«Una herència imprecisa passava de les mans,

de la ment, de la llengua del pare a les dels fills.

Amb la terra rebien uns costums i una parla;

aquesta parla pròpia per la qual eren ells,

no uns altres …»

La paraula. Marià Villangómez

Per continuar viva, una llengua ha de ser el segell d’identitat, l’eina de cohesió i el pal de paller d’un país. Ho saben molt bé tots aquells que intenten evitar-ho. Per això els de sempre, una vegada minoritzada socialment, volen esborrar també la presència de la llengua catalana a l’ensenyament i la funció pública, perquè saben que, tot i les mancances, són els dos pilars que garanteixen als ciutadans un mínim coneixement de la llengua pròpia i una mínima consciència del que som com a poble.

L’estructura econòmica illenca, centrada principalment en el sector serveis, no ajuda a una bona salut social del català. Les circumstàncies econòmiques i socials que viuen les Illes són una amenaça per a la transmissió generacional de la nostra llengua. El monocultiu turístic ho condiciona tot: les polítiques territorials i econòmiques, però també les culturals i lingüístiques i ja sabem que un país arrasat territorialment ho és també socialment i lingüísticament. 

En el cas concret d’Eivissa, el pes de la marca Ibiza ho condiciona gairebé tot. El nom ha deixat de ser un topònim -en castellà-, per convertir-se en una marca turística d’abast absolutament planetari. Els mitjans de comunicació saben que si el mot Ibiza apareix en un titular s’aconsegueixen moltes més entrades que no si s’escriu Eivissa que, recordem, és el nom oficial de la ciutat en qualsevol llengua segons la Llei de Normalització Lingüística, Llei 23/1986 de 29 d’abril, i el Decret 36/1988 de Topònims de les Illes Balears que ho regula. A vegades són les mateixes institucions que incompleixen el que haurien de tutelar. 

Sabem també que quan dues llengües comparteixen un mateix territori, una d’elles surt perdent. A les Illes hem arribat a l’extrem que són més d’una les que amenacen la visibilitat de la catalana. La subordinació de la llengua pròpia davant la imposició del castellà i el predomini d’altres idiomes en l’àmbit turístic i laboral, la despersonalització cultural en nom d’una diversitat mal entesa o la turistificació de determinades manifestacions culturals pròpies, són conseqüència del fet que tot està supeditat al turisme. 

Cap empresa turística considera que el coneixement de la llengua catalana sigui un requisit i ni tan sols un mèrit que contribueixi a millorar l’atenció al client

Són moltes les causes que han provocat una arribada inassolible de turistes i de mà d’obra per atendre’ls. A Eivissa, el boom turístic dels anys 60 del segle passat han donat pas a un altre boom en aquesta darrera dècada: la reconversió d’establiments hotelers a ressorts de luxe amb el consegüent augment de plantilla que això comporta. El problema ha deixat de ser l’augment de places hoteleres. De fet, fa anys que no se’n fan de noves. El veritable drama és que gairebé qualsevol habitatge és susceptible de tenir un ús turístic, legal o il·legal i això és inassolible des de tots els punts de vista, també culturalment.

Per altra banda, la residencialització del turisme, iniciada ja fa anys i que va ser objecte d’un interessant seminari organitzat per la Plataforma per la Llengua a Palma l’any passat, és un altre dels fenòmens que posen encara més en risc la sostenibilitat de les Illes, perquè obliga a construir habitatges per als turistes i per als treballadors que es necessiten per atendre’ls, fet que implica més sobreexplotació del territori, per si encara no en teníem prou. Les implicacions, socials, culturals i lingüístiques d’aquest model són nefastes.

Una altra circumstància és la facilitat de trobar feina en el sector serveis sense una formació específica i el consegüent abandonament escolar. Existeix el convenciment, fals, que per treballar en el sector no cal formació específica, més enllà del domini d’altres llengües que no són la pròpia. Cap empresa turística considera que el coneixement de la llengua catalana sigui un requisit i ni tan sols un mèrit que contribueixi a millorar l’atenció al client, encara que només sigui perquè els catalanoparlants també viatgem i sovint triam les Balears com a destinació. 

El coneixement de la llengua catalana no és necessari per a la major part de la bossa laboral de les Illes. I no és necessari perquè la legislació de les Balears no ho regula i perquè cap empresari considera el domini de la llengua pròpia un requisit necessari a l’hora de contractar personal. Els coneixements d’idiomes passen per altres llengües. Una de les principals conseqüències d’això és que ni treballadors ni turistes residents es consideren en l’obligació d’aprendre-la. En el mateix sentit, pocs ciutadans i visitants catalanoparlants exigeixen ser atesos en la llengua pròpia de les Illes. 

En una societat on els nadius catalanoparlants ja som minoria, la substitució lingüística té com a segona conseqüència que defensar el dret a parlar la llengua pròpia a casa es percep com una imposició

A tot aquest paisanatge cal sumar-hi els funcionaris dels diferents organismes de l’Estat a qui no se’ls exigeix el coneixement de la llengua pròpia del territori on són traslladats, tot i que segons la llei això vulnera els drets dels llocs que els reben. Això implica que qualsevol ciutadà té dificultats per exercir el seu dret d’emprar la llengua pròpia a ca seua quan ha de fer una gestió davant els organismes que aquests funcionaris representen. A poc a poc, el català va sent arraconat a gairebé tots els àmbits. 

