Canviar de llengua: una renúncia inconscient al català que no ens podem permetre

Fa dècades que a Catalunya s’ha instaurat una pràctica social que posa en perill el futur mateix del català: el canvi automàtic i gairebé mecànic de llengua al castellà quan un catalanoparlant s’adreça a algú que percep com a castellanoparlant o immigrant. Aquesta renúncia silenciosa i reiterada no és només un acte de cortesia mal entesa o un gest pragmàtic: és un abandonament progressiu i gairebé institucionalitzat de la llengua pròpia.

Aquest canvi de llengua, lluny de ser un simple hàbit inofensiu, revela una profunda manca de compromís i una actitud passiva davant la desaparició progressiva del català en molts àmbits socials. És un acte de sotmetiment lingüístic que normalitza la invisibilització del català, una llengua que ha resistit segles de persecució i marginació i que ara es deixa perdre, en alguns casos, per inèrcia i comoditat.

Les causes d’aquest fenomen són diverses, però la responsabilitat principal recau en nosaltres, els parlants autòctons. S’ha instaurat un hàbit inconscient: sense pensar-ho, canviar la conversa al castellà és la primera opció. Aquesta automàtica submissió lingüística mostra que molts catalans han assumit un paper secundari en la seva pròpia terra, prioritzant la facilitat sobre la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Aquesta situació s’apropa molt al que l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o va anomenar “colonialisme mental”: una dominació interna que fa que el colonitzat renunciï als seus valors, cultura i llengua en benefici del colonitzador, gairebé com si fos una decisió personal.

Aquest comportament és especialment preocupant en àmbits professionals i institucionals, on el parlant nadiu, malgrat tenir un rol dominant o d’autoritat, es posa al servei d’una llengua aliena sense cap resistència. És com si es donés per fet que el català és menys útil o menys valuós, i això és un menyspreu implícit al patrimoni cultural i lingüístic de Catalunya.

Algunes excuses habituals —com la por a molestar, la consideració que parlar català pot ser incòmode o fins i tot mala educació— són només disfresses que amaguen una actitud de renúncia. No és qüestió d’educació, sinó de voluntat. És molt més còmode i fàcil renunciar al català que defensar-lo amb fermesa, i això es reflecteix en la quotidianitat.

Cal recuperar la consciència col·lectiva que el català no és un obstacle sinó un patrimoni cultural i una eina de cohesió social imprescindible per a la identitat i la dignitat del país

El que passa és que aquesta renúncia no és innocent. Cada vegada que un català renuncia a parlar en català, alimenta un cercle viciós que fa que la llengua perdi espai i visibilitat. Aquesta dinàmica reforça la percepció que el català és una llengua secundària, una opció de segona categoria, i fomenta la idea que parlar en català no és necessari ni socialment valorat.

És urgent revertir aquesta tendència que, com advertia Ngũgĩ wa Thiong’o, no és només un problema extern sinó una batalla interior contra el “colonialisme mental”. Cal recuperar la consciència col·lectiva que el català no és un obstacle sinó un patrimoni cultural i una eina de cohesió social imprescindible per a la identitat i la dignitat del país.

El canvi de llengua del català al castellà és especialment evident en l’àmbit institucional i polític, no només en les relacions amb els mitjans de comunicació, sinó també en determinats discursos i actes públics. És freqüent que els càrrecs electes comencin les seves intervencions en català i, tot seguit, les repeteixin en castellà, sovint amb l’argument de voler arribar a un públic més ampli o facilitar la comprensió fora del territori. Aquesta pràctica reforça la idea que el català no és suficient per si sol en contextos oficials o de gran abast, i acaba afavorint una percepció de jerarquia entre llengües que desdibuixa el paper central del català com a llengua pròpia i vehicular del país.

És evident que la solució no passa només per apel·lar a la voluntat individual, però aquesta és una peça clau. Les administracions i les institucions han de posar recursos i fomentar un entorn que faciliti i premiï l’ús del català, però, sobretot, cal una presa de consciència social massiva. El català no es mantindrà viu si els seus parlants originals no s’hi comprometen activament i deixen d’abandonar-lo en el moment que es senten incòmodes.

