Des de l’esquerra, avui dia es naturalitza la situació de bilingüisme asimètric que patim els catalanoparlants. Aquesta naturalització fa temps que es fa des dels entorns dels moviments socials i és molt important que, des dels sectors conscients de la importància d’unir la lluita social i la nacional no donem cap mena de marge als que intenten relegar la qüestió lingüística a una problemàtica secundària, feixuga o accessòria que només treu temps o desvia l’atenció dels conflictes als quals fem front. 

Si les experiències serveixen d’alguna cosa, és per compartir-les. Potser un dels moments en què m’he sentit més violentat en la meva experiència militant va ser l’any 2019 quan, des de la taula del 1r Congrés d’habitatge, se’ns va exigir canviar al castellà perquè “no tothom ens entenia i estàvem tenint una actitud racista”. Finalment no s’hi va canviar però no sense alguna intervenció de disculpa totalment innecessària. Crec que avui dia seria molt més difícil realitzar aquesta demanda i crec que és perquè s’ha problematitzat en nombrosos espais la qüestió lingüística. 

Sobre aquest fet, sobre la necessitat de problematitzar la llengua en els espais actuals de configuració de classe, és del que parlaré a continuació.

A voltes amb els tòpics: català-burgès, castellà-obrer

És un tòpic, ha estat desmuntat una i altra vegada i no té cap mena de fonament, però el mite que el català és la llengua de la burgesia i el castellà del proletariat encara perviu en alguns sectors dels moviments socials. Especialment en aquells més marginals i amb una lectura molt esbiaixada de la societat de classes mitjanes empobrides en què es configura la Catalunya actual. 

Tornem-hi a insistir, doncs: el tòpic, sovint encarnat en la reivindicació xarneguista, estableix una correlació totalment errònia entre etnicitat i classe. Si bé en un passat aquesta interpretació lerrouxista i soleturista ja fou del tot contestada, per a la Catalunya del segle XXI resulta una absoluta impostura. Per exemple, obviant que avui dia hi ha zones amb baixos nivells de renda eminentment catalanoparlants, al Principat, al País Valencià i les Illes; o bé que els orígens de la immigració d’avui no es corresponen només amb procedències castellanoparlants i, encara més flagrantment, que són els catalanoparlants els qui reben discriminacions constants per emprar la seva llengua al seu país. 

La pèrdua del salari real i del pes del salari dels treballadors sobre el PIB a tot l’Europa occidental haurien de ser prou evidents per adoptar estratègies de confrontació contra les patronals i elits econòmiques per a endegar una nova etapa per la redistribució de la riquesa

El consens bàsic, compartit, entre totes les forces polítiques de la Transició va ser que la via d’integració i cohesió social que s’obria amb la lluita contra la dictadura passava per l’adopció del català com a llengua comuna d’ús entre tots els habitants de Catalunya. Un horitzó al qual avui dia encara podem aspirar i pel qual cal desprendre’s de tòpics absurds i funcionals a la dominació espanyola. 

El sindicalisme, una eina clau per a la defensa dels drets socials… i nacionals 

No cal insistir gaire en la necessitat del sindicalisme de base com a espai d’organització, lluita i suport mutu per a les majories del segle XXI. Molt se n’ha escrit i les evidències de victòries sindicals esperonen a refer una eina que en alguns moments ha semblat obsoleta o s’ha volgut integrar com un engranatge més del complex administratiu burocràtic en què s’han convertit els estats postliberals. 

La pèrdua del salari real i del pes del salari dels treballadors sobre el PIB a tot Europa occidental haurien de ser prou evidents per adoptar estratègies de confrontació contra les patronals i les elits econòmiques per endegar una nova etapa per la redistribució de la riquesa. Alhora, en la lluita contra el rendisme, el sindicalisme d’habitatge s’ha mostrat com una resposta organitzativa original i eficaç per aturar la sagnia que pateixen les classes populars arreu a partir de l’especulació immobiliària que avui a casa nostra pren la forma de la bombolla del lloguer. Com a classe ens ofereix un bastió de defensa dels nostres drets i, com a nació ens dota també de la capacitat de comptar amb una institució republicana permanent, que vetlli contra els excessos del mercat, la cohesió social, l’equitat i la justícia. 

