conceptes sociolingüístics per parlar amb rigor de com es produeixen les dinàmiques de l’ús de la llengua i, si puc, esborrar algun mite o si més no entrar en diàleg i debat. 

Hem d’entendre el llenguatge com el mitjà de relació més important entre individus i comunitats. Mitjançant aquest s’expressa la seva història i cultura i s’articula tota la vida pública. La llengua és la forma particular que pren aquest llenguatge. Més que un instrument per comunicar-nos, en ser el mitjà com ens relacionem, és un producte de la història que també la reflecteix i la reprodueix a través de com ens concebem i ens projectem cap al món. Alhora, és una moneda d’intercanvi per participar en diferents espais i comunicar-nos. Si en parles una pots accedir a una sèrie d’espais en concret; si en parles una altra, a altres i més espais, no només a comunicar-te, també a formar part d’aquests espais. Aquesta idea és una simplificació del concepte de mercat lingüístic de Pierre Bourdieu, en què la llengua és un tipus de capital simbòlic i cultural que funciona com aquesta moneda de participació social, i si no la tens quedes exclòs dels espais on és necessària. 

El valor de la llengua depèn del context social i del grup social dominant, de manera que les llengües minoritzades tenen menys estatus social i, en conseqüència, menys oportunitats, fet que genera un distanciament i la fa menys present. La desigualtat cultural i lingüística causa que els parlants de llengües minoritzades tinguin una posició més dèbil en l’estructura social. Els seus recursos lingüístics no serveixen per circular favorablement en el marc dominant, es descapitalitzen i les llengües perden valor i autoritat. Es produeixen actituds adverses cap al seu ús i identificació. Tot plegat condueix a definir com el comportament social i les actituds sociolingüístiques —com ara la convergència, el manteniment de la llengua o el diferent ús segons l’àmbit social o gènere discursiu— estan marcats per factors socials i contextuals. Però també suposa que els parlants de les llengües dominants queden exclosos dels espais de les llengües minoritzades.

El fet de ser parlant d’una llengua o altra en un espai o altre, segons Flors-Mas (2017)² és un element clau en la legitimació i percepció de les tries lingüístiques. Les llengües majoritàries són anònimes: estan legitimades per no vincular-se amb cap grup social en concret, no estan marcades i es presenten com accessibles a tothom. Les altres llengües, les minoritzades o de la immigració, identifiquen una comunitat de parlants o territori i estan marcades. Es restringeixen als usos entre aquests grups i espais. Els individus prèviament han de ser reconeguts per la comunitat com a parlants prou competents «per a assolir un cert permís social per a l’ús». A vegades, això pot conduir a l’exclusió de persones que empren la llengua minoritzada per no sentir-se validats o reconeguts com a parlants legítims. En les interaccions amb ells la llengua anònima, la dominant, fàcilment passa a ser l’instrument de comunicació. Aquí és on es poden assenyalar dinàmiques racistes que porten a canviar la llengua. També quan una persona no l’ha pogut aprendre o dominar, i amb la voluntat de promoure’n l’ús, la mantenim sense posar eines per facilitar la seva participació i inclusió, generar espais segurs de conversa. Perquè la responsabilització de totes les parts és necessària.

En la tria lingüística també intervé un altre factor: la percepció subjectiva d’una llengua sobre la resta amb les quals està en contacte. Si hi ha una desigualtat en com es percep la llengua com a més o menys vàlida per una determinada funció, es genera una desigualtat que acaba per jerarquitzar les llengües, sovint de manera inconscient. El que Ninyoles (1971)³ anomena ideologia diglòssica. D’aquesta manera s’inhibeix col·lectivament l’ús de la llengua menys valorada, promovent així actituds desfavorables a fer-la servir i identificar-se. Un exemple és la percepció que amb el català no és una llengua vàlida per la creació de contingut, el castellà connecta més bé amb el fet quotidià i espontani, té més carrer. Sota aquesta fal·làcia molt contingut per xarxes, música i altres expressions es fan en castellà. Alhora, la idea que es genera en rebre aquest contingut amb canvi de llengua també reprodueix aquesta diglòssia i pot reforçar l’imaginari que la nostra llengua no serveix per a tot, no és prou vàlida o no té prou recorregut estilístic i riquesa. Res més lluny de la veritat. La nostra és una llengua amb un llegat cultural impressionant.