Les campanyes institucionals que demanen als catalanoparlants que mantinguin el català en les interaccions són positives, però insuficients si no van acompanyades d’una reacció social i d’una voluntat ferma i col·lectiva. No es tracta només de “fer un favor” als que parlen català, sinó de defensar el dret i la dignitat d’una llengua que és part indestriable de la identitat catalana.

El futur del català es juga en aquestes petites escenes quotidianes, en el moment en què un català decideix si canvia o no de llengua. Si seguim deixant passar aquestes oportunitats, el català esdevindrà una llengua simbòlica, relegada a la cultura o la tradició, però absent de la realitat viva.

És hora de dir prou a aquesta renúncia automàtica i inconscient. Parlar català no és només un acte comunicatiu, sinó un acte de resistència i afirmació. No podem seguir cedint espai a una llengua aliena sense oposar cap resistència. Si volem garantir que el català segueixi viu, cal recuperar l’orgull i el compromís lingüístic, començant per no abandonar-lo ni tan sols en la conversa més banal.

El canvi de llengua ha de deixar de ser la norma i passar a ser l’excepció. Només així el català podrà tenir un futur digne i esperançador.

La Llei de consum: un dret català sistemàticament vulnerat

El Codi de consum de Catalunya és un instrument avançat que situa el català al centre dels drets dels consumidors. Tota empresa que opera a Catalunya està obligada a garantir que la informació essencial (manuals, etiquetatge, contractes, atenció) sigui accessible en català. Les sancions per incompliment poden arribar fins a 100.000 euros.

Però la realitat és ben diferent. Els consumidors catalans sovint compren productes amb manuals només en castellà o en altres idiomes, amb etiquetatge exclusivament en llengües globals i amb atenció al client que nega el dret a l’ús del català. La Generalitat, però, no controla ni sanciona aquests incompliments. Aquesta passivitat institucional converteix un dret legal en una farsa i condemna el català a ser una llengua de segona, una llengua que no es respecta ni protegeix.

Pitjor encara: quan una empresa incompleix els drets en castellà, la resposta sancionadora és ràpida i ferma. Això crea una situació d’injustícia flagrant, amb discriminació institucional contra el català i els seus parlants. Aquesta doble vara de mesurar contribueix a un escenari de competència deslleial i invisibilització lingüística que ningú no sembla voler corregir.

Aquest retrocés no és banal: afecta la percepció social del català com a llengua útil i viva, minva la confiança dels parlants i desincentiva la transmissió generacional de la llengua. Si el català no acompanya els productes i serveis quotidians, els joves entendran que no és la llengua del futur, sinó una opció residual i prescindible.

La Generalitat de Catalunya, responsable d’aquests àmbits, no dota els recursos humans ni materials necessaris, no implementa mecanismes de denúncia accessibles ni aplica sancions exemplars

L’audiovisual: un motor vital però encara incipient per al català

Fa més d’una dècada que Catalunya compta amb un marc legal clar i ambiciós per garantir l’ús del català en la vida quotidiana, especialment en àmbits tan essencials com el consum de productes i serveis. El Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010) estableix de manera contundent que qualsevol consumidor té dret a rebre tota la informació —des de l’etiquetatge fins als manuals, contractes o atenció al client— almenys en català. Aquesta no és una simple recomanació ni una aspiració: és una obligació legal amb multes severes per a qui l’incompleixi.

Però, com massa sovint passa amb les bones lleis a Catalunya, aquesta norma s’ha convertit en un full de paper mullat. L’incompliment és general i persistent, i la Generalitat no exerceix la seva responsabilitat ni imposa les sancions previstes. El resultat és que els catalanoparlants es veuen marginats i relegats a consumir informació i serveis sovint només en castellà o altres idiomes. Així, la llengua catalana queda invisibilitzada en el dia a dia, en un procés que no és casual, sinó fruit d’una indiferència institucional preocupant.

Fins fa poc, la presència del català en les plataformes digitals era anecdòtica. Netflix, Disney+ o Prime Video oferien molt poc contingut en català i gairebé sempre només en forma de subtítols ocults o en títols limitats. La producció catalana patia manca d’espais de visibilitat, i el català no figurava com a idioma destacat.

La Llei 13/2022 ha estat un primer pas per posar límits a aquesta invisibilització, establint quotes mínimes de contingut en català i obligant les plataformes a garantir versions visibles i accessibles. També promou la producció pròpia i el doblatge i preveu sancions per incompliments.

