Durant el Procés se’ns va repetir la necessitat de crear unes estructures d’estat que garantirien la nostra sobirania un cop la República fos proclamada. Mentrestant, el model econòmic continuava depenent de feines precàries en sectors poc qualificats. En què les empreses d’aprovisionament de serveis principals, remarcant els serveis bàsics, eren operats per multinacionals i oligopolis sorgits del franquisme. Poca sobirania hauríem tingut en cas de reeixir si l’aigua, l’enllumenat, l’habitatge, les telecomunicacions, la banca i un llarg etcètera continuaven sota capital privat i d’obediència espanyola.
Parlar d’un control català d’aquests serveis implica parlar de serveis públics i de la seva estructura organitzativa, i això ens obliga a revisar, entre altres, les limitacions de l’estructura de govern municipal.
Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears viuen un alt grau de fragmentació municipal, a diferència d’altres estats europeus, com poden ser Alemanya o Dinamarca, els quals van apostar per la fusió de municipis durant la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. A més, hi ha desconnexió respecte a les institucions supramunicipals, com els consells comarcals i les diputacions, d’elecció indirecta i amb control de part del pressupost i competències locals. Mancances que frenen l’eficiència, l’eficàcia i la possibilitat d’un exercici real de sobirania.
Analitzar des d’una visió nacional i d’esquerres si seria beneficiós promoure un alt grau de cooperació entre municipis
L’intent de fusió de dalt a baix va ser practicat a casa nostra durant el tardofranquisme, creant noves realitats municipals sense escoltar el territori, sinó a cop de decret, beneficiant les elits i ignorant les necessitats reals dels ciutadans. El cas de Medinyà, integrat a la força a Sant Julià de Ramis el 1972, n’és un exemple clar. O bé, l’ampliació de la ciutat de Madrid per superar Barcelona en població, feta durant la dictadura. Exemple de centralisme del règim franquista, que pretenia reforçar el paper de Madrid com a capital i centre neuràlgic del país.
Aquest article posa sobre la taula la necessitat de repensar el nostre model municipal. Avançar cap a uns municipis amb més competències per gestionar els seus propis recursos i analitzar des d’una visió nacional i d’esquerres si seria beneficiós promoure un alt grau de cooperació entre municipis, conegut com a mancomunació, o fins i tot la fusió per crear nous ens municipals.
El model català, desconnexió i serveis febles
Catalunya té 947 municipis, més de la meitat dels quals tenen menys de 1.000 habitants i un terç no arriben als 500. Un mapa altament fragmentat i diferenciat d’altres realitats europees com analitzarem més endavant.
Hi ha lleis que regulen la possibilitat que els municipis s’agrupin en mancomunitats amb l’objectiu de dur a terme la gestió conjunta de serveis i competències, amb la voluntat de garantir el principi d’eficàcia. O fins i tot la fusió de municipis limítrofs, per tal de crear una unitat nova.
Repensar l’estructura municipal per garantir uns serveis públics més eficients i equitatius
Ara bé, tot i l’existència de diverses mancomunitats, sobretot d’aprovisionament d’aigua, cultura o residus, veiem que és un model poc promogut des de l’administració, fent que hi hagi possibilitats d’esprémer més aquesta opció.
Cal repensar el model des d’una visió republicana, amb les necessitats i peculiaritats de cada territori com a prioritat, posant els principis del bé comú i l’eficàcia com a baula principal. Actualment, els municipis petits han d’oferir i gestionar una quantitat similar de serveis que altres municipis més grans, amb molts menys recursos humans i econòmics per fer-hi front, amb un dret administratiu cada vegada més complex. Aquesta situació els atrapa en un cercle viciós de burocràcia, limitant-ne la capacitat i reduint-los, sovint, a simples gestories. Això genera ineficiències i posa de manifest la necessitat de repensar l’estructura municipal per garantir uns serveis públics més eficients i equitatius, prioritzant les necessitats de la ciutadania i evitant desigualtats entre zones rurals i urbanes.
Europa, fusió i serveis públics forts
Són nombrosos els exemples d’estats europeus que han potenciat la fusió o mancomunació de municipis amb tres objectius clars: millorar l’eficiència administrativa, aconseguir una gestió pública forta i cooperar conjuntament entre pobles.
Alemanya, en particular en la part occidental, va promoure la fusió de municipis entre els anys 60 i 70 del proppassat segle i les mancomunitats en alguns estats. Sobretot amb això han alleugerit el desequilibri territorial, i han aconseguit igualar les zones rurals amb les ciutats pel que fa a l’oferta i la qualitat de serveis. I és que com més capacitat humana i econòmica té una administració, més facilitats hi ha per tenir uns serveis de qualitat, i per la mateixa raó en administracions d’àmbit municipal petites acaba succeint el contrari. En aquest sentit, al Principat veiem que la proposta de llei dels municipis rurals pot ser una finestra d’oportunitat que ens faci avançar cap a aquest objectiu, tot i que queda molt de camí per recórrer.
Aconseguir una gestió pública forta
Dinamarca disposa d’un model contraposat al nostre. L’any 1970 tenia més de mil municipis i actualment en té menys de cent, arran de diferents reformes que promovien la fusió. Veiem una política activa per canviar la realitat municipal, sobretot incentivada per un gran despoblament de zones rurals que havia deixat sense sentit d’existir molts ens i per la voluntat de simplificar l’estructura administrativa, atès que les reformes van anar acompanyades d’altres canvis organitzatius en quèels municipis van assumir més competències i van professionalitzar la seva tasca.