Un altre element que entra en joc com es construeix la identitat col·lectiva. A través de les interaccions quotidianes amb un grup donem forma a qui som i anem generant diferents capes que es van sumant; és a dir, ser catalanoparlant, fill del Marroc, fer el Ramadà, portar les filles al cau i viure al Baix Montseny. Si entenem la identitat com aquest conjunt de capes que anem construint en funció de com participem en la realitat concreta, la llengua té un paper fonamental. La identitat, la catalana també, és una construcció sempre en disputa. Parlar una llengua ens inscriu en una comunitat social de participació concreta, com diu Pujolar (2020)⁴; per tant, ens situa en un grup històric determinat, del qual adoptem un conjunt de pràctiques, aquelles amb les quals ens identifiquem. La catalanitat no ha de seguir un patró fix, estable i immutable. Dins l’escala de grisos, la llengua és aquest punt de trobada que ens permet sentir-nos part d’una comunitat concreta, també el fet d’habitar una mateixa terra o sentir-se part d’una història compartida. A partir d’aquí podem construir i articular una catalanitat d’arrel popular i de caràcter obert que no tingui per fonament una essència, sinó la manera particular de relacionar-se.

Parlar de tot això és necessari per poder entendre quines són les dinàmiques principals a l’hora de fer servir una llengua o altra en la nostra societat, tant per les persones migrants, com pels nous parlants del català com pels que el tenen com a llengua inicial. A partir d’aquí, mirem algunes de les situacions i tendències més habituals en els nouvinguts als Països Catalans. En primer lloc, quan una persona és nouvinguda gairebé mai parla el català a l’inici, l’ha d’aprendre. Fins i tot, són molts els casos en què no s’és conscient que existeix o que es parla el català als Països Catalans. Moltes vegades són coneixedors del castellà o el francès per l’herència colonial del seu país d’origen, i altres perquè venen de dins dels estats espanyol i francès. Una possibilitat és que aquesta persona mai aprengui la llengua catalana, o que l’aprengui i no la faci servir; en tots dos casos, quedaria exclosa de molts espais de participació on ens ubiquem els catalanoparlants. En aquest fet, l’impediment principal recau més en les barreres econòmiques i simbòliques. Aquestes dificulten que una persona nouvinguda esdevingui catalanoparlant i formi part de la comunitat, més que no en els esforços individuals que pugui fer o no aquesta persona per participar-hi. Aquest és un primer obstacle, cal reduir les barreres per permetre a la gent formar-ne part i integrar-s’hi amb plena normalitat, generar espais d’obertura i participació social en què la llengua catalana es revalori com a un mitjà de relació útil i desitjable, i alhora siguin espais segurs i còmodes on aprendre-la, posar eines per facilitar-ho. 

Aquest és un primer obstacle, cal reduir les barreres per permetre a la gent formar-ne part i integrar-s’hi amb plena normalitat, generar espais d’obertura i participació social en què la llengua catalana es revalori com a un mitjà de relació útil i desitjable, i alhora siguin espais segurs i còmodes on aprendre-la, posar eines per facilitar-ho

Un segon obstacle: quan ja es coneix i es fa servir la llengua i s’és el que s’anomena un nou parlant. Habitualment no l’identifiquem com un parlant normal, perquè no és nadiu. La categoria de parlant no té gradacions: o ho ets o no ho ets. Si tens un accent o dialecte determinat, un color de pell o una fisonomia concreta, possiblement serà un motiu d’exclusió de la categoria de parlant normal. Quantes vegades no ens sorprenem perquè una persona de pell negra parla català tot i ser de Manresa? Continuem assenyalant els nous parlants com els diferents del grup, reforçant les barreres que dificulten l’accés al català. Malgrat aquesta visió, és prou estès que s’esperi que aquesta persona sí que parli castellà o francès, per què les han de poder parlar si no poden parlar el català? Perquè són les llengües no marcades i anònimes —les dominants—, de manera que parlar-les és la normalitat. Mentre que el català, des de la posició de minorització, queda com a forçat i estrany, un afegitó que no és tan important. Fins i tot, en tant que una llengua identificada amb una comunitat en lluita pels seus drets, sovint s’assenyala el fet de parlar o defensar el català des d’una posició nacionalista amb una mirada d’exclusió i diferenciació respecte a la resta de llengües, amb una càrrega simbòlica i identitària. Això em porta a parlar de l’autoodi que a vegades tenim en donar per fet que la nostra és una llengua de segona, i reproduïm així les ideologies diglòssiques. Que entenem el canvi de llengua com a forma de facilitar la comunicació, quan d’entrada no sabem si l’altra persona parla una llengua o altra. En comptes d’això, parlar amb normalitat el català és mantenir el seu valor i combatre’n els prejudicis que el situen com a una llengua menys vàlida.