És precisament aquest paper institucional que ens interessa. El creixement demogràfic accelerat en un context de profundes desigualtats incrementa els riscos de ruptura social i de desmembrament nacional. A Catalunya, la integració de les constants onades migratòries que s’han donat de manera estructural des de fa més d’un segle s’ha produït remant en contra de les dinàmiques segregadores del capitalisme globalitzat; en bona part gràcies a l’existència d’un entramat institucional dens, format per l’escola pública, associacions de tot tipus i, evidentment, els espais de politització i lluita. En el cas del sindicalisme d’habitatge, per exemple, és evident que la interacció entre migrants i joves autòctons, que són els sectors que més pateixen el drama del lloguer, ofereix una oportunitat per establir un espai de socialització que molts nous parlants de català no troben en entorns com més va més hostils a la llengua com és l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’existència d’aquests espais ofereix, com bé ha explicat Enric Aragonès, les condicions de possibilitat per a què no només nouvinguts sinó també les noves generacions que han crescut al marge del català trobin un espai de socialització en la llengua del país, un element indispensable que, com ha subratllat recentment Marina Massagué, és clau pel canvi d’usos lingüístics. 

I no només això, si som capaços de reeixir en les lluites sindicals, dotarem els espais en català d’una narrativa de poder que ara mateix li és molt necessària. 

El sindicalisme o els moviments socials no són esferes separades d’una societat que va curulla d’ideologies lingüístiques que fan del català una llengua accessòria i redundant

Ara bé, no tot són flors i violes. Els prejudicis contra el català existeixen i ho fan més en entorns aliens a la llengua i lluny de la dimensió que aquesta ofereix per a connectar-se amb el país i la seva memòria de lluites i l’horitzó de possibilitats que obren. Si començava aquesta peça alertant sobre els tòpics que encara avui pesen sobre els catalanoparlants o la falsa correlació entre etnicitat i classe, és precisament perquè sovint ens hem de veure explicitant el per què dels espais de lluita. Aquestes discussions no són en cap cas extemporànies. El sindicalisme o els moviments socials no són esferes separades d’una societat que va curulla d’ideologies lingüístiques que fan del català una llengua accessòria i redundant. Més enllà del locus ja descrit de l’assemblea en castellà “per a què ens entengui tothom”, quantes vegades us heu trobat amb què s’encarregava una remesa de cartells en castellà per encartellar “zones obreres”, assumint que el castellà és una llengua d’una intel·lecció suprema, capaç de ser compresa des del o la parlant panjabi a l’amazigh? Un servidor, prou vegades. 

Més enllà de les solucions més o menys reeixides a cada situació, es fa evident que els catalanoparlants, o senzillament els activistes sensibles a la minorització lingüística, hem de fer valdre els nostres arguments i insistir en què la catalanització dels espais de lluita és un exercici de llibertat, no d’imposició, i de solidaritat i integració, no d’exclusió. 

Per això és molt important que tinguem en ment que cal i caldrà confrontar les ideologies lingüístiques subjacents i dominants en, malauradament encara, molts entorns transformadors. Amb sort, la major part de les vegades caldrà fer-ho des de la pedagogia i plantejant arguments empàtics. No obstant, pot ser que en d’altres ocasions toqui fer-ho amb vehemència.

En tot cas, evidenciar que existeix un conflicte lingüístic a Catalunya i que la forma de resoldre’l sempre ha sigut, almenys des del catalanisme, amb la voluntat de fer del català la llengua de tothom i no només dels nascuts de pares catalanoparlants, és la nostra fortalesa i principi d’acció. No hi ha millor manera de demostrar que el català és cosa de tots que defensar drets per tothom en aquesta llengua. No per caritat, no per voluntat de “seduir” sinó perquè és la del país i és amb la que ens hem agermanat.Els catalans hem aconseguit integrar grans contingents de població a la catalanitat a partir del dens teixit associatiu, polític i de suport mutu, un teixit que a causa de la nit neoliberal arriba fins avui un xic més desfilagarsat. Aquest teixit, a més, és el que ha de fer-se càrrec de salvaguardar el benestar dels i les catalanes atesa la inoperància institucional, captiva dels lobbys que volen convertir el país en un parc d’atraccions pel seu gaudi. Per això, el sindicalisme com a estratègia de lluita, resistència i suport mutu esdevé com més va més necessari, i alhora pot contribuir al canvi d’usos lingüístics necessari per a què el català pervisqui, garantint la cohesió social i els drets lingüístics dels i les catalanoparlants.