Malgrat això, els avenços són tímids i insuficients. Els continguts en català continuen amagats darrere menús poc clars, sense transparència ni sancions efectives. Sense un seguiment estricte, la llei resta en paper mullat i la cultura audiovisual catalana queda subordinada a les grans empreses globals que prioritzen el castellà i l’anglès.

De la llei a la pràctica: un abisme insalvable?

Les lleis que protegeixen el català existeixen i són clares, però la seva aplicació és inexistent o parcial. Al consum, la vulneració és massiva i impune. A l’audiovisual, la llei recent és, malgrat alguns avenços, una declaració d’intencions sense pressió real sobre les plataformes.

Les conseqüències són evidents: el català queda minoritzat, invisibilitzat, relegat a un espai marginal. Els parlants reben un missatge clar de desvalorització que afecta la seva autoestima lingüística i posa en perill la normalització de la llengua, especialment entre els joves.

La Generalitat, responsable d’aquests àmbits, no dota els recursos humans ni materials necessaris, no implementa mecanismes de denúncia accessibles ni aplica sancions exemplars. Falten voluntat política i un compromís ferm per revertir aquesta situació.

L’estat actual del català no és només el resultat de polítiques insuficients o de l’incompliment sistemàtic de les lleis lingüístiques. És també, i sobretot, conseqüència d’un hàbit arrelat entre els mateixos catalanoparlants

Què cal fer per un català viu i present?

Si volem un català viu i present, cal un gir institucional i social:

• Crear i reforçar un cos d’inspectors específic per garantir el compliment de la Llei de consum i la llei audiovisual.
• Establir mecanismes transparents per fer seguiment públic de l’oferta en català i publicar informes periòdics.
• Aplicar sancions rigoroses i exemplars per incompliments en ambdós sectors.
• Incrementar les subvencions per a la producció i el doblatge en català, especialment per a continguts juvenils.
• Desenvolupar campanyes públiques que promoguin el consum en català.
• Mantenir la qüestió del català en l’agenda política i mediàtica, amb una mobilització ciutadana permanent.

El català és una llengua oficial, viva i amb milers de parlants amb dret a consumir i gaudir productes i serveis en la seva llengua. Però sense aplicació, la llei és un instrument buit, que genera desigualtat i retrocés.

Si el català no està present ni en els supermercats ni a les pantalles, les futures generacions el veuran com una llengua menor i prescindible. La Generalitat ha de passar de les paraules als fets, dotar-se dels mitjans per fer complir la llei i no tenir por de sancionar qui la vulnera. La llengua es defensa amb política decidida, no amb discursos buits.

Conclusió: trencar el cercle de la submissió lingüística

L’estat actual del català no és només el resultat de polítiques insuficients o de l’incompliment sistemàtic de les lleis lingüístiques. És també, i sobretot, conseqüència d’un hàbit arrelat entre els mateixos catalanoparlants: el canvi automàtic de llengua, la renúncia quotidiana i inconscient als propis drets. Aquesta submissió lingüística, normalitzada i sovint justificada per educació o comoditat, acaba alimentant un cercle pervers d’invisibilització i desprotecció.

Quan les lleis que han de garantir els drets lingüístics són ignorades per les institucions, i quan els mateixos parlants actuen com si aquests drets no existissin, ens trobem davant d’un cas evident d’autosabotatge col·lectiu. El resultat és una llengua marginada no només per factors externs, sinó per la inacció interna.

És urgent que com a societat deixem de concebre el català com una llengua prescindible, subordinada o contextual. Hem d’exigir el seu ús i respecte com allò que és: una llengua oficial, completa i plena, amb el mateix estatus legal que qualsevol altra. Revertir aquesta tendència passa per empoderar-nos lingüísticament, per conèixer els nostres drets, exercir-los i exigir que es compleixin.

Tornant a l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, el veritable colonialisme no s’imposa només amb armes, sinó amb el control de les ments: quan el colonitzat ja no necessita que li prohibeixin res, perquè ell mateix ha assumit la inferioritat de la seva llengua.

Si no volem caure en aquest abisme, és hora de deixar enrere la passivitat i actuar. Perquè, en definitiva, cada vegada que canviem de llengua sense necessitat, o que no fem valer els drets lingüístics que tenim, no és només el català qui retrocedeix: som nosaltres mateixos qui renunciem a ser plenament.