Un altre cas relacionat és el d’aquelles persones que provenen de països on el castellà és la seva llengua vehicular, no oblidem els processos de colonització i minorització dels pobles originaris allà on es va imposar. Per aquestes persones, com en el cas dels expats, la seva moneda de participació social en l’espai públic és una llengua amb un capital simbòlic i social alt. El castellà o l’anglès són llengües amb molts milions de parlants, i esperen poder-se comunicar fent-les servir, no esperen necessitar altres llengües, perquè la seva és una moneda amb molt valor. D’aquesta manera es distancien del català si no és perquè hi ha un vincle afectiu o un interès molt particular, sigui com el de Viggo Mortensen o el de l’australià de moda, en Finn Higgins. En arribar i trobar-se que es parla català i que no és suficient saber la llengua estatal o transnacional, que és la que esperaven, es genera el distanciament del qual parlo. Parlar llengües amb un alt capital social, tal com planteja la Marina Masseguer (2022)⁵, fa que no es vulgui invertir a aprendre o fer servir el català, generant-ne una resistència i orientant-se a voler fer valer més aquella moneda o capital social que ja tenen, el castellà o el francès, i que assumeixen que ha de tenir més valor. 

Tal com interpreto aquesta situació –i entrant en la polèmica de les darreres setmanes de l’obra de teatre Esas Latinas, on es menysté i es ridiculitza la minorització del català–, el que detecto en la manera de fer que s’actua és que la ideologia dominant i hegemònica és la que s’imposa: si jo parlo una llengua amb prestigi, no m’haig d’emmotllar a la dels altres, encara que sigui la llengua pròpia d’una comunitat històrica que actualment està minoritzada, perquè la meva té més valor i ja és suficient, els altres poden fer l’esforç. Això no és altra que donar ales a l’espanyolisme i la dominació, que no condueix a altra cosa que el desarrelament i la uniformització de les particularitats. En fer prevaldre el castellà per damunt del català, s’invisibilitza la relació de dominació històrica i el conflicte lingüístic, i en la crítica a unes discriminacions es reprodueix una pràctica que també és assimiladora i discriminant. La realitat és que als Països Catalans no ens podem expressar en català amb normalitat en tots els àmbits de la vida pública. I clar que volem que tothom que arriba pugui participar de la vida pública, formar i sentir-se part del poble treballador català. És clar que cal combatre les opressions i desigualtats que viu una persona nouvinguda i que falta molt reconeixement de la violència racista i colonial, però prendre aquest camí no ha de significar ni renunciar ni continuar oprimint la llengua i cultura del nostre poble: aquí no ens trobarem. Els drets lingüístics no són uns drets de segona i el fet de parlar català tampoc és un privilegi al qual renunciar, tractar el tema de manera diferent és continuar legitimant l’opressió nacional que vol la desaparició del nostre poble i substituir el català per les llengües dominants. 

I clar que volem que tothom que arriba pugui participar de la vida pública, formar i sentir-se part del poble treballador català. És clar que cal combatre les opressions i desigualtats que viu una persona nouvinguda i que falta molt reconeixement de la violència racista i colonial, però prendre aquest camí no ha de significar ni renunciar ni continuar oprimint la llengua i cultura del nostre poble: aquí no ens trobarem

Hi ha qui intencionadament defensa que l’espanyol o el francès no tenen cap càrrega política o nacionalista. Les ideologies dominants imperialistes donen per fet que el marc legítim i normal és aquest. Sota aquesta forma de nacionalisme banal s’invisibilitza el mecanisme d’estructuració de poder i hegemonia amb la falsa idea de neutralitat sota el discurs de patriotisme estatal i assenyala així que només les oposicions i resistències a aquest són nacionalismes; i que són dolents perquè són excloents, deslegitimant les reivindicacions dels pobles oprimits. Ara bé, el quid de la qüestió és el conflicte lingüístic i la dominació del castellà i el francès amb la seva dinàmica assimiladora. 