En una comunitat on la població autòctona és majoritària, és més fàcil la integració lingüística dels nouvinguts. En canvi, en una societat on els nadius catalanoparlants ja som minoria, la substitució lingüística té com a segona conseqüència que defensar el dret a parlar la llengua pròpia a casa es percep com una imposició. Les Illes en general i Eivissa en particular són un dels principals territoris creadors de llocs de feina per a la resta de l’estat. Fins i tot amb les condicions de precarietat que comporta venir a fer feina a les Balears i Pitiüses encara compensa. La prova és que continuen venint. Bona part d’aquesta oferta laboral és temporal. Això comporta una escassa integració cultural i lingüística, per no dir nul·la. Però encara que part d’aquests treballadors decideixin establir-se a les Balears, el fet no els comporta cap obligació d’aprendre qualsevol altre idioma que no sigui el seu per poder conviure amb normalitat.

Una altra circumstància és la folklorització de la llengua pròpia. Per posar tan sols un exemple, podem trobar restaurants i altres establiments amb el nom en català, però la llengua pròpia no apareix ni en el menú ni en l’atenció al client. 

Una altra mostra d’aquesta folklorització és com es denomina el parlar propi. En els darrers anys molts de nouvinguts, amb la complicitat de molts nadius, han començat a definir el català d’Eivissa com a pagès: ‘parlar pagès’. L’estratègia és clara: esmicolar la llengua, folkloritzar-la, llevar-li valor, posar en dubte que el que es parla a les Illes és català. Això té un origen antic, de quan l’alta burgesia considerava que parlar en català era de pagesos o de pobres i fer-ho en castellà un signe de distinció, missatge que molts varen assumir. Passava arreu del país. A Eivissa s’escenificava molt bé en el fet que a la part alta de la ciutat, econòmicament i topogràficament parlant, els seus vesins empraven el castellà per diferenciar-se dels pagesos i dels vesins del raval.

Com hem arribat fins aquí? Per diversos motius, començant per l’incompliment de la poca normativa que ens empara. Això no només passa a Eivissa, també succeeix a altres llocs com ara Mahón enlloc de Maó. La desapareguda Llei de Comerç, la Llei 11/2001 de 15 de juny d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears, impulsada per l’aleshores vicepresident econòmic, l’enyorat Pere Sampol, aprovada l’any 2001 a l’equador de la primera legislatura progressista (1999-2003), regulava els drets lingüístics dels consumidors, però 13 anys després va ser derogada per la Llei 11/2014 de 15 d’octubre i es va perdre una oportunitat històrica que els següents governs progressistes no varen recuperar tot i que des del sobiranisme es va intentar.

En conclusió, doncs, Lla substitució lingüística és conseqüència de la substitució social sumada a la manca de consciència i autoestima lingüística de bona part dels illencs. Aquest fet és l’amenaça més greu per a la transmissió generacional de la llengua catalana i la supervivència del seu ús social. 

Davant aquesta situació és ingenu pensar que amb algunes mesures, que per altra banda no s’estan realitzant, podem revertir la situació. Cal una reacció social majoritària. 

La situació lingüística està vinculada a la crisi territorial i social provocada per una massificació que ja ha ultrapassat qualsevol límit. L’única solució és arribar a un punt d’inflexió que faci replantejar el model social i econòmic

L’àmbit escolar és un dels espais més afectats pel model econòmic i turístic, principalment per la manca de mitjans invertits per poder fer front a la diversitat de les aules. En les darreres dècades, els estudiants catalanoparlants s’han anat acostumant a ser minoria a classe, han interioritzat el canvi de llengua de manera que en sortir al món laboral aquesta situació no millora, ans al contrari, i ens trobam amb una població jove catalanoparlant que empra per defecte la llengua castellana per evitar reproduir situacions de conflicte i a vegades de marginalitat que han viscut a l’escola i a l’institut per aquest motiu. 

Per això, campanyes com la que va engegar fa uns anys la Plataforma per la Llengua recollint les diverses maneres de definir una fruita, enviaven un missatge molt important, que la llengua la construïm entre tots, des de tots els territoris i tots els accents. També està donant bons resultats el projecte de rap en català a les aules de secundària. Cal atracar-se als espais del jovent i adaptar el missatge.

L’única part positiva de les agressions que ha rebut el català a les Illes en els darrers anys, perpetrat per un govern que necessita els vots dels feixistes, és que estan provocant una reacció per part de la població i de la comunitat educativa, com ja va passar durant el govern de l’anterior president autonòmic del PP, el nefast Josep Ramon Bauzà a qui Marga Prohens farà bo. Per això, en uns moments en què les institucions públiques ataquen la llengua pròpia d’una manera tan barroera emprant-la com moneda d’intercanvi polític, cal enfortir la societat civil per fer front a la situació i treballar per fomentar la consciència i l’autoestima lingüística.

L’arribada de turistes ha deixat de significar i garantir un millor nivell econòmic, ans al contrari. La situació lingüística està vinculada a la crisi territorial i social provocada per una massificació que ja ha ultrapassat qualsevol límit. L’única solució és arribar a un punt d’inflexió que faci replantejar el model social i econòmic. I treballar entre tots per a un estat que ens defensi. No n’hi ha altra.