França també és un cas singular a Europa, té un nombre alt de municipis, en què la mitjana per ajuntament no supera els 400 habitants. Un model similar a l’espanyol que no ha aconseguit trencar tot i diversos intents de reforma. És interessant analitzar l’evolució de les mancomunitats a l’Estat francès. Allà s’ha optat, mitjançant reformes legislatives, per crear estructures supramunicipals que proporcionin de més força i capacitat als municipis (tant petits com grans) a l’hora d’oferir serveis i cobrir les necessitats dels ciutadans. Les accions de cooperació intermunicipal engloben el servei d’aigua, l’habitatge, el transport o els grans equipaments públics i la recaptació d’impostos en algunes instàncies, proporcionant l’autonomia econòmica necessària.
Mancomunar per guanyar sobirania nacional
Veiem com és una tònica general a escala europea la preocupació per la fragmentació territorial. Al nostre país, similar a l’Estat francès, hi ha un sentiment i arrelament municipal fort, en què el tracte proper entre ciutadans i polítics és valorat i desitjat. Una implementació de fusió de dalt a baix, com el cas danès, podria causar l’efecte contrari del que plantegem. Hi ha una clara correlació entre la percepció ciutadana de bon govern i la relació de proximitat amb els nostres responsables polítics. El fet de potenciar la creació d’ens municipals més grans, i presumptament més eficients, sense tenir en compte els problemes de la professionalització i la desconnexió dels polítics vers els ciutadans pot afavorir la percepció de distància de la població cap als consistoris i els polítics municipals. Al Principat, la política local és molt més ben valorada que altres instàncies, i el tracte personal i proper és clarament un factor determinant. Ho veiem sovint a les enquestes del CEO, en què els ajuntaments són les institucions més ben puntuades, o en moltes ocasions les úniques que tenen una nota superior a cinc.
Per una altra banda, queda clar amb els exemples de països veïns que, ja sigui en mancomunitats com el cas francès o amb fusions com el cas alemany, han aconseguit millorar problemàtiques que a casa nostra persisteixen. A Alemanya l’autonomia local permet l’aposta per empreses públiques en sectors clau, la qual cosa dona una gran dimensió a l’economia local, amb més de 500.000 llocs de feina. O a Catalunya Nord, on una gran mancomunitat de 24 municipis ha ajudat a millorar la gestió dels espais naturals, els residus i l’habitatge.
Espanya sempre ens ha arrossegat en les seves dinàmiques i ens ha deixat enrere del desenvolupament europeu, també en matèria de planificació municipal. En aquest sentit, mentre no assolim l’Estat propi, hauríem d’aconseguir un traspàs competencial real a l’autonomia, perquè la Llei de bases de règim local, la Llei d’hisendes locals i el sistema de finançament local d’escala estatal acaben determinant en gran mesura les regles del joc i limitant la capacitat d’autogestió dels municipis.
No dependre d’ingerències externes ni d’oligopolis sorgits del franquisme
Hem de tenir clar que, en moments de ruptura o d’augment de sobirania, tenir estructures d’Estat també vol dir tenir uns serveis municipals forts que poguessin controlar els serveis públics i així no dependre d’ingerències externes ni d’oligopolis sorgits del franquisme. Això, ara mateix no ho podem garantir en la majoria dels municipis, on els serveis públics estan operats per grans multinacionals i empreses subcontractades sense tenir en compte criteris més enllà de la minimització de costos. Cal emfatitzar que, com hem vist, el nostre model municipalista no dona per més, i és aquí on entra la promoció de la mancomunació.Aquesta millora s’ha de fer en un diàleg constant amb el territori, amb les alcaldies de cada poble, per conèixer bé les necessitats i dificultats. La Generalitat té mecanismes per canviar aquesta dinàmica i afavorir que, primerament en l’aprovisionament de serveis essencials i més endavant en la gestió global sigui conjunta entre municipis pròxims i amb realitats calcades. La gestió de l’aigua, la transició energètica, la promoció d’habitatge o de l’educació i el lleure o fins i tot la banca i les telecomunicacions són exemples clars en què la mancomunació ens faria créixer. Cal reformular les competències en gestió i l’autonomia financera. Els ens municipals han de sortir-ne reforçats i la mancomunitat és l’eina per aconseguir-ho. Ara bé, en cap moment s’ha plantejat crear una institució afegida més, que creï més burocràcia; s’ha de podar de competències a les diputacions provincials i plantejar la utilitat dels consells comarcals en relació amb les futures mancomunitats.
Farà créixer la cooperació de municipis i en conseqüència dels ciutadans
En el terreny de consciència nacional i empoderament com a poble, la mancomunació també pot tenir un paper rellevant. El fet de potenciar-la afavorirà la relació més estreta entre representants polítics i el fet de pensar-nos més en conjunt. Una mancomunació planificada, amb ajudes econòmiques i amb visió de país de ben segur que farà créixer la cooperació de municipis i en conseqüència dels ciutadans.
Actualment, la tecnologia ha avançat prou per poder ajudar en aquest procés. Ens cal avançar per aconseguir uns serveis públics forts amb una igualtat territorial real. Evidentment, hi haurà reticències, però cal ajustar la balança on la identitat local i la fortalesa nacional estiguin equilibrades, i la mancomunació hi ha de tenir un paper rellevant.