El pas dels anys ens mostra que no només és present, sinó que avança carregant tota forma de diversitat que dificulti la seva hegemonia. És necessari parlar dels problemes que també tenim els catalanoparlants inicials pel que fa a les dificultats per poder-lo fer servir amb normalitat, la negació de drets i la imposició d’unes llengües que ens neguen oportunitats. Precisament, és des de la perspectiva nacionalista i autocentrada que defenso el lligam entre la valorització de la llengua catalana i la transformació social. L’avenç de la normalització lingüística és un avenç democratitzador i emancipador. Perquè en saber que és una disputa de poder, posem en escac l’estructura social i l’obliguem a canviar per deixar de ser minoritzats, conjuntament amb la resta d’opressions que produeix el sistema. Això és un procés de transformació social en què conquerim drets i donem resposta als problemes actuals, on ens reapropiem d’allò que és nostre i li tornem el seu valor. Lluny de caure en una posició de negació a tota persona que canviï de llengua o no el parli, hem de continuar obrint aquests espais, compartir-los i reforçar la defensa i promoció del català com a dret social. Fer que sigui una normalitat estesa i facilitar la participació de totes les persones promovent-lo com a llengua vehicular i de cohesió social. I en aquesta obertura lligada a la transformació social, exposar clarament que als Països Catalans la imposició i reproducció de les llengües dominants també és un instrument d’assimilació. I quan parlem de futur i llibertat, ens referim a ser un poble lliure d’expressar-se en la seva particularitat: per això el català ha de ser el pal de paller de la cohesió social.

Aquest procés de construcció nacional és obert: hem de donar forma a aquesta consciència de grup col·lectivament. Sense negar cap altra llengua ni cultura. Relacionar-nos des del reconeixement de la història i vivència de les persones immigrants, escoltar i posar sobre la taula la seva realitat i la violència que pateixen des de les seves pròpies veus, trobar en aquesta direcció els punts que permeten compondre i teixir vincles, apropar la realitat d’un a l’altre i compartir-la. Entendre això i tenir-ho present des de la responsabilització col·lectiva i des de la cura que totes les que formin part també d’altres comunitats ho puguin continuar sent. Però que també se sumin a la comunitat catalana des de la participació activa com un membre més, fent-se seves la llengua i cultura, i que això no signifiqui diluir la nostra identitat. Per caminar cap aquí ens falten eines i espais de trobada. Per començar, partir d’una entesa cohesionadora significa aproximar-se a la realitat de l’altre i reconèixer-la, que els problemes que inicialment identifiquem com a seus siguin també nostres, car si formem part de la mateixa comunitat, compartim interessos i problemàtiques, discriminacions i violència encara que no les visquem totes ni de manera igual. 

Parlar amb normalitat una llengua nova no és fàcil, va acompanyat de moltes inseguretats sumades a les barreres de ser nou en una societat i trobar-se un conflicte lingüístic. Cal crear espais segurs on fer-ho: on parlar català sense ser jutjat. On xerrar-lo habitualment gràcies al contacte freqüent amb catalanoparlants que reconeixen legítimament com a tals els nous parlants, no deixar fora ningú, i així provocar un canvi significatiu en què el català sigui un mitjà de relació útil i significatiu. Això passa als espais en els quals generem una convivència i una relació pròxima, on ens apropem, escoltem, dialoguem i fem sentir part d’alguna cosa tothom que hi participa. La cohesió social a través de la llengua, doncs, no és només un procés d’aprenentatge d’una llengua, posar recursos aquí i ja està. Les classes de català, espais de conversa, parelles lingüístiques i altres estratègies així són clau, però encara més ho és el procés, necessari, de reconeixement en què esborrem els prejudicis de la diferència, i d’aquesta manera construir comunitat en la pràctica i articulació d’una catalanitat popular.

Abans parlava de la identitat com a capes, prenc el concepte de diversitat complexa que empra Kraus (2024)⁶ per parlar sobretot de l’element lingüístic i cultural en les societats globalitzades. La forma com s’expressen aquestes capes de diversitat és en les pràctiques socials, de forma heterogènia i permeable en la seva relació, com a reflex de les relacions de poder subjacents. Kraus planteja els reptes sociolingüístics d’una llengua minoritzada en una societat diversa i complexa per revertir el procés de substitució lingüística a través del que anomena multilingüisme autocentrat. Per una banda, cal garantir el manteniment del lligam lingüístic territorial, és a dir, el vincle amb la comunitat cultural particular i pròpia, tant dels individus autòctons com els nouvinguts, que sigui un dels eixos principals des d’on articular la cohesió social a través de la implicació i participació activa en la catalanitat. 

Per altra banda, perquè un lligam no sigui restrictiu necessita tenir opcions disponibles, culturals i lingüístiques, per no renunciar al bagatge d’origen ni a les llengües transnacionals, ser un punt de trobada que estableixi una base comuna i compartida. No significa renunciar a la vehicularitat del català com a llengua pròpia i comuna, sinó donar espai i eines per promoure la diversitat cultural i lingüística. Reconèixer-nos en la diversitat i establir ponts, sense perdre en aquest camí la identitat de ningú. Fer, precisament, de la identitat un punt de trobada i resistència d’un passat que s’encara cap al futur, construir-la des del diàleg i la resistència cultural. Tal com deia a l’inici, els canvis demogràfics provocats per la mobilitat internacional tenen un pes molt important en la configuració de la societat catalana i en les relacions que s’hi produeixen. Tot apunta que continuarà sent un fenomen social clau, alhora que un dels temes més rellevants de l’agenda política i la batalla ideològica. L’extrema dreta, i no tan extrema, ja planteja obertament el seu caràcter essencialista i la voluntat d’exclusió de l’altre per odi i rebuig a l’islam, la raça, la diferència cultural i, sobretot, la classe. Sota la seva pretesa defensa dels valors occidentals, el que hi ha és una voluntat d’autocentrament que nega tota diversitat i conduir en aquesta direcció el malestar social per arribar al poder i aplicar les seves polítiques. Però els valors, són un producte històric que es construeix, i el que ells construeixen és d’acord amb uns interessos de classe que jerarquitza i imposa un grup social i cultural per sobre dels altres, mantenint els seus privilegis per sobre els drets de la majoria i fer pivotar el debat en les seves coordenades. I, en aquest camí, negar tota possibilitat de relacionar-nos des de l’entesa i el reconeixement entre diferents cultures i construir ponts i lligams en la diversitat per fer-ne riquesa i aprenentatge.

La cohesió social des del multilingüisme autocentrat és una estratègia per combatre l’odi i l’exclusió, per plantejar la construcció nacional en una societat diversa i complexa i construir des d’aquí els valors socials per fer-la justa i lliure

En aquest sentit, la cohesió social des del multilingüisme autocentrat és una estratègia per combatre l’odi i l’exclusió, per plantejar la construcció nacional en una societat diversa i complexa i construir des d’aquí els valors socials per fer-la justa i lliure. Per fer de la convivència un espai que no sigui homogeni, sinó construir una societat on totes les persones puguin viure, expressar-se i participar plenament. Promoure el multilingüisme és la manera de delimitar què és allò que reprodueix el conflicte lingüístic i oferir maneres de fer que trenquin les lògiques de dominació nacional i lingüística, alhora que obrir-lo a la diversitat i els canvis demogràfics. L’autocentrament no és una exclusió ni una negació de l’altre, sinó parlar des del lloc propi i des d’aquí dialogar i relacionar-se amb el món. Això, aterrat al nostre context, significa construir una catalanitat eminentment pràctica, que inclou les formes de vida pròpia, les actituds col·lectives, els valors simbòlics i compartits i, evidentment, la llengua. Fer del català una llengua que vinculi terra, comunitat, història, drets i llibertat. I en aquest fer, donar-li sentit al català com a eix vertebrador d’una comunitat oberta que es projecta al futur des del reconeixement, el suport mutu i la lluita per ser sobirans. Ens hem d’unir en la diversitat, fer-ho des d’una perspectiva autocentrada sense excloure ningú i que, al mateix temps, trenqui amb les estructures de poder que generen desigualtats socials i minoritzen nacionalment. Això és compartir la llengua per unir la classe en la seva diversitat. I en fer-ho, reivindicar el valor del català com a llengua pròpia del nostre poble, el nostre sentit de particularitat i el lligam de memòria col·lectiu amb la nostra història i cultura. Que aquesta unió entre obertura a la diversitat i manteniment de la particularitat sigui des d’on articular la cohesió social als Països Catalans.

1.  Duchêne, A., i Heller, M. (2012). Language in Late Capitalism. Pride and Profit. Routledge. ↩︎
2.  Flors-Mas, A. (2017). Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians (Tesi doctoral, Universitat de Barcelona). Departament de Filologia Catalana i Lingüística General.  ↩︎
3. Ninyoles, R. (1971). Idioma i prejudici. Tres i Quatre. ↩︎
4. Pujolar, J. (2019). Linguistic mudes: An exploration over the linguistic constitution of subjects. De Gruyter Mouton (257), 165-189. https://doi.org/ 10.1515/ijsl-2019-2024 ↩︎
5. Massaguer, M. (2022) No-catalanoparlants a Catalunya: identitats socials, desigualtats i llengua catalana [tesi doctoral]. Universitat Oberta de Catalunya.  ↩︎
6. Kraus, P. A. (2024). De la diversitat complexa a la ciutadania multilingüe: Catalunya i més enllà. Revista De Llengua I Dret, (81), 14–31. https://doi.org/ 10.58992/rld.i81.2024.4222 ↩︎